L’ensorrament global (2015)

21 09 2010

-Relat de ficció- (continuació de Catalunya 2014 i la ressaca de la festa)

Un cop visualitatzada l’autarquia forçosa a que s’encaminaven les nacions com a conseqüència de les interrupcions
del subministrament de combustibles fòssils i del seu preu elevat que escanyava la lògica del creixement els governs van establir programes rurals d’agricultura on s’oferia sostre i feina al camp. La recessió mundial arrossegava milers de ciutadans de
la ciutat al camp on suposadament havien de poder menjar fruit de la seva feina. Aquests projectes foren un  pedregar, els nouvinguts
no eren benvinguts i així de forma succesiva, els camps de conreu eren vigilats vint-i-quatre hores, les llavors eren molt cares
i els adobs encara més. Tot era desconfiança, la cooperació més necessària que mai en situacions d’emergència costava
que brolles, eren masses anys de competitivitat.

Sembla sobrer dir que l’atur era massiu, a l’Europa occidental s’enfilava cap al 40 % ,el sector serveis s’havia desplomat i la indústria tenia la capacitat limitada per la manca d’energia, els treballs manuals i l’economia de subsistència anava guanyant terreny. A les viles de Catalunya amb l’increment de la població exponencial i l’aparició de tribus nomàdes algunes molt perilloses es va reprendre la figura dels sometents voluntària, no remunerada i fora de la legalitat. A les ciutats la delinqüència era el pa de cada dia.

Paradoxalment alguns països amb sistemes menys complexes que els del primer món van notar menys els minvants fluxos d’energies
primàries i els seus habitants ja estaven acostumats a l’escassedat, psicològicament el que més pesava en les ments dels pobles
era la sensació  d’empitjorament irremeiable, d’enfonsament inevitable, el món després del 2014 es dirigia cap a un destí fatal,
Els països nòrdics van tancar les seves fronteres, Groenlàndia es va declarar independent, i a tots ells i també a Canada s’espletàren
molts boscos  per garantir la calefacció.

L’Europa meridional era un caos, el subministrament elèctric començava a fallar llargues jornades, el gas argelí sabotejat ja no arrivabava a Espanya, Ceuta i Melilla van ser abandonades a principis del 2015, el seu desallotjament retransmès per la televisió fou un espectacle dantesc.
El desproveïment era cada cop més notori a les grans urbs. La inseguretat a les ciutats grans i mitjanes foragitava els seus residents cap a indrets més petits. Schenguen era un record llunyà. En el Regne Unit i Alemanya l’agricultura era la prioritat nacional, la ciutadania no donava crèdit que ara s’haguèssin d’ajupir per poder menjar un cop al dia. A França es van produir assassinats selectius seguint la seva tradició, l’objectiu van ser tota mena d’executius, grans empresaris i vividors de les escoles de negocis, aquests que deien fins dos dies abans que la crisi era necessària per perfeccionar el capitalisme i que l’ecologisme era un “bussiness as usual”. A Catalunya es van carregar el bufonesc Michael Oleary, tot és una mica confús va sortir amb el seu iot i ja no el van veure més, ni a ell ni a la tripulació. Arrel d’aquestes morts molts ex-polítics i directius de les èlits europees van canviar les seves identitats, sense renunciar a una vida plena d’abundancia i luxes. També van trobar un tal Salvador Sostres assegut al seient del darrera d’un cotxe amb una ampolla de ginebra i dessagnat després de molts dies d’estar mort, doncs ningú el va trobar a faltar. Un curiós cas va ser el del català Xavier Sala i Martín que fou vist per ultim cop a Corea del Nord diuen que convidat per un altre català il.lustre: Alejandro Cao de Benós representant del pais asiàtic.

Austràlia i Nova Zelanda van inaugurar la deportació massiva d’asiàtics i extrangers en general, milers de vaixells custodiats i carregats de persones famolenques es dirigien cap a ports hostils. Ports en que no eren admesos, tan se val, a qui li importava i qui se n’assabanteria ?
El turisme mundial va desaparèixer, la gent va començar a viatjar de debò. Molts emigraven però molts no arrivaben al
seu destí, morien en l’intent, ningú era necessari, ja m’enteneu poc a repartir. La navegació a vela tornava agafar força, els nous temps
portàven sistemes antics. La web rutllava quan hi havia electricitat però anava molt lenta, els servidors anaven desapareixen. Els mitjans de comunicació no donaven abast i intentàven ser positius, un positivisme ridícul, al capdavall no era l’audiència el que els havia mogut fins aleshores. La publicitat al 2015 era bàsicament institucional i feia vergonya aliena comparar-la amb la publicitat d’un any enrera quan encara s’impel.lia el consum massiu de recursos. Els carrers estaven plens de cotxes practicament nous abandonats. Era un paisatge absurd.

