Prohibim els cotxes [creixement infinit impossible en un món finit]

1. Cada dia que deixis passar et serà més difícil vendre’l.

2. Estalviaràs una mitjana de 3000 euros a l’any com a mínim.

3. No hauràs de col.laborar en més corrues i retencions.

4. No participaràs en més disputes de trànsit i  tindràs  bon humor.

5. Menys probabilitats de patir un accident de trànsit i/o atropellar algú.

6. Menys probabilitats de ser denunciat i/o empresonat per algún afer viari.

7. No necessitaràs perdre més hores de la teva vida buscant aparcament.

8. Menys paperassa, menys preocupacions, menys responsabilitats.

9. No es matarà a tanta gent perquè puguis omplir el dipòsit.

10. Augmentarà la salut de la població.

11. Anar a peu i  en transports públics afavorirà la teva forma física.

12. Estimularà la teva creativitat alhora de dissenyar la teva mobilitat.

13. Afavorirà la localització de la teva vida redundant en la teva qualitat de vida.

14. Seràs més independent econòmicament i energèticament.

15. Augmentarà i millorarà la qualitat de l’espai públic destinat als vianants.

16. Disminuirà la contaminació acústica, ambiental i paisatgística.

17. Brindes una oportunitat a les generacions futures.

18. Alleugeriràs l’empremta ecològica al planeta.

19. Continuaràs anant a la mateixa velocitat: 6km/hora però sense tots els inconvenients anteriors (si tents algun dubte sobre aquest punt calcula les hores invertides en pagar el cotxe, complements, impostos, benzina, etc.).

20. Afavorirà la reconversió de la indústria de l’automòbil en quelcom més positiu per la humanitat.

Bones intencions. El Ministeri d’Indústria ha fet un anunci per la tele on pregunta si ens pensem que el petroli mai no s’acabarà. Als qui ens interessa una mica el tema sabem que no s’esgotarà mai del tot, les magnituds en què es mou el cru són d’unes dimensions que qualsevol variació a la baixa en la seva producció o oferta al mercat internacional provoquen un daltabaix financer i polític. La situació a Myanmar (són els canaris de la mina), per posar un exemple, ha estat originada per l’increment brutal del preu dels hidrocarburs, i la seva resolució torna a passar per l’or negre doncs Xina i les companyies occidentals prefereixen les garanties que dóna el règim birmà  de l’explotació dels seus recursos naturals per damunt de les llibertats i el dret a viure i alimentar-se del seu poble. 

Contradicció. Aquest anunci del ministeri pretèn conscienciar sobre l’estalvi energètic, batalla quasi perduda com la dels 8o Km/h. Tota una divisió mediàtica encapçalada pels anuncis d’automòbils pretesament ecologistes, la cultura de la fórmula 1, els sindicats d’automobilistes, diaris pròxims a interessos de la indústria del cotxe posa qualsevol iniciativa en benefici de la comunitat en la picota doncs prevalen els interessos particulars ben defensats pel capital privat.

Fugida endavant. Els polítics, fidel reflex de la societat,  no només no qüestionen el creixement econòmic, sinó que el fomenten, la qual cosa encara empitjora més la situació doncs es necessita més energia i s’ha de contaminar més. L’espiral del creixement no s’atura. Créixer a Occident actualment significa condemnar a la mort energètica a la resta del planeta.    A Catalunya existeix un moviment que postula el decreixement però està a les beceroles i no s’ha organitzat com a partit polític, esperem que no arribin massa tard.

Males noticies? Diuen els entesos que els camps petrolífers s’esgoten (peak oil) , significatius són els de Ghawar a Aràbia Saudí i Cantarell a Mèxic, bé això hauria d’ocupar més d’una portada i un programa de televisió però en aquest món xupiguai que vivim només podem aspirar a veure els efectes d’això si trobem un forat entre el futbol, les carreres de cotxes i la publicitat del futbol i de cotxes, és a dir, parlarem de l’últim atemptat, l’última revolta civil,  l’última regularització de feina, etc. La causa la passarem de puntetes (declinació del petroli).

