Prohibim els cotxes [creixement infinit impossible en un món finit]

- Relat de ficció -

El 2014 la realitat demogràfica, social, econòmica i energètica es va imposant a la ficció del creixement i el consumisme. El capitalisme comença a fer fallida de forma global 24 anys després de la caiguda del mur de Berlín.

L’atur afecta el 28 % de la població activa, l’economia domèstica dels individus ha anat empitjorant dia darrere dia, les classes mitjanes s’han convertit en una reserva índia. A cada família hi trobem de mitjana una persona gran amb una pensió baixa, una a l’atur i un altra amb treball precari intermitent o en l’economia submergida. Els més afortunats treballen des de casa per internet. El teletreball s’ha anat imposant a la força, tot i que s’ha perdut gran capacitat productiva. Per a assegurar l’accés a internet a les empreses, s’ha restringit l’accés públic. Les fallides constants en les comunicacions per satèl·lit i l’alt desenvolupament d’internet els últims anys han obligat a l’administració a racionar l’amplada de xarxa.

La sanitat pública ha esdevingut una vall de llàgrimes i els recursos humans i tecnològics són escassos i deficients. L’esperança de vida ha baixat fins als 69 anys pels homes i als 75 per les dones i continua en declivi.

La delinqüència ha augmentat a l’àrea metropolitana de forma i manera que la policia és incapaç d’atendre tots els robatoris, de vegades cruents, els conflictes entre diferents comunitats que s’han constituït a l’entorn de llurs identitats i altres delictes.
A les afores, els que han resistit amb pous d’aigua i molins de vent el desproveïment elèctric, hídric i de combustible durant mesos, han adquirit armes per contrarestar els continus assalts violents a la propietat.

Urbanitzacions i poblacions amb alt poder adquisitiu, com Matadapera, financien la seva seguretat privada i s’emmurallen. En aquest cas, per exemple, l’entrada a la població és restringida als residents, convidats i serveis oficials i privats, com l’abundant cos de policia privada que s’ocupa de la seguretat. El Tribunal Constitucional encara no s’ha pronunciat després de dos anys que la Generalitat va interposar una demanda a l’ajuntament per violar la lliure circulació de persones pel territori, però és conscient que molts mossos d’esquadra viuen en aquestes poblacions fortificades. Les tanques amb espines de Matadapera van ser instal·lades arran dels robatoris en els horts que abasteixen aliments a la població molt més barats que els del mercat lliure.

Altres urbanitzacions no han tingut tanta sort, un exemple és Les Pungoles, pertanyents a Sant Antoni de Vilamajor, aprop de Cardedeu, on la manca d’electricitat recurrent i una mala logística alimentària ha provocat l’abandonament progressiu de la urbanització, tot i que s’havien creat horts propis que més tard van ser ocupats per la població enfurismada de Cardedeu.

A principis de la dècada molta gent va perdre la feina o simplement la va abandonar perquè el cost d’anar a treballar no compensava el sou que es cobrava. Molta gent ha emigrat al camp i a la Catalunya interior, on els pobles de tota la vida s’han organitzat en comunitats agrícoles en les quals comencen a sorgir les primeres tensions per establir quins límits s’ha de posar a la immigració cada cop més massiva de ciutadans de la costa. Aquestes comunitats exporten els seus excedents a la metròpoli però això sí, a un preu “just”. Donada l’alta demanda el preu s’ha encarit desorbitadament, malgrat tot, els preus dels productes autòctons són més econòmics que les importacions que arriben al port de Barcelona en vaixell des d’Almeria en comptagotes i fortament custodiades per l’exèrcit espanyol .

Ciutadans que fa cinc anys mandrejaven davant de l’ordinador se’ls sent cruixir els dents quan s’han d’ajupir molts cops al dia per poder tenir el plat a taula. No cal dir que l’abundància d’antany ha desaparegut, la varietat també. Es continua menjant tres cops al dia però cal dedicar el 70% del sou per a adquirir els aliments. El 30% restant es dedica a l’energia i la mobilitat. Un quilo de pa val 100 euros, el sou mitjà és de 3.000. La Generalitat dispensa a les persones amb atur de llarga durada i fills a càrrec tiquets per cinc quilos de pa al mes que han de bescanviar de forma nominal en els forns oficials que han substituït el guirigall d’establiments del passat. El mercat negre d’aliments i benzina és fortament perseguit per lleis autonòmiques i estatals.

