Prohibim els cotxes [creixement infinit impossible en un món finit]

1. Cada dia que deixis passar et serà més difícil vendre’l.

2. Estalviaràs una mitjana de 3000 euros a l’any com a mínim.

3. No hauràs de col.laborar en més corrues i retencions.

4. No participaràs en més disputes de trànsit i  tindràs  bon humor.

5. Menys probabilitats de patir un accident de trànsit i/o atropellar algú.

6. Menys probabilitats de ser denunciat i/o empresonat per algún afer viari.

7. No necessitaràs perdre més hores de la teva vida buscant aparcament.

8. Menys paperassa, menys preocupacions, menys responsabilitats.

9. No es matarà a tanta gent perquè puguis omplir el dipòsit.

10. Augmentarà la salut de la població.

11. Anar a peu i  en transports públics afavorirà la teva forma física.

12. Estimularà la teva creativitat alhora de dissenyar la teva mobilitat.

13. Afavorirà la localització de la teva vida redundant en la teva qualitat de vida.

14. Seràs més independent econòmicament i energèticament.

15. Augmentarà i millorarà la qualitat de l’espai públic destinat als vianants.

16. Disminuirà la contaminació acústica, ambiental i paisatgística.

17. Brindes una oportunitat a les generacions futures.

18. Alleugeriràs l’empremta ecològica al planeta.

19. Continuaràs anant a la mateixa velocitat: 6km/hora però sense tots els inconvenients anteriors (si tents algun dubte sobre aquest punt calcula les hores invertides en pagar el cotxe, complements, impostos, benzina, etc.).

20. Afavorirà la reconversió de la indústria de l’automòbil en quelcom més positiu per la humanitat.

Bones intencions. El Ministeri d’Indústria ha fet un anunci per la tele on pregunta si ens pensem que el petroli mai no s’acabarà. Als qui ens interessa una mica el tema sabem que no s’esgotarà mai del tot, les magnituds en què es mou el cru són d’unes dimensions que qualsevol variació a la baixa en la seva producció o oferta al mercat internacional provoquen un daltabaix financer i polític. La situació a Myanmar (són els canaris de la mina), per posar un exemple, ha estat originada per l’increment brutal del preu dels hidrocarburs, i la seva resolució torna a passar per l’or negre doncs Xina i les companyies occidentals prefereixen les garanties que dóna el règim birmà  de l’explotació dels seus recursos naturals per damunt de les llibertats i el dret a viure i alimentar-se del seu poble. 

Contradicció. Aquest anunci del ministeri pretèn conscienciar sobre l’estalvi energètic, batalla quasi perduda com la dels 8o Km/h. Tota una divisió mediàtica encapçalada pels anuncis d’automòbils pretesament ecologistes, la cultura de la fórmula 1, els sindicats d’automobilistes, diaris pròxims a interessos de la indústria del cotxe posa qualsevol iniciativa en benefici de la comunitat en la picota doncs prevalen els interessos particulars ben defensats pel capital privat.

Fugida endavant. Els polítics, fidel reflex de la societat,  no només no qüestionen el creixement econòmic, sinó que el fomenten, la qual cosa encara empitjora més la situació doncs es necessita més energia i s’ha de contaminar més. L’espiral del creixement no s’atura. Créixer a Occident actualment significa condemnar a la mort energètica a la resta del planeta.    A Catalunya existeix un moviment que postula el decreixement però està a les beceroles i no s’ha organitzat com a partit polític, esperem que no arribin massa tard.

Males noticies? Diuen els entesos que els camps petrolífers s’esgoten (peak oil) , significatius són els de Ghawar a Aràbia Saudí i Cantarell a Mèxic, bé això hauria d’ocupar més d’una portada i un programa de televisió però en aquest món xupiguai que vivim només podem aspirar a veure els efectes d’això si trobem un forat entre el futbol, les carreres de cotxes i la publicitat del futbol i de cotxes, és a dir, parlarem de l’últim atemptat, l’última revolta civil,  l’última regularització de feina, etc. La causa la passarem de puntetes (declinació del petroli).

La solució. George W. Bush ens deixa com herència del seu brillant mandat el remei: no és altre que la tercera guerra mundial que sens dubte revifarà l’economia i posarà el petroli que quedi en les mans adequades, uns patirem més, altres menys, però en la comptabilitat final hi haurà molt que reconstruir, feina per tothom i menys gent que alimentar. Sens dubte és l’expressió menys plàcida del lliure mercat.

•   La imatge

Alguns voldrien així Barcelona, Catalunya i tot el món, la lógica de la seva butxaca ho exigeix, com podem veure    han  aparegut rondes marítimes per descongestionar la del litoral, i també uns quants cinturons que permetran que no tinguem res a envejar a Madrid o a Los Angeles, em falta dibuixar els superaeroports que demanda la societat civil (aquella part que s’endu els beneficis ja m’enteneu).

