DYSTOPIA

13 01 2012

 El futur es aquí, la dystopia arribat de la mà dels taurons del capitalisme, no ho dic jo ho diuen ells: dystopia.

 

Les èlits capitalistes i la corrupta casta política brinda amb xampany per un any nou que segur serà millor

per ells i pitjor per la resta.

Aquesta es la imatge que resumeix la crisi: una transferencia massiva de capital públic cap a mans privades.

 

Directius que guanyan 90 vegades el que guanyen els seus empleats demanen en aquests que siguin més productius i que

 

s’ajustin el cinturó això si no els fan fora.

 

Les rialles dels directius, presidents i tota la patuleia que desde els seus iots  fa xantatge al poble és un escarni  per la dignitat humana.

 

Indigneu-vos  i passeu a l’acció, desperteu-vos, el capitalisme porta el feixisme dins el cove (Hungria).

 

Els camps de concentració són més aprop. No ho dic jo, ho diuen ells: Pedro Nueno professor del IESE

 

Desperteu-vos!!



85 anys movent Barcelona

14 07 2009

L’any 1924 es va posar en marxa el primer tram del metro de Barcelona, que unia la Plaça Lesseps amb la Plaça Catalunya (actual L3). Avui dia, la xarxa de metro supera els 100 quilòmetres de recorregut i els 400 milions de passatgers. Sumant-hi els usuaris de la xarxa d’autobusos metropolitans, TMB facilita 550 milions de desplaçaments a l’any, gestionats per una plantilla de 6.000 treballadors. Estem parlant, amb diferència, de la infraestructura més important de Catalunya (la nova T1 permetrà a l’aeroport del Prat 55 milions de passatgers anuals, mentre que la xarxa de Renfe transporta, a tot Espanya, uns 25 milions d’usuaris).

És indubtable el valor econòmic, social i també ecològic del transport públic. L’última enquesta de mobilitat en dia feiner indica que el 26% de desplaçaments motoritzats a Catalunya són absorbits pels mitjans públics, a l’àrea metropolitana de Barcelona, aquest percentatge augmenta fins al 33%. A nivell mundial (el WorldWatch Institute publica extenses estadístiques en els llibres “La situació del món“), ens situem lluny de les grans metròpolis asiàtiques, però al nivell de les capitals europees (com en tants altres camps, els països anglosaxons són els qui més feina pendent tenen per fer).

Tot plegat no es pot aturar i cal continuar destinant més inversions en el transport públic, prioritzant-les per davant de quarts cinturons, alliberament de peatges o plans 2000e.

metro



El senyor Sala-i-Martín

27 10 2008

Xavier Sala-i-Martín és Catedràtic de Columbia University i Professor Visitant de la Universitat Pompeu Fabra a més a més porta unes americanes que no pretenen complementar els seus reconegudíssims estudis i teories. Deixem que parli ell:

“Uno de los grandes éxitos del recientemente fallecido presidente Reagan fue cambiar la concepción que teníamos del papel del estado en la economía. En los años setenta pocos cuestionaban que el gobierno era la solución a todos los problemas, que el gasto público debía ser cada días más grande y que los impuestos debían comerse una fracción creciente de nuestra renta. Todo eso cambió gracias a la revolución impulsada por él, revolución que acabó llamándose “Reaganomics”…Sí. Es cierto que los teóricos del liberalismo económico como Friedrich Hayek o Milton Friedman hacía años que decían que el estado no era la solución sino el problema y que la creatividad de millones de individuos intentando montar negocios con el objetivo de ganar dinero (sabiendo que, para conseguirlo, debían producir lo que los ciudadanos desean) era mucho más poderosa que la planificación de un pequeño grupo de burócratas iluminados.”

Pregunta entrevistador revista Capital:”¿Cree que Aznar hizo bien acercándose a EEUU?”
Resposta Sala i Martín: “En la vida, si quieres que las cosas vayan bien, tienes que estar con los que mandan. Y en el mundo manda Estados Unidos. El problema de Aznar es que no lo vendió bien. La mayor parte de los países europeos dieron su apoyo a la guerra. Decir que abandonamos Europa para irnos a Estados Unidos es mentira. “

“…Si a mí me pidieran consejo para desarrollar un país, no les diría que empezaran por la política. Es más importante la libertad económica y, digan lo que digan los globófobos, la apertura al exterior….”

