JORDI JARDÍ, DE MICA EN MICA!

S’ha de reconèixer: som una colla de desagraïts! Mentre mig món es mori de gana i s’ha d’embarcar en pasteres per, jugant-se la vida i la dels seus, amb molta sort poder malviure explotat per un empresari aprofitat que només es preocuparà del seu rendiment i mai dels seus drets i sou, nosaltres (alguns) parlem de l’angoixa que ens provoca haver de tornar a les nostres obligacions laborals després d’un més de vacances (pagades).

Veig pàgines de diaris senceres, programes de televisió, grans espais dins els telenotícies dedicats a compadeixer als que passen pena l’1 de setembre. És per això que tenen tant èxit les consultes dels psicòlegs i els tractaments que proposen, encaminats a l’autoconsol.

Excuses com: hem d’aprendre a conèixer-nos a nosaltres mateixos, ens hem d’acceptar tal com som, els nostres pares no en van saber prou o no ens autodediquem prou temps … ens van la mar de bé per justificar el que és injustificable.

És igual si el que som és uns absoluts egoistes impresentables que només ens sentim satisfets quan ens extasiem gaudint dels nostres capricis fets a mida. El cas és que l’únic que importa és ser feliç, treballar el mínim per poder sentir-se realitzat, ser molt ric i tindre una aparença física que s’ajusti als cànons de la bellesa de cada moment.

Amb aquest panorama cada cop més generalitzat, propugnat i fet dogma, la responsabilitat, l’esforç i el deure són gairebé conceptes que insulten segons quins oients, per passats de moda i associats al conservadorisme més ranci i recalcitrant.

El model del professional que ha pencat hores i hores per fer la feina ben feta i al final de la trajectòria rebre el corresponent reconeixement ha passat a la història, és mort!

Ara qui treballa hores i hores és un pringat. El model que triomfa és el de fer la viu-viu, ser llest, un trepa i, sobretot, agafar-se la baixa per angoixa laboral.

Així ens va!

Jordi Jardí Pinyol

És sabut per tothom d’aquestes contrades que el Coll de Fatges és el límit geogràfic entre els municipis de Tivissa i Vandellòs, al mateix temps que ho és entre la comarca de la Ribera d’Ebre i el Baix Camp. Que la seva orografia provoca diversitat en la pluviometria, depenent de en quina vessat del coll ens situem, el canvi de temperatura, tant a l’hivern com a l’estiu és evident i d’altres factors meteorològics es veuen afectats per aquest límit natural.

Ara bé, em sembla que aquesta serralada no afecta només a factors físics del clima sinó que també a la genètica de les persones i més concretament al gen de “l’anti tot”, si és que existeix.

Podem apreciar, sense esforçar-nos massa, com l’Hospitalet de l’Infant ha impulsat un urbanisme equilibrat, sostenible, modern i valent. No hi ha hagut cap problema en fer-ho i el resultat salta a la vista: un indret amb un potencial turístic molt important, un punt d’atracció de segona residència potent, uns serveis associats de gran qualitat i, entre moltes altres coses, una xarxa econòmica que genera riquesa i força llocs de treball.

En canvi, a poc quilòmetres, tot just passar el coll trobem en el moment que es proposa “un pas endavant” decidit, pancartes, plataformes, manifestacions, crits, soroll … I això mentre les vaques són grasses es pot anar aguantant però, i ara que la cosa pinta malament, que molts treballadors van perdent el seu lloc de treball … ens ha servit d’alguna cosa aquesta política del “no a tot”.

A l’altre costat del Coll de Fatges està en funcionament la central de cicle combinant de La Plana del Vent, la qual genera, entre directes i indirectes, més de 150 llocs de treball de qualitat i estables, no supeditats a les sacsejades del sistema econòmic. Fa un anys vàrem tindre l’oportunitat de que una instal·lació d’aquestes característiques s’ubiqués prop de casa nostra, concretament al futur polígon industrial del Molló. En aquell moment, però, el “gen” es va posar a flor de pell i els crits, insults, agressions, enganys, mentides i amenaces inundaven els carrers igual com l’Ebre ho fa aquests dies en alguns pobles de la nostra comarca. L’èxit de l’escridassada de torn va ser rotund, la capacitat d’enganyar la gent generant-los por va reeixir una vegada més i ara … uns anys més tard aquí estem … seguim “patint gana” i a l’altre costat del Coll de Fatges l’estabilitat econòmica els acompanya.

