Prohibim els cotxes [creixement infinit impossible en un món finit]

Cada cop que posem benzina estem signant la condemna a mort de milers de persones entre elles nosaltres mateixos,  això és així perquè l’esgotament dels recursos naturals provoca que els estats del món occidental vulguin controlar els jaciments de petroli de l’Orient Mitjà.

Siguem conscients que la nostra relació amb l’energia, ja sigui gas, petroli, etanol té conseqüències en vides humanes directes i indirectes.

Els recursos s’estan esgotant com indiquen els següents fets:

Augment dels preus de les matèries primes.

Augment dels preus dels combustibles fòssils.

Augment de la demanda.

Guerres per controlar els recursos energètics.

Esgotament dels jaciments.

El capitalisme consumista amb la recepta del creixement econòmic  no es pot sustentar sense explotar els recursos naturals, però la terra és finita i els seus recursos també.

Aquesta dinàmica a on ens porta?

A la patètica idea de voler omplir dipòsits de cotxe amb biocombustibles amb el conseqüent encariment del blat de moro i la mort de miles de persones que depenen d’aquest aliment bàsic. A més a més els biocombustibles continuen generant C02 ja que els arbres tallats per plantar els biocombustibles deixen de recaptar-lo. En definitiva un despropòsit.

Qui aixecarà la veu per dir prou!! ?

Qui dirà que no cal créixer més en cap aspecte (població, urbanisme, carreteres, etc) i que el que cal és madurar?

Quin poble serà capaç d’obligar els seus governants a canviar el rumb de la seva nació (menys dependència energètica)

 i ser l’abanderada en aquesta lluita per la supervivència que s’apropa?

L’estil de vida occidental està ferit de mort, la il.lusió de la tecnologia no aconseguirà parar el declivi energètic, només els

pobles independents energèticament sobreviuran, serà Catalunya un d’ells?

El veritable progrés social no consisteix en augmentar les necessitats, sinó en reduir-les voluntariament; però per assolir això, fa falta ser humils. 

Mahatma Ghandi

Una bona idea ha arribat a la capital de Catalunya: instaurar un servei de bicicletes públic. Crec que la seva aplicació ha estat un èxit, i cal reconéixer-ho, doncs no sóc partidari de la crítica sistemàtica als governants facin el que facin.

És una bona idea perquè el bicing ens permet moure’ns per uns preus populars i amb uns criteris de racionalitat. És una bona idea perquè fa del tot innecessària la idea de tenir en propietat una bicicleta i per tant la cultura de tenir en propietat coses que no calen. Per tant 50.000 persones a 15 de juny  poden moure’s amb 1.500 bicicletes (sostenible, oi?).

Per cert, el car-sharing no és això?

Un altre avantatge del bicing és l’ocupació de la calçada competint amb els cotxes, això necessita  de la participació decidida dels ciclistes per tal de no cedir i passar-se a  la vorera, perquè no es tracta de molestar els vianants sinó d’ocupar l’espai que ens pertoca, que no és altre que la calçada. Circular amb cotxe per Barcelona ha de ser car, aparcar-hi també i circular-hi ha de ser absurd, de fet molts cops ja és així, però alguns no es volen adonar-se’n i insisteixen amargar-se la vida, el problema és que ens resten qualitat de vida a la resta amb la seva invasió de l’espai públic.

Una altra petita virtut del bicing és que la majoria d’aparcaments per les bicis són a a la calçada i treuen el llocs de la zona blava i verda per tant hi ha menys aparcaments. Molt trànsit es produeix per la vana esperança que tenen els conductors de trobar lloc per aparcar, així carrers on han desaparegut els aparcaments el trànsit s’ha reduït considerablement.

Benvingut el Bicing, esperem que s’extengui a tota la ciutat i arreu de Catalunya.

“La posibilidad de pasar tres días fuera de la gran ciudad, gracias a la oportunidad que brinda el puente de la segunda pascua, llenó ayer una parte de la red de carreteras catalanas.”  Extracte de La Vanguardia, diumenge, 3 de juny 2007

Què hi ha més absurd que tenir el cotxe aparcat tota la setmana i que arribi el cap de setmana i continuar tenint-lo aparcat ? Doncs anar-se’n amb ell  a algun lloc perquè, ja que el tenim, paguem lletra, garatge i assegurança, fem-lo servir. Llavors podrem afegir més despeses, benzina i peatges. 

Resultat: El dilluns podrem dir que hem anat algun lloc.

Aquest raonament amb diferents matissos corre per les ments, m’enrecordo del dia que el vaig tenir ja fa uns quants anys.

