Prohibim els cotxes [creixement infinit impossible en un món finit]

A l’Horta de Sant Joan no volen molins de vent a les seves contrades tot i els beneficis econòmics que anunciaven des de l’ajuntament i a pesar de les amenaçes econòmiques en cas de victòria del vot negatiu.

Poder a l’Horta de Sant Joan no tenen clar qui serien els beneficiats pels suposats beneficis.

Poder a l’Horta de Sant Joan no volen els beneficis econòmics perquè han conclòs que no seran més feliços amb aquests suposats beneficis econòmics, poder s’estimen més un territori lliure de la pressió de més carreteres, més pisos, més gent, més soroll, més “beneficis” en definitiva.

Poder a l’Horta de Sant Joan saben que el creixement té límits i per això els apòstols del creixement infinit han topat amb aquest No abassegador.

Poder a l’Horta de Sant Joan saben que l’energia eòlica és renovable però no un comodí per continuar explotant el territori per mantenir un estil de vida insostenible.

Poder a l’Horta de Sant Joan es qüestionen cap on va aquest món que prioritza omplir dipòsits de benzina amb agrocombustibles abans que garantir l’alimentació a la població del món.

Poder a l’Horta de Sant Joan no s’han cregut això del creixement sostenible, ells saben que la literatura permet moltes llicències però la realitat no, són gent amb arrels a la terra.

Poder a l’Horta de Sant Joan prefereixen quedarse a les fosques abans que veure amb la llum eòlica com el món es converteix en una subhasta per la vida.

Per aquest motiu proposo l’Horta de Sant Joan com capital del Decreixement, població proporcionada en que l’autonomia energètica, alimentícia i l’autogestió és possible si el poble s’ho proposa.

Ells, els africans intenten arribar a Europa de qualsevol manera, morint en l’intent molts cops. Els rics europeus van a l’Africa en busca d´emocions doncs no necessiten pujar en una barqueta per experimentar l’aventura de sobreviure. Mentrestant a cada ral.li moren ésser humans atropellats pels flamants participants. Aquest espectacle podria quedarse en grotesc i vergonyós si no fós perque amb aquesta actitut està agonitzant mig món per la qual cosa cal afegir-hi l’adjectiu criminal.

“Refusem ser per un silenci vergonyós els còmplices d’una gimcana publicitària sobre el continent de la pobresa i
la utilització de l’Àfrica, ferit per la sida, la gana i l’excés d’endeutament, com a terreny de joc.
Una provocació neocolonialista materialitzada per un immens i inútil malbaratament de diners i d’energia.
Demanem als governs països travessats de refusar el seu concurs a aquest ral·li del Dakar.
Cridem a totes les organitzacions democràtiques i humanitàries a constituir un front comú per denunciar públicament i per tots els mitjans apropiats aquest ral·li que s’assembla a una croada de negrers deshonrosa i obscena.” Escrit per Cavad a la web http://www.stop-rallyedakar.com/

Aconsello als còmplices que si Mauritània no es prou segura com diu el govern francès vagin a Kenya a fer una safàri i de pas certifiquin els resultats electorals o a Nigèria a observar com treuen el petroli a punta de metralleta. També podrien passar pel Sàhara occidental i treure les mines explosives del terra.

Demà és un dia important per l’escena internacional, les eleccions de Veneçuela per reformar la constitució marcaran un punt d’inflexió en la lluita entre l’imperi de les multinacionals i els pobles que intenten ser lliures de la dictadura del mercat  redistribuint la riquesa entre els els sectors més desafavorits (Cuba, Veneçuela, Ecuador i Bolívia).
Les democràcies occidentals, cada cop més mediatitzades i manipulades pels interessos de les empreses de la globalització, són titelles incapaces de regular ningun sector. L’última de la Unió Europea és augmentar els talls per publicitat a les televisions.

La credibilitat dels governants cau en picat quan demanen que tanquem l’aixeta per tenir aigua mentre les estacions d’esquí van fent neu artificial a dojo i els camps de golf i les construccions de formigó ennuvolen l’horitzó, o quan fomenten cinc minuts d’apagada i les llums de nadal només fan que créixer.

Tornant a Veneçuela, els mitjans de comunicació (Ex: R.Murdoch principal accionista de News Corporation) són una peça més d’aquest entramat en el qual parlen de democràcia (buida de contingut) però no parlen de precarietat, exclusió, expoliació i malbaratament de recursos, no parlen del sotmetiment a la dictadura del lliure mercat. Volen que tots siguem precaris, presoners de la dictadura de l’oferta i la demanda. Veneçuela no ha envaït cap païs ni ha atemptat contra la legalitat de cap altre país, no obstant està en el punt de mira dels neoliberals, en canvi, Xina, Rússia, Estats Units són beneïts pels estomacs agraïts.