“Una vez se comparan las urgencias y las necesidades, los costes y los beneficios, los pros y los contras, la lucha contra el cambio climático no es nuestra prioridad.”

Pregunta entrevistador. Usted defiende que la globalización beneficia a África.

Resposta del sr. Sala-i-Martin. ¿Sabe quién ha hecho más por África?

P. ¿Quién?

R. Coca-Cola.
The party is over

Pregunta entrevistador. Mucha gente atribuye la solidaridad a la izquierda.

Resposta sr. Sala-i-Martin. No sé qué es la izquierda.

“El último despropósito es la rebaja del límite de velocidad a 80 km/h alrededor de las grandes urbes para, según dicen, reducir las emisiones de dióxido de nitrógeno y, ¿cómo no?, de los gases invernadero que causan el cambio climático…Mientras Esperanza Aguirre apuesta por la competitividad y el progreso de verdad, nosotros seguimos persiguiendo los récords mundiales de lo absurdo: una vez conseguida la foto con más personas enseñando el trasero, nos da igual que nuestro govern hunda lentamente la economía siempre que se pueda decir que es el más el más progre, el más social, el más sostenible y que, con la conocida excepción de Corea del Norte, tiene el paquete más grande del mundo.”

“Otro estudio de Pietro Cipriani y Angelo Zago de la universidad de Verona llega a resultados distintos: tras comparar las notas obtenidas por centenares de jóvenes en exámenes escritos, donde el profesor no sabe la cara que tiene el estudiante, resulta que los guapos sacan mejores notas que los feos. Si esto es así, la gente atractiva cobra más, no sólo porque tiene más confianza sino porque, además es más lista y, por lo tanto, más productiva.”

La solución más justa es, a mi juicio, el retraso de la jubilación. Al fin y al cabo, cuando la seguridad social se generalizó durante la primera mitad del siglo XX, se esperaba que la gente cobrara pensiones durante 15 meses ya que la esperanza de vida era de menos de 65 años. En la actualidad la gente cobra durante 18 años ya que la esperanza de vida sobrepasa los 80.”

“Antes de que el establishment de la corrección política me condene a la pira purificadora, déjenme clarificar que no estoy sugiriendo que la gente no tenga derecho a reciclar. La gente tiene derecho a practicar los rituales que crean que mejor les acercan a sus dioses, sean éstos cristianos, musulmanes, paganos o medioambientales. Lo que es inaceptable es que alguna de estas religiones nos obligue a los infieles a participar en sus liturgias simplemente porque no creemos en ellas. Garantizar nuestra libertad manteniendo la separación entre estado e iglesia (y eso incluye a la iglesia medioambientalista) es mucho más importante para nuestro bienestar que la separación de la basura.”

“Y la realidad es que el estado nos cose a impuestos que limitan severamente nuestra libertad de elegir y nos tortura con su excesiva regulación y burocracia y que todos los ciudadanos que pueden intentan ser miembros de mutuas privadas, llevan a sus hijos a escuelas no públicas (y los que se lo pueden pagar u obtienen una beca de La Caixa, a universidades americanas), viajan por autopistas de peaje y ponen su dinero en planes de pensiones privados … por si las moscas</

En honor a la transparencia les diré que yo, que considero perjudiciales a todos los monopolios (los empresariales y los políticos) y que observo que los alcaldes que dimiten para beneficiar a sus sucesores con dinero del contribuyente curiosamente pertenecen todos al mismo partido (¿adivinan cual?) tengo una cosa muy clara: en estas elecciones municipales no votaré socialista.”

Tot això i molt més està publicat a la seva pàgina d’articles d’economia: http://www.columbia.edu/~xs23/catala/articles/articles.htm

“En el mundo académico se lo
considera la máxima autoridad
en crecimiento económico”
publicat el diari Perfil el 5 d’octubre de 2008.