Cuba va començar a rebre cubans, els unics que podien anar a l’illa a treballar no en va els programes d’autosuficiència alimentària instaurants durantel bloqueig anys enrere tenien beneficiosos efectes, la gent menjava. Hotels i instal.lacions turístiques foren ocupades pels cubans del món, eren mal vistos pels illens doncs no havien marxat a fer fortuna ? Els hi deien despectivament “los arrepentios”.

A Mèxic els pous de Cantarell agonitzàven, es va establir un narcogovern, amb camps de concentració i esclavisme, a l’Amèrica central Honduras, El Salvador, Guatemala, Panama, Belize, Costa Rica, van caure en mans dels militars sense gaires protestes exceptuant Nicaragua i les Antilles on sobre el paper es va dir que eren democràcies.
La desesperació dels mexicans per fugir a Estats Units era rebuda amb trets directament, els morts eren enterrats a fosses comunes.
Al sud de Mèxic, Chiapas i Tabasco van declarar la independència, posteriorment s’hi van afegir Quintana Roo, Campeche i Yucatan,
creant el Mèxic Lliure amb capital a Villahermosa, on es va produir la primera batalla entre el narcogovern de Mèxic i la nova frontera. Milions de mexicans van intentar arribar pel mar al Mèxic Lliure on es van produïr escenes de fam tràgiques.

Estats Units sumida amb una depressió profunda va començar a tenir problemes amb els satèl.lits, la gent creava comunitats veïnals
fortament armades, els estats i els seus serveis públics desapareixien paulatinament. Miami va ser la primera ciutat declarada
no segura, era una forma suau de dir que se n’havia perdut el control efectiu per part del govern i les autoritats.
La saga Mad max ja era real. Els hereus del Tea Party volien atacar l’Iran, “l’exèrcit primer” era la filosofia del govern federal dels EUA.

Els exèrcits mundials eren un poder que feien i desfeien al seu antull. Fins i tot a Rússia guarnicions fora de control
van crear extensos territoris sense haver de donar explicacions a ningú, és a dir, feudalisme del nou mileni. La R.Pop.de Xina va establir el seu reialme, en pocs anys Xina ja era la brúixola boja del món, explotant intensivament totes les mines de carbó i declarant la bicicleta símbol perenne de la revolució. No obstant àmplies capes de les poblacions van iniciar un èxode cap al camp donada l’escassetat i el creixent atur.
Els xinesos van envaïr diversos països africans per assegurar el subministrament d’aliments, minerals i combustibles fòssils.  Això va crear una gran tensió amb les potències atlàntiques que no tenien ja la força dissuassòria d’antuvi.
Per altra banda, Argentina, Uruguai i Paraguai només exportaven aliments al Brasil a canvi de petroli. Les potències emergents s’havien convertit amb supervivents amb poc temps.  Els països que es podien autoabastir, i amb economies poc complexes resistien millor, Vietnam, Cuba, Bhutan, Eritrea. No cal dir que els animals no humans van rebre la pitjor part en aquesta hecatombe, doncs qualsevol que era considerat comestible era caçat.

La guinda en aquest escenari mundial la posaven els països musulmans on van esclatar múltiples guerres civils i de faccions,
el poble mentrestant passava gana. El camp petrolífer de Ghawar era per Arabia Saudita, Iran i la República Popular de Xina.
La Terra s’havia escalfat en tots els sentits.

Tot i això el sentit de l’humor no es perdia i Ratzinger va dir que Déu castigava els homes pels seus pecats.



