JORDI JARDÍ, DE MICA EN MICA!

Suposo que ja ho sabeu. N’anirem parlant … no?

Molt aviat!

És realment lamentable i sobretot preocupant veure com les prioritats d’alguns polítics posen en perill la integritat física de les persones, la seva propietat privada i la seva llibertat.

Es posen càmeres a les comissaries de policia i als carrers es produeixen aldarulls, destroces, assalts, robatoris, intimidacions, violacions, tràfic de drogues … això si, el que cal és “controlar al controlador”.

Mentre tant, entre decisions erràtiques i inaccions manifestes, veiem impotents, al nostre poble com, aquesta mateixa setmana, s’ha assaltat establiments públics, s’ha entrat a robar a masies, s’han sostret vehicles, s’ha furtat maquinària agrícola i el combustible d’aquesta.

Els fets són greus, però més greu i trist és encara escoltar per part de les víctimes: “No ho he denunciat … no serveix per a res!”.

I és que és cert! Estem desemparats! Els responsables de mantenir la seguretat ciutadana no compleixen amb la seva obligació, amb una deixadesa manifesta i fent mostra d’una incompetència insultant.

Ja n’hi ha prou! Al nostre poble l’escalada delictiva va en constant augment i veiem com la gent innocent, la que pateix aquest atacs constants contra la seva llibertat, es resigna a tenir la sort de que no li toqui el torn.

És lamentable que en un poble com el nostre, en que tots sabem qui són els autors de la majoria dels fets delictius que succeeixen, renunciem a posar-ho en coneixement de les autoritats.

Allò tan pràctic (i covard) de “jo no he vist res” ens portarà a fracassar com a societat organitzada i avançada. Potser ha arribat l’hora de dir prou. Siguem una mica responsables, solidaris … valents. No hi ha d’haver lloc a la nostra societat pels “paràsits” que, sense cap esforç, viuen del sacrifici i la constància de la gent innocent.

Ja se que, també a casa nostra, hi haurà qui considerarà aquest escrit com una provocació, sobretot per aquells que pensen que la “policia només tortura i assassina!, que els Mossos són tots uns fills de …! És el que diuen, públicament i sense cap mirament, cada un dels dies de la seva vida. Alguns d’ells tenen o han tingut o han pretès tenir representativitat pública. Déu ens en lliuri!

Cadascú tenim el nostre concepte de llibertat. El meu comença en el fet de no pertorbar la llibertat de l’altre i que l’altre no pertorbi la meva. I això comença en els fets més bàsics de la vida quotidiana: aparcar damunt la vorera i que el vianant de torn no hi pugui transitar, obrir deliberadament la porta de casa per que el gos surti a fer les seves necessitats al carrer amb el risc que alguna criatura jugant s’empastifi, llençar les escombraries a qualsevol banda per a que ho reculli un altre … Petits detalls de llibertat? O grans mostres d’incivisme?

Per això hi ha lleis i normes, per garantir la llibertat. El tot s’hi val és una altra cosa i fomentar-ho condueix a situacions a vegades irreversibles.

Jordi Jardí Pinyol

Els enemics dels meus enemics són els meus amics! Aquesta afirmació ni és cèlebre, ni d’un personatge històric … senzillament és la pura realitat aplicada al la quotidianitat. En l’índex de prioritats d’algunes persones preval, pel damunt de tot, fer mal a qualsevol preu, encara que sigui a costa de “fer-se amic de l’enemic” per lluitar contra un tercer enemic comú. És ja tan habitual avui dia que, ni ideals, ni maneres de pensar, ni trajectòries personals, ni la història contemporània, ni la història antiga tenen cap valor ni significat. La immediatesa del resultat, fer mal a qualsevol preu, preval per davant dels interessos col·lectius i el bé públic.

Hi ha difunts que si aixequessin el cap voldrien tornar immediatament al repòs etern en veure com la seva descendència malbarata, dia si i dia també, aquells ideals que ells amb tant esforç van defensar. Us proposo novament que feu un cop d’ull a aquestes frases i crec que no tindreu massa dificultat a aplicar-les al discórrer diari de les nostres vides.