•  El vídeo

El Peak Oil i una interessant reflexió de l’11 S

• La frase

No podem resoldre problemes pensant de la mateixa manera que quan els vam crear.

Albert Einstein

La vigília de l’11 de setembre, el president Montilla va fer unes declaracions en què negava un estat d’ànim negatiu i generalitzat a la societat catalana. Literalment, va dir: ”Catalunya no està deprimida”. D’aquesta manera contestava l’argument d’alguns opinadors, que consideren que com a conseqüencia del col·lapse de les infraestructures hi ha un cabreig social, que es manifesta amb un descrèdit cap a la classe política i l’abstenció a les eleccions.  Jo sí que considero que la societat ha caigut en una letargia que es pot palpar en l’ambient, m’ho confirmen certes actituds ciutadanes que estan apareixent i la pròpia experiència personal. Però jo ho deslligaria del debat polític i de la precarietat del sistema ferroviari, és un símptoma més profund, fruit de la crisi ètica que pateix la humanitat contemporània. El triomf del relativisme i la rendició enfront del Sistema ens han sumit en la paràlisi que provoca el convenciment que qualsevol acció, per ben intencionada que sigui, no tindrà cap conseqüència col·lectiva. Un punt de partida van ser les manifestacions en contra de la guerra d’Irak. Uns quants anys després de les casserolades, ja ningú se sorprèn de sentir els líders polítics que van encapçalar l’ofensiva contra Hussein reconèixer que aquella va ser una guerra pel petroli, és més, ho assumim i claudiquem davant la més crua realitat. En un món cada vegada més global i tecnificat, menys sentit sembla tenir el nostre pas per ell. L’objectiu vital que han aconseguit inculcar-nos és l’equil·libri entre el treball i l’ociositat i cada vegada es troba més a faltar una reflexió sobre quin és el nostre destí com a individus i com a col·lectivitat. És per això que em pregunto, on són els filòsofs?

El passat dia 22 de setembre el moviment pel Decreixement va sortir al carrer per reinvindicar unes viles, pobles i ciutats sense cotxes, aquests artefactes que ocupen l’espai públic, contaminen l’aire (1.200 morts cada any per problemes respiratoris i malalties cardiovasculars, primera causa de mort en població jove), causen soroll i per tant estrès.

Molt encertadament van denunciar com la gasolina ens fa més dependents energèticament i econòmicament en fer el joc a les multinacionals del petroli.

El moviment va organitzar una jornada amb xerrades i tallers de divulgació sobre l’absurditat i l’obscenitat moral d’un model econòmic que expolia, exclou i malmet el futur de les properes generacions al perpetuar un creixement infinit en un món finit.

La bicicletada i la batucada van ser un èxit,  curioses van ser les reaccions d’aquells que es creuen que la calçada els pertany. La força del costum ha creat en els conductors de cotxe la creença que el carrer és seu, cal combatre aquest supòsit tan tòxic.

El moviment és a les beceroles i està creixent. Però cal que maduri, prenent decisions sempre dins de la legalitat, per tal que no sigui objecte de la crítica demagògica i de les conseqüències de situar-se fora de la llei, a més de mostrar una manca de recursos.

Les accions ens han de deixar sempre veure i sentir les idees.

El Decreixement creix.

Estaríeu disposats a veure més de dues hores seguides d’anuncis a la televisió?

Això és el que ofereix, acompanyat d’un so ambient hipnotitzador,   

“ l’espectacle” de la Fórmula 1.

Quines són les qualitats d’un suposat espectacle consistent a veure uns artefactes donant voltes a una pista de forma cíclica i obsessiva com si es tractés d’un Scalextric?

La febre que desperten aquestes carreres només es justifica amb l’enorme inversió de màrqueting que hi ha al darrere, els pilots són mercenaris de la més burda estratègia publicitària. És l’exemple paradigmàtic de com es construeix un imaginari col·lectiu a partir del paroxisme publicitari, sens dubte, una lavativa cerebral. Quant trigarem en ser seguidors de marques enlloc de clubs de futbol (com ja succeeix al bàsquet)

Cada pla televisiu és inevitablement presidit pel logo d’una marca. En l’últim campionat celebrat a Catalunya, la realització televisiva es va centrar en les posicions intermèdies perquè els cotxes que les disputaven lluïen publicitat, i no el cotxe de Ferrari, que anava primer, però que va haver de treure’s les enganxines del seu patrocinador en estar prohibida la publicitat de tabac a Espanya. Sapigueu que és la pròpia organitzadora de les curses qui punxa les imatges a totes les televisions del món
 
Capítol a part mereixen aquestes televisions, còmplices i participants de la organització, que arriben al límit de comprar de drets per emetre anuncis. Paradoxal resulta també que a TV3 coincidís la setmana dedicada al canvi climàtic amb l’emissió d’un campionat. No se m’acut pitjor favor al medi ambient que enaltir la velocitat i la cultura del cotxe.

