La Festa dels Toros

19 03 2010

Una festa obsoleta per gent que s’esta morint. La societat que va originar els toros no existeix, han d’existir els seus efectes infectes? La festa dels toros, efectivament és una horrible celebració corrompuda pel pitjor especisme. Com podem tractar millor en els membres de la nostra espècie si tractem així a les altres espècies?

Braus o bous els que es diverteixen fen patir i humiliant les bèsties no poder mantenir el seu espectacle sàdic. Què pensaran de nosaltres els nostres néts quan vegin que vam permetre que continues aquesta paròdia salvatge de la lluita de gladiadors amb animals.

El respecte pels animals és una altra lluita que s’ha de guanyar en aquest món decadent, l’ orgia del consumisme ha accelerat la desaparició d’altres espècies, tradicions estúpides i negocis sense escrúpols  condemnen a milions d’animals i al final ens condemnaran a nosaltres mateixos.

massacre



Canviar-ho tot perquè res no canviï

26 08 2009

Aquest agost es compleix el segon aniversari de l’actual crisi financera que estem patint. Batejada com a crisi de les subprime, crisi ninja, crisi de liquiditat i altres noms aguts i sofisticats, havia de ser, segons molts analistes econòmics, la causa d’una gran revolució del capitalisme tal com el coneixem. Sembla, però, que la vella guàrdia no està disposada a perdre el seu lloc al comandament de l’economia global i han fet mans i mànigues per blindar-se en els seus llocs.

Ahir, 25 d’agost de 2009, el president dels EUA va ratificar Ben Bernanke com a president de la Reserva Federal. Aquesta entitat quasi-pública funciona de banc central de la primera economia mundial, i decideix la política monetària, regula les entitats financeres i intenta mantenir l’estabilitat del sistema. Els governadors i el president de la Reserva Federal són proposats directament pel president dels EUA i confirmats pel senat, ara bé, la història demostra que mentre els caps d’estat van i venen, els governadors de la FED perduren (Volcker fou elegit per Carter i Reagan, Greenspan per Reagan, Bush I, Clinton i Bush II i Bernanke per Bush II i Obama) i tots tenen el perfil d’economista acadèmic, conservador i liberal.

Precisament, Greenspan ha estat apuntat moltes vegades com a catalitzador de les causes que han dut els EUA a la pitjor crisis econòmica des del crack de 1929. Bernanke va suposar un canvi en les formes, però no en el fons i sembla clar, en definitiva, que l’stablishment nordamericà no patirà la crisi que ells han provocat.

Bernanke i Obama



Feliç Diada de Sant Jordi, país de Q3!

23 04 2009

Així deu estar brindant la cúpula directiva de Volkswagen, després de colar a la fàbrica de SEAT la construcció del seu nou model d’Audi, acompanyada de congelacions (retallades) salarials durant els propers dos anys. Que brindin també tots els polítics i sindicats que han preferit maquillar les dades d’atur, inevitable en un sector tocat de mort a l’Europa Occidental, a canvi de baixar un esglaó en l’estat de benestar català.

El President Montilla i el Conseller Huguet amb el nou President de Seat



Enric Duran

27 09 2008

Enric Duran ha donat el pas. Enric ens ajudat a obrir els ulls. Enric ets el millor.
L’Enric ha sacrificat el seu nom davant la justicia per obrirnos els ulls, per concienciar, per lluitar , ell ha donat el nom i el verb, ell ha donat la seva imatge per poder donar un missatge, ell és l’heroi.

Siguis on siguis milers de persones et fan pinya, i cada cop sóm més els pensem i actuem amb decreixement.

Imatge d'Enric Duran

Extret de la Viquipèdia:

” El dia 17 de setembre de 2008 anuncià que havia “expropiat” 492.000€ a 39 entitats bancàries que va destinar parcialment a editar i distribuir el butlletí informatiu CRISI així com a financiar projectes de canvi social dels moviments socials catalans. Ell mateix qualificà aquesta acció, a la que donà publicitat i difusió i tingué repercusió en els mitjans de comunicació internacionals, com a forma de desobediència civil no violenta. Es tracta d’una fussió de les tradicions d’atracaments a bancs com els dels grups i persones com Los Solidarios, Durruti, Quico Sabaté o Salvador Puig Antich amb la falsificació del tipus de Lucio Urtubia però adaptada al capitalisme globalitzat del segle XXI, sense violència i aprofitant l’interès dels bancs en donar crèdits per sobre de qualsevol control i mesura de prevenció del risc i de sentit comú. Entre les influències que el portaren a planejar i executar aquest projecte, que ell mateix cita en el butlletí CRISI, hi ha la teoria del decreixement així com les tesis que apareixen en el documental Money as debt (El diner com a deute) del cineasta canadenc Paul Grignon, on s’explica el funcionament de les entitats bancàries i concretament en la manera com es crea el diner a partir de la generació de deute”

Gràcies Enric Duran, a tu i a tots els que t’han ajudat, tot el meu suport i la meva admiració.



