Braus o bous els que es diverteixen fen patir i humiliant les bèsties no poder mantenir el seu espectacle sàdic. Què pensaran de nosaltres els nostres néts quan vegin que vam permetre que continues aquesta paròdia salvatge de la lluita de gladiadors amb animals.

El respecte pels animals és una altra lluita que s’ha de guanyar en aquest món decadent, l’ orgia del consumisme ha accelerat la desaparició d’altres espècies, tradicions estúpides i negocis sense escrúpols  condemnen a milions d’animals i al final ens condemnaran a nosaltres mateixos.

La màxima expressió del petrodòlar
Dubai és un dels set Emirats Àrabs Units, uns autocràtics estats islamistes que se sostenen amb l’exportació de petroli. Dubai no és, precisament, rica en cru, però en ella si han externalitzat les ambicions capitalistes dels altres emirats, encapçalats per Abu Dabi, que sí té unes ingents reserves petrolíferes. La moral fèrrea dels emirs va trobar una escletxa en Dubai, on s’hi ha permès els excessos que l’han convertida en una bombolla de luxe i superficialitat, gràcies a la benedicció de les potències occidentals que van veure en les terres àrabs un paradís on continuar un negoci immobiliari que ja anava de devallada a casa.

Un negoci tèrbol
El creixement econòmic de Dubai s’ha caracteritzat pels extravagants i espectaculars projectes arquitectònics que s’hi han planificat. Les constructores més importants del món i els arquitectes de més renom s’han llençat a omplir el desert d’edificis particulars que pretenien atreure negocis globals i turisme d’alt standing, fent ulls cecs a una salvatge explotació laboral. Molts d’aquests projectes són gestionats per Dubai World, empresa immobiliària estatal que acaba d’anunciar que ajorna sis mesos els deutes assumits per incapacitat de fer-hi front.

S’emmarca aquesta crisi local dins la crisi financera global, o bé és el reflex d’una planificació econòmica esbojarrada? Aconseguirà Dubai superar aquest contratemps i convertir-se en la Nova York del segle XXI o bé haurà de baixar-se els pantalons (en aquest cas apujar-se la chilaba de seda) i acabar legalitzant els jocs d’apostes, l’alcohol i la prostitució i convertir-se en la nova Las Vegas? El temps ho dirà, però com se sol dir, torres més altes han caigut.

És xocant que s’hagi decidit pel sistema de cofinançar al nen la propietat de l’ordinador (dels 300€ que valen els ordinadors subministrats per Promocaixa, 150 els paga la Generalitat i 150 les famílies), enlloc d’optar per pràctiques molt més ètiques i edificants com pot ser la cessió sota fiança dels aparells, o l’ús compartit a les aules. No hauríem d’educar els nostres fills sota els conceptes de reducció, reutilització i reciclatge? Quants d’aquests 33.000 ordinadors acabaran el curs sencers? En cas d’avaria, qui es fa càrrec de la reparació o el reemplaçament? Quina necessitat real hi ha d’augmentar a nivell estatal el parc d’ordinadors en 400.000 unitats?

Qui deuen estar celebrant a gust aquest pla són les multinacionals Toshiba (s’ha escollit el model Mini Notebook NB200) i Microsoft (subministrador del sistema operatiu Windows que s’inclourà per defecte).

Estic totalment a favor de la introducció de la informàtica i les noves tecnologies en general a les escoles, ara bé, es podria haver aprofitat aquesta circumstància per educar les criatures amb responsabilitat social, ecològica i econòmica.

S’inclourà als plans d’educació una assignatura per l’ús responsable dels electrodomèstics i d’internet?

