JORDI JARDÍ, DE MICA EN MICA!

Forat del Carmel, caos de l’aeroport de Barcelona, esvorancs a rodalies, obres de l’AVE, transvasament encobert, incompliment de l’Estatut … i no passa res.

Avui mateix, sentia en una tertúlia radiofònica, com els convidats de la mateixa estaven incrèduls davant la passivitat de la societat civil catalana en referència a tots els esdeveniments que estan colpejant, dia rere dia, sense interrupció el nostre maltractat país.

Tots plegats, es preguntaven amb insistència, com pot permetre Catalunya que la humiliïn d’aquesta manera? On són aquella activa societat civil, aquelles plataformes ciutadanes que fa pocs anys prenien el carrer clamant “justícia”?

Ja m’havia resignat a que finalitzes la tertúlia sense cap resposta clara i contundent. Una resposta d’aquelles que, encara que “políticament incorrectes”, són les que tothom te al cap però que ningú s’atreveix a manifestar obertament.

Però, afortunadament, m’he equivocat!

Finalment algú ha esclatat amb la contundència que mereix la situació i ha dit, clara i obertament, a tothom que ho ha volgut sentir, que: “… els que fa uns anys organitzaven les plataformes, coordinaven els moviments socials i afavorien la revolta ciutadana, avui, qui més qui menys, tenen un sou públic, cotxe oficial, secretària i despatx …”.

Renoi, he pensat! Potser si que tens raó, o no?

El que si que em queda molt clar i n’estic segur és que sentir-ho, ho ha sentit molta gent, ara bé, escoltar-ho, em sembla que molta menys.

Jordi Jardí Pinyol

Els nuclis de població de la Serra i de Darmós podran, en un futur molt immediat, fer sentir la seva veu, en primera persona, al Consell d’Alcaldes de la Ribera d’Ebre. Aquest fet, històric d’altra banda, es produirà a partir del proper mes de desembre i a petició meva, com alcalde del municipi i d’acord amb la Regidora Delegada a La Serra d’Almos, Lourdes Pena i de l’Alcaldessa de Darmós Rosa Maria Benedicto.

Agraeixo, doncs, la bona predisposició mostrada, tant pel President del Consell Comarcal, com per la resta d’alcaldes de la Ribera d’Ebre a l’hora d’accedir a aquesta petició, fet que es va produir de manera unànime.

De fet, les dues màximes representants polítiques de La Serra i Darmós, ja van tenir l’oportunitat de dinar, juntament amb tots els alcaldes de la Ribera, amb el President de la Diputació de Tarragona i manifestar-li de primera ma i sobre els seus propis pobles, les aspiracions i projectes que tenen per al futur més immediat, al mateix temps que demanar-li la col·laboració de l’ens provincial en la consecució d’aquests objectius.

Quan la normalitat impera, el sentit comú ens acaba conduint cap al reconeixement dels drets negats antuvi.

Jordi Jardí Pinyol

Durant tot el matí d’ahir diumenge 14 d’octubre, varem poder gaudir de la segona edició de Cursa de Muntanya de Tivissa. Al marge de l’entitat organitzadora, l’organisme patrocinador, els espònsors corresponents, els nombrosos participants, el quantiós públic assistent … vull fer menció de les persones que, des de l’ombra, han fet possible aquest esdeveniment.

Una colla d’anònims i anònimes que, des de les darreres setmanes, de manera incansable i constant, amb el seu esforç altruista (netejant senderes i roqueres, senyalitzant itineraris, preparant avituallaments, coordinant controls de pas … en dies de festa, en hores lliures i sacrificant, moltes vegades, l’oci de les seves respectives famílies, han fet possible, un any més, que Tivissa esdevingui centre neuràlgic dels esdeveniments esportius i de qualitat.

Ni els pirates informàtics que van intentar boicotejar les inscripcions via Internet, ni algun “grup ecologista” criticant part de l’itinerari, ni rés de rés, va poder impedir que 368 valents prenguessin part a (segons els comentaris dels participants al web corredors.cat) una de les millors curses de muntanya de Catalunya.

