JORDI JARDÍ, DE MICA EN MICA!

L’arquitecte municipal és una professional lliberal, la qual treballava, fins fa poc, de manera externa a l’Ajuntament. Això significa que facturava a l’Ajuntament els seus honoraris, el qual, amb absoluta puntualitat, li abonava amb plena satisfacció per la tasca ben realitzada. Aquesta professional, com qualsevol altre autònom, abonava periòdicament i de manera ininterrompuda les quotes a la Seguretat Social corresponents.

És arrel d’una inspecció realitzada per la Seguretat Social al nostre Ajuntament, així com als de la resta de la comarca que, aquest darrer organisme determina que aquesta contractació no s’ajusta als criteris que aquesta administració considera adients i reclama a l’Ajuntament de Tivissa les quotes corresponents als darrers cinc anys, curiosament el temps que l’actual govern municipal porta exercint aquesta responsabilitat.

S’ha fet molta demagògia, s’han dit moltes mentides, i s’ha intentat enganyar una vegada més l’opinió pública, el que no s’ha dit i cal que sigui conegut, són diverses coses a tenir en compte:

1.- L’actual tècnica municipal no va ser contractada per l’actual equip de govern, sinó que per l’anterior, concretament l’any 2002.

2.- En cap cas s’han variat els serveis que presta a l’Ajuntament que, són els mateixos que en el moment que va ser contractada se li van encarregar.

3.- Tots els tècnics contractats amb anterioritat a l’actual (evidentment per l’equip de govern anterior a l’any 2003) ho van ser amb els mateixos criteris i relació laboral que l’actual.

4.- Tots els municipis de la Ribera d’Ebre i la immensa majoria dels més de 900 municipi petits de Catalunya es troben en la mateixa situació que el nostre.

En definitiva, una vegada més, malauradament hem de fer front a les herències del passat, això si, en aquest cas amb la fortuna que el període d’inspecció per part de la Seguretat Social no pot anar més enllà de cinc anys, ja que si no hagués estat així l’Ajuntament hauria hagut de fer front al pagament d’endarreriments des del primer dia en que es va contractar el primer tècnic municipal, allà pels anys 80.

Ja hem resolt el problema, hem corregit, una vegada més, una altra mala herència del passat i hem aconseguit, i això és el més important, que l’opinió dels tècnics prevalgui, serveixi d’assessorament i condicioni l’acció política.

El que no tinc tant clar és si sempre ha estat així!

Jordi Jardí Pinyol

Quan l’equip de govern municipal resultant de les eleccions del 2003 va poder comprovar, al projecte per construir una estació depuradora d’aigües residuals (EDAR), que aquesta s’havia d’ubicar, a proposta del govern anterior, a pocs metres de la Plaça de la Baranova, ens va provocar un seguit de reaccions, a saber:

La primera de sorpresa, no per la ubicació proposada, que també, però és que uns anys després d’assumir la responsabilitat municipal ens varem assabentar de que hi havia a les dependències municipals un projecte de l’esmentada depuradora. I ens en varem assabentar perquè els tècnics de l’Agència Catalana de l’Aigua ens ho van comunicar i ens en van ensenyar un exemplar, això si, després d’informar-nos que uns anys abans, durant la legislatura 1999-2003 havien lliurat a l’Ajuntament de Tivissa un exemplar del projecte esmentat. Va ser aleshores quan ens varem començar a explicar la molta documentació que no existia als arxius municipals i que teníem constància que hi hauria de ser.

La segona de perplexitat, per la pròpia ubicació, al costat mateix de l’indret més emblemàtic del nostre poble, el mirador de la Plaça de la Baranova. A més de poder-se veure les comarques de la Ribera d’Ebre, la Terra Alta, el Priorat, la Serralada del Montsant, les Serres de Pàndols i de Cavalls, el Pas de l’Ase i la Cubeta de Móra, ens volien afegir, en un primaríssim pla, una magnífica panoràmica de l’estació depuradora per acabar d’arrodonir els paisatge.

La tercera d’incredulitat, pel fet que no s’haguessin tingut en compte, a l’hora de proposar aquesta ubicació, aquells vents dominants que ens havien de portar els “efluvis mortals de la Enron” des del Molló. Els mateixos vents que fan inofensiva “la Enron de Vandellòs” i els mateixos que, amb la construcció de la depuradora al lloc inicial, ens haurien “empudegat” eternament pels segles dels segles.

Tot i la sorpresa, perplexitat i incredulitat que aquesta “herència” ens produïa, es va optar en aquell moment per no polemitzar i treballar, que és el que millor sabem fer, per fer prevaler el sentit comú i cercar un nou emplaçament. Negociant, conversant i dialogant amb l’Agència Catalana de l’Aigua i la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre i amb l’absoluta col·laboració, predisposició i participació d’aquests dos organismes, s’ha trobat un nou indret que, molt més allunyat de la població, és de molt més fàcil accés, no distorsiona el paisatge, no ocasiona molèsties als veïns i no coarta ni condiciona les possibilitats de desenvolupament urbanístiques futures.

I ara, tot just ara, els que en el seu moment, amb desafortunat desencert, crearen un problema que els seus successors, com amb moltes altres ocasions, hem hagut de solucionar, volen donar lliçons de com i quan s’han de fer les coses.

Afortunadament la dita “la feina ben feta no té fronteres” és la que ens ha portat a resoldre una situació que ens hauríem pogut estalviar des de bon inici, només amb la senzilla aplicació del sentit comú.

Un sentit comú que a vegades, sovint, s’ha utilitzat més aviat poc!

Jordi Jardí Pinyol