Ahir, 25 d’agost de 2009, el president dels EUA va ratificar Ben Bernanke com a president de la Reserva Federal. Aquesta entitat quasi-pública funciona de banc central de la primera economia mundial, i decideix la política monetària, regula les entitats financeres i intenta mantenir l’estabilitat del sistema. Els governadors i el president de la Reserva Federal són proposats directament pel president dels EUA i confirmats pel senat, ara bé, la història demostra que mentre els caps d’estat van i venen, els governadors de la FED perduren (Volcker fou elegit per Carter i Reagan, Greenspan per Reagan, Bush I, Clinton i Bush II i Bernanke per Bush II i Obama) i tots tenen el perfil d’economista acadèmic, conservador i liberal.

Precisament, Greenspan ha estat apuntat moltes vegades com a catalitzador de les causes que han dut els EUA a la pitjor crisis econòmica des del crack de 1929. Bernanke va suposar un canvi en les formes, però no en el fons i sembla clar, en definitiva, que l’stablishment nordamericà no patirà la crisi que ells han provocat.

És indubtable el valor econòmic, social i també ecològic del transport públic. L’última enquesta de mobilitat en dia feiner indica que el 26% de desplaçaments motoritzats a Catalunya són absorbits pels mitjans públics, a l’àrea metropolitana de Barcelona, aquest percentatge augmenta fins al 33%. A nivell mundial (el WorldWatch Institute publica extenses estadístiques en els llibres “La situació del món“), ens situem lluny de les grans metròpolis asiàtiques, però al nivell de les capitals europees (com en tants altres camps, els països anglosaxons són els qui més feina pendent tenen per fer).

Tot plegat no es pot aturar i cal continuar destinant més inversions en el transport públic, prioritzant-les per davant de quarts cinturons, alliberament de peatges o plans 2000e.

L’Oseltamivir és un fàrmac antiviral que ha resultat molt útil per tractar la grip. És comercialitzat per la farmacèutica suïssa Roche amb el nom comercial de Tamiflu® i va ser distribuït massivament a tot el món durant la crisi de la grip aviària l’any 2003. Aquell any les vendes globals del grup van pujar un 13% i el 2004 un 14%. En aquell moment, les autoritats sanitàries de Filipines i altres dels països més afectats per la grip, van acusar Roche de pràctiques monopolístiques en la comercialització d’aquest fàrmac i d’altres països com Brasil, es van llançar a l’elaboració de genèrics, d’esquenes a la llei internacional de patents.

L’any 2008 el benefici de Roche va disminuir un 5% No és que el grup obtingués pèrdues, no, va guanyar més de 7.200 milions d’euros, però això representa un descens de gairebé 300 milions respecte l’any 2007. I l’any 2009 es presenta, no s’ha de recordar, magre per tots els sectors.

I en aquest context apareix la notícia d’impacte de l’any: un brot de grip porcina que es transmet als humans, d’orígen Californià, forta incidència a Mèxic (vint-i-dues morts confirmades) i casos en 15 països de tots els continents. La praxis periodística diu que una notícia aterradora s’ha de donar amb alguna esperança de solució, i totes les cròniques que apareixen aquests dies insisteixen en remarcar que existeix cura per la grip porcina: el Tamiflu®. Avui es reuneixen la ministra de sanitat amb els consellers autonòmics del ram, m’aposto un cigró que una de les mesures que prendran és l’assortiment de Tamiflu® a tots els hospitals d’Espanya.

La cotització de Roche ha augmentat un 4% avui, estarem al tanto de què fa els propers dies. Els accionistes poden estar tranquils i contents, mentre els ciutadans de Mèxic tanquen escoles i s’encomanen a les verges de la salut. Jo d’ells m’encomanaria als gurús de la farmcèutica suïssa, pel bé de tots, cal que el negoci els rutlli, i molt.

Bé a Barcelona CIU també volia fer aquest bunyol a fora de Barcelona, suposo que a Sant Cugat. No us ho perdonare mai. Sou uns papanates i ara ens venen amb la cançó de la Sagrada Familia. A qui se li pot acudir insistir amb aquest error ? El tema de la sagrada familia mereix un capítol apart, tal vegada seria millor que es caigués algun roc en el cap d’alguns dels Millets que s’aixopluguen en el temple.