Final d’època

3 03 2010

És curiós veure com alguns celebren que es venguin més cotxes amb diner públic (plan 2000E) alhora que l’exclusió social augmenta, si no es venen cotxes al ritme que les corporacions volen poder es que és un sector esgotat. No valdria més destinar aquests diners a donar feina en altres tasques en els treballadors del món de l’automoció ? Cal allargar l’agonia del món automòbil donant falses esperançes segons les quals un dia ens llevarem i començarem a comprar taüts rodants? Amb quins diners? amb quins recursos ? i el més important para què?
Vendre més cotxes no és la solució es engrandir el problema, ho saben, però cal empenyer perquè tal dia faci un any.
La Universitat de Barcelona en un estudi recent explica que si 50.000 conductors passessin del cotxe al metro es produiria un estalvi social de 48 milions d’euros a l’any. La disminució de la congestió, la menor accidentalitat i l’estalvi energètic suposaria el que s’ha anomenat l’estalvi social del metro, quelcom que tots coneixem per la nostra experiència a la ciutat de Barcelona, els que hagin viatjat a ciutats grans sense metro o de presència escàssa hauran pogut apreciar quins són els temps de desplaçament i quin és l’ambient físic i psicològic que es respira a la ciutat.
Final d' època



85 anys movent Barcelona

14 07 2009

L’any 1924 es va posar en marxa el primer tram del metro de Barcelona, que unia la Plaça Lesseps amb la Plaça Catalunya (actual L3). Avui dia, la xarxa de metro supera els 100 quilòmetres de recorregut i els 400 milions de passatgers. Sumant-hi els usuaris de la xarxa d’autobusos metropolitans, TMB facilita 550 milions de desplaçaments a l’any, gestionats per una plantilla de 6.000 treballadors. Estem parlant, amb diferència, de la infraestructura més important de Catalunya (la nova T1 permetrà a l’aeroport del Prat 55 milions de passatgers anuals, mentre que la xarxa de Renfe transporta, a tot Espanya, uns 25 milions d’usuaris).

És indubtable el valor econòmic, social i també ecològic del transport públic. L’última enquesta de mobilitat en dia feiner indica que el 26% de desplaçaments motoritzats a Catalunya són absorbits pels mitjans públics, a l’àrea metropolitana de Barcelona, aquest percentatge augmenta fins al 33%. A nivell mundial (el WorldWatch Institute publica extenses estadístiques en els llibres “La situació del món“), ens situem lluny de les grans metròpolis asiàtiques, però al nivell de les capitals europees (com en tants altres camps, els països anglosaxons són els qui més feina pendent tenen per fer).

Tot plegat no es pot aturar i cal continuar destinant més inversions en el transport públic, prioritzant-les per davant de quarts cinturons, alliberament de peatges o plans 2000e.

metro



Feliç Diada de Sant Jordi, país de Q3!

23 04 2009

Així deu estar brindant la cúpula directiva de Volkswagen, després de colar a la fàbrica de SEAT la construcció del seu nou model d’Audi, acompanyada de congelacions (retallades) salarials durant els propers dos anys. Que brindin també tots els polítics i sindicats que han preferit maquillar les dades d’atur, inevitable en un sector tocat de mort a l’Europa Occidental, a canvi de baixar un esglaó en l’estat de benestar català.

El President Montilla i el Conseller Huguet amb el nou President de Seat



Catalunya 2014

11 04 2008

- Relat de ficció –

Catalunya 2014

El 2014 la realitat demogràfica, social, econòmica i energètica es va imposant a la ficció del creixement i el consumisme. El capitalisme comença a fer fallida de forma global 24 anys després de la caiguda del mur de Berlín.

L’atur afecta el 28 % de la població activa, l’economia domèstica dels individus ha anat empitjorant dia darrere dia, les classes mitjanes s’han convertit en una reserva índia. A cada família hi trobem de mitjana una persona gran amb una pensió baixa, una a l’atur i un altra amb treball precari intermitent o en l’economia submergida. Els més afortunats treballen des de casa per internet. El teletreball s’ha anat imposant a la força, tot i que s’ha perdut gran capacitat productiva. Per a assegurar l’accés a internet a les empreses, s’ha restringit l’accés públic. Les fallides constants en les comunicacions per satèl·lit i l’alt desenvolupament d’internet els últims anys han obligat a l’administració a racionar l’amplada de xarxa.