Uns dies d’esbarjo són una opció molt respectable de tant en quant, però sortir cada cap de setmana amb un destí prou lluny com perquè sigui digne de menció el dilluns a la feina ho trobo molt gregari. Que esperem trobar allà on anem que no podem trobar on som ?

Posem el cas de Barcelona o la seva àrea, milers de families decideixen fugir de la ciutat per gaudir d’uns dies de la muntanya o la platja oi?

I què? Què hi trobeu? Us dire el que hi trobava jo, però estic obert a noves aportacions.

I trobava retencions, molts cops calor, massa gent, un munt de despeses i buidor, ja que, no establia una relació profitosa amb el lloc de destí.

El turisme és una activitat d’usar i llençar, no respecta l’identitat dels llocs,  ni la seva gent, ni evidentment el seu territori, els visitats acaben transformant-se en proveedors dels visitants, no pots contactar  amb la gent autòctona fàcilment. L’únic benefici és l’econòmic doncs només s’ha tingut en compte aquest criteri, i aquest és el punt on ens trobem ara:

Podem anar a països, regions, comarques, pobles  devastats a visitar la seva devastació gràcies al turisme.

Ara sóc més feliç que quan tenia cotxe, però no només per haver deixat de tenir-lo sinó per haver deixat a la cuneta la filosofia en la qual es sustenta i abans que ell i ella m’hi hagin deixat a mi. El cotxe a la meva vida ha tornat a ser un mitjà de transport ocasional.

LIMITEM L’ÚS DEL COTXE

Jibendue

Els DECOS som homes i dones que hem decidit comprometre’ns en un estil de vida crític amb el creixement econòmic sustentat en la sobreexplotació dels recursos naturals. Els DECOS som crítics actius amb la societat del consum i amb els criteris de rendibilitat per damunt dels drets humans, socials, ecològics i de les comunitats. Els DECOS anem en bici, a peu i en transport públic, deconstruim la cultura del cotxe i de les infraestructures que en depenen. Els DECOS fem un ús responsable de l’energia, defensem l’estalvi energètic que no la substitució per mantenir el ritme de degradació, prenem consciència ecològica de tots els actes quotidians, també ignorem les campanyes del màrqueting per consumir i estem a favor de limitar la publicitat.

En la vida professional, els DECOS busquem l’autorealització per davant de la remuneració econòmica. El centre de les nostres vides no són els diners ni el consum, sinó l’equilibri amb l’entorn per fer de la comunitat un lloc amb qualitat de vida i amb un futur sostenible. Els DECOS no segueixen el joc a les agències de publicitat, a les promotores de tendències ni als líders d’opinió perquè els DECOS hem fet un diagnòstic encertat i tenim el tractament. Els DECOS entenen la democràcia com a alguna cosa més que anar a votar cada quatre anys i participem de forma activa a la nostra comunitat per tal d’estimular la co-responsabilitat en la gestió diària.

Decreixement i ecologia, són els compromisos que adoptem els DECOS per donar a la humanitat una oportunitat sostenible. Els petits canvis són poderosos. Tots podem ser DECOS.

 (pinchar aquí para leer esta entrada en castellano)

Deconstrucció

Decreixement

Ecologia

Ecosistema

Economia

Energia

Crisi

Crítica

Compromís

Comunitat 

Canvi Climàtic ConsciènciaOptimisme

Personalment d’economia i economistes en sé ben poc, però em permetreu que opini ja que l’economia i els economistes dirigeixen la meva vida.

Aquests economistes  són una mena de sacerdots del capitalisme consumista, ens diuen l’interessant que és el creixement econòmic per tal de garantir i millorar la nostra vida, les seves teories del creixement i de l’economia impregnen totes les polítiques que es porten a terme.  El sentit comú i la intuició em diu que alhora de calcular el PIB no importen el cost social i ecològic de certs “creixements”, és a dir, si aquest any tinc un cotxe i un pis, i l’ any que ve en tinc dos de cada, el creixement és evident, la preguntes són: sóc més feliç? he guanyat qualitat de vida?, He generat més residus?,  he respectat l’ecosistema per doblar les meves propietats?, he respectat en el procés productiu les condicions de salut dels treballadors? El tenir més productes de consum ha fet millorar la meva vida i de l’entorn?, què i qui perjudico amb aquest creixement? Qui es beneficia?Quanta gent ha patit de les generacions passades i pateix actualment per culpa d’aquest sistema de creixement erroni?

