Prohibim els cotxes [creixement infinit impossible en un món finit]

•   La imatge

Alguns voldrien així Barcelona, Catalunya i tot el món, la lógica de la seva butxaca ho exigeix, com podem veure    han  aparegut rondes marítimes per descongestionar la del litoral, i també uns quants cinturons que permetran que no tinguem res a envejar a Madrid o a Los Angeles, em falta dibuixar els superaeroports que demanda la societat civil (aquella part que s’endu els beneficis ja m’enteneu).

•  El vídeo

El Peak Oil i una interessant reflexió de l’11 S

• La frase

No podem resoldre problemes pensant de la mateixa manera que quan els vam crear.

Albert Einstein

La vigília de l’11 de setembre, el president Montilla va fer unes declaracions en què negava un estat d’ànim negatiu i generalitzat a la societat catalana. Literalment, va dir: ”Catalunya no està deprimida”. D’aquesta manera contestava l’argument d’alguns opinadors, que consideren que com a conseqüencia del col·lapse de les infraestructures hi ha un cabreig social, que es manifesta amb un descrèdit cap a la classe política i l’abstenció a les eleccions.  Jo sí que considero que la societat ha caigut en una letargia que es pot palpar en l’ambient, m’ho confirmen certes actituds ciutadanes que estan apareixent i la pròpia experiència personal. Però jo ho deslligaria del debat polític i de la precarietat del sistema ferroviari, és un símptoma més profund, fruit de la crisi ètica que pateix la humanitat contemporània. El triomf del relativisme i la rendició enfront del Sistema ens han sumit en la paràlisi que provoca el convenciment que qualsevol acció, per ben intencionada que sigui, no tindrà cap conseqüència col·lectiva. Un punt de partida van ser les manifestacions en contra de la guerra d’Irak. Uns quants anys després de les casserolades, ja ningú se sorprèn de sentir els líders polítics que van encapçalar l’ofensiva contra Hussein reconèixer que aquella va ser una guerra pel petroli, és més, ho assumim i claudiquem davant la més crua realitat. En un món cada vegada més global i tecnificat, menys sentit sembla tenir el nostre pas per ell. L’objectiu vital que han aconseguit inculcar-nos és l’equil·libri entre el treball i l’ociositat i cada vegada es troba més a faltar una reflexió sobre quin és el nostre destí com a individus i com a col·lectivitat. És per això que em pregunto, on són els filòsofs?

Estaríeu disposats a veure més de dues hores seguides d’anuncis a la televisió?

Això és el que ofereix, acompanyat d’un so ambient hipnotitzador,   

“ l’espectacle” de la Fórmula 1.

Quines són les qualitats d’un suposat espectacle consistent a veure uns artefactes donant voltes a una pista de forma cíclica i obsessiva com si es tractés d’un Scalextric?

La febre que desperten aquestes carreres només es justifica amb l’enorme inversió de màrqueting que hi ha al darrere, els pilots són mercenaris de la més burda estratègia publicitària. És l’exemple paradigmàtic de com es construeix un imaginari col·lectiu a partir del paroxisme publicitari, sens dubte, una lavativa cerebral. Quant trigarem en ser seguidors de marques enlloc de clubs de futbol (com ja succeeix al bàsquet)

Cada pla televisiu és inevitablement presidit pel logo d’una marca. En l’últim campionat celebrat a Catalunya, la realització televisiva es va centrar en les posicions intermèdies perquè els cotxes que les disputaven lluïen publicitat, i no el cotxe de Ferrari, que anava primer, però que va haver de treure’s les enganxines del seu patrocinador en estar prohibida la publicitat de tabac a Espanya. Sapigueu que és la pròpia organitzadora de les curses qui punxa les imatges a totes les televisions del món
 
Capítol a part mereixen aquestes televisions, còmplices i participants de la organització, que arriben al límit de comprar de drets per emetre anuncis. Paradoxal resulta també que a TV3 coincidís la setmana dedicada al canvi climàtic amb l’emissió d’un campionat. No se m’acut pitjor favor al medi ambient que enaltir la velocitat i la cultura del cotxe.

Per últim, cal recordar que aquesta xarxa d’interessos està presidida per una persona que posa com a condició per construir un circuït a València, la victòria electoral d’un partit polític determinat. Quan seran els propis partits els que es convertiran, si no ho són ja, tristes titelles de les agències de mitjans, contractats al millor postor?

La publicitat està desfigurant la societat i l’està convertint en una cosa que no és capaç de mirar-se al mirall anomenat dignitat. Pagarem perquè ens embrutin, endeutin i contaminin.

