Prohibim els cotxes [creixement infinit impossible en un món finit]

Escollir els hàbits de vida és fonamental alhora de viure en decreixement i aturar la roda obscena de la publicitat i el consumisme. És una elecció que ens pot apropar més a l’estabilitat, el control i la satisfacció personal en les nostres vides i per tant no hauria de ser cap sacrifici sino un motiu de plaer.

SI VOLEU CANVIAR LES VOSTRES VIDES I EL MÓN NO COMPREU, NO CONSUMIU

El consumisme (vídeo)
El consumisme II (vídeo)

Addictes al PIB i al creixement. Hem de consumir per tenir el plat a taula. Ho descrivia així una noia al brillant reportatge de 30 minuts a TV3 d’ahir titulat Consumint el Planeta. La maquinària econòmica no es pot aturar, sembla doncs que les reduccions fiscals van encaminades a que consumim més perquè no es perdin llocs de feina. Això hauria de fer adonar que la producció avui en dia no es determina per cobrir necessitats sinó per guanyar diners. Fins i tot,  l’alimentació, la vivenda, la seguretat i l’educació estan sucumbint a aquest parany.

Consumim per salvar-nos o per allargar l’agonia? Cada cop apareixen més senyals d’esgotament del capitalisme, l’energia disponible minva, i les desigualtats producte de l’expoliació energètica augmenten crean greuges i injusticies que alimenten els conflictes ètnics, socials i el terrorisme . L’equació és la següent: “benestar” de 1000 milions de persones = degradació del planeta + probresa de 5000 milions de persones + condemna de les generacions futures.

El creixement econòmic és com una droga que cal injectar al moribund perquè continuï viu. Els bancs centrals fan injeccions de capital per donar liquidesa en els bancs, abaixen els tipus d’interès i volen estimular el consum. Augmentar el consum augmenta el CO2 i accelera l’autodestrucció en tots els àmbits (personal, familiar, social, mediambiental, etc).

Els problemes energètics i ecològics apareixen per tot arreu (Myanmar, Xina, Argentina, Sudàfrica,  ), l’economia depèn de l’energia barata i aquesta cada cop ho és menys de barata, la crisi econòmica és inevitable doncs els límits físics són els que són.

Tot això és així perquè uns quants banquers i corporacions volen acumular tota la producció i el poder, els diners ja els tenen perquè els fan ells amb l’impremta, els apunts bancaris i l’enginyeria financera.

Alternatives. Cal sortir del capitalisme, del creixement econòmic, i del desenvolupament. No cal més gent ni cal més diners ni cal més electrodomèstics. Els diners no es poden convertir en energia. La política ha d’agafar les regnes de l’economia. 

Salvem-nos abans que sigui tard!!! deixem de comprar cotxes!!! deixem de consumir!!!

Ells, els africans intenten arribar a Europa de qualsevol manera, morint en l’intent molts cops. Els rics europeus van a l’Africa en busca d´emocions doncs no necessiten pujar en una barqueta per experimentar l’aventura de sobreviure. Mentrestant a cada ral.li moren ésser humans atropellats pels flamants participants. Aquest espectacle podria quedarse en grotesc i vergonyós si no fós perque amb aquesta actitut està agonitzant mig món per la qual cosa cal afegir-hi l’adjectiu criminal.

“Refusem ser per un silenci vergonyós els còmplices d’una gimcana publicitària sobre el continent de la pobresa i
la utilització de l’Àfrica, ferit per la sida, la gana i l’excés d’endeutament, com a terreny de joc.
Una provocació neocolonialista materialitzada per un immens i inútil malbaratament de diners i d’energia.
Demanem als governs països travessats de refusar el seu concurs a aquest ral·li del Dakar.
Cridem a totes les organitzacions democràtiques i humanitàries a constituir un front comú per denunciar públicament i per tots els mitjans apropiats aquest ral·li que s’assembla a una croada de negrers deshonrosa i obscena.” Escrit per Cavad a la web http://www.stop-rallyedakar.com/

Aconsello als còmplices que si Mauritània no es prou segura com diu el govern francès vagin a Kenya a fer una safàri i de pas certifiquin els resultats electorals o a Nigèria a observar com treuen el petroli a punta de metralleta. També podrien passar pel Sàhara occidental i treure les mines explosives del terra.