Només un comentari extret d’aquest mateix web abans de la cursa i signat per “Moniatu”: “Monster, la cursa de Tivissa no te res a veure amb la de Falset, que no t’enganyi ningú. Si no t’agrada la muntanya salvatge, les pedres,  els senders,  les tarteres (espenegalls que diuen ells),  i els bons organitzadors, millor que no vaguis, per que allí, això es l’únic que trobaràs”. 

Com deia Jan Laporta, president del Barça: “Que n’aprenguin!” 

I m’agradaria concloure dient: “Que n’aprenguin, que vosaltres ja en sabeu!” 

Tivissa es fa així! 

Jordi Jardí Pinyol

El titular és prou clar!  

El Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre, governat pel PSC i ERC, no aportarà cap subvenció al Consorci de Protecció de la Serra de Llaberia. El motiu expressat pel president riberenc ha estat la manca de diners de l’ens comarcal, ja que només gestiona diners finalistes i no disposa de capacitat econòmica per col·laborar amb el Consorci de Llaberia. 

De la mateixa manera s’ha excusat dient que l’Ajuntament de Tivissa és insolidari amb la resta de la comarca, ja que els diners que aquest darrer rep dels fons de cooperació de Catalunya els destina als consorcis que pertany (Consorci per la Promoció del Sòl Industrial del Molló, la Mancomunitat d’Inciatives pel Desenvolupament Integral del Territori – MIDIT i l’anomenat Consorci de Protecció de la Serra de Llaberia). 

En resum, ens han vingut a dir que, si l’ajuntament hagués entregat aquests diners al Consell Comarcal aquest, en un acte de benevolència, ens els hauria retornat en forma de subvenció.  

No crec que ningú pugui parlar de solidaritat amb tanta contundència i fermesa com el municipi de Tivissa, els seus pobles i el seu ajuntament. Un llibre sencer en podríem escriure, els tivissans, de solidaritat i, per cert, ben poc corresposta. Però ara no és el moment, ja ho faré un altre dia. 

A qui volem enganyar? 

El Consell Comarcal del Priorat ha participat amb el Consorci de Llaberia amb 39.000 €, el del Baix Camp amb 28.000 €. Per cert, els municipis d’aquestes dues comarques (Pratdip, Colldejou, La Torre de Fontaubella, Capçanes i Marçà) també aporten els fons de cooperació de Catalunya a l’esmentat consorci i no pas als seus respectius consells comarcals. 

Fa tan sols dos dies, en el meu escrit titulat “el tripartit ens okupa” publicat en aquest mateix bolc, feia referència al com i de quina manera, alguns organismes, feien servir la “repartidora”. No han passat ni 48 hores i aquí ja en teniu un clar exemple. 

Ah! I si no hi ha diners, caldria preguntar-se d’on surten, o millor dit, on es deixen d’invertir els 185.000 € (31 milions de pessetes) anuals que costen els sous de l’equip de govern del Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre, dels que cada any 57.000 € (9,5 milions de pessetes) van directament al sou del President. 

Això si, govern de progrés aplicant polítiques de progrés! 

Jordi Jardí Pinyol

El proper dia 12 d’octubre, festa de la hispanitat, està convocada a València una “Procesión Cívica 9 de octubre” per part del partit ultra España 2000 per reivindicar l’”espanyolitat” dels valencians i també una manifestació en la qual s’anuncia la crema de “500 símbols independentistes en resposta a aquells que volen dividir Espanya”. 

Entre aquests símbols hi ha un retrat en flames del vicepresident del govern de la Generalitat de Catalunya, Josep Lluís Carod-Rovira. 