Vostè sr. Sala-i-Martin dona cobertura intelectual, acadèmica i mediàtica al creixement econòmic, “al salvese quien pueda” i es possible que alguns dels seus alumnes (deuen ser guapos) s’han enbutxacat molts diners amb el lliure mercat que vostè tan defensa, vostè es un dels autors intelectuals d’aquest món globalitzat.

Aixequi la copa ben amunt sr. Sala-i-Martin



NO COMPRAR, NO CONSUMIR

20 03 2008

Escollir els hàbits de vida és fonamental alhora de viure en decreixement i aturar la roda obscena de la publicitat i el consumisme. És una elecció que ens pot apropar més a l’estabilitat, el control i la satisfacció personal en les nostres vides i per tant no hauria de ser cap sacrifici sino un motiu de plaer.

SI VOLEU CANVIAR LES VOSTRES VIDES I EL MÓN NO COMPREU, NO CONSUMIU

El consumisme (vídeo)
El consumisme II (vídeo)

quina culpa té el porc?



Addictes a l’economia

28 01 2008

Addictes al PIB i al creixement. Hem de consumir per tenir el plat a taula. Ho descrivia així una noia al brillant reportatge de 30 minuts a TV3 d’ahir titulat Consumint el Planeta. La maquinària econòmica no es pot aturar, sembla doncs que les reduccions fiscals van encaminades a que consumim més perquè no es perdin llocs de feina. Això hauria de fer adonar que la producció avui en dia no es determina per cobrir necessitats sinó per guanyar diners. Fins i tot,  l’alimentació, la vivenda, la seguretat i l’educació estan sucumbint a aquest parany.

Consumim per salvar-nos o per allargar l’agonia? Cada cop apareixen més senyals d’esgotament del capitalisme, l’energia disponible minva, i les desigualtats producte de l’expoliació energètica augmenten crean greuges i injusticies que alimenten els conflictes ètnics, socials i el terrorisme . L’equació és la següent: “benestar” de 1000 milions de persones = degradació del planeta + probresa de 5000 milions de persones + condemna de les generacions futures.

El creixement econòmic és com una droga que cal injectar al moribund perquè continuï viu. Els bancs centrals fan injeccions de capital per donar liquidesa en els bancs, abaixen els tipus d’interès i volen estimular el consum. Augmentar el consum augmenta el CO2 i accelera l’autodestrucció en tots els àmbits (personal, familiar, social, mediambiental, etc).

Els problemes energètics i ecològics apareixen per tot arreu (Myanmar, Xina, Argentina, Sudàfrica,  ), l’economia depèn de l’energia barata i aquesta cada cop ho és menys de barata, la crisi econòmica és inevitable doncs els límits físics són els que són.

Tot això és així perquè uns quants banquers i corporacions volen acumular tota la producció i el poder, els diners ja els tenen perquè els fan ells amb l’impremta, els apunts bancaris i l’enginyeria financera.

Alternatives. Cal sortir del capitalisme, del creixement econòmic, i del desenvolupament. No cal més gent ni cal més diners ni cal més electrodomèstics. Els diners no es poden convertir en energia. La política ha d’agafar les regnes de l’economia. 

Salvem-nos abans que sigui tard!!! deixem de comprar cotxes!!! deixem de consumir!!!



Ral.li Dakar

4 01 2008

Ells, els africans intenten arribar a Europa de qualsevol manera, morint en l’intent molts cops. Els rics europeus van a l’Africa en busca d´emocions doncs no necessiten pujar en una barqueta per experimentar l’aventura de sobreviure. Mentrestant a cada ral.li moren ésser humans atropellats pels flamants participants. Aquest espectacle podria quedarse en grotesc i vergonyós si no fós perque amb aquesta actitut està agonitzant mig món per la qual cosa cal afegir-hi l’adjectiu criminal.

