JORDI JARDÍ, DE MICA EN MICA!

Des de la gran distància política i ideològica que ens separa, no puc més que entendre les sensacions i sentiments que el Diputat al Parlament de Catalunya per Ciutadans pot experimentar en aquests moments.

Malauradament no és patrimoni únic del nostre municipi, l’estil de fer política en el qual tot s’hi val. Sembla ser que d’eixelebrats, brètols, tarats i … covards n’hi ha per tot arreu.

Al menys, l’Albert Ribera, no haurà de passejar cada dia veient la cara dels que l’han amenaçat. En canvi en els casos del nostre municipi, els que hem patit aquesta “estratègia d’intimidació i coacció” creuem la mirada amb els que sabem responsables (no demostrats, encara!) d’aquests fets. També veiem a diari els que, enlloc de manifestar suport o senzillament silenci, s’autoatorguen la potestat de demanar a les víctimes que no “esvalotin el galliner” denunciant els fets.

“Amic Albert”, humilment m’atreveixo a aconsellar-te que no variïs la teva vida ni un centímetre. Fer-ho seria un èxit dels covards.

Defensa les teves idees, encara que enfrontades a les meves, en tant que pacífiques, són tan legítimes com qualsevol altra.

Jordi Jardí Pinyol

Durant les darreres setmanes, a sis mesos vista de les eleccions al Parlament Espanyol, hi ha una corredissa, per part del govern de l’Estat, de decrets, lleis, normatives … encaminades, segons els seus autors, a l’aplicació de polítiques socials.

Subvencions a vivendes a Andalusia, llibres de text gratuïts per l’ensenyament obligatori a d’altres comunitats autònomes, els famosos 2500 € per naixement de fills, nous incentius fiscals per l’adquisició de la primera vivenda … Molt bé tot!

Només ho espatlla el fet de la proximitat del març del 2008, moment en que s’ha de renovar el govern d’Espanya.

Ara tothom es vol apropiar de la paternitat de les anomenades “polítiques socials”, tal com ho han fet amb alguns símbols, himnes i identitats.

“Que si les polítiques socials són patrimoni de l’esquerra”.

“Que si la dreta les augmentaria en més mesura”.

Senzillament: comèdia!

Les “polítiques socials” són patrimoni de tothom que les aplica, i més en el segle XXI, en que parlar de dretes i esquerres està absolutament obsolet i és simptomàtic en voluntats que cerquen generar l’enfrontament i la crispació.

Però, per què comèdia? Doncs pel fet de que fer aquestes accions, portades a terme per qui sigui, pel senzill fet de l’escalfament electoral, sense saber si hi ha la capacitat econòmica per fer-ho, em sembla d’una irresponsabilitat fora de dubte.

Quan n’hi ha que parlen de pagar llibres de text de l’ensenyament obligatori, jo els dic que al nostre municipi ja fa tres cursos que es paguen els de l’ESO (i molts més els de primària) i recordar que fa tres anys, moment en que es va portar a terme aquesta iniciativa, no hi havia eleccions municipals en proximitat.

Això són polítiques socials, les que s’apliquen quan l’economia de l’administració competent ho permet, sigui la data que sigui. Quan es fan mirant el calendari electoral i sense tenir en compte la viabilitat econòmica, deixen de ser politiques socials i passen a ser, pura i dura, propaganda electoral.

Per cert, a nivell municipal, recordo, i tots podreu comprovar si guardeu el programa de govern repartit per les cases, que hi ha una sèrie de propostes fetes pel partit que gestiona el govern, que va suggerir accions com: 1000 € pel naixement o adopció d’un fill, 30 € mensuals per cada fill durant els tres primers anys, complement de les pensions més baixes dels jubilats, subvencions a famílies amb persones dependents, eliminació de la llicència d’obres per rehabilitació de vivendes, ajuts per la reforma d’establiments comercials, gratuïtat dels llibres de text als alumnes de batxillerat, subvencions al transport escolar no obligatori, beques per estudis universitaris, ordinadors portàtils pels universitaris, bonificacions del 100% de la llicència d’obres als joves, aportació del 10% del cost del lloguer dels habitatges de primera residència als joves …

Si les polítiques socials són patrimoni de l’esquerra, el partit que va fer aquestes propostes deu ser d’esquerra, però de l’extrema!

Ara haurem d’esperar a la seva aplicació. A veure si es fa en el moment que l’economia municipal ho permet o hi ha corredisses irresponsables de darrera hora que puguin hipotecar el recuperat equilibri econòmic.