La solució. George W. Bush ens deixa com herència del seu brillant mandat el remei: no és altre que la tercera guerra mundial que sens dubte revifarà l’economia i posarà el petroli que quedi en les mans adequades, uns patirem més, altres menys, però en la comptabilitat final hi haurà molt que reconstruir, feina per tothom i menys gent que alimentar. Sens dubte és l’expressió menys plàcida del lliure mercat.

El passat dia 22 de setembre el moviment pel Decreixement va sortir al carrer per reinvindicar unes viles, pobles i ciutats sense cotxes, aquests artefactes que ocupen l’espai públic, contaminen l’aire (1.200 morts cada any per problemes respiratoris i malalties cardiovasculars, primera causa de mort en població jove), causen soroll i per tant estrès.

Molt encertadament van denunciar com la gasolina ens fa més dependents energèticament i econòmicament en fer el joc a les multinacionals del petroli.

El moviment va organitzar una jornada amb xerrades i tallers de divulgació sobre l’absurditat i l’obscenitat moral d’un model econòmic que expolia, exclou i malmet el futur de les properes generacions al perpetuar un creixement infinit en un món finit.

La bicicletada i la batucada van ser un èxit,  curioses van ser les reaccions d’aquells que es creuen que la calçada els pertany. La força del costum ha creat en els conductors de cotxe la creença que el carrer és seu, cal combatre aquest supòsit tan tòxic.

El moviment és a les beceroles i està creixent. Però cal que maduri, prenent decisions sempre dins de la legalitat, per tal que no sigui objecte de la crítica demagògica i de les conseqüències de situar-se fora de la llei, a més de mostrar una manca de recursos.

Les accions ens han de deixar sempre veure i sentir les idees.

El Decreixement creix.

Estaríeu disposats a veure més de dues hores seguides d’anuncis a la televisió?

Això és el que ofereix, acompanyat d’un so ambient hipnotitzador,   

“ l’espectacle” de la Fórmula 1.

Quines són les qualitats d’un suposat espectacle consistent a veure uns artefactes donant voltes a una pista de forma cíclica i obsessiva com si es tractés d’un Scalextric?

La febre que desperten aquestes carreres només es justifica amb l’enorme inversió de màrqueting que hi ha al darrere, els pilots són mercenaris de la més burda estratègia publicitària. És l’exemple paradigmàtic de com es construeix un imaginari col·lectiu a partir del paroxisme publicitari, sens dubte, una lavativa cerebral. Quant trigarem en ser seguidors de marques enlloc de clubs de futbol (com ja succeeix al bàsquet)

Cada pla televisiu és inevitablement presidit pel logo d’una marca. En l’últim campionat celebrat a Catalunya, la realització televisiva es va centrar en les posicions intermèdies perquè els cotxes que les disputaven lluïen publicitat, i no el cotxe de Ferrari, que anava primer, però que va haver de treure’s les enganxines del seu patrocinador en estar prohibida la publicitat de tabac a Espanya. Sapigueu que és la pròpia organitzadora de les curses qui punxa les imatges a totes les televisions del món
 
Capítol a part mereixen aquestes televisions, còmplices i participants de la organització, que arriben al límit de comprar de drets per emetre anuncis. Paradoxal resulta també que a TV3 coincidís la setmana dedicada al canvi climàtic amb l’emissió d’un campionat. No se m’acut pitjor favor al medi ambient que enaltir la velocitat i la cultura del cotxe.

Per últim, cal recordar que aquesta xarxa d’interessos està presidida per una persona que posa com a condició per construir un circuït a València, la victòria electoral d’un partit polític determinat. Quan seran els propis partits els que es convertiran, si no ho són ja, tristes titelles de les agències de mitjans, contractats al millor postor?

La publicitat està desfigurant la societat i l’està convertint en una cosa que no és capaç de mirar-se al mirall anomenat dignitat. Pagarem perquè ens embrutin, endeutin i contaminin.

STOP a la publicitat! STOP a l’utilització de diners públics per emetre la Fórmula 1.

Signeu aquí la sol·licitud perquè Televisió de Catalunya deixi d’emetre la Fórmula 1.