Sota el meu punt de vista és alarmant l’estupidesa en que hem caigut, els economistes oficials els hi preocupa que el PIB mundial caigui un 5% com a conseqüència del canvi climàtic. Per tant no es tracta de eradicar les causes del canvi climàtic sinó de evitar que aquest faci caure el PIB un 5% perquè així tothom que vulgui pugui tenir cotxes i cases i el que consumidor decidexi lliurement en un mercat lliure , prèviament això si haurà patit un rentat de cervell per l’agencia de màrqueting de moda.

Lamento constatar que aquestes lectures economicistes del canvi climàtic demostren que no s’entès la magnitud del problema.

Suposo que ara podem entendre perquè no enteniem quan ens deien que l’economia anava bé (”España va bien”) i en canvi hi havia i encara hi ha un munt de problemes socials (atur, precarietat laboral, vivenda, etc) i ecològics (territori malmès, contaminació, escalfament, etc).

El món occidental necessita incorporar al creixement costos que no té en compte i necessita que la seva gent entengui que la felicitat no depèn tant del nombre de bens de consum com d’un llaços socials i personals més profunds i que les persones han de realitzar tasques que desenvolupin les seves potencialitats, això hauria d’ésser més fàcil gràcies a la tecnologia. La part del món que consumeix menys energia ha de decidir quins creixements vol portar a terme sense la tutela i explotació a la qual es veu sotmesa per part del “primer món” (recordem que el món occidental crema el 80% dels recursos), ells tenen l’oportunitat de fer-ho incorporant criteris ecològics i socials perquè curiosament feliços ja ho són més ara, deixen de ser-ho quan entren en la roda consumista. Exemple d’això que dic és Vanuatu i Costa Rica dos estats que no estan precisament al G8 però on la satisfacció personal i social és molt més alta que en els països de creixements econòmics constants. Es sentit comú.

Mapa felicitat

Entre els segles XIX i XX tres personatges van alliberar les cadenes mentals de moltes generacions posteriors amb les seves dubtes sobre les veritats i premises de sortida que encorsetaven la conducta humana, amb refereixo als pensadors que van posar en dubte les creençes de l’ època:Sigmund Freud, Friedrich Nietzsche i Karl Marx, gràcies a ells avui gaudim d’espais de llibertat individual més gran, i encara que han estat superats pels seus succesors no cal dir que en el seu moment l’ortodoxia els va expulsar del paradís de la comoditat. Els paradigmes han de caure perquè aquesta es una constant de la història de la humanitat, el paradigma que ha de caure el segle XXI és el del creixement econòmic (economicisme, Serge Latouche) que no té en compte altres criteris, aquest segle necessitem posar en dubte el creixement econòmic amb tot el que significa, és a dir, “més consum energètic, més gent, mes cotxes i mes cases, per tant, mes carreteres i mes invasió urbanística. A cada vegada més electrodomèstics, més necessitats energètiques, que comporten més centrals i més línies. A mes indústries, més contaminació, més deixalles, més abocaments.

No es tracta de tornar a les cavernes, sinó de fer una revisió crítica del que han suposat dos segles de industrialisme creixent. Introduir en l’economia els costos reals dels recursos naturals, relocalitzar la industria i l’agricultura, potenciar el ferrocarril de rodalies, limitar radicalment l’us dels vehicles privats, treballar menys hores i a prop d’on és viu, defensar els espais naturals, conservar la biodiversitat i prohibir els transgènics, eliminar els consum superflus i produir béns perdurables; totes aquestes són propostes concretes que acompanyen la filosofia del decreixement. Hi ha moltes més.” (Extracte del Comunicat de premsa de l’Entesa pel Decreixement).

http://www.decreixement.net

Un nou paradigma ha  nascut: el Decreixement, aquest nou concepte  ha d’aplegar tot el que la ciència, el sentit comú i intuició de la gent manifesta a través de diferents plataformes, moviments, ong i associacions diverses que volen una espècie humana on la cultura de l’equilibri  condicioni l’instint del cada cop més.

Espero les vostres opinions.    videoyoutubedeclinidelpetroli

Hola ciutadans, vull que el meu bloc sigui un punt de reflexió i consulta per això  m’agradaria plantejar-vos algunes qüestions referents a les solucions al canvi climàtic. La primera que us vull preguntar és què passaria si els cotxes fossin prohibits? quan dic cotxes vull dir turismes no camions, ni vehicles agrícoles ni motos ni altres que no he especificat. Vull que m’informeu quines serien les conseqüències  econòmiques, socials i ambientals que un pais com Espanya adoptès aquesta decisió.