La sanitat pública ha esdevingut una vall de llàgrimes i els recursos humans i tecnològics són escassos i deficients. L’esperança de vida ha baixat fins als 69 anys pels homes i als 75 per les dones i continua en declivi.

La delinqüència ha augmentat a l’àrea metropolitana de forma i manera que la policia és incapaç d’atendre tots els robatoris, de vegades cruents, els conflictes entre diferents comunitats que s’han constituït a l’entorn de llurs identitats i altres delictes.
A les afores, els que han resistit amb pous d’aigua i molins de vent el desproveïment elèctric, hídric i de combustible durant mesos, han adquirit armes per contrarestar els continus assalts violents a la propietat.

Urbanitzacions i poblacions amb alt poder adquisitiu, com Matadapera, financien la seva seguretat privada i s’emmurallen. En aquest cas, per exemple, l’entrada a la població és restringida als residents, convidats i serveis oficials i privats, com l’abundant cos de policia privada que s’ocupa de la seguretat. El Tribunal Constitucional encara no s’ha pronunciat després de dos anys que la Generalitat va interposar una demanda a l’ajuntament per violar la lliure circulació de persones pel territori, però és conscient que molts mossos d’esquadra viuen en aquestes poblacions fortificades. Les tanques amb espines de Matadapera van ser instal·lades arran dels robatoris en els horts que abasteixen aliments a la població molt més barats que els del mercat lliure.

Altres urbanitzacions no han tingut tanta sort, un exemple és Les Pungoles, pertanyents a Sant Antoni de Vilamajor, aprop de Cardedeu, on la manca d’electricitat recurrent i una mala logística alimentària ha provocat l’abandonament progressiu de la urbanització, tot i que s’havien creat horts propis que més tard van ser ocupats per la població enfurismada de Cardedeu.

A principis de la dècada molta gent va perdre la feina o simplement la va abandonar perquè el cost d’anar a treballar no compensava el sou que es cobrava. Molta gent ha emigrat al camp i a la Catalunya interior, on els pobles de tota la vida s’han organitzat en comunitats agrícoles en les quals comencen a sorgir les primeres tensions per establir quins límits s’ha de posar a la immigració cada cop més massiva de ciutadans de la costa. Aquestes comunitats exporten els seus excedents a la metròpoli però això sí, a un preu “just”. Donada l’alta demanda el preu s’ha encarit desorbitadament, malgrat tot, els preus dels productes autòctons són més econòmics que les importacions que arriben al port de Barcelona en vaixell des d’Almeria en comptagotes i fortament custodiades per l’exèrcit espanyol .

Ciutadans que fa cinc anys mandrejaven davant de l’ordinador se’ls sent cruixir els dents quan s’han d’ajupir molts cops al dia per poder tenir el plat a taula. No cal dir que l’abundància d’antany ha desaparegut, la varietat també. Es continua menjant tres cops al dia però cal dedicar el 70% del sou per a adquirir els aliments. El 30% restant es dedica a l’energia i la mobilitat. Un quilo de pa val 100 euros, el sou mitjà és de 3.000. La Generalitat dispensa a les persones amb atur de llarga durada i fills a càrrec tiquets per cinc quilos de pa al mes que han de bescanviar de forma nominal en els forns oficials que han substituït el guirigall d’establiments del passat. El mercat negre d’aliments i benzina és fortament perseguit per lleis autonòmiques i estatals.

Amb factures de 800 euros mensuals de llum i aigua s’ha aconseguit que tota la població que la pot pagar pugui tenir llum a la nit durant unes hores. L’aigua està vigilada per unitats creades per la Generalitat que la vetllen desde el seu origen fins el seu consum final. A la ciutat només n’hi ha unes hores en canvi el camp té garantit el subministrament per al cultiu d’aliments.