Amb factures de 800 euros mensuals de llum i aigua s’ha aconseguit que tota la població que la pot pagar pugui tenir llum a la nit durant unes hores. L’aigua està vigilada per unitats creades per la Generalitat que la vetllen desde el seu origen fins el seu consum final. A la ciutat només n’hi ha unes hores en canvi el camp té garantit el subministrament per al cultiu d’aliments.

El 2014 un cotxe de combustió interna de segona mà val 100 euros, omplir-lo de benzina val 600. Els carrers estan plens de cotxes abandonats que l’administració retira més lentament del que voldrien els veïns, alguns són utilitzats pels sense sostre i addictes a les drogues. Qualsevol cotxe aturat més de 24 hores en una zona sense protecció privada té un risc molt alt de patir vandalisme, ha sorgit un moviment juvenil anomenat carturning que descarrega la fúria i frustració creativa sobre els cotxes. La major part de la gent ha abandonat la idea de comprar qualsevol cotxe completament elèctric, amb un preu aproximat de 100.000 euros, sense abans aconseguir viure en zones autoorganitzades o protegides.

El transport de mercaderies per carretera desapareix paulatinament i les línies ferroviàries són prioritat nacional. S’estan construïnt dues centrals nuclears prop de l’Ebre a corre cuita tot i que és segur que no s’enllestiran a temps, doncs França ha de contentar la demanda interna i alemanya, i s’ha previst el tall de subministrament a l’estiu, tot i l’alt preu que ofereix la Generalitat per KW.

Un pis que s’havia venut a principis de segle per 300.000 euros, costa en l’actualitat al voltant de 90.000. En barris dormitori molts habitatges han estat abandonats per impagament, falta de feina aprop, de subministraments bàsics o senzillament per manca de manteniment de la comunitat de veïns que es veu incapaç d’afrontar les despeses que necessiten uns edificis que es van fer amb criteris d’abundància.

Continuarà….

Ells, els africans intenten arribar a Europa de qualsevol manera, morint en l’intent molts cops. Els rics europeus van a l’Africa en busca d´emocions doncs no necessiten pujar en una barqueta per experimentar l’aventura de sobreviure. Mentrestant a cada ral.li moren ésser humans atropellats pels flamants participants. Aquest espectacle podria quedarse en grotesc i vergonyós si no fós perque amb aquesta actitut està agonitzant mig món per la qual cosa cal afegir-hi l’adjectiu criminal.

“Refusem ser per un silenci vergonyós els còmplices d’una gimcana publicitària sobre el continent de la pobresa i
la utilització de l’Àfrica, ferit per la sida, la gana i l’excés d’endeutament, com a terreny de joc.
Una provocació neocolonialista materialitzada per un immens i inútil malbaratament de diners i d’energia.
Demanem als governs països travessats de refusar el seu concurs a aquest ral·li del Dakar.
Cridem a totes les organitzacions democràtiques i humanitàries a constituir un front comú per denunciar públicament i per tots els mitjans apropiats aquest ral·li que s’assembla a una croada de negrers deshonrosa i obscena.” Escrit per Cavad a la web http://www.stop-rallyedakar.com/

Aconsello als còmplices que si Mauritània no es prou segura com diu el govern francès vagin a Kenya a fer una safàri i de pas certifiquin els resultats electorals o a Nigèria a observar com treuen el petroli a punta de metralleta. També podrien passar pel Sàhara occidental i treure les mines explosives del terra.

El cotxe, el turisme, l’automòbil, el vehicle… Un invent del segle XIX i des de llavors, ja han passat més de 100 anys, hem passat de la utilitat al fastic. A l’acualitat podríem classificar aquest artefacte somniat per molts i malson per la resta, de llast vital, doncs les seves suposades virtuts han estat anul·lades per un ús indiscriminat i massiu.

