JORDI JARDÍ, DE MICA EN MICA!

Tot just un dia després que el Nòbel de la Pau i President Intergubernamental sobre el Canvi Climàtic, va manifestar, davant la vice-presidenta del Govern en funcions que, no es pot descartar l’energia nuclear com alternativa als combustibles fòsils (petroli, carbó i gas natural) si volem reduir les emissions de CO2, es va conèixer la intenció del govern central de no prorrogar la vida útil de la central nuclear de Garoña.

Per la seva part, França i el Regne Unit han signat un acord pel desenvolupament conjunt de la pròxima generació de centrals nuclears. Acord que suposa un pas endavant cap al retorn a aquesta font d’energia i que tindrà conseqüències significativament positives en la política comunitària a nivell ambiental, d’investigació i de desenvolupament.

Garoña és una central petita i no representa una pèrdua de potència massa significativa pel mapa energètic estatal, però que ha de passar amb els successius tancaments de centrals a la resta de l’estat espanyol.

La decisió de l’Executiu espanyol del progressiu tancament de totes les centrals nuclears representa una irresponsabilitat greu: destrueix valor per a la societat, complica la consecució dels objectius de reducció d’emissions assumides al Protocol de Kyoto i augmenta el cost social de les mateixes, situa a les empreses espanyoles i catalanes en clara desavantatge en la carrera tecnològica, aprofundeix les diferencies polítiques amb les potències europees i, a més, és inútil des del punt de vista de la gestió dels riscos nuclears, que no entenen de fronteres.

És sabut que a França el 80% de l’energia elèctrica produïda és d’origen nuclear i els països europeus més desenvolupats (Finlàndia, Suècia, Anglaterra i la pròpia França) han anunciat ja un ambiciós programa de noves instal·lacions de darrera generació.

Tot plegat apunta a que, si no es reacciona a temps caldrà que, a més del transvasament del Roine, caldrà duplicar, triplicar o quadruplicar la línia d’alta tensió d’interconexió elèctrica amb França.

La política “progre” d’apuntar-se a la moda del moment, sense tenir un horitzó ben definit serveix, només, per satisfer i mantenir en silenci els que pinten llençols amb expressions alarmants, criden a pulmó lliure qualsevol disbarat i alerten de la fi del món immediata.

Mentre tant, la resta de ciutadans del país paguem, el gust i les ganes, per rebre uns subministraments deficients i sense garanties.

Cal estalviar aigua i energia, cal fer polítiques de conscienciació, però no només i potser ha arribat l’hora de ser una mica més valent enlloc d’estar només pendent de ser el més simpàtic de la colla.

Jordi Jardí Pinyol

Com si d’un rodet es tractés, els primers sondejos de la nit electoral indicaven que una majoria absoluta socialista era possible. Afortunadament no serà així!

A hores d’ara, amb un diputat de la circumscripció de Barcelona ballant, es pot afirmar que els socialistes seguiran governant a Espanya, però … com i amb qui?

Ens esperen dies de diàleg, de converses, de negociacions però, un cop superats aquests, l’aritmètica continuarà dient que el “tripartit” no suma i que algú o altre haurà d’entrar en joc. Espero que des de la seu dels socialistes espanyols detectin el sentit comú i el senderi de la tercera força política en aquestes eleccions i que es deixin “aconsellar” per la força tranquil·la de Catalunya. Ja ho veurem!

Pel que fa al nostre municipi, Tivissa, hem vist com el PSC “engolia” literalment als seus dos socis del tripartit i els provocava davallades espectaculars: ERC patia una caiguda del 51,3% (de 302 vots a 148) i ICV baixava un 20,7% (de 116 vots a 92). Mentre tant, Convergència i Unió obtenia els millors resultats dels darrers 20 any, amb una pujada del 10% (de 290 vots a 318) .

Pots veure els resultats del municipi de Tivissa a aquesta adreça:

http://www.3cat24.cat/especials/generals2008/mun/0943150.htm

Varem anunciar fer respectar Catalunya si érem decisius a Madrid. El temps, no massa llarg, ens dirà si realment ho som o no. Mentre això es decideix, vull felicitar a tot el municipi de Tivissa, a tota la seva gent, per la demostració de democràcia exhibida amb una massiva i pacífica participació, i agrair la confiança dipositada en “la força tranquil·la de la intel·ligència”.

Gràcies a tots. Catalunya s’ho val!

Jordi Jardí Pinyol

Ahir es va celebrar el segon i darrer debat (gràcies a Déu), entre els dos únics candidats a presidir el govern d’Espanya a partir del 9 de març. Al menys, després de veure la manca de respecte cap a la resta de forces polítiques, les quals han estat apartades judicialment de l’oportunitat de defensar els seus projectes i posicionaments envers els propers quatre anys.

Tot i això, el que va poder quedar molt clar ahir a la nit és que Catalunya, per aquestes dos candidats és, tan sols, la munició necessària per malferir-se l’un a l’altre. Que si la llengua, que si l’AVE, que si rodalies, que si l’aigua, que si … Però a l’hora de la veritat, ni l’un ni l’altre (són exactament iguals i representen el mateix) tenen la més remota idea de que és Catalunya, ni de quines són les seves necessitats. I el que és pitjor, ni tan sols els preocupen.

D’altra banda, el divendres passat vaig poder observar, amb certa sorpresa, això si, com els cinc candidats dels cinc grups polítics catalans amb representació al Congrés dels Diputats, s’esbatussaven. Bé, cinc no, quatre: el PP i els tres satèl·lits del PSOE. Quatre que, fins i tot en algun moment algun d’ells, es permetia el luxe d’”insultar” als votants d’altres formacions polítiques, tot plegat en una posada en escena mancada de propostes i carregada de retrets i mirades al retrovisor. Tot plegat adobat amb una manca de respecte, constant i permanent, per part de tots quatre, trepitjant i interrompent sistemàticament els arguments dels altres, el que al marge de la manca de contingut, denota una tarannà obsolet, barroer i impropi dels que s’autoproclamen progressistes i dialogants.

Menys mal que, no sense dificultats, enmig d’aquesta sobredosi de manca de respecte i absència de projecte, emergia de tant en tant, quan el deixaven parlar, el candidat de Convergència i Unió, Josep Antoni Duran i Lleida posant damunt de la taula les propostes del sentit comú, tocant de peus a terra.

Gràcies Duran! Hi haurà qui discrepi dels continguts exposats. Hi haurà qui no estigui d’acord amb les teves propostes. Només faltaria! Ara bé, no crec que a ningú li hagi quedat cap dubte que, a més del què també compta el com. I Duran ens va ensenyar, els va ensenyar, com: respecte, diàleg, tolerància …

Duran, molta sort diumenge, però sobretot molta sort en el futur.

Jordi Jardí Pinyol