La probabilitat de fer mal es troba cent cops cada dia; la de fer el bé un cop a l’any.
Refrany

El mal no és el que entra a la boca de l’home, sinó el que surt d’ella.
Jesucrist (4 AC-30) Fundador del cristianisme.

Cap home coneix com és de dolent fins que no ha intentat esforçar-se en ser bo. Només podràs conèixer la força del vent intentant caminar contra ell, no deixant-te portar.
Clive Staples Lewis (1898-1963) Escriptor britànic.

Per a que triomfi el mal, només és necessari que els bons no facin res.
Edmund Burke (1729-1797) Polític y escriptor irlandès.

És estranya la lleugeresa amb la que els dolents creuen que tot els sortirà bé.
Victor Hugo (1802-1885) Novel·lista francès.

Les ànimes podrides només es deixen conquerir pels presents.
Sòcrates (470 AC-399 AC) Filòsof grec.

Qui no castiga el mal, ordena que es faci.
Leonardo Da Vinci (1452-1519) Pintor, escultor e inventor italià.

El pitjor que fan els dolents és obligar-nos a dubtar dels bons.
Jacinto Benavente (1866-1954) Dramaturg espanyol.

El mal està només a la teva ment i no a l’exterior. La ment pura sempre veu allò bo que hi ha a cada cosa, però la dolenta s’encarrega d’inventar el mal.
Johann Wolfgang Goethe (1749-1832) Poeta y dramaturg alemany.

El que és dolent quan vol fingir que és bo, resulta pèssim.
Sir Francis Bacon (1561-1626) Filòsof y estadista britànic.

L’home dolent pot decantar-se a vegades cap al costat de la raó; però li resulta impossible no fer tot el necessari per a inclinar-se a la maldat.
Arturo Graf (1848-1913) Escriptor y poeta italià.

El record del mal que ja ha passat és alegre.
Marco Tulio Cicerón (106 AC-43 AC) Escriptor, orador y polític romà.

Que ens espera? El futur ens ho depara!

Siguem conscients però, que tot el que hem fet en el passat i el que fem en el present, condicionarà, inexorablement, el nostre futur i el de tots.

Una nova invitació a la reflexió us proposo. Amb la lectura de cada una de les frases i amb la seva aplicació a la vida quotidiana de tots i cada un de nosaltres, només posant-hi una mica de sensibilitat i voluntat, igual en podem treure alguna conclusió. Això si, estrictament personal i intransferible.

El futur té molts noms. Per als dèbils és lo impossible. Per als temorosos, lo desconegut. Per als valents és l’oportunitat.
Victor Hugo (1802-1885) Novel·lista francès.

El futur pertany als que creuen el la bellesa dels seus somnis.
Eleanor Roosevelt (1884-1962) Defensora dels drets socials i diplomàtica.

M’interessa el futur perquè és el lloc on he de passar la resta de la meva vida.
Woody Allen (1935-?) Actor, director i escriptor dels EEUU.

El futur és una cosa que cadascú aconsegueix al ritme de seixanta minuts per hora, faci el que faci i sigui qui sigui.
Clive Staples Lewis (1898-1963) Escriptor britànic.

Si em donessin l’oportunitat de fer un regal a la següent generació, seria la capacitat de riure-se’n cadascú d’ell mateix.
Charles M. Schulz (1922-2000) Dibuixant dels EEUU.

Només aquell que construeix el futur té el dret de jutjar el passat.
Friedrich Nietzsche (1844-1900) Filòsof alemany.

Els homes i els pobles en decadència viuen recordant el passat d’on venen; els homes genials i els pobles forts només necessiten saber on van.
José Ingenieros (1877-1925) Filòsof i psicòleg argentí.

Estudia el passat si vols pronosticar el futur.
Confuci (551 AC-478 AC) Filòsof xinès.

Jo no se qui va ser el meu avi; m’importa molt més saber qui serà el seu net.
Abraham Lincoln (1808-1865) Polític dels EEUU.