La responsabilitat em fa pensar que no cal tornar a situacions caòtiques del passat si es fa una planificació acurada de les finances.

I així serà!

Jordi Jardí Pinyol

Uns es feliciten per la retirada del POUM de Tivissa, d’altres es lamenten. Els proposo als uns i als altres una mica de tranquil·litat i paciència. El POUM no s’ha retirat perquè mai s’ha presentat, el que si que ha estat retirat és l’avanç del POUM.

Pot semblar que entre una cosa i l’altra no hi ha diferència, però rés tenen a veure entre ells. L’avanç del POUM és el document públic que, amb una sèrie de propostes inicials, ha de servir per a que tothom pugui opinar i fer les aportacions i suggeriments necessaris per a, finalment (al cap d’uns mesos o anys, si és necessari) arribar a un document definitiu: el POUM.

Segurament és veritat, quan algú afirma, que no hi ha hagut prou informació per tal de propiciar una participació ciutadana més intensa i decidida.

Potser també és inadequat aprovar l’avanç del POUM tot just abans de les eleccions municipals.

Cal fer reconeixement d’una certa incapacitat informativa i de difusió pedagògica, mea culpa! També, si voleu, fins i tot, reconèixer la inoportunitat temporal de la presentació de l’avanç del POUM.

Ara bé, si no l’haguéssim presentat abans de les eleccions i dit clarament que era (i continua sent) la nostra aposta de futur principal pel nostre municipi, ens haurien “acribillat” (ja sabeu qui) i acusat d’amagar les cartes.

D’ara en endavant se’ns planteja un nou marc, en el qual tothom s’haurà de retratar. Negociació, coherència, consens … deixaran de ser paraules? O seguiran acompanyant l’antítesi del seu significat a la vida política municipal?

Segons defineix el Gran Diccionari de la LLengua Catalana:

La coherència és la connexió i absència de contradicció entre les parts d’un argument, d’una doctrina, d’una obra, etc, considerats com una totalitat.

El consens és la conformitat d’interessos, d’opinions; acord.

I la negociació és tractar d’un afer mútuament amb un altre o amb altres per procurar de resoldre’l favorablement, arribar a un acord.

Anem doncs, a submergir-nos en la política amb majúscules i el temps dirà si, els que ni tan sols s’han mirat l’avanç del POUM retirat i que l’han criticat en base a falsedats, disposen de la voluntat d’avançar o de seguir fent demagògia.

Només una petita píndola clarificadora: l’avanç del POUM retirat preveia la construcció d’habitatges de protecció oficial, en un percentatge major del que marca la normativa actual. A aquestes vivendes només hi poden accedir persones amb recursos econòmics determinats, principalment joves que accedeixen al seu primer habitatge.

Són aquestes les vivendes de luxe que, de moment, no es podran fer?

Jordi Jardí Pinyol

Ara fa dies que no surt rés als mitjans de comunicació en referència a l’escàndol de la cantera situada al terme municipal de Tivissa, la que alguns s’han proposat fer famosa, Frauques – Senén, propietat d’Àrids el Català.

No se si deu tenir alguna cosa a veure que ja no hi ha eleccions municipals a la vista, que suposo que si, o hi ha algun altre factor a tenir en compte.

Francament, crec que les dues coses.

Com un element més, dels molts recursos destructius emprats, en la darrera campanya electoral a les municipals de Tivissa, s’ha anat diluint com un terrosset de sucre en un mar de cafè.

Aquelles querelles, demandes, denúncies … posades a l’aparador dels mitjans de comunicació amb bombo i plateret, alimentades, exagerades, engrandides i tergiversades per alguns components d’algunes candidatures municipals, plataformes i d’altres “patriotes” del nostre municipi, han perdut repentinament tota la ressonància.

Però cal que seguim amb molta atenció com transcorren els esdeveniments en referència a aquest assumpte. A vegades, les pedres llançades sense solta ni volta, poden arribar a caure a la pròpia teulada i convertir-se en autèntics bumerangs.

La querella presentada per la Fiscalia de Medi Ambient, a petició del Director de Serveis de Medi Ambient de les Terres de l’Ebre, senyor Víctor Gimeno, contra els cinc regidors que, en el Ple Municipal de la passada legislatura, van votar a favor del conveni entre l’Ajuntament de Tivissa i Àrids el Català, pot esdevenir una arma de doble full.

El que aleshores va ser, únicament, una maniobra política més a la recerca d’una victòria electoral (fallida per segona vegada consecutiva) per part d’IC-V de Tivissa, avui es pot tornar en contra de seu iniciador.

