JORDI JARDÍ, DE MICA EN MICA!

Fa uns anys ens alertaven, diferents autors entesos en la matèria, que Catalunya no anava bé. Uns anys més tard, no només continuem igual, sinó que hem empitjorat molt notablement. Comencem a sentir els efectes d’allò que alguns denunciaven. I com que les coses, encara que sembli impossible, es fan pitjor que mai, sembla que el pessimisme és del tot justificat i anem disparats cap a unes conseqüències que encara han d’arribar.

La única solució que hi troben, els que han generat aquesta situació, és apel·lar a l’optimisme i acusar de derrotistes als que, observant la realitat, alertem que les coses no es fan bé.

Primer pas per a la solució. Reemplaçar aquells que han gestionat els afers fins aquest moment. Ells, enlloc d’avergonyir-se de la seva gestió, a desgrat que el seu poder pugui finalitzar, s’han envalentit i tenen les galtes de, fins i tot, recomanar que no siguem derrotistes.

Segon pas per a la solució. Un cop produïda la renovació, els nouvinguts han d’explicar clarament que les coses no van bé. El reconeixement de la situació real i dels errors, aliens i propis, és la base per a una bona reconducció de la situació.

Tercer pas per a la solució. Un cop els nous responsables hagin dit clarament que les coses no van bé, per la qual cosa prèviament s’han hagut d’identificar els problemes, ells, i únicament ells en són els responsables de la seva solució. No s’hi val a encolomar als gestors passats la culpa de tot.

Resum. Quan s’ha recorregut el camí pertinent segons les propostes anteriors, és en aquell moment i no abans, el moment de generar expectatives. Només llavors es pot reclamar optimisme i bona predisposició.

Prec final. Que ningú ens demani optimisme i actituds positives i que no ens acusin més de derrotisme i desafecció. Demanin-nos confiança, i que anem a votar, quan els tres passos anteriors hagin tingut lloc. I a tots aquells que es dediquen a demanar bona predisposició, els suggereixo que concentrin les seves demandes en dies com avui, 28 de desembre. Durant la resta de l’any, les ensarronades i aixecades de camisa sobren i són mal rebudes.

És, tot plegat, una inocentada?

Jordi Jardí Pinyol

Us convido a entrar per la porta gran de la festa de Nadal, travessar el solstici amb cara de cerimònia. Patint el gebre, la neu i el fred, sota una nit cèlebre i immensa, serena o amb boira, fosca, luxosa, hivernal, per a molts sagrada.

Us convido a entrar per la porta dels secrets, del cel obscur, dels esdeveniments desconeguts que ens oferirà el futur, això sí, si la vida ens atorga el privilegi de tenir-nos abraçats.

Us convido, doncs, a entrar per la porta gran a la festa de Nadal. És oberta de bat a bat.

MOLT BON NADAL!!

Jordi Jardí Pinyol

Aquesta passada setmana s’ha presentat a bombo i plateret el macroprojecte “Gran Scala” de Los Monegros.

La intenció d’un grup d’empreses britàniques, australianes, nord-americanes i franceses d’ubicar al desert de Los Monegros un complex d’oci de 2000 hectàrees ha causat gran expectació i noves perspectives per un territori sense masses alternatives.

El projecte, en el que s’invertiran 17.000 milions d’Euros i que crearà 30.000 llocs de treball, preveu la construcció, en 10 anys, de 32 hotels i cinc parcs d’oci de caràcter temàtic amb un flux potencial de turistes i visitants de 12 milions a l’any.

Sense més informació que aquesta no m’atreveixo a treure conclusions o a opinar, com segur que faran els exaltats de torn, que no tindran cap escrúpol en oposar-se, com sempre s’oposen, a tot el que pugui permetre al veí prosperar i superar-los en expectatives de futur.