STOP a la publicitat! STOP a l’utilització de diners públics per emetre la Fórmula 1.

Signeu aquí la sol·licitud perquè Televisió de Catalunya deixi d’emetre la Fórmula 1.

El Papa denúncia que a Europa falten nens i s’ha tornat egoista (noticia publicada a La Vanguardia el 8 de setembre 2007)

 El papa Benedicto XVI (izq) conversa con varios niños durante su visita a la Basílica de Mariazell  /  EFE / Robert Jaeger

La conducta sexual destinada a la reproducció en l’espècie humana és quelcom  molt arrelat a la nostra memòria genètica i cultural.  Els nostres avantpassats ja van diferenciar  el fet de tenir relacions sexuals amb la finalitat reproductiva, més endavant la cultura i la tècnica han modulat la reproducció humana.

L’Església catòlica i el seu sacerdot en cap Benet XVI tornen a equivocar-se dient que és egoisme no tenir fills, segurament és al revés, quins motius de generositat tenen els pares a l’hora de tenir fills? No és més desprès fer-se càrrec dels infants desamparats que són al món per la manca d’egoisme d’altres ?   No és més generós fer activitats en benefici de la comunitat que tenir fills per consolidar la relació i/o donar sentit a la pròpia vida? 

Les religions es comporten com els xamans de Rapa Nui (pel·lícula que us recomano), on una població en creixement continu acaba amb els recursos limitats de l’ illa i per tant acaba amb aquesta civilització.

Els polítics també contribueixen des de fa anys amb visions de curt termini (us enrecordeu del que deia Pujol ?) a estimular la natalitat per garantir les pensions i la mà d’obra, sembla una fugida endavant que no té cap sentit perquè d’aqui dues generacions caldrà encara més gent ( més metges, més mestres, més policies, més de tot fins quan ?), l’última del govern espanyol és donar diners a qui tingui fills, què hi farem…

La superpoblació i la massificació són causes objectives del deteriorament del nostre entorn, de la degradació de la qualitat de vida i del valor de la vida, és una amenaça real per la humanitat.

Una societat en Decreixement ha d’afavorir polítiques d’acolliment abans que de reproducció.

1. Qualitat de vida (treballar per viure..) vs Nivell de vida

10. Planificació, regulació i intervencionisme vs Lliure mercat 

Jibendue

Un concepte que desconeixia i que m’agradaria compartir amb vosaltres és 
la Taxa de Retorn Energètic (TRE) que diu: Donat un sistema per a l’obtenció d’energia a partir d’una font determinada convertint-la en una font utilitzable pel ser humà, es defineix com TRE el quocient de l’energia finalment proporcionada per el sistema entre l’energia necessària per construir i mantenir aquest mateix sistema.
La TRE doncs ens pot explicar entre altres coses per què les energies renovables no són tan renovables, perquè depenen en bona mesura de la infraestructura prèvia i la disponibilitat de recursos fòssils que ens permetin crear i mantenir aquesta estructura “renovable”.  També ens explica que l’èxit del petroli esdevé perquè extreure els galons de petroli té un cost energètic menor que l’energia extreta (per exemple: treure 4 barrils costa energèticament 1 barril), així trobem que treure petroli fa un segle  tenia una TRE major a l’actual tot i els avenços tècnics actuals perquè cada cop és més difícil extreure el petroli. Els biocombustibles mostren una TRE baixa i per tant són quelcom que no substituiran de forma efectiva el petroli i arrasaran el territori i la diversitat agrícola amb la seva fesomia humana.

Vull afegir a la TRE un altra sigla, la P de personal, (TREP), quina és la taxa de retorn energètic personal de les nostres vides? Crec que és un càlcul  que hauríem de fer tots plegats, segurament ens n’adonaríem  que molts cops dediquem esforços personals a fer activitats (treball, transport, oci) les quals ens reporten una TREP negativa, el primer exemple que em ve al cap són aquestes famílies que deixen els seus fills en guarderies i mainaderes per poder mantenir uns ingressos que segurament no necessiten, els seus fills desatesos afectivament seran presa de TREPS encara més negatives, teniu algun exemple vosaltres? S’accepten comentaris.

Una ciutadania incoherent és el que observo amb aflicció, la tristor és perquè aquesta incoherència combinada amb els futurs reptes (escassedat de recursos, d’energia i crisi econòmica)  només pot ser preludi d’una fallida democràtica i ecològico-social.

