FRASES CELEBRES 1: L’ENVEJA.

11 06 2008

 

 

enveja.jpg
En aquesta vida queden moltes coses per fer i per dir. Ara be, ja fa molts anys que se n’han dit i escrit que, amb el pas dels anys i dels segles, enlloc de perdre vigència la guanyen i enlloc de perdre l’actualitat la incrementen.

Amb aquesta primer lliurament de frases de personatges històrics us convido a llegir-les, pensar-hi i reflexionar … sense cap més pretensió.

L’enveja en els homes ens mostra quant desgraciats es senten, i la seva constant atenció a tot el que fan i deixen de fer els altres, ens mostra quant s’avorreixen.
Arthur Schopenhauer (1788-1860) Filòsof alemany

Castiga als que et tenen enveja fent-los el bé.
Proverbi àrab

Què és un envejós? Un ingrat que detesta la llum que l’il·lumina i l’escalfa.
Víctor Hugo (1802-1885) Novel·lista francès.

L’enveja és mil vegades més terrible que la fam, perquè és fam espiritual.
Miguel de Unamuno (1864-1936) Filòsof y escriptor espanyol.

El silenci de l’envejós està ple de sorolls.
Khalil Gibran (1883-1931) Assagista, novel·lista y poeta libanès.

Després d’aquells que ocupen els primers llocs, no conec a ningú tan desgraciat com el qui els enveja.
Marquesa de Maintenon (1635-1719) Noble francesa.

L’envejós pot morir, però l’enveja mai.
Molière (1622-1673) Comediògraf francès.

L’enveja és el cuc rosegador del mèrit i la glòria.
Sir Francis Bacon (1561-1626) Filòsof y estadista britànic.

L’enveja i l’odi van sempre units, s’enforteixen recíprocament pel fet de perseguir el mateix objectiu.
Jean de la Bruyere (1645-1696) Escriptor francès.

La mort obre la porta de la fama i tanca darrera seu la de l’enveja.
Laurence Sterne (1713-1768) Novel·lista y humorista cinglés.



ELS BASTONERS DE TIVISSA S’ESTRENEN A SANT BLAI!

5 02 2008

bastoners2.jpg

Diumenge passat, coincidint amb la celebració de la Diada de Sant Blai, a l’entorn de l’ermita, es van estrenar els Bastoners de Tivissa. Els primers bastoners de les Terres de l’Ebre.

Francament he de manifestar el meu més absolut desconeixement a l’hora de fer una valoració o anàlisi estrictament tècnica de la seva primera actuació. Segurament que la seva qualitat, en aquest moment d’inici de la seva activitat, no deu ser del tot reeixida. Segurament que la coordinació dels seus moviments deu ser millorable.

Ara be, el que si que els hem de reconèixer és la valentia, decisió i convenciment a l’hora de “debutar” davant de la seva “parròquia”.

bastoners1.jpg

Ja us he dit que no soc capaç de valorar tècnicament la seva primera actuació, però permeteu-me l’atreviment, són els de Tivissa i per això, per a mi, ja són els millors del mon.

A seguir treballant i perseverant en aquesta tradició catalana, única, de moment, a les Terres de l’Ebre!

Moltes felicitats!

Jordi Jardí Pinyol



ENS AUTOENGANYEM PER AUTOSATISFER-NOS?

3 10 2007

1191361102854.jpg

 Ahir coincidien a quasi tots els mitjans de comunicació catalans dues notícies, encara que inconnexes, relacionades d’alguna manera.

La primera, el retorn a l’escola de la nena magrebina de Girona amb el seu corresponent mocador al cap.

 La segona, el dret de tots el immigrants a rebre cursos de català gratuïts.

Dues notícies com he dit, amb poc a veure entre elles però que, segons el meu entendre, denoten que ni el nostre país ni els seus polítics estan preparats per gestionar l’onada d’immigració que “patim o gaudim” i la que, en molta més mesura ens vindrà a sobre de manera imminent.

No puc entendre i molt menys compartir que, davant el xantatge dels pares d’una nena, els responsables d’educació i del centre docent, accedeixin a admetre-la al col·legi novament amb les condicions “imposades” d’una cultura i religió alienes a la nostra. Per cert, cultura i religió que, sense miraments ni contemplacions, discriminen sectariament a les dones.

Tampoc entenc que els immigrants (els espanyols també?) tinguin el “dret” de poder rebre cursets de català de manera gratuïta.

Tot plegat, el mateix que quan un català qualsevol, se’n va a viure i guanyar la vida a qualsevol indret del món: si no parles la llengua del país de destí i t’adaptes a la seva cultura i costums, senzillament et moris de gana.