Les declaracions al Jutjat s’han iniciat i va quedant clar quins objectius tenia l’Ajuntament de Tivissa i els seus representants, quan van aprovar l’esmentat conveni: ingressos pel municipi! En canvi, durant els més de 60 anys de funcionament de la cantera, mai abans havia revertit cap benefici per Tivissa. Millor dit pel seu Ajuntament! A les diferents declaracions al jutjat ha quedat clar que així ha estat, tot i que queda per resoldre si hi havia algun ingrés, al marge dels municipals, abans de les eleccions municipals del 2003.

A dia d’avui, Àrids el Català, complint el conveni escrupolosament, ja ha ingressat a les arques municipals 30.000 € (15.000 € l’any 2006 i 15.000 € el 2007).

S’haurà d’anar seguint, de prop i amb molta atenció, l’estirada del fil, no sigui que al final surti tota la madeixa.

Jordi Jardí Pinyol

Senyores i senyors, molt ben vinguts a aquest senzill i breu acte institucional de l’11 de setembre.

El President Companys va dir en el seu moment: “Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi Catalunya només ens té a nosaltres”

Quan s’apropa l’11 de setembre de cada any, els polítics, de tots els colors, ens volen fer sentir tot allò que durant els 365 dies precedents ni tan sols han pensat i ni molt menys han defensat.

Uns proposen, encertadament, refundar i reagrupar el catalanisme.

Altres volen convocar referèndums d’autodeterminació a l’any 2014.

Mentre tant, permeteu-me que us recordi que: a pesar dels uns i gràcies a els altres, avui Catalunya té, per primera vegada en la seva llarga història, un president espanyol i espanyolista!

Un president que, ahir, en el seu discurs en motiu de la Diada Nacional de Catalunya, un parlament  buit de qualsevol referent en defensa del país, sense cap contingut nacional ni reivindicatiu, ens deia que:

“Tenim un gran i magnífic Estatut”.

Sense entrar a valorar si és o no bo per Catalunya, l’Estatut actual, si que cal dir que el govern “amic” de Madrid l’incompleix sistemàticament i ens enganya.

Deia també: “Tingueu confiança en el futur”.

És molt difícil tenir confiança en el futur quan en el present, al menys a uns quants, ja fa temps que se’ns ha acabat la paciència!

Finalment, i entre d’altres coses, afirmava: “”els darrers mesos hem patit un deficient servei públic … però la situació millorarà”.

I és que quan una cosa ja no pot empitjorar només té la possibilitat de millorar!

Per acabar-ho d’adobar, aquesta mateixa setmana, ens han prohibit jugar a futbol. Ni a futbol ens deixen jugar als catalans!

Que difícil és, amb aquest context, creure en les paraules que Pau Casals va pronunciar davant la ONU l’any 1941, tot just abans d’interpretar el cant dels ocells:

“Catalunya ha estat la nació més gran del món i ho tornarà a ser i amb l’ús exclusiu de les eines de la pau”.

Per això, tal com va dir un dels catalans més il·lustres, Pau Casals, per les vies estrictament més pacifiques: si no ens plantegem ara la llibertat, quan ho farem?

Fem sonar doncs, en veu baixa si voleu, la paraula “independència”, sense crits, parlant-ne poc, pensant-hi sempre i treballant-hi cada dia.

Al cap del carrer, quan toqui decidir, lliurement i sense coaccions ni violència, a mi m’hi trobareu!

Martín Luther King digué: “Tinc un somni, un sol somni, seguir somiant. Somiar amb la igualtat, somiar amb la justícia, somiar amb la llibertat i tant de bo, ben aviat no tingui necessitat de somiar-les!”

Per acabar deixeu-m’ho fer com he començat, amb unes paraules del nostre president, en Lluís Companys:

“Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer!”.

VISCA CATALUNYA LLIURE!

Jordi Jardí Pinyol

Aquesta bonica imatge que encapçala aquest escrit, en la que es poden veure els dos molins del “parc eòlic del Motarro”, està feta des de l’interior de la població de Tivissa, tot i que també l’hauríem pogut fer des de qualsevol altre dels tres nuclis que formen part del terme municipal, ja que des tots ells són perfectament visibles.

Personalment no em fan cap nosa, ens al contrari, on alguns hi veuen danys irreparables a mi (i repeteixo que és una opinió personal) m’hi sembla veure progrés.

Tot i això em pregunto: on són les pancartes, crits, manifestacions i, sobretot, les al·legacions dels mediambientalistes del nostre municipi, comarca i territori veí?