Aquest senyor forma part d’una institució, la Generalitat de Catalunya, el president de la qual, el molt honorable José Montilla, és l’autoritat ordinària de l’Estat Espanyol a Catalunya. Per això, potser valdria la pena que el Parlament de Catalunya, com va passar amb la crema de les imatges del rei Joan Carles I a Catalunya, condemnés i rebutgés la crema de la foto de Carod Rovira a València per respecte a les institucions, ja que tinc la sensació que el Parlament Valencià no té cap intenció de fer-ho. 

Quina minoria fanatitzada té més raó?  

És tan minoritària l’una com l’altra? 

El que crec que realment succeeix és que hi ha Diades i diades, Institucions i institucions, Minories i minories … 

Benvolgut Carod avui et toca a tu i demà … 

Jordi Jardí Pinyol

Ahir es va signar el pacte nacional per l’habitatge, el qual preveu la futura creació de
la Llei d’Habitatge en la que es contempla, en el seu article 42, la possibilitat d’expropiar vivendes (propietats privades) per posar-les a disposició del mercat de lloguer, encara que sigui contra la voluntat del seu propietari.

Anem bé, molt bé! Els que durant el llarg de la vostra vida heu estat capaços d’aconseguir uns estalvis suficients per comprar una vivenda pels vostres fills de cara al futur, els que heu obtingut una herència immobiliària, els que heu volgut invertir els vostres diners en habitatge com un mitjà de rendiment del vostre capital, correu el risc de que deixeu de ser els amos de la vostra propietat.

Ens diuen que els criteris per l’”expropiació” dels habitatges seran clars i objectius. Francament, quan veiem dia rere dia, algunes conselleries del nostre govern, aplicant els criteris d’assignació o denegació de subvencions, atorgament o desestimació de projectes, suport o impediment d’iniciatives … amb els criteris de sectarisme i pertinença a determinat entorn polític, em fa tremolar que segons qui pugui fer segons que o el que és el mateix, que tingui la potestat d’expropiar a algú altre.

Afortunadament el Consell Consultiu haurà d’aclarir si s’ajusta a la llei o no aquest article en qüestió i no tinc cap dubte que en determinarà la seva il·legalitat.I és que no hi ha un pacte nacional, ni d’habitatge ni de cap altra cosa, sense tenir en compte l’opinió de la força majoritària al Parlament de Catalunya i menys encara la voluntat popular. 

Jordi Jardí Pinyol

Un cop adjudicada la terminal sud de l’aeroport de Barcelona ens hem de felicitar tots plegats. Per fi tindrem un aeroport tant modern com el que més, tan còmode com el que més, amb una capacitat de gestió tan àgil com el que més … tot com el que més.

Això si, continuarem passant per Madrid per anar a la resta del mon. I jo em pregunto:

Calia aquesta inversió per continuar tenint un aeroport de “fireta”?

Són aquest tipus d’inversions les que es faran amb els calers que ens han anat negant durant anys i panys?

Són aquestes reaccions de defensa a ultrança del projecte i adjudicació a Iberia (One World) que han fet les forces que “governen” Catalunya les que ens permetran reconduir la situació?

És el corresponent viatget a Madrid, previ a emprendre realment destí, el que cerquem els catalans?

La societat civil (polítics al marge) n’està farta de que ens utilitzin, enganyin i per postres ens demanin que en riguem les gràcies.

Ens van prometre poca “verborrea” i molta totxana. Tot plegat una enganyifa més, per no trencar la dinàmica habitual: molt bla, bla, bla … i la totxana, poca i inútil.

Malauradament ja hi estem acostumats i a Madrid ja saben que aquí, al menys els que manen, veuen a galet.

Jordi Jardí Pinyol

 Ahir coincidien a quasi tots els mitjans de comunicació catalans dues notícies, encara que inconnexes, relacionades d’alguna manera.

La primera, el retorn a l’escola de la nena magrebina de Girona amb el seu corresponent mocador al cap.

 La segona, el dret de tots el immigrants a rebre cursos de català gratuïts.