Una visió de present. La deslocalització d’empreses és fa cada cop més evident en el territori espanyol. La Xina i d’altres països asiàtics es converteixen en la fàbrica del món i, per tant, els europeus han de dedicar-se als serveis. Sens dubte aquesta deslocalització promoguda pel capital que destrueix el teixit productiu propi deixarà a les generacions futures un panorama desolador quan els preus energètics estàn encarint profundament el tranport i el procès productiu (tràgic en el cas de l’agricultura, doncs no sé que menjarem). Milers de persones es queden fora del mercat laboral a causa de la reducció de costos basada en les nòmines dels treballadors i a un absurd descontrol del creixement demògrafic mundial.

La descomposició social. Com es possible que els dirigents polítics combreguin amb el Gran Scala tot i la flagrant incoherència amb l’Expo de l’aigua, el canvi climàtic, i l’encariment de les energies? Deixant de banda interessos personals, l’altra explicació és la impossibilitat de fomentar llocs de feina que no surgeixin en l’àmbit de projectes de turisme i/o construcció, els nous treballadors en actiu només tenen una oportunitat de trobar feina en aquests sectors.

La dependència enèrgetica de Catalunya, Espanya i Europa respecte l’exterior ronda el 80%, sembla evident que només pot incrementar-se si continuem dins del model de creixement infinit, tanmateix el preu de l’energia i els materials (aigua, llum, gas, petroli, coure, urani,  etc.) només fa que augmentar perquè la demanda augmenta i existeixen límits geològics, cal doncs plantejar-se una visió de futur.

Una visió de futur.  El Gran Scala s’emmarca dins  la vanitosa creença  que el creixement demogràfic, urbanístic, econòmic, etc., pot continuar sigui quina sigui la demanda energètica, és a dir, disposar d’una energia barata, és un model que mostra senyals d’esgotament i descomposició.

“Gran Scala prevé atraer más de cien chárter diarios hacia Huesca” Extracte del periódico de Aragón, 27 novembre 2007

“Los promotores de Gran Scala centran una de sus líneas de trabajo en la gestión del aeropuerto oscense, que consideran clave para la iniciativa, a la que intentarán que se dedique prácticamente en exclusiva. Sin descartar terminar negociando con el Gobierno central la construcción de un complejo aéreo en las inmediaciones del parque de juego y ocio.”

“El futuro parque “Gran Scala” recreará en 16 etapas la historia de la civilización” Extracte de Heraldo.es 20 novembre 2007
 

“En total, “Gran Scala” tendrá un impacto similar a una ciudad de 100.000 habitantes (el doble, por ejemplo, que Huesca). Por eso, habrá que dotar al complejo de unos servicios acordes a ese tamaño. Ayer, la consejera aragonesa de Salud, Luisa Noeno, ya advirtió de que Aragón tendrá que “adaptar sus servicios sanitarios de emergencias y urgencias a la nueva situación” cuando el proyecto se haga realidad.”

Els hi cal afegir la 17à, l´etapa  post-pic del petroli en la història de la civilització, una etapa caracteritzada per la reducció traumàtica de la població.

Si finalment es decideixen a fer aquest projecte, cosa que dubto per motius d’una incerta estabilitat econòmica, possiblement acabin la primera fase la qual tenen prevista al tercer trimestre del 2010, més enllà només cal esperar un fracàs i fallida del projecte.

Quan escric això el preu del barril brent de referència a Europa ha superat els 95 dòlars i el Texas ha superat els 100 dòlars.

El cotxe, el turisme, l’automòbil, el vehicle… Un invent del segle XIX i des de llavors, ja han passat més de 100 anys, hem passat de la utilitat al fastic. A l’acualitat podríem classificar aquest artefacte somniat per molts i malson per la resta, de llast vital, doncs les seves suposades virtuts han estat anul·lades per un ús indiscriminat i massiu.

En la civilització del cotxe s’han posat al centre de les nostres energies aquest vehicle i les seves infraestructures, és a dir, una cultura d’on hem passat de servir-nos del cotxe a servir-lo amb el nostre treball, salut, medi ambient i amb el més important: la nostra vida.

L’activitat motoritzada causa un milió dos-cents mil morts cada any de mort directa, les provocades per la contaminació s’estimen en el doble, i provoca més de 50 milions anuals de ferits. Aquestes xifres per sí soles hauríen de fer-nos reflexionar com és possible que encara no es legisli obligant al fabricant limitar els turismes a 120 Km/h quan la velocitat excessiva és la causa del 29% dels accidents mortals. A Europa, la sinistralitat al volant mata més joves que la Sida o les drogues, en definitiva, vides truncades, famílies trencades.