El futur és un període de temps en el que prosperen els nostres negocis, els nostres amics de veritat i la nostra felicitat segura.
Ambrose Bierce (1842-1914) Escriptor dels EEUU.

El futur del món penja de l’alè dels nens que van a l’escola.
El Talmud

Tenint en compte que la veritat és la coneixença i l’expressió del pensament conforma a la realitat, desgraciadament, contemplem a diari que, enlloc de plantejar-nos la vida envers aquesta realitat a vegades, moltes, cerquem camins esbiaixats per fer creure o creure nosaltres mateixos el que ens reconforta. Fins i tot arribant a l’extrem de voler escriure la “historia” a la nostra mida.

Us proposo que feu lectura d’aquestes frases, amb l’objectiu, com sempre, que cadascú les interpreti tal com les reflexions que els pugui provocar defineixin:

El que busca la veritat corre el risc de trobar-la.
Manuel Vicent (1936-?) Escriptor espanyol.

No n’hi ha prou dient només la veritat, també convé mostrar les causes de la falsedat.
Aristóteles (384 AC-322 AC) Filòsof grec.

La pitjor veritat només costa un disgust. La pitjor mentida costa molts disgustos petits i al final, un disgust molt gran.
Jacinto Benavente (1866-1954) Dramaturg espanyol. 

La veritat s’aprima i no es trenca, i sempre camina per sobre de la mentida com l’oli sobre l’aigua.
Miguel de Cervantes Saavedra (1547-1616) Escriptor espanyol.

La veritat és el que és, i segueix essent veritat encara que es pensi el contrari.
Antonio Machado (1875-1939) Poeta y prosista espanyol.

La veritat és una torxa que llueix entre la boira, sense dissipar-la.
Claude Adrien Helvétius (1715-1771) Filòsof francès.

La veritat s’enforteix amb la investigació; la mentida, amb l’afanyament i la incertesa.
Tàcit (55-115) Historiador romà.

La veritat no està de part del que més crida.
Rabindranath Tagore (1861-1941) Filòsof y escriptor indi.

Ens empassem d’un glop la mentida que ens adula i bevem de gota en gota la veritat que ens amarga.
Denis Diderot (1713-1784) Escriptor francès.

Qui té la veritat al cor no ha de tenir mai por que a la seva llengua li manqui força de persuasió.
John Ruskin (1819-1900) Crític y escriptor britànic.

S’ha de tenir el valor de dir la veritat, sobretot quan es parla de veritat.
Plató (427 AC-347 AC) Filòsof grec.

La veritat existeix. Només s’inventa la mentida.
Georges Braque (1882-1963) Pintor francès.

El millor és dir sempre la veritat, a no ser que siguis un extraordinari mentider.
Jerome Klapka Jerome (1858-1927) Humorista anglès.

En aquesta vida queden moltes coses per fer i per dir. Ara be, ja fa molts anys que se n’han dit i escrit que, amb el pas dels anys i dels segles, enlloc de perdre vigència la guanyen i enlloc de perdre l’actualitat la incrementen.

Amb aquesta primer lliurament de frases de personatges històrics us convido a llegir-les, pensar-hi i reflexionar … sense cap més pretensió.

L’enveja en els homes ens mostra quant desgraciats es senten, i la seva constant atenció a tot el que fan i deixen de fer els altres, ens mostra quant s’avorreixen.
Arthur Schopenhauer (1788-1860) Filòsof alemany

Castiga als que et tenen enveja fent-los el bé.
Proverbi àrab

Què és un envejós? Un ingrat que detesta la llum que l’il·lumina i l’escalfa.
Víctor Hugo (1802-1885) Novel·lista francès.

L’enveja és mil vegades més terrible que la fam, perquè és fam espiritual.
Miguel de Unamuno (1864-1936) Filòsof y escriptor espanyol.

El silenci de l’envejós està ple de sorolls.
Khalil Gibran (1883-1931) Assagista, novel·lista y poeta libanès.

Després d’aquells que ocupen els primers llocs, no conec a ningú tan desgraciat com el qui els enveja.
Marquesa de Maintenon (1635-1719) Noble francesa.

L’envejós pot morir, però l’enveja mai.
Molière (1622-1673) Comediògraf francès.

