JORDI JARDÍ, DE MICA EN MICA!

L’interrogant que es planteja a l’encapçalament d’aquest escrit es pot interpretar com a exagerat, almenys d’entrada. Però si ens preocupem pels veritables fonaments d’aquesta pregunta, probablement arribarem a la conclusió que la resposta no pot ser altra que un SI rotund.

Durant la passada legislatura (2003-2007) l’Ajuntament de Tivissa ha estat denunciat de manera reiterada per part del Departament de Medi Ambient, concretament per la seva Delegació a les Terres de l’Ebre encapçalada pel senyor Víctor Gimeno, per diferents motius: abocaments il·legals a la Domena, abocaments il·legals de runes en diferents indrets del terme municipal, per no tenir cura de l’espai lúdic de la Font Vella de La Serra, no tenir net el perímetre de l’Ermita de Sant Blai, per la famosa cantera de Senén i fins i tot no descartem, rebre d’un moment a l’altre, una denúncia per la foguera de Sant Joan.

No deixa de ser estrany, consultant els arxius de l’Ajuntament, veure com abans del canvi de govern municipal que es va produir el maig del 2003, el Departament de Medi Ambient de la Generalitat no havia “vigilat” mai a l’Ajuntament de Tivissa.

Jo només hi se veure dos motius per aquest canvi tan sobtat:

El primer, que l’equip de govern de la legislatura 2003-2007 i el de l’actual siguem uns temeraris i defugim de qualsevol sensibilitat envers el medi ambient. Ara bé, quan aquest equip de govern ha estat el que ha vetllat per implantar la recollida selectiva de la brossa, ha netejat diversos indrets amb abocaments il·legals de runa (fets per desaprensius irresponsables), ha transformat l’abocador de la Domena en un parc i aparcament de vehicles… i tot en espais no públics, és a dir de propietat privada, no s’entén aquesta persecució.

El segon és més difícil d’expressar sense ferir susceptibilitats, però les vinculacions i lligams polítics entre persones del nostre municipi i el cap dels Serveis Territorials de Medi Ambient a les Terres de l’Ebre hi poden tenir molt a veure.

Les conseqüències de tot plegat, fins ara, han estat una acumulació de denúncies, de les quals els ciutadans pràcticament no en pateixen les conseqüències (tret que els diners per pagar-les s’haurien pogut emprar en coses més profitoses). Però és que ara ja començarà a notar-se per part de la població: Sant Blai i el seu entorn es quedaran sense les barbacoes! A causa de la pressió i assetjament constant i sistemàtic, quan vulguem anar a Sant Blai a gaudir del seu entranyable paratge, ens haurem de portar l’entrepà, ja que les barbacoes seran desmuntades properament.

“Gràcies” Departament de Medi Ambient per la protecció que ens procureu pel nostre municipi:

- Barbacoes de Sant Blai desmuntades.

- Denegació de subvenció per la clausura d’abocadors descontrolats.

- Denegació de subvencions per la plantada d’arbres de la Festa de l’Arbre.

- Querelles contra els representants de l’Ajuntament per una cantera (Senén) que fa més de 40 anys que funciona i que va ser autoritzada per l’Ajuntament l’any 1989.

- Multitud de denúncies per abocaments en indrets no municipals.

- Autorització per la construcció de l’abocador que ha fet famós el nostre municipi.

- Impedir l’electrificació del nucli de Llaberia.

- Posar pals a les rodes a la majoria de projectes de creació de sol urbà al nostre municipi.

- Retardar les autoritzacions per a la construcció del polígon industrial d’El Molló.

A veure si aviat els podem donar les gràcies per:

- Construcció de la depuradora d’aigües residuals que tenen paralitzada.

- Autorització per a la construcció del parc eòlic que fa més de quatre anys que el tenen paralitzat.

- Construcció del pou de captació d’aigua potable de La Serra i el seu corresponent dipòsit d’acumulació.

Com veuen estem ben “protegits”, mediambientalment parlant. Però per estar protegits d’aquesta manera, pot ser val més estar desemparats.