El 2014 un cotxe de combustió interna de segona mà val 100 euros, omplir-lo de benzina val 600. Els carrers estan plens de cotxes abandonats que l’administració retira més lentament del que voldrien els veïns, alguns són utilitzats pels sense sostre i addictes a les drogues. Qualsevol cotxe aturat més de 24 hores en una zona sense protecció privada té un risc molt alt de patir vandalisme, ha sorgit un moviment juvenil anomenat carturning que descarrega la fúria i frustració creativa sobre els cotxes. La major part de la gent ha abandonat la idea de comprar qualsevol cotxe completament elèctric, amb un preu aproximat de 100.000 euros, sense abans aconseguir viure en zones autoorganitzades o protegides.

El transport de mercaderies per carretera desapareix paulatinament i les línies ferroviàries són prioritat nacional. S’estan construïnt dues centrals nuclears prop de l’Ebre a corre cuita tot i que és segur que no s’enllestiran a temps, doncs França ha de contentar la demanda interna i alemanya, i s’ha previst el tall de subministrament a l’estiu, tot i l’alt preu que ofereix la Generalitat per KW.

Un pis que s’havia venut a principis de segle per 300.000 euros, costa en l’actualitat al voltant de 90.000. En barris dormitori molts habitatges han estat abandonats per impagament, falta de feina aprop, de subministraments bàsics o senzillament per manca de manteniment de la comunitat de veïns que es veu incapaç d’afrontar les despeses que necessiten uns edificis que es van fer amb criteris d’abundància.

Continuarà….



Ral.li Dakar

4 01 2008

Ells, els africans intenten arribar a Europa de qualsevol manera, morint en l’intent molts cops. Els rics europeus van a l’Africa en busca d´emocions doncs no necessiten pujar en una barqueta per experimentar l’aventura de sobreviure. Mentrestant a cada ral.li moren ésser humans atropellats pels flamants participants. Aquest espectacle podria quedarse en grotesc i vergonyós si no fós perque amb aquesta actitut està agonitzant mig món per la qual cosa cal afegir-hi l’adjectiu criminal.

“Refusem ser per un silenci vergonyós els còmplices d’una gimcana publicitària sobre el continent de la pobresa i
la utilització de l’Àfrica, ferit per la sida, la gana i l’excés d’endeutament, com a terreny de joc.
Una provocació neocolonialista materialitzada per un immens i inútil malbaratament de diners i d’energia.
Demanem als governs països travessats de refusar el seu concurs a aquest ral·li del Dakar.
Cridem a totes les organitzacions democràtiques i humanitàries a constituir un front comú per denunciar públicament i per tots els mitjans apropiats aquest ral·li que s’assembla a una croada de negrers deshonrosa i obscena.”
Escrit per Cavad a la web http://www.stop-rallyedakar.com/

Aconsello als còmplices que si Mauritània no es prou segura com diu el govern francès vagin a Kenya a fer una safàri i de pas certifiquin els resultats electorals o a Nigèria a observar com treuen el petroli a punta de metralleta. També podrien passar pel Sàhara occidental i treure les mines explosives del terra.



L’automòbil: un somni convertit en malson

10 12 2007

El cotxe, el turisme, l’automòbil, el vehicle… Un invent del segle XIX i des de llavors, ja han passat més de 100 anys, hem passat de la utilitat al fastic. A l’acualitat podríem classificar aquest artefacte somniat per molts i malson per la resta, de llast vital, doncs les seves suposades virtuts han estat anul·lades per un ús indiscriminat i massiu.

En la civilització del cotxe s’han posat al centre de les nostres energies aquest vehicle i les seves infraestructures, és a dir, una cultura d’on hem passat de servir-nos del cotxe a servir-lo amb el nostre treball, salut, medi ambient i amb el més important: la nostra vida.

L’activitat motoritzada causa un milió dos-cents mil morts cada any de mort directa, les provocades per la contaminació s’estimen en el doble, i provoca més de 50 milions anuals de ferits. Aquestes xifres per sí soles hauríen de fer-nos reflexionar com és possible que encara no es legisli obligant al fabricant limitar els turismes a 120 Km/h quan la velocitat excessiva és la causa del 29% dels accidents mortals. A Europa, la sinistralitat al volant mata més joves que la Sida o les drogues, en definitiva, vides truncades, famílies trencades.