L’enveja és el cuc rosegador del mèrit i la glòria.
Sir Francis Bacon (1561-1626) Filòsof y estadista britànic.

L’enveja i l’odi van sempre units, s’enforteixen recíprocament pel fet de perseguir el mateix objectiu.
Jean de la Bruyere (1645-1696) Escriptor francès.

La mort obre la porta de la fama i tanca darrera seu la de l’enveja.
Laurence Sterne (1713-1768) Novel·lista y humorista cinglés.

El nostre municipi ha superat, per primera vegada des dels anys 50, la xifra dels 1900 habitants, més concretament 1905.

Aquest fet, lluny de ser fruit de la casualitat, té unes circumstàncies que ho han fet possible i que han permès al nostre municipi, tal com diu el títol, deixar de ser, únicament, un indret merament paisatgístic (que ho continua essent) per esdevenir uns pobles per a viure-hi.

Aquestes circumstàncies es poden relacionar acuradament, però sense fer cap esforç de recerca es pot comprovar que, al marge de les circumstàncies inherents al nostre terme municipal com en són la situació geogràfica, el clima, les comunicacions, els serveis propers, els quals no han variat o ho han fet poc, hi ha altres factors que si que han fet dels nostres pobles un lloc més “acollidor”.

Uns impostos molt per sota de la mitjana de la nostra comarca, uns serveis municipals amb uns preus sense competència al nostre territori, la consecució de sòl edificable als tres nuclis de població de La Serra, Darmós i Tivissa, la recuperació del poble de Llaberia, els avantatges socials que representa la gratuïtat dels llibres escolars dels nens fins a 16 anys (primària i ESO), els incentius a la natalitat, les llicències d’obres al preu més barat de la comarca … tot plegat ha de tenir alguna cosa a veure, no?

Si seguim apostant en aquesta direcció i a més, posem en marxa altres serveis que ja estant en fase d’execució com el nou centre de dia i dispensari mèdic municipal per donar cobertura a les persones amb dependència, el nou polígon industrial de “El Molló” amb la corresponent creació de nous llocs de treball … i d’altres projectes, encara embrionaris, que han de veure la llum properament, el nostre municipi ha de seguir creixent inexorablement.

És obligació dels que tenim la responsabilitat de gestionar aquest creixement, fer-lo possible, impulsar-lo i conduir-lo pel camí que no representi cap problema per la gent que ja viu a casa nostra i tampoc pels nou vinguts.

Aquesta és la responsabilitat que ens pertoca i que l’assumirem gustosos, al mateix temps que il·lusionats.

Som on volíem i anem cap on ens pertoca!

Jordi Jardí Pinyol   

Fa uns anys ens alertaven, diferents autors entesos en la matèria, que Catalunya no anava bé. Uns anys més tard, no només continuem igual, sinó que hem empitjorat molt notablement. Comencem a sentir els efectes d’allò que alguns denunciaven. I com que les coses, encara que sembli impossible, es fan pitjor que mai, sembla que el pessimisme és del tot justificat i anem disparats cap a unes conseqüències que encara han d’arribar.

La única solució que hi troben, els que han generat aquesta situació, és apel·lar a l’optimisme i acusar de derrotistes als que, observant la realitat, alertem que les coses no es fan bé.

Primer pas per a la solució. Reemplaçar aquells que han gestionat els afers fins aquest moment. Ells, enlloc d’avergonyir-se de la seva gestió, a desgrat que el seu poder pugui finalitzar, s’han envalentit i tenen les galtes de, fins i tot, recomanar que no siguem derrotistes.

Segon pas per a la solució. Un cop produïda la renovació, els nouvinguts han d’explicar clarament que les coses no van bé. El reconeixement de la situació real i dels errors, aliens i propis, és la base per a una bona reconducció de la situació.

Tercer pas per a la solució. Un cop els nous responsables hagin dit clarament que les coses no van bé, per la qual cosa prèviament s’han hagut d’identificar els problemes, ells, i únicament ells en són els responsables de la seva solució. No s’hi val a encolomar als gestors passats la culpa de tot.