Ara be, una reflexió si que em permetré fer:

Aquest projecte al nostre país, Catalunya, avui per avui és inviable. No per la “sostenibilitat” que pugui plantejar o pel desequilibri entre beneficis i

perjudicis que pugui generar. Senzillament perquè avui, a cap indret del mon, hi ha cap empresari disposat a invertir els seus diners en una Catalunya “hostil” amb qualsevol activitat que es pugui anomenar, be o malament, “macro”. La sensació de que Catalunya és un territori econòmicament no recomanat o d’elevat risc per a l’inversor, a hores d’ara, ja és palpable arreu del mon.

Per això, com el títol ja anuncia, les actituds d’”aitolàs” integristes ens portaran al vagó de cua, del qual ja fa dies que hem iniciat el camí.

Jordi Jardí Pinyol

He sentit, a vegades, que en política tot s’hi val. I a fe de Deu que alguns ho apliquen al peu de la lletra. Però sovint, afortunadament, aquesta teoria esdevé del tot inútil.

La desesperació per recuperar allò que es va tenir, l’ànsia d’enderrocar el rival al preu que calgui, l’afany per capgirar enquestes que no quadren … tot plegat porta als desesperats a emprar les mes baixes eines al seu abast.

Concretaré. La darrera campanya electoral per les municipals al municipi de Tivissa hi van concórrer diferents forces. La majoria d’elles van centrar la seva campanya en explicar tot allò que proposaven fer o “no deixar fer”.

Alguna d’elles (no cal fer cap gran esforç imaginatiu per esbrinar quina), va emprar totes les males arts hagudes i per haver a la recerca desesperada d’un grapat de vots que els permetés deixar de ser “ningú” en l’àmbit polític municipal.

Molts recordaran els continguts d’alguns mitjans de comunicació durant la campanya: querella contra la meva persona per prevaricació, coaccions i tràfic d’influències interposada per la “plataforma en defensa de no se què” de Tivissa, denúncia per agressió a un menor… Tot plegat després de resistir, potser de manera poc conscient, amenaces de mort contra la meva persona i altres membres de la meva família.

Doncs be, el temps que, com sempre he defensat, acaba posant a cadascú al seu lloc de manera inexorable, ens ha demostrat que aquelles denúncies i querelles no eren altra cosa que una eina, grollera i desesperada, a la recerca de fer mal a qualsevol preu amb la creença d’obtenir algun benefici.

Bé doncs, avui puc afirmar amb satisfacció que, la querella de la plataforma va ser retirada el dia abans de la vista oral i la denúncia per agressions, per acord d’ambdues parts, ha estat retirada avui mateix, dia anterior a la celebració del judici.

Per això, ja no cal que ningú s’escarrassi més a convocar als mitjans de comunicació al judici oral a veure si fem bullir l’olla o en podem treure una foto “interessant”, ni cal que assetgi a ningú més per a que entri al joc d’interposar denúncies al gust del consumidor.

Al final tot s’acaba situant on li pertoca i alguns, aquells que cercaven el retorn al comandament de la vida política municipal, el destí els ha deparat que ni la municipal ni la comarcal podran comandar.

Al darrer diumenge de maig del 2011 hi ha eleccions municipals, jo encara no se si hi concorreré. El que si se és que si ho faig, junt amb els qui m’acompanyin, ho farem com sempre ho em fet, respectant les regles democràtiques del joc polític.

I qui no vulgui entendre aquestes regles … el temps ja les hi explicarà!

Jordi Jardí Pinyol

Presumim de tenir una societat molt avançada, amb uns índex de tolerància molt elevats i on la llibertat i l’autonomia personal està per damunt de tot.

És evident que, a les societats avançades, assolir els objectius esmentats abans és, sense cap mena de dubte, un èxit col·lectiu i assenyala una maduresa comuna indubtable. La qüestió és determinar, i sobretot reconèixer, si realment i sense autocomplaences, la col·lectivitat a la qual pertanyem és autènticament tolerant, lliure i autònoma o una altra cosa molt diferent.

Els que si són certs i objectius són els estudis que determinen que, el major índex de fracàs escolar es produeix a casa nostra, de la mateixa manera que som el primer consumidor de drogues i estupefaents d’Europa.