Dues característiques fonamentals per arribar a aquesta conclusió:

La primera consisteix en veure com els ciutadans i per extensió els seus representants polítics reflex fidel dels ciutadans, fent bona aquella màxima que diu que els pobles tenen els governants que es mereixen, només defensen la seva parcel.la, és a dir, el seu territori més pròxim (escala, carrer, barri, vila, etc) una font clara del populisme. Hi ha molts exemples d’aquestes expressions en els Estats Units, allà anomenat NIMBY (No al pati del darrere)

 S’ha d’analitzar el motiu i l’abast d’aquestes manifestacions ciutadanes, que aquí són de poca volada (Narcosala no, no a la tercera pista de l’Aeroport, AVE pel litoral, no al Quart Cinturó,  presó aquí no, MAT no, etc).

 Al litoral hi ha pisos també, o és que a algú se li ha acudit treure la Ronda Litoral per fer-hi passar l’AVE? Poca gent vol renunciar a la Ronda Litoral, algú es qüestiona el creixement indefinit de les infraestructures? Els manifestants només volen que no els destorbin a casa seva, quants dels que no volen el quart cinturó  utilitzen el cotxe? Molts. Respecte les presons, algú es planteja com reduir el nombre de presos? Que dir dels narcomanifestants, un exemple de insolidaritat mesquina. Encara estic esperant alguna notícia que demostri les desgràcies que pronosticaven.

La segona característica, i no menys important, és constatar com la vida quotidiana (com és viu la vida) no és conseqüent amb els pensaments ni les demandes, hi ha una desconnexió més que evident entre el que en teoria es vol i el que es fa realment. Hi ha la idea generalitzada que per ciència infusa algú s’ha de fer càrrec dels problemes, dels conflictes i els ha de resoldre, podriem definir-la de ciutadania espectadora (no només de la televisió), és a dir, ciutadans passius. En alguns casos  no es viu la vida com es pensa la qual cosa portarà a pensar-la com es viu.

Que la gent cada cop voti menys és només la punta de l’iceberg d’aquesta desconnexió que consisteix en ocupar-se només dels metres quadrats del nostre voltant i al mateix temps desitjar la pau, menys contaminació, millores laborals, televisió de qualitat, etc. Sóc conscient que existeixen moviments dissidents i que actuen en conseqüència però ara parlo de la majoria, sí d’aquesta majoria que consumeix teleporqueria cada vespre.

La ciutadania té una actitud espectadora i passiva que alimenta la seva dependència als que prenen les decisions, la ciutadanía ha dimitit i ha claudicat psicològicament doncs considera que les seves accions no tenen repercussions quan precisament la seva forma de viure, és a dir, de consumir, de divertir-se  de treballar, de desplaçar-se és la base de l’acció política i és la que els allibera o els encadena a ells i a la resta.

Una ciutadania passiva  i incoherent i que de vegades ratlla  la mesquineria (manca de generositat moral) en el seu conjunt. Històricament les minories han empès cap els canvis. Exemples recents són la transició política espanyola, on una majoria no ho oblidem no va fer gran cosa per no dir res. Avui en dia la institucionalització de les minories posa en risc la necessària regeneració d’idees davant el fracàs del model del creixement i el desenvolupament.

La ciutadania, adulada per la publicitat perquè gasti, pels polítics perquè els votin i pels mitjans de comunicació perquè augmenti l’audiència, s’ha convertit en una criatura capriciosa. Per una banda és capaç de manifestar-se contra la guerra de l’Irak (guerra pel petroli)  i per l’altra banda tant li dóna  omplir cada setmana el dipòsit de gasoil, contaminant, matan els seus veïns que tenen asma, tenint accidents amb morts i ferits, envaïnt l’espai públic, fent cues, etc . També tant li dóna si es fan deu centrals nuclears més com demana el Fòrum de la Indústria Nuclear perquè puguin moure la persiana elèctrica ignorant que l’energia basada en l’Urani també s’esgota i que depèn del petroli. Els exemples són inacabables.

A mi no m’han de comprar res ni m’han de votar i per això puc mostrar el meu despreci per aquesta ciutadania.

“…Clos ha xifrat en uns 350.000 el nombre d’usuaris de la xarxa elèctrica afectats per l’apagada que des d’aquest matí ha deixat sense suministrament part de la ciutat de Barcelona i el Baix Llobregat, i que està causant grans problemes en aquesta zona al deixar sense llum nombrosos domicilis particulars, comerços, hospitals, semàfors i transports públics, com el metro i els Ferrocarrils de la Generalitat. El tall de subministrament afecta tota la capital catalana –amb l’excepció d’algunes àrees de Sant Martí i la part dreta de l’Eixample–, així com zones de l’Hospitalet i Esplugues.”