No obstant, la publicitat dels cotxes està fora de control amb anuncis de tot tipus on es fa un flac argument a la realitat, mostrant carreteres buides, paissatges idílics i famílies felices. El màrqueting vulgar o sofisticat ha fet osca en una societat incapaç de defensar-se de l’envestida constant de les agències que impulsades per la indústria i administracions vacil·lants que no aconsegueixen posar  fre a la lacra en la salut i en el medi ambient que representa l’ús abusiu i sense límits de l’automòbil privat.

El cotxe, convertit en apèndix de la personalitat, ja no és una eina per anar d’un lloc a l’altre, sinó un aparador on lluir el pitjor del capitalisme consumista, doncs en un cotxe es manifesten i convergeixen els mals del desequil·libri econòmic i social.

És el símbol del sant grial de l’anomenat creixement econòmic, tan benerat per aquells sacerdots de l’ortodòxia neoliberal anomenats economistes, que no procuren matissar el creixement amb altres paràmetres de caràcter medioambiental o social, al contrari, aquests criteris són l’estorb que dificulta el creixement econòmic doncs segons ells el creixement és l’únic que pot garantir un estil de vida òptim, un exemple: el canvi climàtic frena el creixement econòmic, no diuen que el creixement és la causa del canvi climàtic.

El CO2 emès per la indústria del transport és al voltant del 25% del total emès a Espanya. Els espais envaïts pels cotxes i les seves infraestructures són enormes i empitjoren la nostra qualitat de vida. El soroll i la contaminació directa no s’han d’oblidar però no acaba aquí la llista perquè falten els “avantatges”: petits accidents, assegurances, reparacions, multes, impostos, grues, aparcaments, peatges i retencions quilomètriques.

 És necessària una nova cultura del transport i de la mobilitat on hi hagi una regulació d’acord amb els nous paràmetres ecològics i socials.



20 motius per desfer-se del cotxe

25 10 2007

mapa de carreteras

1. Cada dia que deixis passar et serà més difícil vendre’l.

2. Estalviaràs una mitjana de 3000 euros a l’any com a mínim.

3. No hauràs de col.laborar en més corrues i retencions.

4. No participaràs en més disputes de trànsit i  tindràs  bon humor.

5. Menys probabilitats de patir un accident de trànsit i/o atropellar algú.

6. Menys probabilitats de ser denunciat i/o empresonat per algún afer viari.

7. No necessitaràs perdre més hores de la teva vida buscant aparcament.

8. Menys paperassa, menys preocupacions, menys responsabilitats.

9. No es matarà a tanta gent perquè puguis omplir el dipòsit.

10. Augmentarà la salut de la població.

11. Anar a peu i  en transports públics afavorirà la teva forma física.

12. Estimularà la teva creativitat alhora de dissenyar la teva mobilitat.

13. Afavorirà la localització de la teva vida redundant en la teva qualitat de vida.

14. Seràs més independent econòmicament i energèticament.

15. Augmentarà i millorarà la qualitat de l’espai públic destinat als vianants.

16. Disminuirà la contaminació acústica, ambiental i paisatgística.

17. Brindes una oportunitat a les generacions futures.

18. Alleugeriràs l’empremta ecològica al planeta.

19. Continuaràs anant a la mateixa velocitat: 6km/hora però sense tots els inconvenients anteriors (si tents algun dubte sobre aquest punt calcula les hores invertides en pagar el cotxe, complements, impostos, benzina, etc.).

20. Afavorirà la reconversió de la indústria de l’automòbil en quelcom més positiu per la humanitat.



Final de trajecte: Tercera guerra mundial

21 10 2007

ustedes

Bones intencions. El Ministeri d’Indústria ha fet un anunci per la tele on pregunta si ens pensem que el petroli mai no s’acabarà. Als qui ens interessa una mica el tema sabem que no s’esgotarà mai del tot, les magnituds en què es mou el cru són d’unes dimensions que qualsevol variació a la baixa en la seva producció o oferta al mercat internacional provoquen un daltabaix financer i polític. La situació a Myanmar (són els canaris de la mina), per posar un exemple, ha estat originada per l’increment brutal del preu dels hidrocarburs, i la seva resolució torna a passar per l’or negre doncs Xina i les companyies occidentals prefereixen les garanties que dóna el règim birmà  de l’explotació dels seus recursos naturals per damunt de les llibertats i el dret a viure i alimentar-se del seu poble. 