L’Horta de Sant Joan o la saviesa del poble

17 03 2008

A l’Horta de Sant Joan no volen molins de vent a les seves contrades tot i els beneficis econòmics que anunciaven des de l’ajuntament i a pesar de les amenaçes econòmiques en cas de victòria del vot negatiu.

Poder a l’Horta de Sant Joan no tenen clar qui serien els beneficiats pels suposats beneficis.

Poder a l’Horta de Sant Joan no volen els beneficis econòmics perquè han conclòs que no seran més feliços amb aquests suposats beneficis econòmics, poder s’estimen més un territori lliure de la pressió de més carreteres, més pisos, més gent, més soroll, més “beneficis” en definitiva.

Poder a l’Horta de Sant Joan saben que el creixement té límits i per això els apòstols del creixement infinit han topat amb aquest No abassegador.

Poder a l’Horta de Sant Joan saben que l’energia eòlica és renovable però no un comodí per continuar explotant el territori per mantenir un estil de vida insostenible.

Poder a l’Horta de Sant Joan es qüestionen cap on va aquest món que prioritza omplir dipòsits de benzina amb agrocombustibles abans que garantir l’alimentació a la població del món.

Poder a l’Horta de Sant Joan no s’han cregut això del creixement sostenible, ells saben que la literatura permet moltes llicències però la realitat no, són gent amb arrels a la terra.

Poder a l’Horta de Sant Joan prefereixen quedarse a les fosques abans que veure amb la llum eòlica com el món es converteix en una subhasta per la vida.

Per aquest motiu proposo l’Horta de Sant Joan com capital del Decreixement, població proporcionada en que l’autonomia energètica, alimentícia i l’autogestió és possible si el poble s’ho proposa.

Horta de Sant Joan



Ral.li Dakar

4 01 2008

Ells, els africans intenten arribar a Europa de qualsevol manera, morint en l’intent molts cops. Els rics europeus van a l’Africa en busca d´emocions doncs no necessiten pujar en una barqueta per experimentar l’aventura de sobreviure. Mentrestant a cada ral.li moren ésser humans atropellats pels flamants participants. Aquest espectacle podria quedarse en grotesc i vergonyós si no fós perque amb aquesta actitut està agonitzant mig món per la qual cosa cal afegir-hi l’adjectiu criminal.

“Refusem ser per un silenci vergonyós els còmplices d’una gimcana publicitària sobre el continent de la pobresa i
la utilització de l’Àfrica, ferit per la sida, la gana i l’excés d’endeutament, com a terreny de joc.
Una provocació neocolonialista materialitzada per un immens i inútil malbaratament de diners i d’energia.
Demanem als governs països travessats de refusar el seu concurs a aquest ral·li del Dakar.
Cridem a totes les organitzacions democràtiques i humanitàries a constituir un front comú per denunciar públicament i per tots els mitjans apropiats aquest ral·li que s’assembla a una croada de negrers deshonrosa i obscena.”
Escrit per Cavad a la web http://www.stop-rallyedakar.com/

Aconsello als còmplices que si Mauritània no es prou segura com diu el govern francès vagin a Kenya a fer una safàri i de pas certifiquin els resultats electorals o a Nigèria a observar com treuen el petroli a punta de metralleta. També podrien passar pel Sàhara occidental i treure les mines explosives del terra.



La revolució no serà televisada

1 12 2007

Demà és un dia important per l’escena internacional, les eleccions de Veneçuela per reformar la constitució marcaran un punt d’inflexió en la lluita entre l’imperi de les multinacionals i els pobles que intenten ser lliures de la dictadura del mercat  redistribuint la riquesa entre els els sectors més desafavorits (Cuba, Veneçuela, Ecuador i Bolívia).
Les democràcies occidentals, cada cop més mediatitzades i manipulades pels interessos de les empreses de la globalització, són titelles incapaces de regular ningun sector. L’última de la Unió Europea és augmentar els talls per publicitat a les televisions.

La credibilitat dels governants cau en picat quan demanen que tanquem l’aixeta per tenir aigua mentre les estacions d’esquí van fent neu artificial a dojo i els camps de golf i les construccions de formigó ennuvolen l’horitzó, o quan fomenten cinc minuts d’apagada i les llums de nadal només fan que créixer.

