JORDI JARDÍ, DE MICA EN MICA!

El nostre municipi ha superat, per primera vegada des dels anys 50, la xifra dels 1900 habitants, més concretament 1905.

Aquest fet, lluny de ser fruit de la casualitat, té unes circumstàncies que ho han fet possible i que han permès al nostre municipi, tal com diu el títol, deixar de ser, únicament, un indret merament paisatgístic (que ho continua essent) per esdevenir uns pobles per a viure-hi.

Aquestes circumstàncies es poden relacionar acuradament, però sense fer cap esforç de recerca es pot comprovar que, al marge de les circumstàncies inherents al nostre terme municipal com en són la situació geogràfica, el clima, les comunicacions, els serveis propers, els quals no han variat o ho han fet poc, hi ha altres factors que si que han fet dels nostres pobles un lloc més “acollidor”.

Uns impostos molt per sota de la mitjana de la nostra comarca, uns serveis municipals amb uns preus sense competència al nostre territori, la consecució de sòl edificable als tres nuclis de població de La Serra, Darmós i Tivissa, la recuperació del poble de Llaberia, els avantatges socials que representa la gratuïtat dels llibres escolars dels nens fins a 16 anys (primària i ESO), els incentius a la natalitat, les llicències d’obres al preu més barat de la comarca … tot plegat ha de tenir alguna cosa a veure, no?

Si seguim apostant en aquesta direcció i a més, posem en marxa altres serveis que ja estant en fase d’execució com el nou centre de dia i dispensari mèdic municipal per donar cobertura a les persones amb dependència, el nou polígon industrial de “El Molló” amb la corresponent creació de nous llocs de treball … i d’altres projectes, encara embrionaris, que han de veure la llum properament, el nostre municipi ha de seguir creixent inexorablement.

És obligació dels que tenim la responsabilitat de gestionar aquest creixement, fer-lo possible, impulsar-lo i conduir-lo pel camí que no representi cap problema per la gent que ja viu a casa nostra i tampoc pels nou vinguts.

Aquesta és la responsabilitat que ens pertoca i que l’assumirem gustosos, al mateix temps que il·lusionats.

Som on volíem i anem cap on ens pertoca!

Jordi Jardí Pinyol   

Fa uns anys ens alertaven, diferents autors entesos en la matèria, que Catalunya no anava bé. Uns anys més tard, no només continuem igual, sinó que hem empitjorat molt notablement. Comencem a sentir els efectes d’allò que alguns denunciaven. I com que les coses, encara que sembli impossible, es fan pitjor que mai, sembla que el pessimisme és del tot justificat i anem disparats cap a unes conseqüències que encara han d’arribar.

La única solució que hi troben, els que han generat aquesta situació, és apel·lar a l’optimisme i acusar de derrotistes als que, observant la realitat, alertem que les coses no es fan bé.

Primer pas per a la solució. Reemplaçar aquells que han gestionat els afers fins aquest moment. Ells, enlloc d’avergonyir-se de la seva gestió, a desgrat que el seu poder pugui finalitzar, s’han envalentit i tenen les galtes de, fins i tot, recomanar que no siguem derrotistes.

Segon pas per a la solució. Un cop produïda la renovació, els nouvinguts han d’explicar clarament que les coses no van bé. El reconeixement de la situació real i dels errors, aliens i propis, és la base per a una bona reconducció de la situació.

Tercer pas per a la solució. Un cop els nous responsables hagin dit clarament que les coses no van bé, per la qual cosa prèviament s’han hagut d’identificar els problemes, ells, i únicament ells en són els responsables de la seva solució. No s’hi val a encolomar als gestors passats la culpa de tot.

Resum. Quan s’ha recorregut el camí pertinent segons les propostes anteriors, és en aquell moment i no abans, el moment de generar expectatives. Només llavors es pot reclamar optimisme i bona predisposició.