“El delegat de Red Eléctrica Española a Catalunya, Lluís Pinós, ha afirmat que l’apagada s’ha degut a la caiguda d’un cable de 110 quilovolts en la subestació de Collblanc. El cable s’ha desplomat sobre el parc de transport de REE de 220 quilowatts i, com a conseqüència, s’ha perdut tensió a les subestacions d’Urgell i Maragall.”

 Diversos cotxes, davant un semàfor apagat a la cruïlla de Diagonal i Marina. Foto: D. SANCHA del Periódico. cat

extracte del Periódico.cat 23 de juliol de 2007.

Barcelona avui és notícia.

Per què ha caigut el cable de 110 quilovolts en la subestació de Collblanc?

Manteniment deficient, manca d’inversions,  personal subcontractat, sobrecàrrega de la línia, etc., ja ens ho faràn saber. Curiosament en un dia que ha començat amb més calor que els dies precedents tan benignes pels qui vivim a Barcelona  i amb vent de l’Oest (de terra molt calent).

Com és que la Generalitat ens adverteix que posem l’aire a 25 graus? Perquè no ens refredem? No, no és això, potser perquè preveuen que les puntes màximes de demanda   no es puguin atendre i per tant hi hagi una caiguda de la xarxa amb les conseqüències que això comporta.

Som conscients que tots els habitants de Catalunya no podem anar en 4×4 o qualsevol altre vehicle, banyar-nos a la piscina, utilitzar l’aire acondicionat i regar el jardí?

Catalunya, Espanya, Europa o Xina es troben a la mateixa situació.

On és el límit?

Els economistes creients en el creixement econòmic i el desenvolupament (colonialisme disfressat de globalització) ens haurien de contestar on està el límit del creixement demogràfic, urbanístic, econòmic, etc.

El capitalisme occident es sustenta en una energia abundant i per tant barata, convertim les materies primes amb combustible, electricitat i multitut d’objectes que després es consumeixen i/o consumeixen energia, això crea riquesa i benestar a una minoria (el primer món :1.200milions d’habitants escassos).

Per què ara alguns es lamenten que Xina vulgui imitar el desenvolupament occidental? Si no és bo que ho facin ells, per què era bo que ho féssim nosaltres?

La resta del món (5.500) és la que ha de garantir aquest suministre d’energia barata i patir les mancances en la seva pell si cal (Argelia proporciona gas, Nigèria petroli, Brasil cultius de blat de moro per fer biodièsel i diguéssim que no són països model).

El desenvolupament mitjançant el creixement econòmic basat en la sobreexplotació dels recursos naturals, el consumisme del ”pagui 2 emporti-se’n 3″ i el “compri-ho avui i pagui l’any que ve” a qui beneficia realment?

El camí invers no es pot realitzar, els diners no es poden convertir en energia, això ho deuen saber a les altes esferes doncs Irak ha estat envaïda i  l’Iran està al punt de mira.

Per què Bush aposta pels mal anomenats “Biocombustibles”? Perquè és ecologista o potser perquè s’apropa el peak oil?

Els “biocombustibles”, és a dir, cultius de blat de moro, consumeixen aigua i extensions quilomètriques de terra i necessiten derivats del petroli!!! A més que encareixen els aliments bàsics doncs aquest cultius més ben pagats desplacen la resta i tot per a que una minoria pugui anar amb cotxe amb les conseqüències que això té.

Als polítics els cal coratge per enfrontar-se a la realitat i és que el creixement infinit és impossible en un món finit.

Caldria que ho expliquessin, però les dinàmiques actuals són de fugida endavant (publicitat pretesament ecologista, consumisme, fomentar la natalitat per poder pagar les pensions aquesta última és la bajanada de l’any, etc) i de confiança il.limitada en la tecnologia, quan aquesta no genera energia sinó que en consumeix més fins i tot quan s’augmenta l’eficàcia energètica mitjançant la tecnologia (paradoxa de Jevons).

Califòrnia, Nova York, Alemanya, Argentina, Barcelona són el principi del que cada cop serà més freqüent, un món que no serà capáç de cobrir els creixements sostinguts (el creixement sostenible és una antinòmia)  de la demanda energètica i per tant els blackouts juntament amb l’escassedat de petroli, gas i aigua ens prepara tot plegat un horitzó inquietant.

Aquesta illa es diu Melkoya, situada a l’Àrtic, i com podeu veure ha patit una transformació que l’ha convertit en una planta de gas liquat.