Jordi Jardí Pinyol

Quan es produeix un canvi de govern en qualsevol organisme públic, existeix la norma no escrita, de concedir els 100 dies de gràcia per donar l’oportunitat d’encaixar totes les peces per tal que tots els projectes recuperin el ritme de creuer que portaven.

És el que, des de l’Ajuntament de Tivissa, hem fet en referència al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i amb el seu canvi de responsable després de les darreres eleccions autonòmiques celebrades el dia de difunts (1 de novembre) de l’any passat.

En el repartiment de carteres posteriors a aquestes eleccions, el Departament de Cultura va passar d’estar en mans del PSC a mans d’ERC. Això no hauria de comportar cap dificultat ja que es tracta, segons han manifestat sempre els tres components del tripartit, d’un govern cohesionat i amb una sola veu.

La realitat, però, no és pas aquesta. El primer que va fer en nou Conseller de Cultura, Joan Manuel Treserras, fou “decapitar” l’anterior Directora del Museu d’Arqueologia de Catalunya, la senyora Núria Rafel.

La senyora Rafel va demostrar durant la seva estada al capdavant del Museu d’Arqueologia de Catalunya, propietari del Poblat Iber del
Castellet de Banyoles, la seva sensibilitat envers aquest emplaçament històric i va apostar d’una manera decidida per la seva recuperació i rellançament: es van adquirir finques adjacents amb l’emplaçament per adequar-les com aparcament, es van iniciar tràmits per millorar els accessos, es van incrementar les excavacions, es va redactar el Pla Director del Castellet de Banyoles … Tot plegat un seguit d’actuacions i previsions de futur molt ambicioses, amb unes inversions ja pactades fins l’any 2015 i que contemplaven, entre d’altres, la construcció d’unes oficines de recepció i de formació al propi emplaçament, l’augment de les freqüències de les excavacions i dels treballs de recerca, la consolidació i senyalització de tot l’espai del poblat i com a obra més emblemàtica, la construcció del Centre d’Interpretació de la Cultura Ibera al Sud de Catalunya, en un espai cedit per l’Ajuntament de Tivissa mitjançant el conveni signat en el seu moment, concretament l’antic teatre de la Societat Obrera.

Amb el nomenament del nou Director, el senyor Pere Izquierdo, les úniques notícies que hem tingut del Departament de Cultura han estat la no voluntat de portar a terme el Pla Director previst pel primer govern tripartit i la paralització absoluta de les actuacions al principal atractiu turístic i històric del nostre municipi: el Castellet de Banyoles.

És evident que cadascú amb casa seva pot fer el que vulgui i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, com a propietari del Castellet de Banyoles, el pot abandonar a la seva sort. Una sort que el portarà, si no s’actua amb encert i celeritat al seu deteriorament i posterior desaparició.

No crec que Catalunya es pugui permetre el luxe de prescindir del seu patrimoni històric per deixadesa, desinterès, manca d’inversió o menys encara, per una decisió purament política.

Cadascú que respongui per les seves responsabilitats, però és trist veure com els esforços fets, sense ser-ne propietari i sense tenir-ne competències, des de l’Ajuntament de Tivissa, es veuen malbaratats sense solta ni volta.

M’atreveixo a proposar al Departament de Cultura, i al seu Conseller i al Museu d’Arqueologia de Catalunya, i al seu Director que, sinó tenen la voluntat de promocionar de manera adequada aquest emblemàtic (al menys pels tivissans) emplaçament, que ens el transfereixin a l’Ajuntament de Tivissa, amb els mitjans econòmics corresponents i que, nosaltres si que ho farem, per convicció i per devoció.

Sempre s’ha dit que si un no vol fer, al menys, que deixi fer!

