JORDI JARDÍ, DE MICA EN MICA!

És sabut per tothom d’aquestes contrades que el Coll de Fatges és el límit geogràfic entre els municipis de Tivissa i Vandellòs, al mateix temps que ho és entre la comarca de la Ribera d’Ebre i el Baix Camp. Que la seva orografia provoca diversitat en la pluviometria, depenent de en quina vessat del coll ens situem, el canvi de temperatura, tant a l’hivern com a l’estiu és evident i d’altres factors meteorològics es veuen afectats per aquest límit natural.

Ara bé, em sembla que aquesta serralada no afecta només a factors físics del clima sinó que també a la genètica de les persones i més concretament al gen de “l’anti tot”, si és que existeix.

Podem apreciar, sense esforçar-nos massa, com l’Hospitalet de l’Infant ha impulsat un urbanisme equilibrat, sostenible, modern i valent. No hi ha hagut cap problema en fer-ho i el resultat salta a la vista: un indret amb un potencial turístic molt important, un punt d’atracció de segona residència potent, uns serveis associats de gran qualitat i, entre moltes altres coses, una xarxa econòmica que genera riquesa i força llocs de treball.

En canvi, a poc quilòmetres, tot just passar el coll trobem en el moment que es proposa “un pas endavant” decidit, pancartes, plataformes, manifestacions, crits, soroll … I això mentre les vaques són grasses es pot anar aguantant però, i ara que la cosa pinta malament, que molts treballadors van perdent el seu lloc de treball … ens ha servit d’alguna cosa aquesta política del “no a tot”.

A l’altre costat del Coll de Fatges està en funcionament la central de cicle combinant de La Plana del Vent, la qual genera, entre directes i indirectes, més de 150 llocs de treball de qualitat i estables, no supeditats a les sacsejades del sistema econòmic. Fa un anys vàrem tindre l’oportunitat de que una instal·lació d’aquestes característiques s’ubiqués prop de casa nostra, concretament al futur polígon industrial del Molló. En aquell moment, però, el “gen” es va posar a flor de pell i els crits, insults, agressions, enganys, mentides i amenaces inundaven els carrers igual com l’Ebre ho fa aquests dies en alguns pobles de la nostra comarca. L’èxit de l’escridassada de torn va ser rotund, la capacitat d’enganyar la gent generant-los por va reeixir una vegada més i ara … uns anys més tard aquí estem … seguim “patint gana” i a l’altre costat del Coll de Fatges l’estabilitat econòmica els acompanya.

Això si, caldria mirar on són els impulsors de la crispació, el soroll, la mentida i la por. Els podeu trobar on eren, en els seus llocs de treball fixos, que ja tenien aleshores o a d’altres, que senzillament han traspassat d’un costat a l’altre de la pancarta, instal·lats en despatxos amb secretària i cotxe oficial a la porta.

Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades a la mateixa pedra. Si ensopeguem sols, per manca de perícia … mala sort. Ara bé, voleu dir que ens podem tornar a deixar enganyar, a deixar-nos tornar a posar la por al cos, a deixar-nos intimidar pels que, des del seu lloc fix de treball o des del seu despatx oficial pretendran, una vegada més, seguir sent els més “xulos de la tribu” a costa d’impedir el lliure desenvolupament personal, econòmic i social dels seus veïns?

No recordo cap actitud “anti alguna cosa” que hagi estat capaç de generar ni un sol lloc de treball, ni cap mena d’activitat econòmica, ni cap desenvolupament empresarial … això si, moltes vegades he vist com aquestes actituds han provocat continuïtat de persones en posicions dominants, he vist com empreses se n’han anat a indrets més tranquils, he vist com molta gent s’ha quedat sense el seu lloc de treball …

És el preu de viure en aquest costat del Coll de Fatges!

Jordi Jardí Pinyol