JORDI JARDÍ, DE MICA EN MICA!

Presumim de tenir una societat molt avançada, amb uns índex de tolerància molt elevats i on la llibertat i l’autonomia personal està per damunt de tot.

És evident que, a les societats avançades, assolir els objectius esmentats abans és, sense cap mena de dubte, un èxit col·lectiu i assenyala una maduresa comuna indubtable. La qüestió és determinar, i sobretot reconèixer, si realment i sense autocomplaences, la col·lectivitat a la qual pertanyem és autènticament tolerant, lliure i autònoma o una altra cosa molt diferent.

Els que si són certs i objectius són els estudis que determinen que, el major índex de fracàs escolar es produeix a casa nostra, de la mateixa manera que som el primer consumidor de drogues i estupefaents d’Europa.

Amb aquest “desgavell” al damunt de la taula podríem caure en la temptació d’atorgar la “culpa” al sistema, cosa molt habitual d’altra banda. També, a nivell polític, podríem aprofitar per carregar contra el sistema educatiu proposat pel govern de torn.

Tant una cosa com l’altra ens podria anar a tots molt be per la nostra pròpia autocomplaença i satisfacció.

Si volem enganyar-nos nosaltres mateixos podem fer com alguns pares i mares que, amb una facilitat i impunitat sorprenent, adjudiquen a mestres, polítics, policia … la culpa de tots els mals. I és que quan la llibertat la interpretem a la nostra mida la podem arribar a convertir en “una casa de barrets”.

Cal, doncs, que tots ens apliquem la nostra quota de responsabilitat, amb la mateixa ànsia que quan clamem drets, drets i més drets. Segur que si els drets ens fossin concedits en concordança amb el nostre nivell de compliment de les obligacions, el sistema, la societat, els mestres, els polítics, la policia … deixarien de tenir moltes de les culpes que alegrement els adjudiquem.

Jordi Jardí Pinyol

 Ahir coincidien a quasi tots els mitjans de comunicació catalans dues notícies, encara que inconnexes, relacionades d’alguna manera.

La primera, el retorn a l’escola de la nena magrebina de Girona amb el seu corresponent mocador al cap.

 La segona, el dret de tots el immigrants a rebre cursos de català gratuïts.

Dues notícies com he dit, amb poc a veure entre elles però que, segons el meu entendre, denoten que ni el nostre país ni els seus polítics estan preparats per gestionar l’onada d’immigració que “patim o gaudim” i la que, en molta més mesura ens vindrà a sobre de manera imminent.

No puc entendre i molt menys compartir que, davant el xantatge dels pares d’una nena, els responsables d’educació i del centre docent, accedeixin a admetre-la al col·legi novament amb les condicions “imposades” d’una cultura i religió alienes a la nostra. Per cert, cultura i religió que, sense miraments ni contemplacions, discriminen sectariament a les dones.

Tampoc entenc que els immigrants (els espanyols també?) tinguin el “dret” de poder rebre cursets de català de manera gratuïta.

Tot plegat, el mateix que quan un català qualsevol, se’n va a viure i guanyar la vida a qualsevol indret del món: si no parles la llengua del país de destí i t’adaptes a la seva cultura i costums, senzillament et moris de gana.

Com doncs, en un país, on l’escola pública és laica, es permeten imposicions religioses, les quals a mes són vexatòries per les dones?

Com doncs, en un país on es “criminalitza” i critica els castellans que no parlen el català, es permet que el fet d’aprendre el català sigui un dret i no una obligació pels estrangers no espanyols?

Si els castellanoparlants volen aprendre català, ho han de fer passant per taquilla, per què no hi passen els de fora de l’estat?

Quantes vares de medir diferents tenim?

La por de que ens diguin racistes pot, en la majoria d’ocasions, més que el sentit comú. 

Jordi Jardí Pinyol

Un nou curs escolar és a punt d‘iniciar-se. Les famílies i concretament les catalanes s’hauran de rascar les respectives butxaques per facilitar als estudiants de la família el retorn als respectius centres docents.

Catalunya serà, com en la majoria d’aspectes de l’economia domèstica, l’indret de l’estat espanyol on aquest retorn a les aules serà més car. Una de les principals despeses que representa per les economies familiars el retorn a l’escola en són els llibres de text. Més encara, si tenim en compte l’estratègia que fan servir les editorials, amb la permissivitat de les administracions responsables de l’ensenyament i educació, de no permetre la reutilització dels llibres d’un any per l’altre, introduint cada any canvis no substancials en els mateixos però suficients per no fer-los “aprofitables”.

En aquest marc, en que el canvi de llibres es produeix any si, any també, són només quatre les comunitats autònomes que financien els llibres als escolars de primària.

A Tivissa, municipi petit i amb possibilitats econòmiques reduïdes, l’administració de l’Ajuntament, assumint les responsabilitats del Departament d’Educació de la Generalitat, ha fet possible que les famílies es vegin afavorides per una política social decidida. Des dels anys 80 que es venen finançant els llibres dels alumnes dels col·legis de Tivissa i la Serra, en aquell moment el que s’anomenava EGB i que ara se’n diu primària.

D’aquest “benefici” sempre n’avien estat exclosos els alumnes de Darmós pel fet de no estudiar a centres docents del municipi i els que decidien escollir un altre tipus d’ensenyament diferent del públic.

Des de fa tres anys, aquesta mesura aplicada parcialment i d’una manera certament discriminatòria (no paguen impostos a Tivissa les famílies de Darmós i les que lliurement trien un ensenyament diferent del públic pels seus fills?) s’ha vist ampliada a tots els alumnes del municipi que s’hi han volgut acollir, siguin del poble que siguin i vagin al col·legi que vagin. A més, no només s’aplica als alumnes de primària sinó que s’ha ampliat als de l’ESO. Amb aquesta mesura són 135 els alumnes de primària i 62 els de l’ESO que les seves respectives famílies gaudeixen d’aquesta “inversió” de l’Ajuntament de Tivissa.

He estat cercant informació i no he trobat cap altre municipi de Catalunya que faci front al 100% d’aquesta despesa (si que n’he trobat alguns, pocs, que ho financien parcialment, fins un 50% com a màxim).

És doncs un orgull poder participar, amb l’immens esforç que representa per l’Ajuntament, en la formació de les nenes i nens del municipi i en ajudar a suportar el cost econòmic que això té per les famílies.

Esperem que els responsables polítics de l’administració de la Generalitat assumeixin aquesta competència que és seva i podrem, d’aquesta manera, destinar aquesta fons a fer altres polítiques de progrés.

Com veiem, les polítiques d’inversió social no són patrimoni de ningú i poden ser aplicades amb criteris discriminatoris o igualitaris, segons el tarannà de qui les porta a terme.

Jordi Jardí Pinyol