Això si, caldria mirar on són els impulsors de la crispació, el soroll, la mentida i la por. Els podeu trobar on eren, en els seus llocs de treball fixos, que ja tenien aleshores o a d’altres, que senzillament han traspassat d’un costat a l’altre de la pancarta, instal·lats en despatxos amb secretària i cotxe oficial a la porta.

Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades a la mateixa pedra. Si ensopeguem sols, per manca de perícia … mala sort. Ara bé, voleu dir que ens podem tornar a deixar enganyar, a deixar-nos tornar a posar la por al cos, a deixar-nos intimidar pels que, des del seu lloc fix de treball o des del seu despatx oficial pretendran, una vegada més, seguir sent els més “xulos de la tribu” a costa d’impedir el lliure desenvolupament personal, econòmic i social dels seus veïns?

No recordo cap actitud “anti alguna cosa” que hagi estat capaç de generar ni un sol lloc de treball, ni cap mena d’activitat econòmica, ni cap desenvolupament empresarial … això si, moltes vegades he vist com aquestes actituds han provocat continuïtat de persones en posicions dominants, he vist com empreses se n’han anat a indrets més tranquils, he vist com molta gent s’ha quedat sense el seu lloc de treball …

És el preu de viure en aquest costat del Coll de Fatges!

Jordi Jardí Pinyol

Em costa, algunes vegades, comprendre com l’encegament, l’ambició, l’avarícia i els interessos únicament personals poden fer que s’oblidi el pervindré de tot un poble per condicionar-lo a la satisfacció de veure l’”enemic” atrapat per les circumstàncies.

Ja heu pogut veure en l’article anterior com, una situació generada per un mateix s’utilitza per fer mal, desgastar i ridiculitzar l’adversari polític.

Tot plegat, però, en un atac ofensiu a la intel·ligència de les persones, a les quals no hi ha miraments a l’hora d’intentar fer-los creure el que calgui a canvi de posar en dubte, amb o sense motius, l’honorabilitat, capacitat i professionalitat de qui té conferida, democràticament, la responsabilitat de governar.

Afortunadament les herències perduren i la capacitat de discórrer de les persones evoluciona. Ara ja no n’hi ha prou amb quatre raspallades, dos paraules endolcides o en prometre el que no podem oferir.

Sempre he sentit que “rectificar és de savis” i que “més val tard que mai”.

Suposo que quan ja no queden arguments per paralitzar un projecte, quan s’ha perdut el nord buscant torpedinar-lo costi el que costi, quan totes les males arts per frenar-lo han fracassat et queda, agredint novament a la intel·ligència humana, fer veure com si tota la vida hagués fet el possible per que el projecte objecte d’atac passi a ser, de la nit al dia, positiu, vàlid i profitós.

Deixeu-me que per enèsima vegada apel·li a la intel·ligència humana:

Ple Municipal del 30 de setembre de 2003, l’oposició de l’Ajuntament de Tivissa vota en contra de la modificació puntual de les Normes Subsidiàries per passar els terrenys del Molló de la qualificació de rústic a sòl industrial.

Ple Municipal de 31 de març de 2005, l’oposició s’absté en una moció presentada pels grups de CiU i Independents de La Serra a favor del desenvolupament econòmic de la Ribera d’Ebre i per l’execució immediat del polígon industrial del Molló.

Ple Municipal del 3 d’agost de 2006, l’oposició vota en contra de l’aprovació inicial del Pla Parcial del polígon industrial del Molló.

Ple Municipal del 22 de febrer de 2007, l’oposició s’absté en l’aprovació provisional del Pla Parcial del polígon industrial del Molló.