Amb aquest “desgavell” al damunt de la taula podríem caure en la temptació d’atorgar la “culpa” al sistema, cosa molt habitual d’altra banda. També, a nivell polític, podríem aprofitar per carregar contra el sistema educatiu proposat pel govern de torn.

Tant una cosa com l’altra ens podria anar a tots molt be per la nostra pròpia autocomplaença i satisfacció.

Si volem enganyar-nos nosaltres mateixos podem fer com alguns pares i mares que, amb una facilitat i impunitat sorprenent, adjudiquen a mestres, polítics, policia … la culpa de tots els mals. I és que quan la llibertat la interpretem a la nostra mida la podem arribar a convertir en “una casa de barrets”.

Cal, doncs, que tots ens apliquem la nostra quota de responsabilitat, amb la mateixa ànsia que quan clamem drets, drets i més drets. Segur que si els drets ens fossin concedits en concordança amb el nostre nivell de compliment de les obligacions, el sistema, la societat, els mestres, els polítics, la policia … deixarien de tenir moltes de les culpes que alegrement els adjudiquem.

Jordi Jardí Pinyol

Rectificar és de savis, sempre s’ha dit. De la mateixa manera que també he escoltat sovint que, una clatellada en el moment oportú és del tot necessària.

No sé si pel segon motiu s’ha produït el primer, però la rectificació que va fer ahir el senyor Francesc Baltasar, Conseller de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya, va ser del tot encertada i oportuna. Sincerament el vull felicitar per la seva capacitat de reflexió i per la predisposició a fer marxa enrere per enfocar des d’un altre punt de vista el Pacte Nacional de l’Habitatge.

No és gens habitual, en l’àmbit polític, veure a persones amb un índex de responsabilitat al nivell de Conseller, reconèixer errors i cercar la reconducció.

Felicitats, doncs, per aquesta capacitat de fer un pas enrere, per voler veure millor la perspectiva real d’una qüestió de país com és l’habitatge.

Ha quedat clar doncs que el govern del país es va equivocar, que expropiar una propietat privada (habitatge) per a posar-la a disposició del mercat de lloguer és “inconstitucional”, per tant il·legal.

I no ho dic jo, ho ha dit, clara i diàfanament, el Consell Consultiu de la pròpia Generalitat de Catalunya.

Jordi Jardí Pinyol

Mentre una riuada de gent discorre per la Via Laietana, demostrant que Catalunya és alguna cosa més que un reducte de l’estat espanyol on hi viuen un grapat d’exaltats insolidaris, els assassins d’ETA tornen a “carregar-se” una altra vida en nom de no se què!

Tot plegat quan aquesta mateixa setmana surt a la, segons el PSC, la cadena televisiva pública menys governamental (quina barra), referint-se a TV3, la noticia de que el riu Ter està pràcticament eixut, ja que el seu cabal es destina a subministrar (o millor dit a transvasar) aigua a Barcelona.

Les prediccions de pluja no es veuen per enlloc. I en aquest marc m’agradaria saber si, “la nova política de l’aigua” preveu talls de subministrament a la capital catalana o seguirem “transvasant” aigua d’altres conques per a saciar les seves necessitats. Mira que si no fos perquè sempre acaba pagant “poca roba”, en aquest cas els pagesos, li proposaria als Deus de la pluja, tal com Lluís Llach proposava a la gallineta, de fer-se venir un segon restrenyiment …

Com deia al començar, “els quatre exaltats insolidaris de torn” continúen caminat Via Laietana avall … però de rés servirà si, el dia de la veritat, com molt em temo, Catalunya torna a donar el seu vot al que ens la fot!

En definitiva, aquesta barreja d’informacions i opinions inconnexes, no sé si són el fruit de la propia dinámica del país o de que, precisament avui, es torna a posar en funcionament el servei de rodalies de RENFE.

Com ens hem de veure, ara ja ens fa feliços contemplar com arreglen allò que primer han espatllat.

Amics hem caigut a la trampa!

Jordi Jardí Pinyol