Tornant a Veneçuela, els mitjans de comunicació (Ex: R.Murdoch principal accionista de News Corporation) són una peça més d’aquest entramat en el qual parlen de democràcia (buida de contingut) però no parlen de precarietat, exclusió, expoliació i malbaratament de recursos, no parlen del sotmetiment a la dictadura del lliure mercat. Volen que tots siguem precaris, presoners de la dictadura de l’oferta i la demanda. Veneçuela no ha envaït cap païs ni ha atemptat contra la legalitat de cap altre país, no obstant està en el punt de mira dels neoliberals, en canvi, Xina, Rússia, Estats Units són beneïts pels estomacs agraïts.

Us deixo aquest document molt interessant.

http://www.dailymotion.com/video/xuwia_la-revolucion-no-sera-televisada



Final de trajecte: Tercera guerra mundial

21 10 2007

ustedes

Bones intencions. El Ministeri d’Indústria ha fet un anunci per la tele on pregunta si ens pensem que el petroli mai no s’acabarà. Als qui ens interessa una mica el tema sabem que no s’esgotarà mai del tot, les magnituds en què es mou el cru són d’unes dimensions que qualsevol variació a la baixa en la seva producció o oferta al mercat internacional provoquen un daltabaix financer i polític. La situació a Myanmar (són els canaris de la mina), per posar un exemple, ha estat originada per l’increment brutal del preu dels hidrocarburs, i la seva resolució torna a passar per l’or negre doncs Xina i les companyies occidentals prefereixen les garanties que dóna el règim birmà  de l’explotació dels seus recursos naturals per damunt de les llibertats i el dret a viure i alimentar-se del seu poble. 

Contradicció. Aquest anunci del ministeri pretèn conscienciar sobre l’estalvi energètic, batalla quasi perduda com la dels 8o Km/h. Tota una divisió mediàtica encapçalada pels anuncis d’automòbils pretesament ecologistes, la cultura de la fórmula 1, els sindicats d’automobilistes, diaris pròxims a interessos de la indústria del cotxe posa qualsevol iniciativa en benefici de la comunitat en la picota doncs prevalen els interessos particulars ben defensats pel capital privat.

Fugida endavant. Els polítics, fidel reflex de la societat,  no només no qüestionen el creixement econòmic, sinó que el fomenten, la qual cosa encara empitjora més la situació doncs es necessita més energia i s’ha de contaminar més. L’espiral del creixement no s’atura. Créixer a Occident actualment significa condemnar a la mort energètica a la resta del planeta.    A Catalunya existeix un moviment que postula el decreixement però està a les beceroles i no s’ha organitzat com a partit polític, esperem que no arribin massa tard.

Males noticies? Diuen els entesos que els camps petrolífers s’esgoten (peak oil) , significatius són els de Ghawar a Aràbia Saudí i Cantarell a Mèxic, bé això hauria d’ocupar més d’una portada i un programa de televisió però en aquest món xupiguai que vivim només podem aspirar a veure els efectes d’això si trobem un forat entre el futbol, les carreres de cotxes i la publicitat del futbol i de cotxes, és a dir, parlarem de l’últim atemptat, l’última revolta civil,  l’última regularització de feina, etc. La causa la passarem de puntetes (declinació del petroli).

La solució. George W. Bush ens deixa com herència del seu brillant mandat el remei: no és altre que la tercera guerra mundial que sens dubte revifarà l’economia i posarà el petroli que quedi en les mans adequades, uns patirem més, altres menys, però en la comptabilitat final hi haurà molt que reconstruir, feina per tothom i menys gent que alimentar. Sens dubte és l’expressió menys plàcida del lliure mercat.



On són els filòsofs?

3 10 2007

Pensar no es rentableLa vigília de l’11 de setembre, el president Montilla va fer unes declaracions en què negava un estat d’ànim negatiu i generalitzat a la societat catalana. Literalment, va dir: ”Catalunya no està deprimida”. D’aquesta manera contestava l’argument d’alguns opinadors, que consideren que com a conseqüencia del col·lapse de les infraestructures hi ha un cabreig social, que es manifesta amb un descrèdit cap a la classe política i l’abstenció a les eleccions.  Jo sí que considero que la societat ha caigut en una letargia que es pot palpar en l’ambient, m’ho confirmen certes actituds ciutadanes que estan apareixent i la pròpia experiència personal. Però jo ho deslligaria del debat polític i de la precarietat del sistema ferroviari, és un símptoma més profund, fruit de la crisi ètica que pateix la humanitat contemporània. El triomf del relativisme i la rendició enfront del Sistema ens han sumit en la paràlisi que provoca el convenciment que qualsevol acció, per ben intencionada que sigui, no tindrà cap conseqüència col·lectiva. Un punt de partida van ser les manifestacions en contra de la guerra d’Irak. Uns quants anys després de les casserolades, ja ningú se sorprèn de sentir els líders polítics que van encapçalar l’ofensiva contra Hussein reconèixer que aquella va ser una guerra pel petroli, és més, ho assumim i claudiquem davant la més crua realitat. En un món cada vegada més global i tecnificat, menys sentit sembla tenir el nostre pas per ell. L’objectiu vital que han aconseguit inculcar-nos és l’equil·libri entre el treball i l’ociositat i cada vegada es troba més a faltar una reflexió sobre quin és el nostre destí com a individus i com a col·lectivitat. És per això que em pregunto, on són els filòsofs?