Ple Municipal del 24 d’abril de 2008, l’oposició vota a favor del conveni entre l’INCASOL, l’Ajuntament de Tivissa i l’Ajuntament de Móra la Nova per l’execució del polígon i la promoció del sòl industrial del Molló.

Reflexions de l’oposició?

No, no, i sempre no!          

Ep!, però ara que arriben eleccions (ple del 22/02/2007) ens abstenim no sigui que algú ens ho recordi.

Ara ja serà inevitablement, mal que ens pesi, una realitat, ara que això ja no ho atura ningú, cal que ens apuntem al carro (ple del 24/04/2008) i que sembli que hem segut els únics impulsors.

La intel·ligència humana es pot posar en dubte, es pot jugar amb ella i es pot trepitjar sense miraments, ara bé d’aquí a que es perdi, posteriorment, la memòria hi ha un abisme.

Això si, sempre es pot anomenar com “aportació temporal i puntual, amb canonada desmuntable i reversible” al transvasament de l’Ebre.

I no passa res!

Jordi Jardí Pinyol

L’arquitecte municipal és una professional lliberal, la qual treballava, fins fa poc, de manera externa a l’Ajuntament. Això significa que facturava a l’Ajuntament els seus honoraris, el qual, amb absoluta puntualitat, li abonava amb plena satisfacció per la tasca ben realitzada. Aquesta professional, com qualsevol altre autònom, abonava periòdicament i de manera ininterrompuda les quotes a la Seguretat Social corresponents.

És arrel d’una inspecció realitzada per la Seguretat Social al nostre Ajuntament, així com als de la resta de la comarca que, aquest darrer organisme determina que aquesta contractació no s’ajusta als criteris que aquesta administració considera adients i reclama a l’Ajuntament de Tivissa les quotes corresponents als darrers cinc anys, curiosament el temps que l’actual govern municipal porta exercint aquesta responsabilitat.

S’ha fet molta demagògia, s’han dit moltes mentides, i s’ha intentat enganyar una vegada més l’opinió pública, el que no s’ha dit i cal que sigui conegut, són diverses coses a tenir en compte:

1.- L’actual tècnica municipal no va ser contractada per l’actual equip de govern, sinó que per l’anterior, concretament l’any 2002.

2.- En cap cas s’han variat els serveis que presta a l’Ajuntament que, són els mateixos que en el moment que va ser contractada se li van encarregar.

3.- Tots els tècnics contractats amb anterioritat a l’actual (evidentment per l’equip de govern anterior a l’any 2003) ho van ser amb els mateixos criteris i relació laboral que l’actual.

4.- Tots els municipis de la Ribera d’Ebre i la immensa majoria dels més de 900 municipi petits de Catalunya es troben en la mateixa situació que el nostre.

En definitiva, una vegada més, malauradament hem de fer front a les herències del passat, això si, en aquest cas amb la fortuna que el període d’inspecció per part de la Seguretat Social no pot anar més enllà de cinc anys, ja que si no hagués estat així l’Ajuntament hauria hagut de fer front al pagament d’endarreriments des del primer dia en que es va contractar el primer tècnic municipal, allà pels anys 80.

Ja hem resolt el problema, hem corregit, una vegada més, una altra mala herència del passat i hem aconseguit, i això és el més important, que l’opinió dels tècnics prevalgui, serveixi d’assessorament i condicioni l’acció política.

El que no tinc tant clar és si sempre ha estat així!

Jordi Jardí Pinyol

Tot just un dia després que el Nòbel de la Pau i President Intergubernamental sobre el Canvi Climàtic, va manifestar, davant la vice-presidenta del Govern en funcions que, no es pot descartar l’energia nuclear com alternativa als combustibles fòsils (petroli, carbó i gas natural) si volem reduir les emissions de CO2, es va conèixer la intenció del govern central de no prorrogar la vida útil de la central nuclear de Garoña.

Per la seva part, França i el Regne Unit han signat un acord pel desenvolupament conjunt de la pròxima generació de centrals nuclears. Acord que suposa un pas endavant cap al retorn a aquesta font d’energia i que tindrà conseqüències significativament positives en la política comunitària a nivell ambiental, d’investigació i de desenvolupament.