“Refusem ser per un silenci vergonyós els còmplices d’una gimcana publicitària sobre el continent de la pobresa i
la utilització de l’Àfrica, ferit per la sida, la gana i l’excés d’endeutament, com a terreny de joc.
Una provocació neocolonialista materialitzada per un immens i inútil malbaratament de diners i d’energia.
Demanem als governs països travessats de refusar el seu concurs a aquest ral·li del Dakar.
Cridem a totes les organitzacions democràtiques i humanitàries a constituir un front comú per denunciar públicament i per tots els mitjans apropiats aquest ral·li que s’assembla a una croada de negrers deshonrosa i obscena.”
Escrit per Cavad a la web http://www.stop-rallyedakar.com/

Aconsello als còmplices que si Mauritània no es prou segura com diu el govern francès vagin a Kenya a fer una safàri i de pas certifiquin els resultats electorals o a Nigèria a observar com treuen el petroli a punta de metralleta. També podrien passar pel Sàhara occidental i treure les mines explosives del terra.



Gran Scala (descomposició social)

2 01 2008

Una visió de present. La deslocalització d’empreses és fa cada cop més evident en el territori espanyol. La Xina i d’altres països asiàtics es converteixen en la fàbrica del món i, per tant, els europeus han de dedicar-se als serveis. Sens dubte aquesta deslocalització promoguda pel capital que destrueix el teixit productiu propi deixarà a les generacions futures un panorama desolador quan els preus energètics estàn encarint profundament el tranport i el procès productiu (tràgic en el cas de l’agricultura, doncs no sé que menjarem). Milers de persones es queden fora del mercat laboral a causa de la reducció de costos basada en les nòmines dels treballadors i a un absurd descontrol del creixement demògrafic mundial.

La descomposició social. Com es possible que els dirigents polítics combreguin amb el Gran Scala tot i la flagrant incoherència amb l’Expo de l’aigua, el canvi climàtic, i l’encariment de les energies? Deixant de banda interessos personals, l’altra explicació és la impossibilitat de fomentar llocs de feina que no surgeixin en l’àmbit de projectes de turisme i/o construcció, els nous treballadors en actiu només tenen una oportunitat de trobar feina en aquests sectors.

La dependència enèrgetica de Catalunya, Espanya i Europa respecte l’exterior ronda el 80%, sembla evident que només pot incrementar-se si continuem dins del model de creixement infinit, tanmateix el preu de l’energia i els materials (aigua, llum, gas, petroli, coure, urani,  etc.) només fa que augmentar perquè la demanda augmenta i existeixen límits geològics, cal doncs plantejar-se una visió de futur.

diseño de spyland, el primer parque temático

Una visió de futur.  El Gran Scala s’emmarca dins  la vanitosa creença  que el creixement demogràfic, urbanístic, econòmic, etc., pot continuar sigui quina sigui la demanda energètica, és a dir, disposar d’una energia barata, és un model que mostra senyals d’esgotament i descomposició.

“Gran Scala prevé atraer más de cien chárter diarios hacia Huesca” Extracte del periódico de Aragón, 27 novembre 2007

“Los promotores de Gran Scala centran una de sus líneas de trabajo en la gestión del aeropuerto oscense, que consideran clave para la iniciativa, a la que intentarán que se dedique prácticamente en exclusiva. Sin descartar terminar negociando con el Gobierno central la construcción de un complejo aéreo en las inmediaciones del parque de juego y ocio.”

“El futuro parque “Gran Scala” recreará en 16 etapas la historia de la civilización” Extracte de Heraldo.es 20 novembre 2007
 

“En total, “Gran Scala” tendrá un impacto similar a una ciudad de 100.000 habitantes (el doble, por ejemplo, que Huesca). Por eso, habrá que dotar al complejo de unos servicios acordes a ese tamaño. Ayer, la consejera aragonesa de Salud, Luisa Noeno, ya advirtió de que Aragón tendrá que “adaptar sus servicios sanitarios de emergencias y urgencias a la nueva situación” cuando el proyecto se haga realidad.”

Els hi cal afegir la 17à, l´etapa  post-pic del petroli en la història de la civilització, una etapa caracteritzada per la reducció traumàtica de la població.