Com doncs, en un país, on l’escola pública és laica, es permeten imposicions religioses, les quals a mes són vexatòries per les dones?

Com doncs, en un país on es “criminalitza” i critica els castellans que no parlen el català, es permet que el fet d’aprendre el català sigui un dret i no una obligació pels estrangers no espanyols?

Si els castellanoparlants volen aprendre català, ho han de fer passant per taquilla, per què no hi passen els de fora de l’estat?

Quantes vares de medir diferents tenim?

La por de que ens diguin racistes pot, en la majoria d’ocasions, més que el sentit comú. 

Jordi Jardí Pinyol



EL CASTELLET DE BANYOLES (TIVISSA) OBLIDAT PEL DEPARTAMENT DE CULTURA?

22 08 2007

castellet-banyoles-006.jpg


Quan es produeix un canvi de govern en qualsevol organisme públic, existeix la norma no escrita, de concedir els 100 dies de gràcia per donar l’oportunitat d’encaixar totes les peces per tal que tots els projectes recuperin el ritme de creuer que portaven.

És el que, des de l’Ajuntament de Tivissa, hem fet en referència al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i amb el seu canvi de responsable després de les darreres eleccions autonòmiques celebrades el dia de difunts (1 de novembre) de l’any passat.

En el repartiment de carteres posteriors a aquestes eleccions, el Departament de Cultura va passar d’estar en mans del PSC a mans d’ERC. Això no hauria de comportar cap dificultat ja que es tracta, segons han manifestat sempre els tres components del tripartit, d’un govern cohesionat i amb una sola veu.

La realitat, però, no és pas aquesta. El primer que va fer en nou Conseller de Cultura, Joan Manuel Treserras, fou “decapitar” l’anterior Directora del Museu d’Arqueologia de Catalunya, la senyora Núria Rafel.

La senyora Rafel va demostrar durant la seva estada al capdavant del Museu d’Arqueologia de Catalunya, propietari del Poblat Iber del
Castellet de Banyoles, la seva sensibilitat envers aquest emplaçament històric i va apostar d’una manera decidida per la seva recuperació i rellançament: es van adquirir finques adjacents amb l’emplaçament per adequar-les com aparcament, es van iniciar tràmits per millorar els accessos, es van incrementar les excavacions, es va redactar el Pla Director del Castellet de Banyoles … Tot plegat un seguit d’actuacions i previsions de futur molt ambicioses, amb unes inversions ja pactades fins l’any 2015 i que contemplaven, entre d’altres, la construcció d’unes oficines de recepció i de formació al propi emplaçament, l’augment de les freqüències de les excavacions i dels treballs de recerca, la consolidació i senyalització de tot l’espai del poblat i com a obra més emblemàtica, la construcció del Centre d’Interpretació de la Cultura Ibera al Sud de Catalunya, en un espai cedit per l’Ajuntament de Tivissa mitjançant el conveni signat en el seu moment, concretament l’antic teatre de la Societat Obrera.

Amb el nomenament del nou Director, el senyor Pere Izquierdo, les úniques notícies que hem tingut del Departament de Cultura han estat la no voluntat de portar a terme el Pla Director previst pel primer govern tripartit i la paralització absoluta de les actuacions al principal atractiu turístic i històric del nostre municipi: el Castellet de Banyoles.

És evident que cadascú amb casa seva pot fer el que vulgui i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, com a propietari del Castellet de Banyoles, el pot abandonar a la seva sort. Una sort que el portarà, si no s’actua amb encert i celeritat al seu deteriorament i posterior desaparició.

No crec que Catalunya es pugui permetre el luxe de prescindir del seu patrimoni històric per deixadesa, desinterès, manca d’inversió o menys encara, per una decisió purament política.

Cadascú que respongui per les seves responsabilitats, però és trist veure com els esforços fets, sense ser-ne propietari i sense tenir-ne competències, des de l’Ajuntament de Tivissa, es veuen malbaratats sense solta ni volta.

M’atreveixo a proposar al Departament de Cultura, i al seu Conseller i al Museu d’Arqueologia de Catalunya, i al seu Director que, sinó tenen la voluntat de promocionar de manera adequada aquest emblemàtic (al menys pels tivissans) emplaçament, que ens el transfereixin a l’Ajuntament de Tivissa, amb els mitjans econòmics corresponents i que, nosaltres si que ho farem, per convicció i per devoció.

Sempre s’ha dit que si un no vol fer, al menys, que deixi fer!

Jordi Jardí Pinyol