Urbanisme social “à la ville de Barcelona”

22 08 2010

Ressenya del llibre:
La ciudad de los arquitectos, de Llàtzer Moix
Editorial Anagrama

Les primeres eleccions municipals democràtiques després de la mort de Franco, l’any 1979, van dur a l’alcaldia de Barcelona un jove i il·lustrat economista, destinat a desenvolupar una brillant carrera política dins del Partit dels Socialistes: Narcís Serra. Un dels pilars en què va basar el seu mandat, de només tres anys, va ser l’urbanisme, aspecte que durant el franquisme havia estat menystingut en pro del desarrollismo, i va confiar aquesta àrea al llavors director de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, Oriol Bohigas.

La creació d’aquest tàndem és l’orígen de partida de la crònica que en Llàtzer Moix, periodista expert en arquitectura, fa de l’etapa de màxima transformació de la ciutat de Barcelona, des de la mencionada restauració democràtica fins a la celebració dels Jocs Olímpics, l’any 1992. Segons la tesi de l’autor, l’extraordinari poder que assoleix Bohigas i, per extensió, el gremi d’arquitectes barcelonins, marca una època en què la ciutat és vista des d’un mimat punt de vista ciutadà, per sobre de la visió d’enginyers i constructors, els altres dos factors que intervenen en l’urbanisme, més focalitzada en la mobilitat de vehicles i la rendabilitat del sòl, respectivament. Els primers projectes de l’ajuntament (obertura de places dures al Raval, urbanització de parcs, enderrocament de viaductes) seràn exemplificadors i definiran un model que despertarà admiració, i suspicàcies, també.

Una segona etapa s’inicia amb el projecte olímpic, ja ideat per Serra però potenciat i dut a terme pel seu successor, Pasqual Maragall, qui mantindrà Bohigas com a conseller, però confiarà la responsabilitat executiva a un altre arquitecte, Josep Acebillo. Les necessitats urbanístiques derivades de l’organització dels Jocs permetran una generalització del model que arribarà a cadascun dels racons de la ciutat. Projectes d’enginyeria pura com la construcció de les rondes, seran atacats amb visió arquitectònica. No obstant, el calendari ajustat i la incipient crisi econòmica farà necessari l’enteniment entre tots els actors civils, dil·luint aquesta hegemonia.

Moix es documenta amb entrevistes que realitza als protagonistes d’aquesta transformació, buscant sempre contrapunts per a la polèmica. El relat esdevé fascinant i descobreix una faceta de la història de Barcelona que mereix ser coneguda per la rellevància que adquireix per tots els qui l’habitem. El model Bohigas ha fet de Barcelona una ciutat aparador, diran alguns, i incòmoda (si no intransitable) pels cotxes, afegiran. D’altres direm que benvingudes siguin les polítiques urbanístiques que mimen el peató, la cohesió veinal i la racionalització de l’espai.Foto
Projecte de MBM per a la Vila Olímpica



El Moviment Anticapitalista de Catalunya

12 05 2010

1. Sortir de la UE i de la OTAN.

2. Prohibir els sous de més de 3.ooo euros.

3. Prohibir jornades laborals de més de 4 hores.

4.Nacionalitzar tots els recursos.

5. Prohibir la publicitat.

6. Tancar les borses i tots els organismes i centres educatius capitalistes. Depuració de responsabilitats.

7. Prohibir la importació d’aliments.

8. Formar 50.000 agricultors en els pròxims 5 anys i així progressivament.

9. Limitar el transport privat.

10. Posar l’economia al servei del poble per llei. Instaurar una República.

O US PENSAVEU QUE TOTS PODIEU SER CAPITALISTES?

Us heu d'ajustar perque volem seguir guanyant



La Festa dels Toros

19 03 2010

Una festa obsoleta per gent que s’esta morint. La societat que va originar els toros no existeix, han d’existir els seus efectes infectes? La festa dels toros, efectivament és una horrible celebració corrompuda pel pitjor especisme. Com podem tractar millor en els membres de la nostra espècie si tractem així a les altres espècies?

Braus o bous els que es diverteixen fen patir i humiliant les bèsties no poder mantenir el seu espectacle sàdic. Què pensaran de nosaltres els nostres néts quan vegin que vam permetre que continues aquesta paròdia salvatge de la lluita de gladiadors amb animals.