Jordi Jardí Pinyol

L’únic que queda clar, com a conseqüència de les compareixences produïdes, tant al Parlament de Catalunya com a les Corts espanyoles, arrel dels greus problemes i incidències viscuts a Barcelona i Catalunya, és que no s’ha tractat només d’una apagada de subministrament elèctric, entre d’altres coses, sinó que aquesta ha estat una “apagada total”: s’han apagat les idees, els projectes, les solucions, les motivacions, les il·lusions…

S’han acabat les compareixences sense saber les causes de tot el que ha succeït, i és més, sembla com si no hi hagués cap interès en clarificar-ho per part de ningú.

Tot plegat una trista i vergonyosa realitat. Però permeteu-me la llibertat de dir clar i fort: Ja era hora!

No vull dir amb això que me n’alegri de les desgràcies dels altres (mal endèmic molt arrelat a casa nostra, tot sigui dit), però és que quan un ja n’està tip, acaba per dibuixar un subtil somriure al seu rostre amb l’aparició d’aquestes notícies que, segons on succeeixen, esdevenen notícies bomba.

Al nostre entorn n’entenem molt d’apagades, incendis, cues, desinversió… però malauradament no surt mai als telenotícies, ni a les portades dels diaris, ni tan sols tenim el nostre minutet de glòria a les emissores de ràdio.

Mireu! Amb el que costen 100 metres de la via de l’AVE, mitjà de transport que la majoria de terrícoles del nostre municipi, ni de la nostra comarca, no agafaran mai, es podria desdoblar la carretera C-44 del Molló fins el Coll de Fatges i ens estalviaríem, dia si i dia també, recorre-la a 30 km/h, al darrera d’un camió de mercaderies perilloses que ve o va cap a la planta química de Flix.

Amb el que va costar el famós i “exitós” Fòrum, hauríem pogut multiplicar per 10 el pressupost de tots els pobles de la Ribera d’Ebre durant les properes dècades.

Només són dos exemples, crec que prou gràfics, dels motius de la meva “moderada satisfacció” envers una situació puntual viscuda per la gent de la capital del país, quan els que som de segona al nostre país, les vivim a diari. Només demano que serveixi (il·lús de mi) per a que algú altre, dels que manen si pot ser, se n’enrecordi que als nostres pobles (Tivissa, La Serra, Darmós i Llaberia) i a la nostra comarca, la Ribera d’Ebre, també som d’aquest país i també ens passen coses, i no de quan en quan, malauradament, sinó que cada dia: llencem l’aigua bruta als barrancs (i contaminem) perquè els que han de fer les inversions en depuradores les tenen aturades, no disposem de terrenys industrials perquè els que l’han d’urbanitzar i portar a terme no ho fan, ens pica la mosca negra i ens diuen que ens hi hem d’acostumar, tenim el projecte eòlic més important de Catalunya aturat perquè, a l’amic de no se qui, no li dona la gana … Coses de la política!

Tot i això, els escolars del municipi tenen garantida la gratuïtat dels llibres de text fins als 16 anys, els nostres veïns poden accedir a internet gratuïtament mitjançant wifi, disposem dels serveis més barats de la comarca i segurament de Catalunya (contribucions, escola bressol, impost de vehicles, recollida selectiva de la brossa, etc) i per a tot això no ens ajuda ningú.

El dia que ens equiparin en drets, i no només en deures, amb els catalans de primera … que es preparin!

Per acabar, només dir que espero que els problemes d’infraestructures del nostre país es solucionin ben aviat, però si pot ser que aquest cop comencin a posar les solucions una mica més avall de la capital.

 Jordi Jardí Pinyol

Aquest nou blog no pretén altra cosa que esdevenir un espai d’opinió personal i de participació ciutadana, des del respecte, la llibertat i la pluralitat d’idees.

Respecte: Deferència, sentiment de reverència envers algú per raó dels seus mèrits, del seu rang, del seu saber, de la seva edat, etc.

Llibertat: Possibilitat de decidir per si mateix sobre la pròpia conducta i sobre el sentit o la configuració del propi ésser, la qual comporta una capacitat d’elecció entre diverses alternatives. Estat dels ciutadans que són lliures en tot allò que la llei no prohibeix.