Garoña és una central petita i no representa una pèrdua de potència massa significativa pel mapa energètic estatal, però que ha de passar amb els successius tancaments de centrals a la resta de l’estat espanyol.

La decisió de l’Executiu espanyol del progressiu tancament de totes les centrals nuclears representa una irresponsabilitat greu: destrueix valor per a la societat, complica la consecució dels objectius de reducció d’emissions assumides al Protocol de Kyoto i augmenta el cost social de les mateixes, situa a les empreses espanyoles i catalanes en clara desavantatge en la carrera tecnològica, aprofundeix les diferencies polítiques amb les potències europees i, a més, és inútil des del punt de vista de la gestió dels riscos nuclears, que no entenen de fronteres.

És sabut que a França el 80% de l’energia elèctrica produïda és d’origen nuclear i els països europeus més desenvolupats (Finlàndia, Suècia, Anglaterra i la pròpia França) han anunciat ja un ambiciós programa de noves instal·lacions de darrera generació.

Tot plegat apunta a que, si no es reacciona a temps caldrà que, a més del transvasament del Roine, caldrà duplicar, triplicar o quadruplicar la línia d’alta tensió d’interconexió elèctrica amb França.

La política “progre” d’apuntar-se a la moda del moment, sense tenir un horitzó ben definit serveix, només, per satisfer i mantenir en silenci els que pinten llençols amb expressions alarmants, criden a pulmó lliure qualsevol disbarat i alerten de la fi del món immediata.

Mentre tant, la resta de ciutadans del país paguem, el gust i les ganes, per rebre uns subministraments deficients i sense garanties.

Cal estalviar aigua i energia, cal fer polítiques de conscienciació, però no només i potser ha arribat l’hora de ser una mica més valent enlloc d’estar només pendent de ser el més simpàtic de la colla.

Jordi Jardí Pinyol

En el darrer Ple de l’Ajuntament de Tivissa es van aprovar inicialment el plec de clàusules administratives particulars i la convocatòria d’un concurs per procediment obert i licitació d’un contracte en règim de concessió administrativa per la instal·lació d’un parc fotovoltaic al terme municipal de Tivissa.

L’indret escollit és la zona del Castellet de l’Esteve. Un espai dels Comuns de la Vila, al límit amb el terme municipal de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, molt prop de l’indret on estan ubicades les centrals nuclears i la central tèrmica de cicle combinat (aquella que segons alguns ens havia de matar a tots si es posava a Móra la Nova i que ara genera més de 150 llocs de treball a Vandellòs).

El resultat de la votació en el Ple va ser de cinc vots favorables (els quatre regidors de CiU i la regidora Independent de La Serra d’Almos) i tres vots en contra (els tres regidors d’ICV). El regidor d’ERC va excusar la seva assistència.

El grup que va votar en contra, ja va anuncia a més, la seva voluntat de presentar al·legacions. Rés de nou d’altra banda, quan han promogut la judicialització de la vida política municipal des del precís moment en que el poble, sobirà, decideix canviar el govern municipal l’any 2003 i ratificar-ho per segona vegada l’any 2007.

L’estratègia de fer fracassar qualsevol iniciativa, cercant la complicitat dels governs amics, tant comarcal com català, per poder escenificar una ineptitud de qui governa és una manera frívola, grollera i gens ètica de fer política. Però en tant que legal … Per cert, les complicitats de governs amics, per destruïr enlloc de construir, costen de trobar … i cada vegada més!

Contenciosos contra la piscina climatitzada, vots sistemàticament en contra del polígon industrial del Molló, oposició frontal a piscina municipal de Darmós, oposició al dispensari mèdic, centre de dia i casal d’avis, enfrontament a la creació de terrenys urbanitzables a La Serra, Darmós i Tivissa, negativa a dotar de serveis a Llaberia, ferotge oposició al parc eòlic … en definitiva, un sender trillat cap a les portes dels jutjats.