No obstant, la publicitat dels cotxes està fora de control amb anuncis de tot tipus on es fa un flac argument a la realitat, mostrant carreteres buides, paissatges idílics i famílies felices. El màrqueting vulgar o sofisticat ha fet osca en una societat incapaç de defensar-se de l’envestida constant de les agències que impulsades per la indústria i administracions vacil·lants que no aconsegueixen posar  fre a la lacra en la salut i en el medi ambient que representa l’ús abusiu i sense límits de l’automòbil privat.

El cotxe, convertit en apèndix de la personalitat, ja no és una eina per anar d’un lloc a l’altre, sinó un aparador on lluir el pitjor del capitalisme consumista, doncs en un cotxe es manifesten i convergeixen els mals del desequil·libri econòmic i social.

És el símbol del sant grial de l’anomenat creixement econòmic, tan benerat per aquells sacerdots de l’ortodòxia neoliberal anomenats economistes, que no procuren matissar el creixement amb altres paràmetres de caràcter medioambiental o social, al contrari, aquests criteris són l’estorb que dificulta el creixement econòmic doncs segons ells el creixement és l’únic que pot garantir un estil de vida òptim, un exemple: el canvi climàtic frena el creixement econòmic, no diuen que el creixement és la causa del canvi climàtic.

El CO2 emès per la indústria del transport és al voltant del 25% del total emès a Espanya. Els espais envaïts pels cotxes i les seves infraestructures són enormes i empitjoren la nostra qualitat de vida. El soroll i la contaminació directa no s’han d’oblidar però no acaba aquí la llista perquè falten els “avantatges”: petits accidents, assegurances, reparacions, multes, impostos, grues, aparcaments, peatges i retencions quilomètriques.

 És necessària una nova cultura del transport i de la mobilitat on hi hagi una regulació d’acord amb els nous paràmetres ecològics i socials.

Demà és un dia important per l’escena internacional, les eleccions de Veneçuela per reformar la constitució marcaran un punt d’inflexió en la lluita entre l’imperi de les multinacionals i els pobles que intenten ser lliures de la dictadura del mercat  redistribuint la riquesa entre els els sectors més desafavorits (Cuba, Veneçuela, Ecuador i Bolívia).
Les democràcies occidentals, cada cop més mediatitzades i manipulades pels interessos de les empreses de la globalització, són titelles incapaces de regular ningun sector. L’última de la Unió Europea és augmentar els talls per publicitat a les televisions.

La credibilitat dels governants cau en picat quan demanen que tanquem l’aixeta per tenir aigua mentre les estacions d’esquí van fent neu artificial a dojo i els camps de golf i les construccions de formigó ennuvolen l’horitzó, o quan fomenten cinc minuts d’apagada i les llums de nadal només fan que créixer.

Tornant a Veneçuela, els mitjans de comunicació (Ex: R.Murdoch principal accionista de News Corporation) són una peça més d’aquest entramat en el qual parlen de democràcia (buida de contingut) però no parlen de precarietat, exclusió, expoliació i malbaratament de recursos, no parlen del sotmetiment a la dictadura del lliure mercat. Volen que tots siguem precaris, presoners de la dictadura de l’oferta i la demanda. Veneçuela no ha envaït cap païs ni ha atemptat contra la legalitat de cap altre país, no obstant està en el punt de mira dels neoliberals, en canvi, Xina, Rússia, Estats Units són beneïts pels estomacs agraïts.

Us deixo aquest document molt interessant.

http://www.dailymotion.com/video/xuwia_la-revolucion-no-sera-televisada

Bones intencions. El Ministeri d’Indústria ha fet un anunci per la tele on pregunta si ens pensem que el petroli mai no s’acabarà. Als qui ens interessa una mica el tema sabem que no s’esgotarà mai del tot, les magnituds en què es mou el cru són d’unes dimensions que qualsevol variació a la baixa en la seva producció o oferta al mercat internacional provoquen un daltabaix financer i polític. La situació a Myanmar (són els canaris de la mina), per posar un exemple, ha estat originada per l’increment brutal del preu dels hidrocarburs, i la seva resolució torna a passar per l’or negre doncs Xina i les companyies occidentals prefereixen les garanties que dóna el règim birmà  de l’explotació dels seus recursos naturals per damunt de les llibertats i el dret a viure i alimentar-se del seu poble. 

Contradicció. Aquest anunci del ministeri pretèn conscienciar sobre l’estalvi energètic, batalla quasi perduda com la dels 8o Km/h. Tota una divisió mediàtica encapçalada pels anuncis d’automòbils pretesament ecologistes, la cultura de la fórmula 1, els sindicats d’automobilistes, diaris pròxims a interessos de la indústria del cotxe posa qualsevol iniciativa en benefici de la comunitat en la picota doncs prevalen els interessos particulars ben defensats pel capital privat.

