Prohibim els cotxes [creixement infinit impossible en un món finit]

Ells, els africans intenten arribar a Europa de qualsevol manera, morint en l’intent molts cops. Els rics europeus van a l’Africa en busca d´emocions doncs no necessiten pujar en una barqueta per experimentar l’aventura de sobreviure. Mentrestant a cada ral.li moren ésser humans atropellats pels flamants participants. Aquest espectacle podria quedarse en grotesc i vergonyós si no fós perque amb aquesta actitut està agonitzant mig món per la qual cosa cal afegir-hi l’adjectiu criminal.

“Refusem ser per un silenci vergonyós els còmplices d’una gimcana publicitària sobre el continent de la pobresa i
la utilització de l’Àfrica, ferit per la sida, la gana i l’excés d’endeutament, com a terreny de joc.
Una provocació neocolonialista materialitzada per un immens i inútil malbaratament de diners i d’energia.
Demanem als governs països travessats de refusar el seu concurs a aquest ral·li del Dakar.
Cridem a totes les organitzacions democràtiques i humanitàries a constituir un front comú per denunciar públicament i per tots els mitjans apropiats aquest ral·li que s’assembla a una croada de negrers deshonrosa i obscena.” Escrit per Cavad a la web http://www.stop-rallyedakar.com/

Aconsello als còmplices que si Mauritània no es prou segura com diu el govern francès vagin a Kenya a fer una safàri i de pas certifiquin els resultats electorals o a Nigèria a observar com treuen el petroli a punta de metralleta. També podrien passar pel Sàhara occidental i treure les mines explosives del terra.

Una visió de present. La deslocalització d’empreses és fa cada cop més evident en el territori espanyol. La Xina i d’altres països asiàtics es converteixen en la fàbrica del món i, per tant, els europeus han de dedicar-se als serveis. Sens dubte aquesta deslocalització promoguda pel capital que destrueix el teixit productiu propi deixarà a les generacions futures un panorama desolador quan els preus energètics estàn encarint profundament el tranport i el procès productiu (tràgic en el cas de l’agricultura, doncs no sé que menjarem). Milers de persones es queden fora del mercat laboral a causa de la reducció de costos basada en les nòmines dels treballadors i a un absurd descontrol del creixement demògrafic mundial.

La descomposició social. Com es possible que els dirigents polítics combreguin amb el Gran Scala tot i la flagrant incoherència amb l’Expo de l’aigua, el canvi climàtic, i l’encariment de les energies? Deixant de banda interessos personals, l’altra explicació és la impossibilitat de fomentar llocs de feina que no surgeixin en l’àmbit de projectes de turisme i/o construcció, els nous treballadors en actiu només tenen una oportunitat de trobar feina en aquests sectors.

La dependència enèrgetica de Catalunya, Espanya i Europa respecte l’exterior ronda el 80%, sembla evident que només pot incrementar-se si continuem dins del model de creixement infinit, tanmateix el preu de l’energia i els materials (aigua, llum, gas, petroli, coure, urani,  etc.) només fa que augmentar perquè la demanda augmenta i existeixen límits geològics, cal doncs plantejar-se una visió de futur.

Una visió de futur.  El Gran Scala s’emmarca dins  la vanitosa creença  que el creixement demogràfic, urbanístic, econòmic, etc., pot continuar sigui quina sigui la demanda energètica, és a dir, disposar d’una energia barata, és un model que mostra senyals d’esgotament i descomposició.

“Gran Scala prevé atraer más de cien chárter diarios hacia Huesca” Extracte del periódico de Aragón, 27 novembre 2007

“Los promotores de Gran Scala centran una de sus líneas de trabajo en la gestión del aeropuerto oscense, que consideran clave para la iniciativa, a la que intentarán que se dedique prácticamente en exclusiva. Sin descartar terminar negociando con el Gobierno central la construcción de un complejo aéreo en las inmediaciones del parque de juego y ocio.”