Resultat: sentències favorables a l’equip de govern actual, alguna que altra estirada d’orelles als impulsors dels procediments judicials i, el pitjor de tot, retards en l’execució dels projectes.

El polígon industrial del Molló va sortir a licitació aquesta setmana passada, el parc eòlic es troba en la seva darrera fase de tramitació, el centre de dia, casal d’avis i dispensari mèdic s’inaugurarà abans de l’estiu, La Serra, Darmós i Tivissa disposen de nous terrenys urbanitzables, Llaberia ja disposa de la nova xarxa de serveis, la piscina de Darmós fa tres estius que funciona i la climatitzada de Tivissa, encara aturada, es passeja, com no, pels jutjats.

Faig un esforç per recordar alguna aportació en sentit positiu, per part dels “progressistes a l’oposició” en tota l’anterior legislatura i en el que portem transcorregut de la present, i soc incapaç de recordar més enllà d’una moció en favor de les dones maltractades i una altra donant suport a les parelles i matrimonis homosexuals. Un brillant repertori, sense dubte!

En l’objectiu d’aturar el progrés municipal han fracassat, en el d’alentir-lo, enhorabona, han reeixit.

Tot i que ja no em sorprèn rés i de ningú, alguns dubtes em queden encara: els hi quedarà algun punt de suport per fer palanca a l’hora de fer “mal” al govern municipal i, de retruc i sense miraments, a tot el municipi?

Espero que no!

Quasi sempre el sentit comú s’acaba imposant i l’encegament, sovint, porta a realitzar accions difícils de comprendre, fins i tot “pels teus”!

Que hi haurà més “guerres”, no en tinc cap dubte, ja les han anunciat!

Però, amics, dos no es barallen si un no vol. I nosaltres ja fa dies que hem desistit de jugar a jocs pels quals no estem preparats, i tenim molt clar que no ens podem permetre el luxe de malbaratar ni un gram de l’energia que necessitem per fer progressar els nostres pobles.

El nostre municipi avança! El nostre municipi avança en la bona direcció! El nostre municipi avança recuperant la cordialitat entre els seus pobles!

Un cop demostrat que el sentit és el correcte i la direcció la més adequada, ens resta saber si s’afegiran altres motors que ens confereixin més velocitat de creuer.

Esteu tots convidats a empènyer amb la força de que disposeu i als que ens vulgueu aturar, aneu en compte de no caure sota les rodes. Podríeu prendre mal!

Jordi Jardí Pinyol

La història del municipi de Tivissa té, a partir d’avui, un nou dia assenyalat! Després de més de quatre anys de treball, insistència, sacrifici, desenganys, oposicions, ingerències, persistència, perseverança, dificultats, més dificultats … el Polígon Industrial de “El Molló” comença a caminar amb pas ferm i sense retorn.

És hora de felicitar-nos tots plegats per la capacitat de lluitar, contra corrent en molts casos, amb el convenciment d’arribar al dia d’avui, en que podem dir que d’aquí 1 any, 12 mesos, 52 setmanes o 365 dies, el municipi de Tivissa, per primera vegada a la seva història disposarà al seu terme municipal de sòl industrial.

Aquest fet ha de ser cabdal en el futur del desenvolupament econòmic municipal. I ara ha arribat el moment de reprendre tots els contactes amb les diferents empreses que han d’instal·lar-s’hi.

El treball és una de les tres potes en que s’ha de sustentar l’equilibri d’un bon desenvolupament, sempre segons el meu modest criteri, juntament amb habitatge assequible i serveis de qualitat a preu equilibrat.

Poc a poc, no sense entrebancs, anem apuntalant les tres potes i com deia no fa massa dies, en aquest mateix espai, el nostre ha de ser un municipi per veure i uns pobles per viure-hi.

Felicitacions a tots, inclosos els que han fet lo possible i lo impossible per evitar la consecució d’aquest èxit i a aquells que han intentat, a corre-cuita i a última hora, apropiar-se dels mèrits sense haver fet absolutament rés. Però molt especialment, la meva més sincera felicitació a tots aquells que, amb la seva paciència, confiança i suport han fet possible que avui parlem d’una realitat necessària, important i econòmicament decisiva pel nostre futur, el del nostre municipi i de la nostra comarca.