Prec final. Que ningú ens demani optimisme i actituds positives i que no ens acusin més de derrotisme i desafecció. Demanin-nos confiança, i que anem a votar, quan els tres passos anteriors hagin tingut lloc. I a tots aquells que es dediquen a demanar bona predisposició, els suggereixo que concentrin les seves demandes en dies com avui, 28 de desembre. Durant la resta de l’any, les ensarronades i aixecades de camisa sobren i són mal rebudes.

És, tot plegat, una inocentada?

Jordi Jardí Pinyol

Us convido a entrar per la porta gran de la festa de Nadal, travessar el solstici amb cara de cerimònia. Patint el gebre, la neu i el fred, sota una nit cèlebre i immensa, serena o amb boira, fosca, luxosa, hivernal, per a molts sagrada.

Us convido a entrar per la porta dels secrets, del cel obscur, dels esdeveniments desconeguts que ens oferirà el futur, això sí, si la vida ens atorga el privilegi de tenir-nos abraçats.

Us convido, doncs, a entrar per la porta gran a la festa de Nadal. És oberta de bat a bat.

MOLT BON NADAL!!

Jordi Jardí Pinyol

He sentit, a vegades, que en política tot s’hi val. I a fe de Deu que alguns ho apliquen al peu de la lletra. Però sovint, afortunadament, aquesta teoria esdevé del tot inútil.

La desesperació per recuperar allò que es va tenir, l’ànsia d’enderrocar el rival al preu que calgui, l’afany per capgirar enquestes que no quadren … tot plegat porta als desesperats a emprar les mes baixes eines al seu abast.

Concretaré. La darrera campanya electoral per les municipals al municipi de Tivissa hi van concórrer diferents forces. La majoria d’elles van centrar la seva campanya en explicar tot allò que proposaven fer o “no deixar fer”.

Alguna d’elles (no cal fer cap gran esforç imaginatiu per esbrinar quina), va emprar totes les males arts hagudes i per haver a la recerca desesperada d’un grapat de vots que els permetés deixar de ser “ningú” en l’àmbit polític municipal.

Molts recordaran els continguts d’alguns mitjans de comunicació durant la campanya: querella contra la meva persona per prevaricació, coaccions i tràfic d’influències interposada per la “plataforma en defensa de no se què” de Tivissa, denúncia per agressió a un menor… Tot plegat després de resistir, potser de manera poc conscient, amenaces de mort contra la meva persona i altres membres de la meva família.

Doncs be, el temps que, com sempre he defensat, acaba posant a cadascú al seu lloc de manera inexorable, ens ha demostrat que aquelles denúncies i querelles no eren altra cosa que una eina, grollera i desesperada, a la recerca de fer mal a qualsevol preu amb la creença d’obtenir algun benefici.

Bé doncs, avui puc afirmar amb satisfacció que, la querella de la plataforma va ser retirada el dia abans de la vista oral i la denúncia per agressions, per acord d’ambdues parts, ha estat retirada avui mateix, dia anterior a la celebració del judici.

Per això, ja no cal que ningú s’escarrassi més a convocar als mitjans de comunicació al judici oral a veure si fem bullir l’olla o en podem treure una foto “interessant”, ni cal que assetgi a ningú més per a que entri al joc d’interposar denúncies al gust del consumidor.

Al final tot s’acaba situant on li pertoca i alguns, aquells que cercaven el retorn al comandament de la vida política municipal, el destí els ha deparat que ni la municipal ni la comarcal podran comandar.

Al darrer diumenge de maig del 2011 hi ha eleccions municipals, jo encara no se si hi concorreré. El que si se és que si ho faig, junt amb els qui m’acompanyin, ho farem com sempre ho em fet, respectant les regles democràtiques del joc polític.

I qui no vulgui entendre aquestes regles … el temps ja les hi explicarà!