Fugida endavant. Els polítics, fidel reflex de la societat,  no només no qüestionen el creixement econòmic, sinó que el fomenten, la qual cosa encara empitjora més la situació doncs es necessita més energia i s’ha de contaminar més. L’espiral del creixement no s’atura. Créixer a Occident actualment significa condemnar a la mort energètica a la resta del planeta.    A Catalunya existeix un moviment que postula el decreixement però està a les beceroles i no s’ha organitzat com a partit polític, esperem que no arribin massa tard.

Males noticies? Diuen els entesos que els camps petrolífers s’esgoten (peak oil) , significatius són els de Ghawar a Aràbia Saudí i Cantarell a Mèxic, bé això hauria d’ocupar més d’una portada i un programa de televisió però en aquest món xupiguai que vivim només podem aspirar a veure els efectes d’això si trobem un forat entre el futbol, les carreres de cotxes i la publicitat del futbol i de cotxes, és a dir, parlarem de l’últim atemptat, l’última revolta civil,  l’última regularització de feina, etc. La causa la passarem de puntetes (declinació del petroli).

La solució. George W. Bush ens deixa com herència del seu brillant mandat el remei: no és altre que la tercera guerra mundial que sens dubte revifarà l’economia i posarà el petroli que quedi en les mans adequades, uns patirem més, altres menys, però en la comptabilitat final hi haurà molt que reconstruir, feina per tothom i menys gent que alimentar. Sens dubte és l’expressió menys plàcida del lliure mercat.

Estaríeu disposats a veure més de dues hores seguides d’anuncis a la televisió?

Això és el que ofereix, acompanyat d’un so ambient hipnotitzador,   

“ l’espectacle” de la Fórmula 1.

Quines són les qualitats d’un suposat espectacle consistent a veure uns artefactes donant voltes a una pista de forma cíclica i obsessiva com si es tractés d’un Scalextric?

La febre que desperten aquestes carreres només es justifica amb l’enorme inversió de màrqueting que hi ha al darrere, els pilots són mercenaris de la més burda estratègia publicitària. És l’exemple paradigmàtic de com es construeix un imaginari col·lectiu a partir del paroxisme publicitari, sens dubte, una lavativa cerebral. Quant trigarem en ser seguidors de marques enlloc de clubs de futbol (com ja succeeix al bàsquet)

Cada pla televisiu és inevitablement presidit pel logo d’una marca. En l’últim campionat celebrat a Catalunya, la realització televisiva es va centrar en les posicions intermèdies perquè els cotxes que les disputaven lluïen publicitat, i no el cotxe de Ferrari, que anava primer, però que va haver de treure’s les enganxines del seu patrocinador en estar prohibida la publicitat de tabac a Espanya. Sapigueu que és la pròpia organitzadora de les curses qui punxa les imatges a totes les televisions del món
 
Capítol a part mereixen aquestes televisions, còmplices i participants de la organització, que arriben al límit de comprar de drets per emetre anuncis. Paradoxal resulta també que a TV3 coincidís la setmana dedicada al canvi climàtic amb l’emissió d’un campionat. No se m’acut pitjor favor al medi ambient que enaltir la velocitat i la cultura del cotxe.

Per últim, cal recordar que aquesta xarxa d’interessos està presidida per una persona que posa com a condició per construir un circuït a València, la victòria electoral d’un partit polític determinat. Quan seran els propis partits els que es convertiran, si no ho són ja, tristes titelles de les agències de mitjans, contractats al millor postor?

La publicitat està desfigurant la societat i l’està convertint en una cosa que no és capaç de mirar-se al mirall anomenat dignitat. Pagarem perquè ens embrutin, endeutin i contaminin.

STOP a la publicitat! STOP a l’utilització de diners públics per emetre la Fórmula 1.

Signeu aquí la sol·licitud perquè Televisió de Catalunya deixi d’emetre la Fórmula 1.

Hi ha dues coses infinites: L’Univers i la estupidesa humana. I de  l’Univers no estic segur.

 Albert Einstein

El cotxe ha mort.  Alguns més avançats han captat el missage i busquen feines a prop de casa i escullen llocs per viure on hi ha serveis (relocalitzen les seves vides) , es mouen en bici, amb metro, amb autobús o a peu, i si són prou espavilats  la feina els hi va a casa. 

El cotxe ha mort. Encara  es vendran moltes unitats ja ho sé però a mort com mitjà de transport rentable i econòmic, eficient i sostenible, ha mort igual que moren milers de persones a dins seu i fora, ha mort com opció econòmica doncs les despeses de manteniment i la fiscalitat entorn el seu ús només són viables desde l’ocultació de la veritat (publicitat).