Ciutadania passiva i incoherent

29 07 2007

Una ciutadania incoherent és el que observo amb aflicció, la tristor és perquè aquesta incoherència combinada amb els futurs reptes (escassedat de recursos, d’energia i crisi econòmica)  només pot ser preludi d’una fallida democràtica i ecològico-social.

Dues característiques fonamentals per arribar a aquesta conclusió:

La primera consisteix en veure com els ciutadans i per extensió els seus representants polítics reflex fidel dels ciutadans, fent bona aquella màxima que diu que els pobles tenen els governants que es mereixen, només defensen la seva parcel.la, és a dir, el seu territori més pròxim (escala, carrer, barri, vila, etc) una font clara del populisme. Hi ha molts exemples d’aquestes expressions en els Estats Units, allà anomenat NIMBY (No al pati del darrere)

 S’ha d’analitzar el motiu i l’abast d’aquestes manifestacions ciutadanes, que aquí són de poca volada (Narcosala no, no a la tercera pista de l’Aeroport, AVE pel litoral, no al Quart Cinturó,  presó aquí no, MAT no, etc).

 Al litoral hi ha pisos també, o és que a algú se li ha acudit treure la Ronda Litoral per fer-hi passar l’AVE? Poca gent vol renunciar a la Ronda Litoral, algú es qüestiona el creixement indefinit de les infraestructures? Els manifestants només volen que no els destorbin a casa seva, quants dels que no volen el quart cinturó  utilitzen el cotxe? Molts. Respecte les presons, algú es planteja com reduir el nombre de presos? Que dir dels narcomanifestants, un exemple de insolidaritat mesquina. Encara estic esperant alguna notícia que demostri les desgràcies que pronosticaven.

La segona característica, i no menys important, és constatar com la vida quotidiana (com és viu la vida) no és conseqüent amb els pensaments ni les demandes, hi ha una desconnexió més que evident entre el que en teoria es vol i el que es fa realment. Hi ha la idea generalitzada que per ciència infusa algú s’ha de fer càrrec dels problemes, dels conflictes i els ha de resoldre, podriem definir-la de ciutadania espectadora (no només de la televisió), és a dir, ciutadans passius. En alguns casos  no es viu la vida com es pensa la qual cosa portarà a pensar-la com es viu.

Que la gent cada cop voti menys és només la punta de l’iceberg d’aquesta desconnexió que consisteix en ocupar-se només dels metres quadrats del nostre voltant i al mateix temps desitjar la pau, menys contaminació, millores laborals, televisió de qualitat, etc. Sóc conscient que existeixen moviments dissidents i que actuen en conseqüència però ara parlo de la majoria, sí d’aquesta majoria que consumeix teleporqueria cada vespre.

La ciutadania té una actitud espectadora i passiva que alimenta la seva dependència als que prenen les decisions, la ciutadanía ha dimitit i ha claudicat psicològicament doncs considera que les seves accions no tenen repercussions quan precisament la seva forma de viure, és a dir, de consumir, de divertir-se  de treballar, de desplaçar-se és la base de l’acció política i és la que els allibera o els encadena a ells i a la resta.

Una ciutadania passiva  i incoherent i que de vegades ratlla  la mesquineria (manca de generositat moral) en el seu conjunt. Històricament les minories han empès cap els canvis. Exemples recents són la transició política espanyola, on una majoria no ho oblidem no va fer gran cosa per no dir res. Avui en dia la institucionalització de les minories posa en risc la necessària regeneració d’idees davant el fracàs del model del creixement i el desenvolupament.

La ciutadania, adulada per la publicitat perquè gasti, pels polítics perquè els votin i pels mitjans de comunicació perquè augmenti l’audiència, s’ha convertit en una criatura capriciosa. Per una banda és capaç de manifestar-se contra la guerra de l’Irak (guerra pel petroli)  i per l’altra banda tant li dóna  omplir cada setmana el dipòsit de gasoil, contaminant, matan els seus veïns que tenen asma, tenint accidents amb morts i ferits, envaïnt l’espai públic, fent cues, etc . També tant li dóna si es fan deu centrals nuclears més com demana el Fòrum de la Indústria Nuclear perquè puguin moure la persiana elèctrica ignorant que l’energia basada en l’Urani també s’esgota i que depèn del petroli. Els exemples són inacabables.

A mi no m’han de comprar res ni m’han de votar i per això puc mostrar el meu despreci per aquesta ciutadania.