Dues notícies com he dit, amb poc a veure entre elles però que, segons el meu entendre, denoten que ni el nostre país ni els seus polítics estan preparats per gestionar l’onada d’immigració que “patim o gaudim” i la que, en molta més mesura ens vindrà a sobre de manera imminent.

No puc entendre i molt menys compartir que, davant el xantatge dels pares d’una nena, els responsables d’educació i del centre docent, accedeixin a admetre-la al col·legi novament amb les condicions “imposades” d’una cultura i religió alienes a la nostra. Per cert, cultura i religió que, sense miraments ni contemplacions, discriminen sectariament a les dones.

Tampoc entenc que els immigrants (els espanyols també?) tinguin el “dret” de poder rebre cursets de català de manera gratuïta.

Tot plegat, el mateix que quan un català qualsevol, se’n va a viure i guanyar la vida a qualsevol indret del món: si no parles la llengua del país de destí i t’adaptes a la seva cultura i costums, senzillament et moris de gana.

Com doncs, en un país, on l’escola pública és laica, es permeten imposicions religioses, les quals a mes són vexatòries per les dones?

Com doncs, en un país on es “criminalitza” i critica els castellans que no parlen el català, es permet que el fet d’aprendre el català sigui un dret i no una obligació pels estrangers no espanyols?

Si els castellanoparlants volen aprendre català, ho han de fer passant per taquilla, per què no hi passen els de fora de l’estat?

Quantes vares de medir diferents tenim?

La por de que ens diguin racistes pot, en la majoria d’ocasions, més que el sentit comú. 

Jordi Jardí Pinyol

Tenia pensat fer aquest escrit arrel de la crema de les fotografies del Rei. Però l’atemptat (frustrat, afortunadament, pels mossos d’esquadra)  contra la seu d’ICV a Sant Andreu m’ha fet, al marge d’afegir més llenya al foc, canviar la meva intenció inicial.

Cremar fotos de la gent em sembla un acte indigne i intrínsecament violent i, si té res a veure amb la causa republicana (cosa que dubto i que penso que no és el cas), seria una manera estúpida de fer republicanisme. A mi no m’han agradat mai les lleis que sobreprotegeixen la monarquia per damunt de la resta dels mortals. Ja ho diu la cançó d’Els Pets: “Si som iguals davant la llei, per què collons jo mai podré ser rei?”. Però tampoc m’agrada, menys encara, l’amenaça física que s’amaga darrera del fet de cremar una fotografia del rei, o de la meva o de qualsevol altre. Ara bé, d’aquí a posar bombes hi ha un abisme i posar-les a la seu d’un partit polític ni tan sols cal qualificar-ho per la seva fastigosa evidència.

Sempre m’han fet basca els “salvapàtries” que ens volen salvar a “clatellades” per dir-ho fi. Ja siguin clatellades d’alta intensitat com les d’ETA, d’en Tejero o dels GAL o, de la mal anomenada, baixa intensitat com les de la kale borroka o les dels autors de l’atemptat frustrat contra la seu d’ICV.

Dos observacions:

Primer: no faltarà qui, a Tivissa, trobi que ha de seguir les seves passes. De fet ja hi ha hagut seus de partits polítics (sempre el mateix) i propietats privades d’alguns dels seus representats, que han estat “atacades”. Afortunadament són els quatre tarats de sempre i acabaran com han d’acabar.

Segon: A Catalunya i al nostre municipi també, comprendran aviat que aquests caps buits, sense suports polítics al darrera, són com un cotxe sense combustible.

En fi, condemno solemnement, el frustrat atemptat contra la seu d’ICV de Sant Andreu. Però també recordo que ningú ha condemnat mai, els atacs patits per la formació a la que pertanyo, pels seus representants i per les seves propietats, durant els darrers vuit anys al nostre municipi.

Espero que, el braç armat de no se què, aquests quatre fanàtics integristes de torn, que fan soroll darrerament amb el consentiment de segons quins dirigents polítics, esdevinguin la part marginada i residual d’una societat que vol viure en pau i llibertat.

Jordi Jardí Pinyol