Tot això es conseqüència de la recerca desesperada de reserves de petroli i gas per part de les grans companyies  per poder incrementar els beneficis donada la demanda i preu creixent de l’energia de les economies ”desenvolupades o en vies de desenvolupament”.

L’Àrtic s’esta escalfant també i cada cop és més accessible per a les prospeccions, el curs del desglaç és molt ràpid: des del 1979 ha perdut el 20% de la seva superfície glaçada. El desglaç obrirà noves rutes marítimes i pontenciarà conflictes entre països per aigües que fins fa poc no interessaven gaire.

És una nova febre de l’or que no s’aturarà a l’Àrtic, després vindrà l’Antàrtida on cada any es perden 152 quilòmetres cùbics d’aigua (cada kilòmetre cùbic és equivalent al trasvassament de l’Ebre). Qui aturarà la demanda impetuosa d’uns conductors de 4×4 afanosos d’un combustible “barat” que es pugui extreure de l’Antàrtida o de l’Àrtic, tant se val? Qui aturarà uns electors rabiosos que votaran els candidats que els garanteixin més “creixement”? A les generacions següents que les bombin.

Des d’una perspectiva històrica són els últims sospirs del capitalisme (desenvolupament, colonialisme i globalització). El que vindrà després no ho sé però hi ha un proverbi saudita que diu:

El meu avi anava en camell, el meu pare en cotxe, jo vaig en avió, el meu fill anirà de nou en camell…

Aquests llocs han crescut com a bolets en els últims anys empesos per la festa immobiliària en la que tots hem participat activament o com a espectadors.  Causes d’això: l’ alliberament del sòl, els preus de la vivenda a les ciutats, la manca de planificació, la demanda creixent,  el finançament dels ajuntaments, la voracitat econòmica de les empreses del sector, etcètera.

Projecte Benicasim Golf

Aquestes zones han passat de ser segones residències a ser vivenda habitual en molts casos i en altres són cases i pisos buits deu mesos l’any (poc eficaç, oi?),  Mentrestant més persones han quedat fora d’aquest joc del capitalisme consumista  i esperen millors oportunitats o van a lloguer, la qual cosa demostra que les vivendes no s’han fet amb un interès social, i evidentment no s’ha tingut en compte aspectes socioeconòmics i mediambientals, res de res simplement construir on la tècnica ho permeti i sigui més barat per aconseguir el màxim benefici.

Tot plegat respon a la lògica del creixement com a panacea de la societat, aquesta panacea la defensen economistes i polítics sense questionar-se d’on prové i on ens porta, a més a més s’ignoren els resultats i alguns mes cínics ho atribueixen a que no hi ha prou creixement, d’alguna manera intueixen que deixar de “créixer” és incompatible amb el sistema econòmic actual. En definitiva en quatre anys no cal complicar-se la vida deuen pensar, però bé aquest no és el tema que volia plantejar doncs ja ho fet en altres entrades.

Què farà tota aquesta gent quan a més a més de pagar una hipoteca en molts casos creixent hagin de fer front a un preu creixent de la benzina i/o carència crònica de benzina? Tenint en compte, que no s’està ampliant cap línia ferroviaria, i en qualsevol cas la dispersió d’urbanitzacions dificulta un xarxa efectiva de transport públic. Aquest estil de vida de moure’s en cotxe per anar treballar, per anar a comprar el menjar a centres comercials, per anar a qualsevol lloc en cotxe té els dies comptats donat que el preu de la benzina continuarà pujant i acabarà sent una rèmora determinant.

No vull pensar què passaria si a més a més hi haguessin racionaments producte d’haver malgastat més de la meitat del petroli que hi ha a les entranyes de la terra (pic de Hubbert) . Si s’està parlant de que queden quaranta anys de petroli amb el consum actual, atenció!!!!! Com poden tenir la barra de continuar construint carreteres? El problema no es d’aquí quaranta anys que ja és molt aprop, sinó perquè la fi del petroli barat es a la cantonada doncs una demanda superior a la oferta estancada pels límits físics crearà unes tensions polítiques i econòmiques desconegudes fins ara, suposo que per això alguns s’aventuren a Irak o compren tot el petroli del Sudan encara que hagi un genocidi al Darfur.

Els “optimistes” poden pensar que trobaran més petroli o alguna alternativa efectiva  que empenyi els cotxes, això respòn a la idea antropocèntrica inherent a l’ésser humà alimentada per un segle de descobriments. En qualsevol cas el creixement infinit ens porta al col·lapse mediambiental, només veig una sortida que és el decreixement i la contracció :  la planificació i regulació  econòmica, social i ecològica.