Us deixo aquest document molt interessant.

http://www.dailymotion.com/video/xuwia_la-revolucion-no-sera-televisada

Bones intencions. El Ministeri d’Indústria ha fet un anunci per la tele on pregunta si ens pensem que el petroli mai no s’acabarà. Als qui ens interessa una mica el tema sabem que no s’esgotarà mai del tot, les magnituds en què es mou el cru són d’unes dimensions que qualsevol variació a la baixa en la seva producció o oferta al mercat internacional provoquen un daltabaix financer i polític. La situació a Myanmar (són els canaris de la mina), per posar un exemple, ha estat originada per l’increment brutal del preu dels hidrocarburs, i la seva resolució torna a passar per l’or negre doncs Xina i les companyies occidentals prefereixen les garanties que dóna el règim birmà  de l’explotació dels seus recursos naturals per damunt de les llibertats i el dret a viure i alimentar-se del seu poble. 

Contradicció. Aquest anunci del ministeri pretèn conscienciar sobre l’estalvi energètic, batalla quasi perduda com la dels 8o Km/h. Tota una divisió mediàtica encapçalada pels anuncis d’automòbils pretesament ecologistes, la cultura de la fórmula 1, els sindicats d’automobilistes, diaris pròxims a interessos de la indústria del cotxe posa qualsevol iniciativa en benefici de la comunitat en la picota doncs prevalen els interessos particulars ben defensats pel capital privat.

Fugida endavant. Els polítics, fidel reflex de la societat,  no només no qüestionen el creixement econòmic, sinó que el fomenten, la qual cosa encara empitjora més la situació doncs es necessita més energia i s’ha de contaminar més. L’espiral del creixement no s’atura. Créixer a Occident actualment significa condemnar a la mort energètica a la resta del planeta.    A Catalunya existeix un moviment que postula el decreixement però està a les beceroles i no s’ha organitzat com a partit polític, esperem que no arribin massa tard.

Males noticies? Diuen els entesos que els camps petrolífers s’esgoten (peak oil) , significatius són els de Ghawar a Aràbia Saudí i Cantarell a Mèxic, bé això hauria d’ocupar més d’una portada i un programa de televisió però en aquest món xupiguai que vivim només podem aspirar a veure els efectes d’això si trobem un forat entre el futbol, les carreres de cotxes i la publicitat del futbol i de cotxes, és a dir, parlarem de l’últim atemptat, l’última revolta civil,  l’última regularització de feina, etc. La causa la passarem de puntetes (declinació del petroli).

La solució. George W. Bush ens deixa com herència del seu brillant mandat el remei: no és altre que la tercera guerra mundial que sens dubte revifarà l’economia i posarà el petroli que quedi en les mans adequades, uns patirem més, altres menys, però en la comptabilitat final hi haurà molt que reconstruir, feina per tothom i menys gent que alimentar. Sens dubte és l’expressió menys plàcida del lliure mercat.

La vigília de l’11 de setembre, el president Montilla va fer unes declaracions en què negava un estat d’ànim negatiu i generalitzat a la societat catalana. Literalment, va dir: ”Catalunya no està deprimida”. D’aquesta manera contestava l’argument d’alguns opinadors, que consideren que com a conseqüencia del col·lapse de les infraestructures hi ha un cabreig social, que es manifesta amb un descrèdit cap a la classe política i l’abstenció a les eleccions.  Jo sí que considero que la societat ha caigut en una letargia que es pot palpar en l’ambient, m’ho confirmen certes actituds ciutadanes que estan apareixent i la pròpia experiència personal. Però jo ho deslligaria del debat polític i de la precarietat del sistema ferroviari, és un símptoma més profund, fruit de la crisi ètica que pateix la humanitat contemporània. El triomf del relativisme i la rendició enfront del Sistema ens han sumit en la paràlisi que provoca el convenciment que qualsevol acció, per ben intencionada que sigui, no tindrà cap conseqüència col·lectiva. Un punt de partida van ser les manifestacions en contra de la guerra d’Irak. Uns quants anys després de les casserolades, ja ningú se sorprèn de sentir els líders polítics que van encapçalar l’ofensiva contra Hussein reconèixer que aquella va ser una guerra pel petroli, és més, ho assumim i claudiquem davant la més crua realitat. En un món cada vegada més global i tecnificat, menys sentit sembla tenir el nostre pas per ell. L’objectiu vital que han aconseguit inculcar-nos és l’equil·libri entre el treball i l’ociositat i cada vegada es troba més a faltar una reflexió sobre quin és el nostre destí com a individus i com a col·lectivitat. És per això que em pregunto, on són els filòsofs?