Per últim, cal recordar que aquesta xarxa d’interessos està presidida per una persona que posa com a condició per construir un circuït a València, la victòria electoral d’un partit polític determinat. Quan seran els propis partits els que es convertiran, si no ho són ja, tristes titelles de les agències de mitjans, contractats al millor postor?

La publicitat està desfigurant la societat i l’està convertint en una cosa que no és capaç de mirar-se al mirall anomenat dignitat. Pagarem perquè ens embrutin, endeutin i contaminin.

STOP a la publicitat! STOP a l’utilització de diners públics per emetre la Fórmula 1.

Signeu aquí la sol·licitud perquè Televisió de Catalunya deixi d’emetre la Fórmula 1.

El Papa denúncia que a Europa falten nens i s’ha tornat egoista (noticia publicada a La Vanguardia el 8 de setembre 2007)

 El papa Benedicto XVI (izq) conversa con varios niños durante su visita a la Basílica de Mariazell  /  EFE / Robert Jaeger

La conducta sexual destinada a la reproducció en l’espècie humana és quelcom  molt arrelat a la nostra memòria genètica i cultural.  Els nostres avantpassats ja van diferenciar  el fet de tenir relacions sexuals amb la finalitat reproductiva, més endavant la cultura i la tècnica han modulat la reproducció humana.

L’Església catòlica i el seu sacerdot en cap Benet XVI tornen a equivocar-se dient que és egoisme no tenir fills, segurament és al revés, quins motius de generositat tenen els pares a l’hora de tenir fills? No és més desprès fer-se càrrec dels infants desamparats que són al món per la manca d’egoisme d’altres ?   No és més generós fer activitats en benefici de la comunitat que tenir fills per consolidar la relació i/o donar sentit a la pròpia vida? 

Les religions es comporten com els xamans de Rapa Nui (pel·lícula que us recomano), on una població en creixement continu acaba amb els recursos limitats de l’ illa i per tant acaba amb aquesta civilització.

Els polítics també contribueixen des de fa anys amb visions de curt termini (us enrecordeu del que deia Pujol ?) a estimular la natalitat per garantir les pensions i la mà d’obra, sembla una fugida endavant que no té cap sentit perquè d’aqui dues generacions caldrà encara més gent ( més metges, més mestres, més policies, més de tot fins quan ?), l’última del govern espanyol és donar diners a qui tingui fills, què hi farem…

La superpoblació i la massificació són causes objectives del deteriorament del nostre entorn, de la degradació de la qualitat de vida i del valor de la vida, és una amenaça real per la humanitat.

Una societat en Decreixement ha d’afavorir polítiques d’acolliment abans que de reproducció.

1. Qualitat de vida (treballar per viure..) vs Nivell de vida

10. Planificació, regulació i intervencionisme vs Lliure mercat 

Jibendue

Un concepte que desconeixia i que m’agradaria compartir amb vosaltres és 
la Taxa de Retorn Energètic (TRE) que diu: Donat un sistema per a l’obtenció d’energia a partir d’una font determinada convertint-la en una font utilitzable pel ser humà, es defineix com TRE el quocient de l’energia finalment proporcionada per el sistema entre l’energia necessària per construir i mantenir aquest mateix sistema.
La TRE doncs ens pot explicar entre altres coses per què les energies renovables no són tan renovables, perquè depenen en bona mesura de la infraestructura prèvia i la disponibilitat de recursos fòssils que ens permetin crear i mantenir aquesta estructura “renovable”.  També ens explica que l’èxit del petroli esdevé perquè extreure els galons de petroli té un cost energètic menor que l’energia extreta (per exemple: treure 4 barrils costa energèticament 1 barril), així trobem que treure petroli fa un segle  tenia una TRE major a l’actual tot i els avenços tècnics actuals perquè cada cop és més difícil extreure el petroli. Els biocombustibles mostren una TRE baixa i per tant són quelcom que no substituiran de forma efectiva el petroli i arrasaran el territori i la diversitat agrícola amb la seva fesomia humana.