Jordi Jardí Pinyol

L’únic que queda clar, com a conseqüència de les compareixences produïdes, tant al Parlament de Catalunya com a les Corts espanyoles, arrel dels greus problemes i incidències viscuts a Barcelona i Catalunya, és que no s’ha tractat només d’una apagada de subministrament elèctric, entre d’altres coses, sinó que aquesta ha estat una “apagada total”: s’han apagat les idees, els projectes, les solucions, les motivacions, les il·lusions…

S’han acabat les compareixences sense saber les causes de tot el que ha succeït, i és més, sembla com si no hi hagués cap interès en clarificar-ho per part de ningú.

Tot plegat una trista i vergonyosa realitat. Però permeteu-me la llibertat de dir clar i fort: Ja era hora!

No vull dir amb això que me n’alegri de les desgràcies dels altres (mal endèmic molt arrelat a casa nostra, tot sigui dit), però és que quan un ja n’està tip, acaba per dibuixar un subtil somriure al seu rostre amb l’aparició d’aquestes notícies que, segons on succeeixen, esdevenen notícies bomba.

Al nostre entorn n’entenem molt d’apagades, incendis, cues, desinversió… però malauradament no surt mai als telenotícies, ni a les portades dels diaris, ni tan sols tenim el nostre minutet de glòria a les emissores de ràdio.

Mireu! Amb el que costen 100 metres de la via de l’AVE, mitjà de transport que la majoria de terrícoles del nostre municipi, ni de la nostra comarca, no agafaran mai, es podria desdoblar la carretera C-44 del Molló fins el Coll de Fatges i ens estalviaríem, dia si i dia també, recorre-la a 30 km/h, al darrera d’un camió de mercaderies perilloses que ve o va cap a la planta química de Flix.

Amb el que va costar el famós i “exitós” Fòrum, hauríem pogut multiplicar per 10 el pressupost de tots els pobles de la Ribera d’Ebre durant les properes dècades.

Només són dos exemples, crec que prou gràfics, dels motius de la meva “moderada satisfacció” envers una situació puntual viscuda per la gent de la capital del país, quan els que som de segona al nostre país, les vivim a diari. Només demano que serveixi (il·lús de mi) per a que algú altre, dels que manen si pot ser, se n’enrecordi que als nostres pobles (Tivissa, La Serra, Darmós i Llaberia) i a la nostra comarca, la Ribera d’Ebre, també som d’aquest país i també ens passen coses, i no de quan en quan, malauradament, sinó que cada dia: llencem l’aigua bruta als barrancs (i contaminem) perquè els que han de fer les inversions en depuradores les tenen aturades, no disposem de terrenys industrials perquè els que l’han d’urbanitzar i portar a terme no ho fan, ens pica la mosca negra i ens diuen que ens hi hem d’acostumar, tenim el projecte eòlic més important de Catalunya aturat perquè, a l’amic de no se qui, no li dona la gana … Coses de la política!

Tot i això, els escolars del municipi tenen garantida la gratuïtat dels llibres de text fins als 16 anys, els nostres veïns poden accedir a internet gratuïtament mitjançant wifi, disposem dels serveis més barats de la comarca i segurament de Catalunya (contribucions, escola bressol, impost de vehicles, recollida selectiva de la brossa, etc) i per a tot això no ens ajuda ningú.

El dia que ens equiparin en drets, i no només en deures, amb els catalans de primera … que es preparin!

Per acabar, només dir que espero que els problemes d’infraestructures del nostre país es solucionin ben aviat, però si pot ser que aquest cop comencin a posar les solucions una mica més avall de la capital.

 Jordi Jardí Pinyol

Aquest nou blog no pretén altra cosa que esdevenir un espai d’opinió personal i de participació ciutadana, des del respecte, la llibertat i la pluralitat d’idees.

Respecte: Deferència, sentiment de reverència envers algú per raó dels seus mèrits, del seu rang, del seu saber, de la seva edat, etc.

Llibertat: Possibilitat de decidir per si mateix sobre la pròpia conducta i sobre el sentit o la configuració del propi ésser, la qual comporta una capacitat d’elecció entre diverses alternatives. Estat dels ciutadans que són lliures en tot allò que la llei no prohibeix.