“El futuro parque “Gran Scala” recreará en 16 etapas la historia de la civilización” Extracte de Heraldo.es 20 novembre 2007
 

“En total, “Gran Scala” tendrá un impacto similar a una ciudad de 100.000 habitantes (el doble, por ejemplo, que Huesca). Por eso, habrá que dotar al complejo de unos servicios acordes a ese tamaño. Ayer, la consejera aragonesa de Salud, Luisa Noeno, ya advirtió de que Aragón tendrá que “adaptar sus servicios sanitarios de emergencias y urgencias a la nueva situación” cuando el proyecto se haga realidad.”

Els hi cal afegir la 17à, l´etapa  post-pic del petroli en la història de la civilització, una etapa caracteritzada per la reducció traumàtica de la població.

Si finalment es decideixen a fer aquest projecte, cosa que dubto per motius d’una incerta estabilitat econòmica, possiblement acabin la primera fase la qual tenen prevista al tercer trimestre del 2010, més enllà només cal esperar un fracàs i fallida del projecte.

Quan escric això el preu del barril brent de referència a Europa ha superat els 95 dòlars i el Texas ha superat els 100 dòlars.

El cotxe, el turisme, l’automòbil, el vehicle… Un invent del segle XIX i des de llavors, ja han passat més de 100 anys, hem passat de la utilitat al fastic. A l’acualitat podríem classificar aquest artefacte somniat per molts i malson per la resta, de llast vital, doncs les seves suposades virtuts han estat anul·lades per un ús indiscriminat i massiu.

En la civilització del cotxe s’han posat al centre de les nostres energies aquest vehicle i les seves infraestructures, és a dir, una cultura d’on hem passat de servir-nos del cotxe a servir-lo amb el nostre treball, salut, medi ambient i amb el més important: la nostra vida.

L’activitat motoritzada causa un milió dos-cents mil morts cada any de mort directa, les provocades per la contaminació s’estimen en el doble, i provoca més de 50 milions anuals de ferits. Aquestes xifres per sí soles hauríen de fer-nos reflexionar com és possible que encara no es legisli obligant al fabricant limitar els turismes a 120 Km/h quan la velocitat excessiva és la causa del 29% dels accidents mortals. A Europa, la sinistralitat al volant mata més joves que la Sida o les drogues, en definitiva, vides truncades, famílies trencades.

No obstant, la publicitat dels cotxes està fora de control amb anuncis de tot tipus on es fa un flac argument a la realitat, mostrant carreteres buides, paissatges idílics i famílies felices. El màrqueting vulgar o sofisticat ha fet osca en una societat incapaç de defensar-se de l’envestida constant de les agències que impulsades per la indústria i administracions vacil·lants que no aconsegueixen posar  fre a la lacra en la salut i en el medi ambient que representa l’ús abusiu i sense límits de l’automòbil privat.

El cotxe, convertit en apèndix de la personalitat, ja no és una eina per anar d’un lloc a l’altre, sinó un aparador on lluir el pitjor del capitalisme consumista, doncs en un cotxe es manifesten i convergeixen els mals del desequil·libri econòmic i social.

És el símbol del sant grial de l’anomenat creixement econòmic, tan benerat per aquells sacerdots de l’ortodòxia neoliberal anomenats economistes, que no procuren matissar el creixement amb altres paràmetres de caràcter medioambiental o social, al contrari, aquests criteris són l’estorb que dificulta el creixement econòmic doncs segons ells el creixement és l’únic que pot garantir un estil de vida òptim, un exemple: el canvi climàtic frena el creixement econòmic, no diuen que el creixement és la causa del canvi climàtic.

El CO2 emès per la indústria del transport és al voltant del 25% del total emès a Espanya. Els espais envaïts pels cotxes i les seves infraestructures són enormes i empitjoren la nostra qualitat de vida. El soroll i la contaminació directa no s’han d’oblidar però no acaba aquí la llista perquè falten els “avantatges”: petits accidents, assegurances, reparacions, multes, impostos, grues, aparcaments, peatges i retencions quilomètriques.