Potser és que els sembla molt bé la ubicació d’aquest “parc eòlic”?, posició molt legítima, d’altra banda. Però, per si algú no ho sap o no ho vol saber, caldria tenir en compte algunes consideracions importants:

1.- Si fem un cop d’ull a la famosa Xarxa Natura 2000, la qual marca els criteris a seguir a l’hora d’instal·lar aquest tipus d’infraestructures i les àrees a protegir, veurem perfectament que “el parc eòlic del Motarro” està envoltat i aïllat completament pel PEIN (Pla d’especial interès natural) de la Serra de Llaberia.

2.- Aquest parc no disposa de línia d’evacuació pel motiu abans enumerat.

3.- És rentable construir una nova línia d’evacuació per tan sols dos aerogeneradors? Permet la potència productiva d’aquests l’amortització de la seva construcció?

4.- És possible que tot plegat sigui la porta per construir un parc eòlic mol més gran que si faci rentable la construcció d’aquesta línia?

 Podria anar seguint, però em sembla que amb aquesta petita mostra ja n’hi ha prou. Només tinc ganes de saber si per evacuar aquest parc eòlic es permetrà construir una línia elèctrica que travessi el PEIN de la Serra de Llaberia o s’impedirà com es va fer amb la proposta de l’Ajuntament de Tivissa per electrificar el nucli de població de Llaberia.

Qualsevol resposta és possible! Més si tenim en compte els criteris utilitzats a l’hora de confeccionar la “magnífica” Xarxa Natura 2000. Jo no els tinc massa clars, però tinc la sensació que algunes especies d’aus només volen en municipis governats per determinat color polític.

Em pensava que alguns polítics podíem ser una mica animals, però ara resulta que, alguns animals també poden són una mica polítics. Ves per on!

Jordi Jardí Pinyol

L’Onze de Setembre Catalunya commemora la derrota que va patir el 1714 a mans de les tropes espanyoles de Felip V de Borbó. Catalunya, que havia estat fins aquell moment una nació sobirana, va perdre les llibertats nacionals, les lleis pròpies del país i va patir la prohibició de la llengua i la cultura catalanes.

De les hores ençà no s’ha assolit un nivell d’autogovern satisfactori.

És per això que vull compartir la meva modesta reivindicació, d’una Catalunya lliure obtinguda pels camins de la pau, amb totes les persones que hi viuen, vinguin d’on vinguin. Només si tenim més capacitat per decidir com volem que sigui el nostre país podrem construir-lo més just, plural, solidari, integrador i sostenible.

Visca Catalunya lliure!

Jordi Jardí Pinyol

Un nou curs escolar és a punt d‘iniciar-se. Les famílies i concretament les catalanes s’hauran de rascar les respectives butxaques per facilitar als estudiants de la família el retorn als respectius centres docents.

Catalunya serà, com en la majoria d’aspectes de l’economia domèstica, l’indret de l’estat espanyol on aquest retorn a les aules serà més car. Una de les principals despeses que representa per les economies familiars el retorn a l’escola en són els llibres de text. Més encara, si tenim en compte l’estratègia que fan servir les editorials, amb la permissivitat de les administracions responsables de l’ensenyament i educació, de no permetre la reutilització dels llibres d’un any per l’altre, introduint cada any canvis no substancials en els mateixos però suficients per no fer-los “aprofitables”.

En aquest marc, en que el canvi de llibres es produeix any si, any també, són només quatre les comunitats autònomes que financien els llibres als escolars de primària.

A Tivissa, municipi petit i amb possibilitats econòmiques reduïdes, l’administració de l’Ajuntament, assumint les responsabilitats del Departament d’Educació de la Generalitat, ha fet possible que les famílies es vegin afavorides per una política social decidida. Des dels anys 80 que es venen finançant els llibres dels alumnes dels col·legis de Tivissa i la Serra, en aquell moment el que s’anomenava EGB i que ara se’n diu primària.

D’aquest “benefici” sempre n’avien estat exclosos els alumnes de Darmós pel fet de no estudiar a centres docents del municipi i els que decidien escollir un altre tipus d’ensenyament diferent del públic.

Des de fa tres anys, aquesta mesura aplicada parcialment i d’una manera certament discriminatòria (no paguen impostos a Tivissa les famílies de Darmós i les que lliurement trien un ensenyament diferent del públic pels seus fills?) s’ha vist ampliada a tots els alumnes del municipi que s’hi han volgut acollir, siguin del poble que siguin i vagin al col·legi que vagin. A més, no només s’aplica als alumnes de primària sinó que s’ha ampliat als de l’ESO. Amb aquesta mesura són 135 els alumnes de primària i 62 els de l’ESO que les seves respectives famílies gaudeixen d’aquesta “inversió” de l’Ajuntament de Tivissa.