En la civilització del cotxe s’han posat al centre de les nostres energies aquest vehicle i les seves infraestructures, és a dir, una cultura d’on hem passat de servir-nos del cotxe a servir-lo amb el nostre treball, salut, medi ambient i amb el més important: la nostra vida.

L’activitat motoritzada causa un milió dos-cents mil morts cada any de mort directa, les provocades per la contaminació s’estimen en el doble, i provoca més de 50 milions anuals de ferits. Aquestes xifres per sí soles hauríen de fer-nos reflexionar com és possible que encara no es legisli obligant al fabricant limitar els turismes a 120 Km/h quan la velocitat excessiva és la causa del 29% dels accidents mortals. A Europa, la sinistralitat al volant mata més joves que la Sida o les drogues, en definitiva, vides truncades, famílies trencades.

No obstant, la publicitat dels cotxes està fora de control amb anuncis de tot tipus on es fa un flac argument a la realitat, mostrant carreteres buides, paissatges idílics i famílies felices. El màrqueting vulgar o sofisticat ha fet osca en una societat incapaç de defensar-se de l’envestida constant de les agències que impulsades per la indústria i administracions vacil·lants que no aconsegueixen posar  fre a la lacra en la salut i en el medi ambient que representa l’ús abusiu i sense límits de l’automòbil privat.

El cotxe, convertit en apèndix de la personalitat, ja no és una eina per anar d’un lloc a l’altre, sinó un aparador on lluir el pitjor del capitalisme consumista, doncs en un cotxe es manifesten i convergeixen els mals del desequil·libri econòmic i social.

És el símbol del sant grial de l’anomenat creixement econòmic, tan benerat per aquells sacerdots de l’ortodòxia neoliberal anomenats economistes, que no procuren matissar el creixement amb altres paràmetres de caràcter medioambiental o social, al contrari, aquests criteris són l’estorb que dificulta el creixement econòmic doncs segons ells el creixement és l’únic que pot garantir un estil de vida òptim, un exemple: el canvi climàtic frena el creixement econòmic, no diuen que el creixement és la causa del canvi climàtic.

El CO2 emès per la indústria del transport és al voltant del 25% del total emès a Espanya. Els espais envaïts pels cotxes i les seves infraestructures són enormes i empitjoren la nostra qualitat de vida. El soroll i la contaminació directa no s’han d’oblidar però no acaba aquí la llista perquè falten els “avantatges”: petits accidents, assegurances, reparacions, multes, impostos, grues, aparcaments, peatges i retencions quilomètriques.

 És necessària una nova cultura del transport i de la mobilitat on hi hagi una regulació d’acord amb els nous paràmetres ecològics i socials.

1. Cada dia que deixis passar et serà més difícil vendre’l.

2. Estalviaràs una mitjana de 3000 euros a l’any com a mínim.

3. No hauràs de col.laborar en més corrues i retencions.

4. No participaràs en més disputes de trànsit i  tindràs  bon humor.

5. Menys probabilitats de patir un accident de trànsit i/o atropellar algú.

6. Menys probabilitats de ser denunciat i/o empresonat per algún afer viari.

7. No necessitaràs perdre més hores de la teva vida buscant aparcament.

8. Menys paperassa, menys preocupacions, menys responsabilitats.

9. No es matarà a tanta gent perquè puguis omplir el dipòsit.

10. Augmentarà la salut de la població.

11. Anar a peu i  en transports públics afavorirà la teva forma física.

12. Estimularà la teva creativitat alhora de dissenyar la teva mobilitat.

13. Afavorirà la localització de la teva vida redundant en la teva qualitat de vida.

14. Seràs més independent econòmicament i energèticament.

15. Augmentarà i millorarà la qualitat de l’espai públic destinat als vianants.

16. Disminuirà la contaminació acústica, ambiental i paisatgística.

17. Brindes una oportunitat a les generacions futures.

18. Alleugeriràs l’empremta ecològica al planeta.

19. Continuaràs anant a la mateixa velocitat: 6km/hora però sense tots els inconvenients anteriors (si tents algun dubte sobre aquest punt calcula les hores invertides en pagar el cotxe, complements, impostos, benzina, etc.).