 És necessària una nova cultura del transport i de la mobilitat on hi hagi una regulació d’acord amb els nous paràmetres ecològics i socials.

Demà és un dia important per l’escena internacional, les eleccions de Veneçuela per reformar la constitució marcaran un punt d’inflexió en la lluita entre l’imperi de les multinacionals i els pobles que intenten ser lliures de la dictadura del mercat  redistribuint la riquesa entre els els sectors més desafavorits (Cuba, Veneçuela, Ecuador i Bolívia).
Les democràcies occidentals, cada cop més mediatitzades i manipulades pels interessos de les empreses de la globalització, són titelles incapaces de regular ningun sector. L’última de la Unió Europea és augmentar els talls per publicitat a les televisions.

La credibilitat dels governants cau en picat quan demanen que tanquem l’aixeta per tenir aigua mentre les estacions d’esquí van fent neu artificial a dojo i els camps de golf i les construccions de formigó ennuvolen l’horitzó, o quan fomenten cinc minuts d’apagada i les llums de nadal només fan que créixer.

Tornant a Veneçuela, els mitjans de comunicació (Ex: R.Murdoch principal accionista de News Corporation) són una peça més d’aquest entramat en el qual parlen de democràcia (buida de contingut) però no parlen de precarietat, exclusió, expoliació i malbaratament de recursos, no parlen del sotmetiment a la dictadura del lliure mercat. Volen que tots siguem precaris, presoners de la dictadura de l’oferta i la demanda. Veneçuela no ha envaït cap païs ni ha atemptat contra la legalitat de cap altre país, no obstant està en el punt de mira dels neoliberals, en canvi, Xina, Rússia, Estats Units són beneïts pels estomacs agraïts.

Us deixo aquest document molt interessant.

http://www.dailymotion.com/video/xuwia_la-revolucion-no-sera-televisada

L’Agència internacional del petroli adverteix que hi haurà crisi de cru el 2015,  la crisi del cru crec que dura fa molt temps a molts països que en pateixen les conseqüències, països com Myanmar que a canvi de garantitzar  el subministrament de recursos naturals a les companyies occidentals el règim dictatorial pot continuar exercint el seu protocol del terror,  Darfur una rica zona petrolífera on Xina intenta assegurar-se la seva explotació i expoliació més enllà de la qüestió humanitària, Nigèria un niu de guerrilles que es disputen el control d’un territori on les companyies petrolíferes imposen la seva mà de ferro, Irak, cal parlar-ne? Tot plegat una gran hipocresia del món occidental que vol  aclucar els ulls quan els interessos energètics entren en joc.

La crisi del petroli té i tindrà més impacte que el canvi climàtic, aquesta crisi abraça tot el món, les causes són de fons i responen el que he anat denunciant en aquest bloc i el que altres organitzacions,associacions i personalitats han documentat, tota aquesta informació es pot trobar a la xarxa com per exemple a  Crisis energética.

En el camp dels combustibles fòssils existeix una gran dependència dels països que segueixen un  model de creixement econòmic infinit imposat per les multinacionals mitjançant el capitalisme global, tots els sectors econòmics depenen del cru i per tant un encariment o insuficiència del mateix comportarà un daltabaix a nivell social, ja que el sistema capitalista té la seva pedra angular en l’energia barata, l’energia cara destruirà la demanda però aquesta destrucció arrossegarà a moltes persones a la cuneta. 

Els primers en patir són els països més pobres en termes econòmics, es a dir, el Tercer Món i els que estan en vies de desenvolupament, són els primers que no poden pagar la factura energètica, una factura que només farà que crèixer doncs ens trobem davant d’una impossibilitat geològica que no permet continuar l’extracció de petroli al mateix ritme i al mateix cost, els pous s’esgoten i els nous descobriments no poden substituir els antics, el senyor Hubbert tenia raó, cada cop costa més energia obtenir energia.

Aquesta genteta que escriu que l’apocalipsi no ha arribat i per tant no cal fer cas als ecologistes mostra un desconeixement i un despreci cap a la història i a la resta de mortals víctimes de diferents genocidis i desgràcies que em fa pensar que no es donaran per al·ludits fins que la fam i la mort s’instal·lin al seu jardí o a la seva piscina.

