JORDI JARDÍ, DE MICA EN MICA!

Quan l’equip de govern municipal resultant de les eleccions del 2003 va poder comprovar, al projecte per construir una estació depuradora d’aigües residuals (EDAR), que aquesta s’havia d’ubicar, a proposta del govern anterior, a pocs metres de la Plaça de la Baranova, ens va provocar un seguit de reaccions, a saber:

La primera de sorpresa, no per la ubicació proposada, que també, però és que uns anys després d’assumir la responsabilitat municipal ens varem assabentar de que hi havia a les dependències municipals un projecte de l’esmentada depuradora. I ens en varem assabentar perquè els tècnics de l’Agència Catalana de l’Aigua ens ho van comunicar i ens en van ensenyar un exemplar, això si, després d’informar-nos que uns anys abans, durant la legislatura 1999-2003 havien lliurat a l’Ajuntament de Tivissa un exemplar del projecte esmentat. Va ser aleshores quan ens varem començar a explicar la molta documentació que no existia als arxius municipals i que teníem constància que hi hauria de ser.

La segona de perplexitat, per la pròpia ubicació, al costat mateix de l’indret més emblemàtic del nostre poble, el mirador de la Plaça de la Baranova. A més de poder-se veure les comarques de la Ribera d’Ebre, la Terra Alta, el Priorat, la Serralada del Montsant, les Serres de Pàndols i de Cavalls, el Pas de l’Ase i la Cubeta de Móra, ens volien afegir, en un primaríssim pla, una magnífica panoràmica de l’estació depuradora per acabar d’arrodonir els paisatge.

La tercera d’incredulitat, pel fet que no s’haguessin tingut en compte, a l’hora de proposar aquesta ubicació, aquells vents dominants que ens havien de portar els “efluvis mortals de la Enron” des del Molló. Els mateixos vents que fan inofensiva “la Enron de Vandellòs” i els mateixos que, amb la construcció de la depuradora al lloc inicial, ens haurien “empudegat” eternament pels segles dels segles.

Tot i la sorpresa, perplexitat i incredulitat que aquesta “herència” ens produïa, es va optar en aquell moment per no polemitzar i treballar, que és el que millor sabem fer, per fer prevaler el sentit comú i cercar un nou emplaçament. Negociant, conversant i dialogant amb l’Agència Catalana de l’Aigua i la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre i amb l’absoluta col·laboració, predisposició i participació d’aquests dos organismes, s’ha trobat un nou indret que, molt més allunyat de la població, és de molt més fàcil accés, no distorsiona el paisatge, no ocasiona molèsties als veïns i no coarta ni condiciona les possibilitats de desenvolupament urbanístiques futures.

I ara, tot just ara, els que en el seu moment, amb desafortunat desencert, crearen un problema que els seus successors, com amb moltes altres ocasions, hem hagut de solucionar, volen donar lliçons de com i quan s’han de fer les coses.

Afortunadament la dita “la feina ben feta no té fronteres” és la que ens ha portat a resoldre una situació que ens hauríem pogut estalviar des de bon inici, només amb la senzilla aplicació del sentit comú.

Un sentit comú que a vegades, sovint, s’ha utilitzat més aviat poc!

Jordi Jardí Pinyol