20. Afavorirà la reconversió de la indústria de l’automòbil en quelcom més positiu per la humanitat.

Bones intencions. El Ministeri d’Indústria ha fet un anunci per la tele on pregunta si ens pensem que el petroli mai no s’acabarà. Als qui ens interessa una mica el tema sabem que no s’esgotarà mai del tot, les magnituds en què es mou el cru són d’unes dimensions que qualsevol variació a la baixa en la seva producció o oferta al mercat internacional provoquen un daltabaix financer i polític. La situació a Myanmar (són els canaris de la mina), per posar un exemple, ha estat originada per l’increment brutal del preu dels hidrocarburs, i la seva resolució torna a passar per l’or negre doncs Xina i les companyies occidentals prefereixen les garanties que dóna el règim birmà  de l’explotació dels seus recursos naturals per damunt de les llibertats i el dret a viure i alimentar-se del seu poble. 

Contradicció. Aquest anunci del ministeri pretèn conscienciar sobre l’estalvi energètic, batalla quasi perduda com la dels 8o Km/h. Tota una divisió mediàtica encapçalada pels anuncis d’automòbils pretesament ecologistes, la cultura de la fórmula 1, els sindicats d’automobilistes, diaris pròxims a interessos de la indústria del cotxe posa qualsevol iniciativa en benefici de la comunitat en la picota doncs prevalen els interessos particulars ben defensats pel capital privat.

Fugida endavant. Els polítics, fidel reflex de la societat,  no només no qüestionen el creixement econòmic, sinó que el fomenten, la qual cosa encara empitjora més la situació doncs es necessita més energia i s’ha de contaminar més. L’espiral del creixement no s’atura. Créixer a Occident actualment significa condemnar a la mort energètica a la resta del planeta.    A Catalunya existeix un moviment que postula el decreixement però està a les beceroles i no s’ha organitzat com a partit polític, esperem que no arribin massa tard.

Males noticies? Diuen els entesos que els camps petrolífers s’esgoten (peak oil) , significatius són els de Ghawar a Aràbia Saudí i Cantarell a Mèxic, bé això hauria d’ocupar més d’una portada i un programa de televisió però en aquest món xupiguai que vivim només podem aspirar a veure els efectes d’això si trobem un forat entre el futbol, les carreres de cotxes i la publicitat del futbol i de cotxes, és a dir, parlarem de l’últim atemptat, l’última revolta civil,  l’última regularització de feina, etc. La causa la passarem de puntetes (declinació del petroli).

La solució. George W. Bush ens deixa com herència del seu brillant mandat el remei: no és altre que la tercera guerra mundial que sens dubte revifarà l’economia i posarà el petroli que quedi en les mans adequades, uns patirem més, altres menys, però en la comptabilitat final hi haurà molt que reconstruir, feina per tothom i menys gent que alimentar. Sens dubte és l’expressió menys plàcida del lliure mercat.

•   La imatge

Alguns voldrien així Barcelona, Catalunya i tot el món, la lógica de la seva butxaca ho exigeix, com podem veure    han  aparegut rondes marítimes per descongestionar la del litoral, i també uns quants cinturons que permetran que no tinguem res a envejar a Madrid o a Los Angeles, em falta dibuixar els superaeroports que demanda la societat civil (aquella part que s’endu els beneficis ja m’enteneu).

•  El vídeo

El Peak Oil i una interessant reflexió de l’11 S

• La frase

No podem resoldre problemes pensant de la mateixa manera que quan els vam crear.

Albert Einstein

El passat dia 22 de setembre el moviment pel Decreixement va sortir al carrer per reinvindicar unes viles, pobles i ciutats sense cotxes, aquests artefactes que ocupen l’espai públic, contaminen l’aire (1.200 morts cada any per problemes respiratoris i malalties cardiovasculars, primera causa de mort en població jove), causen soroll i per tant estrès.

Molt encertadament van denunciar com la gasolina ens fa més dependents energèticament i econòmicament en fer el joc a les multinacionals del petroli.

