JORDI JARDÍ, DE MICA EN MICA!

Tenia pensat fer aquest escrit arrel de la crema de les fotografies del Rei. Però l’atemptat (frustrat, afortunadament, pels mossos d’esquadra)  contra la seu d’ICV a Sant Andreu m’ha fet, al marge d’afegir més llenya al foc, canviar la meva intenció inicial.

Cremar fotos de la gent em sembla un acte indigne i intrínsecament violent i, si té res a veure amb la causa republicana (cosa que dubto i que penso que no és el cas), seria una manera estúpida de fer republicanisme. A mi no m’han agradat mai les lleis que sobreprotegeixen la monarquia per damunt de la resta dels mortals. Ja ho diu la cançó d’Els Pets: “Si som iguals davant la llei, per què collons jo mai podré ser rei?”. Però tampoc m’agrada, menys encara, l’amenaça física que s’amaga darrera del fet de cremar una fotografia del rei, o de la meva o de qualsevol altre. Ara bé, d’aquí a posar bombes hi ha un abisme i posar-les a la seu d’un partit polític ni tan sols cal qualificar-ho per la seva fastigosa evidència.

Sempre m’han fet basca els “salvapàtries” que ens volen salvar a “clatellades” per dir-ho fi. Ja siguin clatellades d’alta intensitat com les d’ETA, d’en Tejero o dels GAL o, de la mal anomenada, baixa intensitat com les de la kale borroka o les dels autors de l’atemptat frustrat contra la seu d’ICV.

Dos observacions:

Primer: no faltarà qui, a Tivissa, trobi que ha de seguir les seves passes. De fet ja hi ha hagut seus de partits polítics (sempre el mateix) i propietats privades d’alguns dels seus representats, que han estat “atacades”. Afortunadament són els quatre tarats de sempre i acabaran com han d’acabar.

Segon: A Catalunya i al nostre municipi també, comprendran aviat que aquests caps buits, sense suports polítics al darrera, són com un cotxe sense combustible.

En fi, condemno solemnement, el frustrat atemptat contra la seu d’ICV de Sant Andreu. Però també recordo que ningú ha condemnat mai, els atacs patits per la formació a la que pertanyo, pels seus representants i per les seves propietats, durant els darrers vuit anys al nostre municipi.

Espero que, el braç armat de no se què, aquests quatre fanàtics integristes de torn, que fan soroll darrerament amb el consentiment de segons quins dirigents polítics, esdevinguin la part marginada i residual d’una societat que vol viure en pau i llibertat.

Jordi Jardí Pinyol