La publicitat del cotxe cada cop més agressiva arribat a entorns fins ara desconeguts (en el transport públic, autobúsos, a la línia 5 de metro de Barcelona hi ha una estació fantasma plena de publicitat cuasi-subliminal d’un vehicle, a les finestres dels vagons de metro han incrustat fotografies de cotxes, etc).

Les companyies de cotxes financien amb publicitat la competència (transport públic), resulta curiós oi? Com és això? Perquè han començat a treure cotxes de baix cost?

Aquesta ferocitat publicitària en tots els registres només s’explica per la cruesa que manifesta la realitat ( cues, peatges, preus ascendents de la benzina, assegurances, multes, accidents, contaminació, costos manteniment, mala baba constant, aparcaments caríssims, etc) front el que pot oferir la publicitat( carreteres buides, felicitat, llibertat, potència sexual, independència, reconeixement social, etc).

El cotxe ha mort perquè no creiem que el cotxe pugui donar-nos res que no puguem obtenir d’una altra manera més fàcil, hem deixat de creure en el cotxe com a projecció d’una determinada posició social, doncs el que projecta és el gregarisme vicari i la vanitat estèril, el cotxe ha passat a ser el transport de la gent que va més ràpid cap al fracàs vital (instint del cada cop més). 

El cotxe ha mort perquè és el simbol d’un capitalisme consumista que fa aigües per tot arreu mai millor dit(augment del nivell del mar), el creixement econòmic amb tècniques economicistes que es basen en sobreexplotar els recursos naturals o energètics sense tenir en compte altres criteris arriba a la seva fi i els seus símbols de masses s’han convertit en la seva futura tomba.

El cotxe ha mort perquè l’excés fa que mori qualsevol cosa per bona que fos, (si bebem molta aigua podem morir).

Esteu a temps de vendre el vostre cotxe, ara encara us pagaran per ell, d’aquí uns anys haureu de pagar per desfer-vos d’ell.

Aquest matí m’he llevat amb mandra perquè ahir vaig anar al cine i la pel·li va començar vint-i-cinc minuts després de l’hora programada, estona en què van emetre els anuncis, els mateixos que fan a la tele però a mil polzades. He sortit de pressa i m’he sorprés en veure l’hotel Plaza embolicat en un grandiós anunci d’un telèfon mòbil, just davant d’un altre gegantina lona de la competència que dóna la volta a la plaça de toros de les Arenes. Baixo al metro llegint els eslògans publicitaris de les tres marques que han pres el vestíbul i la programació del teatre que m’acompanya per les escales mecàniques. A l’andana em rep el canal Metro amb el tràiler de la pel·li que vaig veure ahir. El metro arriba pintat amb un logo i em quedo pensatiu durant el trajecte, mirant per la finestra, esquivant una enganxina amb propaganda. En sortir em passen un diari gratuït amb un fake a la portada que anuncia la fi del món, torna a ser un anunci de la pel·li d’ahir. Espero el tramvia que arriba pintat de dalt a baix amb la imatge d’una emissora de ràdio. Com que no puc mirar per la finestra repasso el diari gratuït, intentant discernir que és la publicitat i què la realitat publicitada. Finalment arribo al meu destí i de camí a la feina vaig comprovant  que aquesta nit han canviat les banderoles publicitàries dels fanals. En l’últim pas zebra he d’apretar el pas en veure que una furgoneta tunnejada amb la imatge d’una cadena de botigues no està disposada a frenar. M’acomodo a l’escriptori i engego l’ordinador, el company del davant porta una samarreta amb el logo de la marca ben gran al pit. Esborro els correus que em recomanen pastilles per la potència sexual i els newsletters que ja vaig demanar no rebre fa mesos. A mig matí rebo un parell de missatges al mòbil de la meva operadora per oferir-me un descompte a partir del missatge número cinquanta que envïi el proper mes. Acabo la jornada i me’n torno a casa, obro la bústia i deixo la meitat de les cartes a la paperera del replà, són propaganda. Per fi a casa! Avui m’hi quedo, em ve de gust posar la tele i empassar-me els anuncis que em posin. Abans d’anar a dormir intento recordar els anuncis que he anat visionant durant el dia, és la meva alternativa a comptar ovelles. Finalment m’adormo amb el jingle d’un espot que se m’ha enganxat des de fa dies al cap. Després d’un somni més o menys eròtic somio que sóc un home lliurepensador. I suposo que ni en somnis ho sóc perquè hi apareixo bebent un refresc que mai no prenc, però que vaig veure anunciat feia una estona.