Com definirien  la quasi extinció de la cultura india, maia, inca en els segles XVI, XVII, XVIII fins arribar al segle XX amb els indis nordamericans?

Com definirien la mort d’un milió d’armenis a principis del segle XX?

Com definirien  l’holocaust nazi? I l’Holodomor d’Ucraïna amb la mort per fam de milions de persones?

El genocidi de Rwanda es podria considerar un apocalipsi particular ?

I els que moren a l’estret de Gibraltar, és podria dir  apocalipsi?

I l’expoli continuat i la mort per inanició que es produeix al Tercer Món des de fa 40 anys gràcies al capitalisme benefactor i al desenvolupament que mai no arriba, és un apocalipsi del poble africà o no?

I la ingent pèrdua de biodiversitat en aquest últim segle i l’amenaça d’extinció del 30% de les espècies conegudes, si no és un apocalipsi, que és?

Aquesta genteta que neguen les evidències o no veuen o  no volen veure més enllà del perimetre del seu entorn vital obstaculitzen la conscienciació de  la població  en general de la situació límit de la nostra espècie.

Són genteta.

1. Cada dia que deixis passar et serà més difícil vendre’l.

2. Estalviaràs una mitjana de 3000 euros a l’any com a mínim.

3. No hauràs de col.laborar en més corrues i retencions.

4. No participaràs en més disputes de trànsit i  tindràs  bon humor.

5. Menys probabilitats de patir un accident de trànsit i/o atropellar algú.

6. Menys probabilitats de ser denunciat i/o empresonat per algún afer viari.

7. No necessitaràs perdre més hores de la teva vida buscant aparcament.

8. Menys paperassa, menys preocupacions, menys responsabilitats.

9. No es matarà a tanta gent perquè puguis omplir el dipòsit.

10. Augmentarà la salut de la població.

11. Anar a peu i  en transports públics afavorirà la teva forma física.

12. Estimularà la teva creativitat alhora de dissenyar la teva mobilitat.

13. Afavorirà la localització de la teva vida redundant en la teva qualitat de vida.

14. Seràs més independent econòmicament i energèticament.

15. Augmentarà i millorarà la qualitat de l’espai públic destinat als vianants.

16. Disminuirà la contaminació acústica, ambiental i paisatgística.

17. Brindes una oportunitat a les generacions futures.

18. Alleugeriràs l’empremta ecològica al planeta.

19. Continuaràs anant a la mateixa velocitat: 6km/hora però sense tots els inconvenients anteriors (si tents algun dubte sobre aquest punt calcula les hores invertides en pagar el cotxe, complements, impostos, benzina, etc.).

20. Afavorirà la reconversió de la indústria de l’automòbil en quelcom més positiu per la humanitat.

Bones intencions. El Ministeri d’Indústria ha fet un anunci per la tele on pregunta si ens pensem que el petroli mai no s’acabarà. Als qui ens interessa una mica el tema sabem que no s’esgotarà mai del tot, les magnituds en què es mou el cru són d’unes dimensions que qualsevol variació a la baixa en la seva producció o oferta al mercat internacional provoquen un daltabaix financer i polític. La situació a Myanmar (són els canaris de la mina), per posar un exemple, ha estat originada per l’increment brutal del preu dels hidrocarburs, i la seva resolució torna a passar per l’or negre doncs Xina i les companyies occidentals prefereixen les garanties que dóna el règim birmà  de l’explotació dels seus recursos naturals per damunt de les llibertats i el dret a viure i alimentar-se del seu poble. 

Contradicció. Aquest anunci del ministeri pretèn conscienciar sobre l’estalvi energètic, batalla quasi perduda com la dels 8o Km/h. Tota una divisió mediàtica encapçalada pels anuncis d’automòbils pretesament ecologistes, la cultura de la fórmula 1, els sindicats d’automobilistes, diaris pròxims a interessos de la indústria del cotxe posa qualsevol iniciativa en benefici de la comunitat en la picota doncs prevalen els interessos particulars ben defensats pel capital privat.