Resum. Quan s’ha recorregut el camí pertinent segons les propostes anteriors, és en aquell moment i no abans, el moment de generar expectatives. Només llavors es pot reclamar optimisme i bona predisposició.

Prec final. Que ningú ens demani optimisme i actituds positives i que no ens acusin més de derrotisme i desafecció. Demanin-nos confiança, i que anem a votar, quan els tres passos anteriors hagin tingut lloc. I a tots aquells que es dediquen a demanar bona predisposició, els suggereixo que concentrin les seves demandes en dies com avui, 28 de desembre. Durant la resta de l’any, les ensarronades i aixecades de camisa sobren i són mal rebudes.

És, tot plegat, una inocentada?

Jordi Jardí Pinyol

Us convido a entrar per la porta gran de la festa de Nadal, travessar el solstici amb cara de cerimònia. Patint el gebre, la neu i el fred, sota una nit cèlebre i immensa, serena o amb boira, fosca, luxosa, hivernal, per a molts sagrada.

Us convido a entrar per la porta dels secrets, del cel obscur, dels esdeveniments desconeguts que ens oferirà el futur, això sí, si la vida ens atorga el privilegi de tenir-nos abraçats.

Us convido, doncs, a entrar per la porta gran a la festa de Nadal. És oberta de bat a bat.

MOLT BON NADAL!!

Jordi Jardí Pinyol

He sentit, a vegades, que en política tot s’hi val. I a fe de Deu que alguns ho apliquen al peu de la lletra. Però sovint, afortunadament, aquesta teoria esdevé del tot inútil.

La desesperació per recuperar allò que es va tenir, l’ànsia d’enderrocar el rival al preu que calgui, l’afany per capgirar enquestes que no quadren … tot plegat porta als desesperats a emprar les mes baixes eines al seu abast.

Concretaré. La darrera campanya electoral per les municipals al municipi de Tivissa hi van concórrer diferents forces. La majoria d’elles van centrar la seva campanya en explicar tot allò que proposaven fer o “no deixar fer”.

Alguna d’elles (no cal fer cap gran esforç imaginatiu per esbrinar quina), va emprar totes les males arts hagudes i per haver a la recerca desesperada d’un grapat de vots que els permetés deixar de ser “ningú” en l’àmbit polític municipal.

Molts recordaran els continguts d’alguns mitjans de comunicació durant la campanya: querella contra la meva persona per prevaricació, coaccions i tràfic d’influències interposada per la “plataforma en defensa de no se què” de Tivissa, denúncia per agressió a un menor… Tot plegat després de resistir, potser de manera poc conscient, amenaces de mort contra la meva persona i altres membres de la meva família.

Doncs be, el temps que, com sempre he defensat, acaba posant a cadascú al seu lloc de manera inexorable, ens ha demostrat que aquelles denúncies i querelles no eren altra cosa que una eina, grollera i desesperada, a la recerca de fer mal a qualsevol preu amb la creença d’obtenir algun benefici.

Bé doncs, avui puc afirmar amb satisfacció que, la querella de la plataforma va ser retirada el dia abans de la vista oral i la denúncia per agressions, per acord d’ambdues parts, ha estat retirada avui mateix, dia anterior a la celebració del judici.

Per això, ja no cal que ningú s’escarrassi més a convocar als mitjans de comunicació al judici oral a veure si fem bullir l’olla o en podem treure una foto “interessant”, ni cal que assetgi a ningú més per a que entri al joc d’interposar denúncies al gust del consumidor.

Al final tot s’acaba situant on li pertoca i alguns, aquells que cercaven el retorn al comandament de la vida política municipal, el destí els ha deparat que ni la municipal ni la comarcal podran comandar.

Al darrer diumenge de maig del 2011 hi ha eleccions municipals, jo encara no se si hi concorreré. El que si se és que si ho faig, junt amb els qui m’acompanyin, ho farem com sempre ho em fet, respectant les regles democràtiques del joc polític.

I qui no vulgui entendre aquestes regles … el temps ja les hi explicarà!

Jordi Jardí Pinyol