Jordi Jardí Pinyol

El nostre municipi ha superat, per primera vegada des dels anys 50, la xifra dels 1900 habitants, més concretament 1905.

Aquest fet, lluny de ser fruit de la casualitat, té unes circumstàncies que ho han fet possible i que han permès al nostre municipi, tal com diu el títol, deixar de ser, únicament, un indret merament paisatgístic (que ho continua essent) per esdevenir uns pobles per a viure-hi.

Aquestes circumstàncies es poden relacionar acuradament, però sense fer cap esforç de recerca es pot comprovar que, al marge de les circumstàncies inherents al nostre terme municipal com en són la situació geogràfica, el clima, les comunicacions, els serveis propers, els quals no han variat o ho han fet poc, hi ha altres factors que si que han fet dels nostres pobles un lloc més “acollidor”.

Uns impostos molt per sota de la mitjana de la nostra comarca, uns serveis municipals amb uns preus sense competència al nostre territori, la consecució de sòl edificable als tres nuclis de població de La Serra, Darmós i Tivissa, la recuperació del poble de Llaberia, els avantatges socials que representa la gratuïtat dels llibres escolars dels nens fins a 16 anys (primària i ESO), els incentius a la natalitat, les llicències d’obres al preu més barat de la comarca … tot plegat ha de tenir alguna cosa a veure, no?

Si seguim apostant en aquesta direcció i a més, posem en marxa altres serveis que ja estant en fase d’execució com el nou centre de dia i dispensari mèdic municipal per donar cobertura a les persones amb dependència, el nou polígon industrial de “El Molló” amb la corresponent creació de nous llocs de treball … i d’altres projectes, encara embrionaris, que han de veure la llum properament, el nostre municipi ha de seguir creixent inexorablement.

És obligació dels que tenim la responsabilitat de gestionar aquest creixement, fer-lo possible, impulsar-lo i conduir-lo pel camí que no representi cap problema per la gent que ja viu a casa nostra i tampoc pels nou vinguts.

Aquesta és la responsabilitat que ens pertoca i que l’assumirem gustosos, al mateix temps que il·lusionats.

Som on volíem i anem cap on ens pertoca!

Jordi Jardí Pinyol   

Aquesta passada setmana s’ha presentat a bombo i plateret el macroprojecte “Gran Scala” de Los Monegros.

La intenció d’un grup d’empreses britàniques, australianes, nord-americanes i franceses d’ubicar al desert de Los Monegros un complex d’oci de 2000 hectàrees ha causat gran expectació i noves perspectives per un territori sense masses alternatives.

El projecte, en el que s’invertiran 17.000 milions d’Euros i que crearà 30.000 llocs de treball, preveu la construcció, en 10 anys, de 32 hotels i cinc parcs d’oci de caràcter temàtic amb un flux potencial de turistes i visitants de 12 milions a l’any.

Sense més informació que aquesta no m’atreveixo a treure conclusions o a opinar, com segur que faran els exaltats de torn, que no tindran cap escrúpol en oposar-se, com sempre s’oposen, a tot el que pugui permetre al veí prosperar i superar-los en expectatives de futur.

Ara be, una reflexió si que em permetré fer:

Aquest projecte al nostre país, Catalunya, avui per avui és inviable. No per la “sostenibilitat” que pugui plantejar o pel desequilibri entre beneficis i

perjudicis que pugui generar. Senzillament perquè avui, a cap indret del mon, hi ha cap empresari disposat a invertir els seus diners en una Catalunya “hostil” amb qualsevol activitat que es pugui anomenar, be o malament, “macro”. La sensació de que Catalunya és un territori econòmicament no recomanat o d’elevat risc per a l’inversor, a hores d’ara, ja és palpable arreu del mon.

Per això, com el títol ja anuncia, les actituds d’”aitolàs” integristes ens portaran al vagó de cua, del qual ja fa dies que hem iniciat el camí.

Jordi Jardí Pinyol