Contradicció. Aquest anunci del ministeri pretèn conscienciar sobre l’estalvi energètic, batalla quasi perduda com la dels 8o Km/h. Tota una divisió mediàtica encapçalada pels anuncis d’automòbils pretesament ecologistes, la cultura de la fórmula 1, els sindicats d’automobilistes, diaris pròxims a interessos de la indústria del cotxe posa qualsevol iniciativa en benefici de la comunitat en la picota doncs prevalen els interessos particulars ben defensats pel capital privat.

Fugida endavant. Els polítics, fidel reflex de la societat,  no només no qüestionen el creixement econòmic, sinó que el fomenten, la qual cosa encara empitjora més la situació doncs es necessita més energia i s’ha de contaminar més. L’espiral del creixement no s’atura. Créixer a Occident actualment significa condemnar a la mort energètica a la resta del planeta.    A Catalunya existeix un moviment que postula el decreixement però està a les beceroles i no s’ha organitzat com a partit polític, esperem que no arribin massa tard.

Males noticies? Diuen els entesos que els camps petrolífers s’esgoten (peak oil) , significatius són els de Ghawar a Aràbia Saudí i Cantarell a Mèxic, bé això hauria d’ocupar més d’una portada i un programa de televisió però en aquest món xupiguai que vivim només podem aspirar a veure els efectes d’això si trobem un forat entre el futbol, les carreres de cotxes i la publicitat del futbol i de cotxes, és a dir, parlarem de l’últim atemptat, l’última revolta civil,  l’última regularització de feina, etc. La causa la passarem de puntetes (declinació del petroli).

La solució. George W. Bush ens deixa com herència del seu brillant mandat el remei: no és altre que la tercera guerra mundial que sens dubte revifarà l’economia i posarà el petroli que quedi en les mans adequades, uns patirem més, altres menys, però en la comptabilitat final hi haurà molt que reconstruir, feina per tothom i menys gent que alimentar. Sens dubte és l’expressió menys plàcida del lliure mercat.



Una imatge, un vídeo i una frase

10 10 2007
  •   La imatge

                             

Alguns voldrien així Barcelona, Catalunya i tot el món, la lógica de la seva butxaca ho exigeix, com podem veure    han  aparegut rondes marítimes per descongestionar la del litoral, i també uns quants cinturons que permetran que no tinguem res a envejar a Madrid o a Los Angeles, em falta dibuixar els superaeroports que demanda la societat civil (aquella part que s’endu els beneficis ja m’enteneu).

  •  El vídeo

El Peak Oil i una interessant reflexió de l’11 S

  • La frase

No podem resoldre problemes pensant de la mateixa manera que quan els vam crear.

Albert Einstein

                                                                                                                                

 



El Decreixement creix

27 09 2007

22 setembre sense cotxes

El passat dia 22 de setembre el moviment pel Decreixement va sortir al carrer per reinvindicar unes viles, pobles i ciutats sense cotxes, aquests artefactes que ocupen l’espai públic, contaminen l’aire (1.200 morts cada any per problemes respiratoris i malalties cardiovasculars, primera causa de mort en població jove), causen soroll i per tant estrès.

Molt encertadament van denunciar com la gasolina ens fa més dependents energèticament i econòmicament en fer el joc a les multinacionals del petroli.

El moviment va organitzar una jornada amb xerrades i tallers de divulgació sobre l’absurditat i l’obscenitat moral d’un model econòmic que expolia, exclou i malmet el futur de les properes generacions al perpetuar un creixement infinit en un món finit.

La bicicletada i la batucada van ser un èxit,  curioses van ser les reaccions d’aquells que es creuen que la calçada els pertany. La força del costum ha creat en els conductors de cotxe la creença que el carrer és seu, cal combatre aquest supòsit tan tòxic.

El moviment és a les beceroles i està creixent. Però cal que maduri, prenent decisions sempre dins de la legalitat, per tal que no sigui objecte de la crítica demagògica i de les conseqüències de situar-se fora de la llei, a més de mostrar una manca de recursos.

Les accions ens han de deixar sempre veure i sentir les idees.

El Decreixement creix.