Si finalment es decideixen a fer aquest projecte, cosa que dubto per motius d’una incerta estabilitat econòmica, possiblement acabin la primera fase la qual tenen prevista al tercer trimestre del 2010, més enllà només cal esperar un fracàs i fallida del projecte.

Quan escric això el preu del barril brent de referència a Europa ha superat els 95 dòlars i el Texas ha superat els 100 dòlars.



L’automòbil: un somni convertit en malson

10 12 2007

El cotxe, el turisme, l’automòbil, el vehicle… Un invent del segle XIX i des de llavors, ja han passat més de 100 anys, hem passat de la utilitat al fastic. A l’acualitat podríem classificar aquest artefacte somniat per molts i malson per la resta, de llast vital, doncs les seves suposades virtuts han estat anul·lades per un ús indiscriminat i massiu.

En la civilització del cotxe s’han posat al centre de les nostres energies aquest vehicle i les seves infraestructures, és a dir, una cultura d’on hem passat de servir-nos del cotxe a servir-lo amb el nostre treball, salut, medi ambient i amb el més important: la nostra vida.

L’activitat motoritzada causa un milió dos-cents mil morts cada any de mort directa, les provocades per la contaminació s’estimen en el doble, i provoca més de 50 milions anuals de ferits. Aquestes xifres per sí soles hauríen de fer-nos reflexionar com és possible que encara no es legisli obligant al fabricant limitar els turismes a 120 Km/h quan la velocitat excessiva és la causa del 29% dels accidents mortals. A Europa, la sinistralitat al volant mata més joves que la Sida o les drogues, en definitiva, vides truncades, famílies trencades.

No obstant, la publicitat dels cotxes està fora de control amb anuncis de tot tipus on es fa un flac argument a la realitat, mostrant carreteres buides, paissatges idílics i famílies felices. El màrqueting vulgar o sofisticat ha fet osca en una societat incapaç de defensar-se de l’envestida constant de les agències que impulsades per la indústria i administracions vacil·lants que no aconsegueixen posar  fre a la lacra en la salut i en el medi ambient que representa l’ús abusiu i sense límits de l’automòbil privat.

El cotxe, convertit en apèndix de la personalitat, ja no és una eina per anar d’un lloc a l’altre, sinó un aparador on lluir el pitjor del capitalisme consumista, doncs en un cotxe es manifesten i convergeixen els mals del desequil·libri econòmic i social.

És el símbol del sant grial de l’anomenat creixement econòmic, tan benerat per aquells sacerdots de l’ortodòxia neoliberal anomenats economistes, que no procuren matissar el creixement amb altres paràmetres de caràcter medioambiental o social, al contrari, aquests criteris són l’estorb que dificulta el creixement econòmic doncs segons ells el creixement és l’únic que pot garantir un estil de vida òptim, un exemple: el canvi climàtic frena el creixement econòmic, no diuen que el creixement és la causa del canvi climàtic.

El CO2 emès per la indústria del transport és al voltant del 25% del total emès a Espanya. Els espais envaïts pels cotxes i les seves infraestructures són enormes i empitjoren la nostra qualitat de vida. El soroll i la contaminació directa no s’han d’oblidar però no acaba aquí la llista perquè falten els “avantatges”: petits accidents, assegurances, reparacions, multes, impostos, grues, aparcaments, peatges i retencions quilomètriques.

 És necessària una nova cultura del transport i de la mobilitat on hi hagi una regulació d’acord amb els nous paràmetres ecològics i socials.



La revolució no serà televisada

1 12 2007

Demà és un dia important per l’escena internacional, les eleccions de Veneçuela per reformar la constitució marcaran un punt d’inflexió en la lluita entre l’imperi de les multinacionals i els pobles que intenten ser lliures de la dictadura del mercat  redistribuint la riquesa entre els els sectors més desafavorits (Cuba, Veneçuela, Ecuador i Bolívia).
Les democràcies occidentals, cada cop més mediatitzades i manipulades pels interessos de les empreses de la globalització, són titelles incapaces de regular ningun sector. L’última de la Unió Europea és augmentar els talls per publicitat a les televisions.