Una ciutadania incoherent és el que observo amb aflicció, la tristor és perquè aquesta incoherència combinada amb els futurs reptes (escassedat de recursos, d’energia i crisi econòmica)  només pot ser preludi d’una fallida democràtica i ecològico-social.

Dues característiques fonamentals per arribar a aquesta conclusió:

La primera consisteix en veure com els ciutadans i per extensió els seus representants polítics reflex fidel dels ciutadans, fent bona aquella màxima que diu que els pobles tenen els governants que es mereixen, només defensen la seva parcel.la, és a dir, el seu territori més pròxim (escala, carrer, barri, vila, etc) una font clara del populisme. Hi ha molts exemples d’aquestes expressions en els Estats Units, allà anomenat NIMBY (No al pati del darrere)

 S’ha d’analitzar el motiu i l’abast d’aquestes manifestacions ciutadanes, que aquí són de poca volada (Narcosala no, no a la tercera pista de l’Aeroport, AVE pel litoral, no al Quart Cinturó,  presó aquí no, MAT no, etc).

 Al litoral hi ha pisos també, o és que a algú se li ha acudit treure la Ronda Litoral per fer-hi passar l’AVE? Poca gent vol renunciar a la Ronda Litoral, algú es qüestiona el creixement indefinit de les infraestructures? Els manifestants només volen que no els destorbin a casa seva, quants dels que no volen el quart cinturó  utilitzen el cotxe? Molts. Respecte les presons, algú es planteja com reduir el nombre de presos? Que dir dels narcomanifestants, un exemple de insolidaritat mesquina. Encara estic esperant alguna notícia que demostri les desgràcies que pronosticaven.

La segona característica, i no menys important, és constatar com la vida quotidiana (com és viu la vida) no és conseqüent amb els pensaments ni les demandes, hi ha una desconnexió més que evident entre el que en teoria es vol i el que es fa realment. Hi ha la idea generalitzada que per ciència infusa algú s’ha de fer càrrec dels problemes, dels conflictes i els ha de resoldre, podriem definir-la de ciutadania espectadora (no només de la televisió), és a dir, ciutadans passius. En alguns casos  no es viu la vida com es pensa la qual cosa portarà a pensar-la com es viu.

Que la gent cada cop voti menys és només la punta de l’iceberg d’aquesta desconnexió que consisteix en ocupar-se només dels metres quadrats del nostre voltant i al mateix temps desitjar la pau, menys contaminació, millores laborals, televisió de qualitat, etc. Sóc conscient que existeixen moviments dissidents i que actuen en conseqüència però ara parlo de la majoria, sí d’aquesta majoria que consumeix teleporqueria cada vespre.

La ciutadania té una actitud espectadora i passiva que alimenta la seva dependència als que prenen les decisions, la ciutadanía ha dimitit i ha claudicat psicològicament doncs considera que les seves accions no tenen repercussions quan precisament la seva forma de viure, és a dir, de consumir, de divertir-se  de treballar, de desplaçar-se és la base de l’acció política i és la que els allibera o els encadena a ells i a la resta.

Una ciutadania passiva  i incoherent i que de vegades ratlla  la mesquineria (manca de generositat moral) en el seu conjunt. Històricament les minories han empès cap els canvis. Exemples recents són la transició política espanyola, on una majoria no ho oblidem no va fer gran cosa per no dir res. Avui en dia la institucionalització de les minories posa en risc la necessària regeneració d’idees davant el fracàs del model del creixement i el desenvolupament.

La ciutadania, adulada per la publicitat perquè gasti, pels polítics perquè els votin i pels mitjans de comunicació perquè augmenti l’audiència, s’ha convertit en una criatura capriciosa. Per una banda és capaç de manifestar-se contra la guerra de l’Irak (guerra pel petroli)  i per l’altra banda tant li dóna  omplir cada setmana el dipòsit de gasoil, contaminant, matan els seus veïns que tenen asma, tenint accidents amb morts i ferits, envaïnt l’espai públic, fent cues, etc . També tant li dóna si es fan deu centrals nuclears més com demana el Fòrum de la Indústria Nuclear perquè puguin moure la persiana elèctrica ignorant que l’energia basada en l’Urani també s’esgota i que depèn del petroli. Els exemples són inacabables.

A mi no m’han de comprar res ni m’han de votar i per això puc mostrar el meu despreci per aquesta ciutadania.

El relativisme és una doctrina segons la qual tot coneixement o norma moral  són relatius, podriem d’estar d’acord que això és així en molts casos, en la majoria probablement, tot i que trobem les excepcions que es manifesten en les conductes que tenen un arrelament evolutiu o psicobiològic. Dir doncs, que és relatiu que tot sigui relatiu, ens permetria encertar alhora de no caure en l’abisme moral i l’absurd intelectual.