He estat cercant informació i no he trobat cap altre municipi de Catalunya que faci front al 100% d’aquesta despesa (si que n’he trobat alguns, pocs, que ho financien parcialment, fins un 50% com a màxim).

És doncs un orgull poder participar, amb l’immens esforç que representa per l’Ajuntament, en la formació de les nenes i nens del municipi i en ajudar a suportar el cost econòmic que això té per les famílies.

Esperem que els responsables polítics de l’administració de la Generalitat assumeixin aquesta competència que és seva i podrem, d’aquesta manera, destinar aquesta fons a fer altres polítiques de progrés.

Com veiem, les polítiques d’inversió social no són patrimoni de ningú i poden ser aplicades amb criteris discriminatoris o igualitaris, segons el tarannà de qui les porta a terme.

Jordi Jardí Pinyol

Són molts els debats que s’han obert, molts els discursos que s’han escoltat, moltes les intencions que s’han expressat en els darrers anys envers la necessitat de potenciar l’oportunitat econòmica que representa el turisme per la nostra comarca.

Francament, m’esgarrifo de parlar de la comarca i de la promoció turística de la mateixa quan, la Comissió de Turisme del Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre (governat pel tripartit) a la passada legislatura 2003-2007 va ser convocada la descomunal xifra de 0 (zero) vegades. Si tenim en compte que aquest és l’organisme encarregat de marcar les estratègies a seguir pel bon desenvolupament turístic de la Ribera d’Ebre, ja podem arribar, fàcilment, a la conclusió de que la promoció ha brillat per la seva absència i com no pot ser d’altra manera, els resultats han estat proporcionals a aquesta promoció.

Per tant, que hem hagut de fer els pobles i governs municipals que si creiem fermament en el turisme com a mitjà de progrés municipal? Doncs senzillament, anar per lliure i espavilar-nos!

Avui, podem afirmar que el treball, en solitari i amb poc recolzament, que des de l’Ajuntament de Tivissa hem fet, ens ha portat els fruïts que desitjàvem. Només cal mirar els índex d’ocupació dels establiments hotelers i de restauració, així com els allotjaments rurals dels nostres pobles. Els augments d’ingressos de bars i botigues. El nombre de gent que visita el nostre municipi i els seus actius turístics i que podem apreciar tan sols mirant per balcons i finestres mentre passegen pels nostres carrers.

Com s’hi arriba a obtenir aquests resultats i que cal fer per seguir millorant-los?

La feina feta és part del passat, tot i que potser cal repassar-la de resquitllada: promoció dels productes de casa nostra, difusió dels actius turístics, una pàgina web atractiva, una potenciació de les festes populars i participatives, publicitat en premsa, la càmera del temps de TV3 … És molt difícil, en aquest moment, trobar un turista visitant del nostre municipi que no ho faci arrel d’haver-nos conegut mitjançant qualsevol dels “productes de promoció” enumerats.

Això ens indica que la feina ha anat pel bon camí. Però per seguir millorant que cal fer?

Crec que marcar-se una línia clara i concreta amb uns objectius ben determinats i amb un final de camí prou ambiciós com per millorar les condicions socioeconòmiques dels nostres pobles. S’ha de fer una aposta decidida i un important salt endavant que trenqui amb la lentitud, deixadesa i desorientació del passat. Ara ja sabem que Tivissa i el seu territori (i paisatge) tenen el potencial suficient per ser un bon referent turístic del sud de Catalunya.

Seguir construint noves infraestructures culturals i esportives, augmentar els serveis a les persones en qualitat i quantitat, crear espais urbanitzables per a segona residència, seguir fomentant la participació i fer una bona difusió de les festes tradicionals … en definitiva no renunciar a rés.

Els temps en que el turisme volia sol i platja han quedat enrere. L’actual turisme de qualitat cerca una altra cosa i el nostre municipi la pot oferir.

Cal treballar incansablement per a que la nostra gent es guanyi millor la vida i visqui cada dia millor.

No serà fàcil i ens pressionaran per tot arreu a l’hora d’aconseguir-ho. Des de fora del municipi i de dins mateix. Ja se sap, l’enveja i els interessos personals de vegades fan perdre la perspectiva i canvien l’ordre de prioritats de les persones amb responsabilitats.

Si ho aconseguim serà un èxit de tots. Si no hi arribem serà el fracàs de qui l’hagi propiciat.

Jordi Jardí Pinyol