La credibilitat dels governants cau en picat quan demanen que tanquem l’aixeta per tenir aigua mentre les estacions d’esquí van fent neu artificial a dojo i els camps de golf i les construccions de formigó ennuvolen l’horitzó, o quan fomenten cinc minuts d’apagada i les llums de nadal només fan que créixer.

Tornant a Veneçuela, els mitjans de comunicació (Ex: R.Murdoch principal accionista de News Corporation) són una peça més d’aquest entramat en el qual parlen de democràcia (buida de contingut) però no parlen de precarietat, exclusió, expoliació i malbaratament de recursos, no parlen del sotmetiment a la dictadura del lliure mercat. Volen que tots siguem precaris, presoners de la dictadura de l’oferta i la demanda. Veneçuela no ha envaït cap païs ni ha atemptat contra la legalitat de cap altre país, no obstant està en el punt de mira dels neoliberals, en canvi, Xina, Rússia, Estats Units són beneïts pels estomacs agraïts.

Us deixo aquest document molt interessant.

http://www.dailymotion.com/video/xuwia_la-revolucion-no-sera-televisada



Final de trajecte: Tercera guerra mundial

21 10 2007

ustedes

Bones intencions. El Ministeri d’Indústria ha fet un anunci per la tele on pregunta si ens pensem que el petroli mai no s’acabarà. Als qui ens interessa una mica el tema sabem que no s’esgotarà mai del tot, les magnituds en què es mou el cru són d’unes dimensions que qualsevol variació a la baixa en la seva producció o oferta al mercat internacional provoquen un daltabaix financer i polític. La situació a Myanmar (són els canaris de la mina), per posar un exemple, ha estat originada per l’increment brutal del preu dels hidrocarburs, i la seva resolució torna a passar per l’or negre doncs Xina i les companyies occidentals prefereixen les garanties que dóna el règim birmà  de l’explotació dels seus recursos naturals per damunt de les llibertats i el dret a viure i alimentar-se del seu poble. 

Contradicció. Aquest anunci del ministeri pretèn conscienciar sobre l’estalvi energètic, batalla quasi perduda com la dels 8o Km/h. Tota una divisió mediàtica encapçalada pels anuncis d’automòbils pretesament ecologistes, la cultura de la fórmula 1, els sindicats d’automobilistes, diaris pròxims a interessos de la indústria del cotxe posa qualsevol iniciativa en benefici de la comunitat en la picota doncs prevalen els interessos particulars ben defensats pel capital privat.

Fugida endavant. Els polítics, fidel reflex de la societat,  no només no qüestionen el creixement econòmic, sinó que el fomenten, la qual cosa encara empitjora més la situació doncs es necessita més energia i s’ha de contaminar més. L’espiral del creixement no s’atura. Créixer a Occident actualment significa condemnar a la mort energètica a la resta del planeta.    A Catalunya existeix un moviment que postula el decreixement però està a les beceroles i no s’ha organitzat com a partit polític, esperem que no arribin massa tard.

Males noticies? Diuen els entesos que els camps petrolífers s’esgoten (peak oil) , significatius són els de Ghawar a Aràbia Saudí i Cantarell a Mèxic, bé això hauria d’ocupar més d’una portada i un programa de televisió però en aquest món xupiguai que vivim només podem aspirar a veure els efectes d’això si trobem un forat entre el futbol, les carreres de cotxes i la publicitat del futbol i de cotxes, és a dir, parlarem de l’últim atemptat, l’última revolta civil,  l’última regularització de feina, etc. La causa la passarem de puntetes (declinació del petroli).

La solució. George W. Bush ens deixa com herència del seu brillant mandat el remei: no és altre que la tercera guerra mundial que sens dubte revifarà l’economia i posarà el petroli que quedi en les mans adequades, uns patirem més, altres menys, però en la comptabilitat final hi haurà molt que reconstruir, feina per tothom i menys gent que alimentar. Sens dubte és l’expressió menys plàcida del lliure mercat.