Vull afegir a la TRE un altra sigla, la P de personal, (TREP), quina és la taxa de retorn energètic personal de les nostres vides? Crec que és un càlcul  que hauríem de fer tots plegats, segurament ens n’adonaríem  que molts cops dediquem esforços personals a fer activitats (treball, transport, oci) les quals ens reporten una TREP negativa, el primer exemple que em ve al cap són aquestes famílies que deixen els seus fills en guarderies i mainaderes per poder mantenir uns ingressos que segurament no necessiten, els seus fills desatesos afectivament seran presa de TREPS encara més negatives, teniu algun exemple vosaltres? S’accepten comentaris.

Una ciutadania incoherent és el que observo amb aflicció, la tristor és perquè aquesta incoherència combinada amb els futurs reptes (escassedat de recursos, d’energia i crisi econòmica)  només pot ser preludi d’una fallida democràtica i ecològico-social.

Dues característiques fonamentals per arribar a aquesta conclusió:

La primera consisteix en veure com els ciutadans i per extensió els seus representants polítics reflex fidel dels ciutadans, fent bona aquella màxima que diu que els pobles tenen els governants que es mereixen, només defensen la seva parcel.la, és a dir, el seu territori més pròxim (escala, carrer, barri, vila, etc) una font clara del populisme. Hi ha molts exemples d’aquestes expressions en els Estats Units, allà anomenat NIMBY (No al pati del darrere)

 S’ha d’analitzar el motiu i l’abast d’aquestes manifestacions ciutadanes, que aquí són de poca volada (Narcosala no, no a la tercera pista de l’Aeroport, AVE pel litoral, no al Quart Cinturó,  presó aquí no, MAT no, etc).

 Al litoral hi ha pisos també, o és que a algú se li ha acudit treure la Ronda Litoral per fer-hi passar l’AVE? Poca gent vol renunciar a la Ronda Litoral, algú es qüestiona el creixement indefinit de les infraestructures? Els manifestants només volen que no els destorbin a casa seva, quants dels que no volen el quart cinturó  utilitzen el cotxe? Molts. Respecte les presons, algú es planteja com reduir el nombre de presos? Que dir dels narcomanifestants, un exemple de insolidaritat mesquina. Encara estic esperant alguna notícia que demostri les desgràcies que pronosticaven.

La segona característica, i no menys important, és constatar com la vida quotidiana (com és viu la vida) no és conseqüent amb els pensaments ni les demandes, hi ha una desconnexió més que evident entre el que en teoria es vol i el que es fa realment. Hi ha la idea generalitzada que per ciència infusa algú s’ha de fer càrrec dels problemes, dels conflictes i els ha de resoldre, podriem definir-la de ciutadania espectadora (no només de la televisió), és a dir, ciutadans passius. En alguns casos  no es viu la vida com es pensa la qual cosa portarà a pensar-la com es viu.

Que la gent cada cop voti menys és només la punta de l’iceberg d’aquesta desconnexió que consisteix en ocupar-se només dels metres quadrats del nostre voltant i al mateix temps desitjar la pau, menys contaminació, millores laborals, televisió de qualitat, etc. Sóc conscient que existeixen moviments dissidents i que actuen en conseqüència però ara parlo de la majoria, sí d’aquesta majoria que consumeix teleporqueria cada vespre.

La ciutadania té una actitud espectadora i passiva que alimenta la seva dependència als que prenen les decisions, la ciutadanía ha dimitit i ha claudicat psicològicament doncs considera que les seves accions no tenen repercussions quan precisament la seva forma de viure, és a dir, de consumir, de divertir-se  de treballar, de desplaçar-se és la base de l’acció política i és la que els allibera o els encadena a ells i a la resta.

Una ciutadania passiva  i incoherent i que de vegades ratlla  la mesquineria (manca de generositat moral) en el seu conjunt. Històricament les minories han empès cap els canvis. Exemples recents són la transició política espanyola, on una majoria no ho oblidem no va fer gran cosa per no dir res. Avui en dia la institucionalització de les minories posa en risc la necessària regeneració d’idees davant el fracàs del model del creixement i el desenvolupament.

La ciutadania, adulada per la publicitat perquè gasti, pels polítics perquè els votin i pels mitjans de comunicació perquè augmenti l’audiència, s’ha convertit en una criatura capriciosa. Per una banda és capaç de manifestar-se contra la guerra de l’Irak (guerra pel petroli)  i per l’altra banda tant li dóna  omplir cada setmana el dipòsit de gasoil, contaminant, matan els seus veïns que tenen asma, tenint accidents amb morts i ferits, envaïnt l’espai públic, fent cues, etc . També tant li dóna si es fan deu centrals nuclears més com demana el Fòrum de la Indústria Nuclear perquè puguin moure la persiana elèctrica ignorant que l’energia basada en l’Urani també s’esgota i que depèn del petroli. Els exemples són inacabables.

A mi no m’han de comprar res ni m’han de votar i per això puc mostrar el meu despreci per aquesta ciutadania.