Fugida endavant. Els polítics, fidel reflex de la societat,  no només no qüestionen el creixement econòmic, sinó que el fomenten, la qual cosa encara empitjora més la situació doncs es necessita més energia i s’ha de contaminar més. L’espiral del creixement no s’atura. Créixer a Occident actualment significa condemnar a la mort energètica a la resta del planeta.    A Catalunya existeix un moviment que postula el decreixement però està a les beceroles i no s’ha organitzat com a partit polític, esperem que no arribin massa tard.

Males noticies? Diuen els entesos que els camps petrolífers s’esgoten (peak oil) , significatius són els de Ghawar a Aràbia Saudí i Cantarell a Mèxic, bé això hauria d’ocupar més d’una portada i un programa de televisió però en aquest món xupiguai que vivim només podem aspirar a veure els efectes d’això si trobem un forat entre el futbol, les carreres de cotxes i la publicitat del futbol i de cotxes, és a dir, parlarem de l’últim atemptat, l’última revolta civil,  l’última regularització de feina, etc. La causa la passarem de puntetes (declinació del petroli).

La solució. George W. Bush ens deixa com herència del seu brillant mandat el remei: no és altre que la tercera guerra mundial que sens dubte revifarà l’economia i posarà el petroli que quedi en les mans adequades, uns patirem més, altres menys, però en la comptabilitat final hi haurà molt que reconstruir, feina per tothom i menys gent que alimentar. Sens dubte és l’expressió menys plàcida del lliure mercat.

•   La imatge

Alguns voldrien així Barcelona, Catalunya i tot el món, la lógica de la seva butxaca ho exigeix, com podem veure    han  aparegut rondes marítimes per descongestionar la del litoral, i també uns quants cinturons que permetran que no tinguem res a envejar a Madrid o a Los Angeles, em falta dibuixar els superaeroports que demanda la societat civil (aquella part que s’endu els beneficis ja m’enteneu).

•  El vídeo

El Peak Oil i una interessant reflexió de l’11 S

• La frase

No podem resoldre problemes pensant de la mateixa manera que quan els vam crear.

Albert Einstein

La vigília de l’11 de setembre, el president Montilla va fer unes declaracions en què negava un estat d’ànim negatiu i generalitzat a la societat catalana. Literalment, va dir: ”Catalunya no està deprimida”. D’aquesta manera contestava l’argument d’alguns opinadors, que consideren que com a conseqüencia del col·lapse de les infraestructures hi ha un cabreig social, que es manifesta amb un descrèdit cap a la classe política i l’abstenció a les eleccions.  Jo sí que considero que la societat ha caigut en una letargia que es pot palpar en l’ambient, m’ho confirmen certes actituds ciutadanes que estan apareixent i la pròpia experiència personal. Però jo ho deslligaria del debat polític i de la precarietat del sistema ferroviari, és un símptoma més profund, fruit de la crisi ètica que pateix la humanitat contemporània. El triomf del relativisme i la rendició enfront del Sistema ens han sumit en la paràlisi que provoca el convenciment que qualsevol acció, per ben intencionada que sigui, no tindrà cap conseqüència col·lectiva. Un punt de partida van ser les manifestacions en contra de la guerra d’Irak. Uns quants anys després de les casserolades, ja ningú se sorprèn de sentir els líders polítics que van encapçalar l’ofensiva contra Hussein reconèixer que aquella va ser una guerra pel petroli, és més, ho assumim i claudiquem davant la més crua realitat. En un món cada vegada més global i tecnificat, menys sentit sembla tenir el nostre pas per ell. L’objectiu vital que han aconseguit inculcar-nos és l’equil·libri entre el treball i l’ociositat i cada vegada es troba més a faltar una reflexió sobre quin és el nostre destí com a individus i com a col·lectivitat. És per això que em pregunto, on són els filòsofs?