El respecte pels animals és una altra lluita que s’ha de guanyar en aquest món decadent, l’ orgia del consumisme ha accelerat la desaparició d’altres espècies, tradicions estúpides i negocis sense escrúpols  condemnen a milions d’animals i al final ens condemnaran a nosaltres mateixos.

massacre



Marcel Coderch al programa Singulars

17 03 2010

La teoria del decreixement explicada de forma didàctica per l’enginyer de telecomunicacions i vicepresident de la CMT, Marcel Coderch, al programa Singulars, emès el 15 de març de 2010 pel 33. Que parli ell:

Singulars



Final d’època

3 03 2010

És curiós veure com alguns celebren que es venguin més cotxes amb diner públic (plan 2000E) alhora que l’exclusió social augmenta, si no es venen cotxes al ritme que les corporacions volen poder es que és un sector esgotat. No valdria més destinar aquests diners a donar feina en altres tasques en els treballadors del món de l’automoció ? Cal allargar l’agonia del món automòbil donant falses esperançes segons les quals un dia ens llevarem i començarem a comprar taüts rodants? Amb quins diners? amb quins recursos ? i el més important para què?
Vendre més cotxes no és la solució es engrandir el problema, ho saben, però cal empenyer perquè tal dia faci un any.
La Universitat de Barcelona en un estudi recent explica que si 50.000 conductors passessin del cotxe al metro es produiria un estalvi social de 48 milions d’euros a l’any. La disminució de la congestió, la menor accidentalitat i l’estalvi energètic suposaria el que s’ha anomenat l’estalvi social del metro, quelcom que tots coneixem per la nostra experiència a la ciutat de Barcelona, els que hagin viatjat a ciutats grans sense metro o de presència escàssa hauran pogut apreciar quins són els temps de desplaçament i quin és l’ambient físic i psicològic que es respira a la ciutat.
Final d' època



Dubai, la ciutat bombolla

27 11 2009

La notíca que Dubai s’hagi declarat incapacitada per pagar el seu deute, difícilment ha sorprés ningú. Tot i que les borses mundials hi hagin reaccionat amb els habituals (i teatrals) escarafalls, calia una gran dosi d’ingenuïtat per considerar el pla de creixement econòmic d’aquest emirat realista i sostenible.

La màxima expressió del petrodòlar
Dubai és un dels set Emirats Àrabs Units, uns autocràtics estats islamistes que se sostenen amb l’exportació de petroli. Dubai no és, precisament, rica en cru, però en ella si han externalitzat les ambicions capitalistes dels altres emirats, encapçalats per Abu Dabi, que sí té unes ingents reserves petrolíferes. La moral fèrrea dels emirs va trobar una escletxa en Dubai, on s’hi ha permès els excessos que l’han convertida en una bombolla de luxe i superficialitat, gràcies a la benedicció de les potències occidentals que van veure en les terres àrabs un paradís on continuar un negoci immobiliari que ja anava de devallada a casa.

Un negoci tèrbol
El creixement econòmic de Dubai s’ha caracteritzat pels extravagants i espectaculars projectes arquitectònics que s’hi han planificat. Les constructores més importants del món i els arquitectes de més renom s’han llençat a omplir el desert d’edificis particulars que pretenien atreure negocis globals i turisme d’alt standing, fent ulls cecs a una salvatge explotació laboral. Molts d’aquests projectes són gestionats per Dubai World, empresa immobiliària estatal que acaba d’anunciar que ajorna sis mesos els deutes assumits per incapacitat de fer-hi front.

S’emmarca aquesta crisi local dins la crisi financera global, o bé és el reflex d’una planificació econòmica esbojarrada? Aconseguirà Dubai superar aquest contratemps i convertir-se en la Nova York del segle XXI o bé haurà de baixar-se els pantalons (en aquest cas apujar-se la chilaba de seda) i acabar legalitzant els jocs d’apostes, l’alcohol i la prostitució i convertir-se en la nova Las Vegas? El temps ho dirà, però com se sol dir, torres més altes han caigut.

Dubai, la ciutat-bombolla



Escola 2.0, o com maleducar els nens

10 09 2009

La setmana passada s’anunciava el pla de la Generalitat segons el qual es preveu dotar de 33.000 ordinadors portàtils els alumnes de secundària de Catalunya. Aquest pla s’emmarca dins el projecte estatal Escuela 2.0 que, amb un pressupost de 200 milions d’euros, pretén adaptar l’ensenyament al s. XXI. Doncs anem bé.