El moviment va organitzar una jornada amb xerrades i tallers de divulgació sobre l’absurditat i l’obscenitat moral d’un model econòmic que expolia, exclou i malmet el futur de les properes generacions al perpetuar un creixement infinit en un món finit.

La bicicletada i la batucada van ser un èxit,  curioses van ser les reaccions d’aquells que es creuen que la calçada els pertany. La força del costum ha creat en els conductors de cotxe la creença que el carrer és seu, cal combatre aquest supòsit tan tòxic.

El moviment és a les beceroles i està creixent. Però cal que maduri, prenent decisions sempre dins de la legalitat, per tal que no sigui objecte de la crítica demagògica i de les conseqüències de situar-se fora de la llei, a més de mostrar una manca de recursos.

Les accions ens han de deixar sempre veure i sentir les idees.

El Decreixement creix.

Estaríeu disposats a veure més de dues hores seguides d’anuncis a la televisió?

Això és el que ofereix, acompanyat d’un so ambient hipnotitzador,   

“ l’espectacle” de la Fórmula 1.

Quines són les qualitats d’un suposat espectacle consistent a veure uns artefactes donant voltes a una pista de forma cíclica i obsessiva com si es tractés d’un Scalextric?

La febre que desperten aquestes carreres només es justifica amb l’enorme inversió de màrqueting que hi ha al darrere, els pilots són mercenaris de la més burda estratègia publicitària. És l’exemple paradigmàtic de com es construeix un imaginari col·lectiu a partir del paroxisme publicitari, sens dubte, una lavativa cerebral. Quant trigarem en ser seguidors de marques enlloc de clubs de futbol (com ja succeeix al bàsquet)

Cada pla televisiu és inevitablement presidit pel logo d’una marca. En l’últim campionat celebrat a Catalunya, la realització televisiva es va centrar en les posicions intermèdies perquè els cotxes que les disputaven lluïen publicitat, i no el cotxe de Ferrari, que anava primer, però que va haver de treure’s les enganxines del seu patrocinador en estar prohibida la publicitat de tabac a Espanya. Sapigueu que és la pròpia organitzadora de les curses qui punxa les imatges a totes les televisions del món
 
Capítol a part mereixen aquestes televisions, còmplices i participants de la organització, que arriben al límit de comprar de drets per emetre anuncis. Paradoxal resulta també que a TV3 coincidís la setmana dedicada al canvi climàtic amb l’emissió d’un campionat. No se m’acut pitjor favor al medi ambient que enaltir la velocitat i la cultura del cotxe.

Per últim, cal recordar que aquesta xarxa d’interessos està presidida per una persona que posa com a condició per construir un circuït a València, la victòria electoral d’un partit polític determinat. Quan seran els propis partits els que es convertiran, si no ho són ja, tristes titelles de les agències de mitjans, contractats al millor postor?

La publicitat està desfigurant la societat i l’està convertint en una cosa que no és capaç de mirar-se al mirall anomenat dignitat. Pagarem perquè ens embrutin, endeutin i contaminin.

STOP a la publicitat! STOP a l’utilització de diners públics per emetre la Fórmula 1.

Signeu aquí la sol·licitud perquè Televisió de Catalunya deixi d’emetre la Fórmula 1.

Aquests llocs han crescut com a bolets en els últims anys empesos per la festa immobiliària en la que tots hem participat activament o com a espectadors.  Causes d’això: l’ alliberament del sòl, els preus de la vivenda a les ciutats, la manca de planificació, la demanda creixent,  el finançament dels ajuntaments, la voracitat econòmica de les empreses del sector, etcètera.

Projecte Benicasim Golf

Aquestes zones han passat de ser segones residències a ser vivenda habitual en molts casos i en altres són cases i pisos buits deu mesos l’any (poc eficaç, oi?),  Mentrestant més persones han quedat fora d’aquest joc del capitalisme consumista  i esperen millors oportunitats o van a lloguer, la qual cosa demostra que les vivendes no s’han fet amb un interès social, i evidentment no s’ha tingut en compte aspectes socioeconòmics i mediambientals, res de res simplement construir on la tècnica ho permeti i sigui més barat per aconseguir el màxim benefici.

