Pregunteu-ho, nogensmenys, al Molt Honorable del nostre país i, àdhuc, als qui l’han fet President.
Parlar-ne poc, pensar-hi sempre i treballar-hi cada dia!!! Tot el contrari del que fan els que ens “governen”.
A pesar d’ells, els que prioritzen les cadires al país, en un dia com avui, els que encara tenim la creença que “no hi ha mal que cent anys duri”, gosem dir:
VISCA CATALUNYA LLIURE!!!
Jordi Jardí Pinyol
S’ha de reconèixer: som una colla de desagraïts! Mentre mig món es mori de gana i s’ha d’embarcar en pasteres per, jugant-se la vida i la dels seus, amb molta sort poder malviure explotat per un empresari aprofitat que només es preocuparà del seu rendiment i mai dels seus drets i sou, nosaltres (alguns) parlem de l’angoixa que ens provoca haver de tornar a les nostres obligacions laborals després d’un més de vacances (pagades).
Veig pàgines de diaris senceres, programes de televisió, grans espais dins els telenotícies dedicats a compadeixer als que passen pena l’1 de setembre. És per això que tenen tant èxit les consultes dels psicòlegs i els tractaments que proposen, encaminats a l’autoconsol.
Excuses com: hem d’aprendre a conèixer-nos a nosaltres mateixos, ens hem d’acceptar tal com som, els nostres pares no en van saber prou o no ens autodediquem prou temps … ens van la mar de bé per justificar el que és injustificable.
És igual si el que som és uns absoluts egoistes impresentables que només ens sentim satisfets quan ens extasiem gaudint dels nostres capricis fets a mida. El cas és que l’únic que importa és ser feliç, treballar el mínim per poder sentir-se realitzat, ser molt ric i tindre una aparença física que s’ajusti als cànons de la bellesa de cada moment.
Amb aquest panorama cada cop més generalitzat, propugnat i fet dogma, la responsabilitat, l’esforç i el deure són gairebé conceptes que insulten segons quins oients, per passats de moda i associats al conservadorisme més ranci i recalcitrant.
El model del professional que ha pencat hores i hores per fer la feina ben feta i al final de la trajectòria rebre el corresponent reconeixement ha passat a la història, és mort!
Ara qui treballa hores i hores és un pringat. El model que triomfa és el de fer la viu-viu, ser llest, un trepa i, sobretot, agafar-se la baixa per angoixa laboral.
Així ens va!
Jordi Jardí Pinyol