És xocant que s’hagi decidit pel sistema de cofinançar al nen la propietat de l’ordinador (dels 300€ que valen els ordinadors subministrats per Promocaixa, 150 els paga la Generalitat i 150 les famílies), enlloc d’optar per pràctiques molt més ètiques i edificants com pot ser la cessió sota fiança dels aparells, o l’ús compartit a les aules. No hauríem d’educar els nostres fills sota els conceptes de reducció, reutilització i reciclatge? Quants d’aquests 33.000 ordinadors acabaran el curs sencers? En cas d’avaria, qui es fa càrrec de la reparació o el reemplaçament? Quina necessitat real hi ha d’augmentar a nivell estatal el parc d’ordinadors en 400.000 unitats?

Qui deuen estar celebrant a gust aquest pla són les multinacionals Toshiba (s’ha escollit el model Mini Notebook NB200) i Microsoft (subministrador del sistema operatiu Windows que s’inclourà per defecte).

Estic totalment a favor de la introducció de la informàtica i les noves tecnologies en general a les escoles, ara bé, es podria haver aprofitat aquesta circumstància per educar les criatures amb responsabilitat social, ecològica i econòmica.

La mala educació
S’inclourà als plans d’educació una assignatura per l’ús responsable dels electrodomèstics i d’internet?



Canviar-ho tot perquè res no canviï

26 08 2009

Aquest agost es compleix el segon aniversari de l’actual crisi financera que estem patint. Batejada com a crisi de les subprime, crisi ninja, crisi de liquiditat i altres noms aguts i sofisticats, havia de ser, segons molts analistes econòmics, la causa d’una gran revolució del capitalisme tal com el coneixem. Sembla, però, que la vella guàrdia no està disposada a perdre el seu lloc al comandament de l’economia global i han fet mans i mànigues per blindar-se en els seus llocs.

Ahir, 25 d’agost de 2009, el president dels EUA va ratificar Ben Bernanke com a president de la Reserva Federal. Aquesta entitat quasi-pública funciona de banc central de la primera economia mundial, i decideix la política monetària, regula les entitats financeres i intenta mantenir l’estabilitat del sistema. Els governadors i el president de la Reserva Federal són proposats directament pel president dels EUA i confirmats pel senat, ara bé, la història demostra que mentre els caps d’estat van i venen, els governadors de la FED perduren (Volcker fou elegit per Carter i Reagan, Greenspan per Reagan, Bush I, Clinton i Bush II i Bernanke per Bush II i Obama) i tots tenen el perfil d’economista acadèmic, conservador i liberal.

Precisament, Greenspan ha estat apuntat moltes vegades com a catalitzador de les causes que han dut els EUA a la pitjor crisis econòmica des del crack de 1929. Bernanke va suposar un canvi en les formes, però no en el fons i sembla clar, en definitiva, que l’stablishment nordamericà no patirà la crisi que ells han provocat.

Bernanke i Obama



85 anys movent Barcelona

14 07 2009

L’any 1924 es va posar en marxa el primer tram del metro de Barcelona, que unia la Plaça Lesseps amb la Plaça Catalunya (actual L3). Avui dia, la xarxa de metro supera els 100 quilòmetres de recorregut i els 400 milions de passatgers. Sumant-hi els usuaris de la xarxa d’autobusos metropolitans, TMB facilita 550 milions de desplaçaments a l’any, gestionats per una plantilla de 6.000 treballadors. Estem parlant, amb diferència, de la infraestructura més important de Catalunya (la nova T1 permetrà a l’aeroport del Prat 55 milions de passatgers anuals, mentre que la xarxa de Renfe transporta, a tot Espanya, uns 25 milions d’usuaris).

És indubtable el valor econòmic, social i també ecològic del transport públic. L’última enquesta de mobilitat en dia feiner indica que el 26% de desplaçaments motoritzats a Catalunya són absorbits pels mitjans públics, a l’àrea metropolitana de Barcelona, aquest percentatge augmenta fins al 33%. A nivell mundial (el WorldWatch Institute publica extenses estadístiques en els llibres “La situació del món“), ens situem lluny de les grans metròpolis asiàtiques, però al nivell de les capitals europees (com en tants altres camps, els països anglosaxons són els qui més feina pendent tenen per fer).

Tot plegat no es pot aturar i cal continuar destinant més inversions en el transport públic, prioritzant-les per davant de quarts cinturons, alliberament de peatges o plans 2000e.

metro