Tot plegat respon a la lògica del creixement com a panacea de la societat, aquesta panacea la defensen economistes i polítics sense questionar-se d’on prové i on ens porta, a més a més s’ignoren els resultats i alguns mes cínics ho atribueixen a que no hi ha prou creixement, d’alguna manera intueixen que deixar de “créixer” és incompatible amb el sistema econòmic actual. En definitiva en quatre anys no cal complicar-se la vida deuen pensar, però bé aquest no és el tema que volia plantejar doncs ja ho fet en altres entrades.

Què farà tota aquesta gent quan a més a més de pagar una hipoteca en molts casos creixent hagin de fer front a un preu creixent de la benzina i/o carència crònica de benzina? Tenint en compte, que no s’està ampliant cap línia ferroviaria, i en qualsevol cas la dispersió d’urbanitzacions dificulta un xarxa efectiva de transport públic. Aquest estil de vida de moure’s en cotxe per anar treballar, per anar a comprar el menjar a centres comercials, per anar a qualsevol lloc en cotxe té els dies comptats donat que el preu de la benzina continuarà pujant i acabarà sent una rèmora determinant.

No vull pensar què passaria si a més a més hi haguessin racionaments producte d’haver malgastat més de la meitat del petroli que hi ha a les entranyes de la terra (pic de Hubbert) . Si s’està parlant de que queden quaranta anys de petroli amb el consum actual, atenció!!!!! Com poden tenir la barra de continuar construint carreteres? El problema no es d’aquí quaranta anys que ja és molt aprop, sinó perquè la fi del petroli barat es a la cantonada doncs una demanda superior a la oferta estancada pels límits físics crearà unes tensions polítiques i econòmiques desconegudes fins ara, suposo que per això alguns s’aventuren a Irak o compren tot el petroli del Sudan encara que hagi un genocidi al Darfur.

Els “optimistes” poden pensar que trobaran més petroli o alguna alternativa efectiva  que empenyi els cotxes, això respòn a la idea antropocèntrica inherent a l’ésser humà alimentada per un segle de descobriments. En qualsevol cas el creixement infinit ens porta al col·lapse mediambiental, només veig una sortida que és el decreixement i la contracció :  la planificació i regulació  econòmica, social i ecològica.

Cada cop que posem benzina estem signant la condemna a mort de milers de persones entre elles nosaltres mateixos,  això és així perquè l’esgotament dels recursos naturals provoca que els estats del món occidental vulguin controlar els jaciments de petroli de l’Orient Mitjà.

Siguem conscients que la nostra relació amb l’energia, ja sigui gas, petroli, etanol té conseqüències en vides humanes directes i indirectes.

Els recursos s’estan esgotant com indiquen els següents fets:

Augment dels preus de les matèries primes.

Augment dels preus dels combustibles fòssils.

Augment de la demanda.

Guerres per controlar els recursos energètics.

Esgotament dels jaciments.

El capitalisme consumista amb la recepta del creixement econòmic  no es pot sustentar sense explotar els recursos naturals, però la terra és finita i els seus recursos també.

Aquesta dinàmica a on ens porta?

A la patètica idea de voler omplir dipòsits de cotxe amb biocombustibles amb el conseqüent encariment del blat de moro i la mort de miles de persones que depenen d’aquest aliment bàsic. A més a més els biocombustibles continuen generant C02 ja que els arbres tallats per plantar els biocombustibles deixen de recaptar-lo. En definitiva un despropòsit.

Qui aixecarà la veu per dir prou!! ?

Qui dirà que no cal créixer més en cap aspecte (població, urbanisme, carreteres, etc) i que el que cal és madurar?

Quin poble serà capaç d’obligar els seus governants a canviar el rumb de la seva nació (menys dependència energètica)

 i ser l’abanderada en aquesta lluita per la supervivència que s’apropa?

L’estil de vida occidental està ferit de mort, la il.lusió de la tecnologia no aconseguirà parar el declivi energètic, només els

pobles independents energèticament sobreviuran, serà Catalunya un d’ells?