El relativisme existeix en la mesura que existeix l’ésser humà, doncs aquest té un component cultural que la resta d’espècies animals els hi manca exceptuant els nostres antecessors, els primats. El relativisme ens permet entendre la diversitat cultural i ens ajuda a combatre els absolutismes.

L’inconvenient del relativisme és quan passa de ser un mitjà i es converteix en un fi.

Aquesta situació ens remet a com el relativisme segresta la responsabilitat en algunes ocasions, això converteix el relativisme en una coartada per no enfrentar-se als problemes. El relativisme és llavors el refugi dels irresponsables, dels sofistes i dels oportunistes. La dictadura del relativisme designa molt encertadament el parany que significa no prendre decisions compromeses que guiïn la conducta individual i col.lectiva sota unes premises i amb uns objectius per a la comunitat. La dictadura del relativisme cedeix davant les conductes que atenten contra la naturalesa humana, exemples d’això són la destrucció del ecosistema on viu l’ésser humà, l’intercanvi mercaderies-llibertats, l’intercanvi petroli-democràcia, la permisivitat amb la situació de la dona en alguns països,  l’esclavitud laboral en altres o els missatges del Vaticà en relació a l’ús del preservatiu que fomenta l’expansió de les malalties que tenen el seu orígen en el contagi sexual.

No es pot permetre que en nom d’una cultura, llei, sistema econòmic o religió és fomenti qualsevol  conducta que va contra la naturalesa humana.

Aquesta és la democràcia de la responsabilitat que s’exerceix més enllà d’anar a votar cada cert temps, la qual cosa es necessària i hem de recordar que en molts països encara no és possible, però en els països amb societats post-modernes tenim la responsabilitat d’exigir responsabilitats i diplomàcies internacionals que tinguin en compte els principis que afavoreixen el desenvolupament de les potencialitats humanes.

LA DEMOCRÀCIA DE LA RESPONSABILITAT

 Jibendue

Els DECOS som homes i dones que hem decidit comprometre’ns en un estil de vida crític amb el creixement econòmic sustentat en la sobreexplotació dels recursos naturals. Els DECOS som crítics actius amb la societat del consum i amb els criteris de rendibilitat per damunt dels drets humans, socials, ecològics i de les comunitats. Els DECOS anem en bici, a peu i en transport públic, deconstruim la cultura del cotxe i de les infraestructures que en depenen. Els DECOS fem un ús responsable de l’energia, defensem l’estalvi energètic que no la substitució per mantenir el ritme de degradació, prenem consciència ecològica de tots els actes quotidians, també ignorem les campanyes del màrqueting per consumir i estem a favor de limitar la publicitat.

En la vida professional, els DECOS busquem l’autorealització per davant de la remuneració econòmica. El centre de les nostres vides no són els diners ni el consum, sinó l’equilibri amb l’entorn per fer de la comunitat un lloc amb qualitat de vida i amb un futur sostenible. Els DECOS no segueixen el joc a les agències de publicitat, a les promotores de tendències ni als líders d’opinió perquè els DECOS hem fet un diagnòstic encertat i tenim el tractament. Els DECOS entenen la democràcia com a alguna cosa més que anar a votar cada quatre anys i participem de forma activa a la nostra comunitat per tal d’estimular la co-responsabilitat en la gestió diària.

Decreixement i ecologia, són els compromisos que adoptem els DECOS per donar a la humanitat una oportunitat sostenible. Els petits canvis són poderosos. Tots podem ser DECOS.

 (pinchar aquí para leer esta entrada en castellano)

Deconstrucció

Decreixement

Ecologia

Ecosistema

Economia

Energia

Crisi

Crítica

Compromís

Comunitat 

Canvi Climàtic ConsciènciaOptimisme

El canvi climàtic és imparable, diuen alguns experts que només podem mitigar els efectes i preveure les conseqüències, lamentablement ja fa anys que els ecologistes ens deien que no anavem bé, finalment ara ens queden 50 anys segons alguns experts per assistir al final d’un cicle de la història humana. Tot apunta que no caldrà esperar cinquanta anys, ja que els canvis són a casa nostra, però alguns donen llargues per no espantar al personal, per exemple sense anar més lluny, la desaparició dels gripaus  ens els estanys i llacs del nostre pais, el futur del meditarrani amb els nous huracans, la desertització, el règim de pluges alterat i a tot plegat cal sumar-hi els problemes demogràfics, energètics i socioeconòmics productes tots de les desigualtats socials i els criteris economicistes.

Cal que la societat civil actuï i pressioni els governs respectius perquè prenguin mesures dràstiques, cal una vaga planetària.

• Data proposada: 7 juliol 2007

Videoyoutubepicdelpetroli