El Papa denúncia que a Europa falten nens i s’ha tornat egoista (noticia publicada a La Vanguardia el 8 de setembre 2007)

 El papa Benedicto XVI (izq) conversa con varios niños durante su visita a la Basílica de Mariazell  /  EFE / Robert Jaeger

La conducta sexual destinada a la reproducció en l’espècie humana és quelcom  molt arrelat a la nostra memòria genètica i cultural.  Els nostres avantpassats ja van diferenciar  el fet de tenir relacions sexuals amb la finalitat reproductiva, més endavant la cultura i la tècnica han modulat la reproducció humana.

L’Església catòlica i el seu sacerdot en cap Benet XVI tornen a equivocar-se dient que és egoisme no tenir fills, segurament és al revés, quins motius de generositat tenen els pares a l’hora de tenir fills? No és més desprès fer-se càrrec dels infants desamparats que són al món per la manca d’egoisme d’altres ?   No és més generós fer activitats en benefici de la comunitat que tenir fills per consolidar la relació i/o donar sentit a la pròpia vida? 

Les religions es comporten com els xamans de Rapa Nui (pel·lícula que us recomano), on una població en creixement continu acaba amb els recursos limitats de l’ illa i per tant acaba amb aquesta civilització.

Els polítics també contribueixen des de fa anys amb visions de curt termini (us enrecordeu del que deia Pujol ?) a estimular la natalitat per garantir les pensions i la mà d’obra, sembla una fugida endavant que no té cap sentit perquè d’aqui dues generacions caldrà encara més gent ( més metges, més mestres, més policies, més de tot fins quan ?), l’última del govern espanyol és donar diners a qui tingui fills, què hi farem…

La superpoblació i la massificació són causes objectives del deteriorament del nostre entorn, de la degradació de la qualitat de vida i del valor de la vida, és una amenaça real per la humanitat.

Una societat en Decreixement ha d’afavorir polítiques d’acolliment abans que de reproducció.

1. Qualitat de vida (treballar per viure..) vs Nivell de vida

10. Planificació, regulació i intervencionisme vs Lliure mercat 

Jibendue

Un concepte que desconeixia i que m’agradaria compartir amb vosaltres és 
la Taxa de Retorn Energètic (TRE) que diu: Donat un sistema per a l’obtenció d’energia a partir d’una font determinada convertint-la en una font utilitzable pel ser humà, es defineix com TRE el quocient de l’energia finalment proporcionada per el sistema entre l’energia necessària per construir i mantenir aquest mateix sistema.
La TRE doncs ens pot explicar entre altres coses per què les energies renovables no són tan renovables, perquè depenen en bona mesura de la infraestructura prèvia i la disponibilitat de recursos fòssils que ens permetin crear i mantenir aquesta estructura “renovable”.  També ens explica que l’èxit del petroli esdevé perquè extreure els galons de petroli té un cost energètic menor que l’energia extreta (per exemple: treure 4 barrils costa energèticament 1 barril), així trobem que treure petroli fa un segle  tenia una TRE major a l’actual tot i els avenços tècnics actuals perquè cada cop és més difícil extreure el petroli. Els biocombustibles mostren una TRE baixa i per tant són quelcom que no substituiran de forma efectiva el petroli i arrasaran el territori i la diversitat agrícola amb la seva fesomia humana.

Vull afegir a la TRE un altra sigla, la P de personal, (TREP), quina és la taxa de retorn energètic personal de les nostres vides? Crec que és un càlcul  que hauríem de fer tots plegats, segurament ens n’adonaríem  que molts cops dediquem esforços personals a fer activitats (treball, transport, oci) les quals ens reporten una TREP negativa, el primer exemple que em ve al cap són aquestes famílies que deixen els seus fills en guarderies i mainaderes per poder mantenir uns ingressos que segurament no necessiten, els seus fills desatesos afectivament seran presa de TREPS encara més negatives, teniu algun exemple vosaltres? S’accepten comentaris.

Aquests llocs han crescut com a bolets en els últims anys empesos per la festa immobiliària en la que tots hem participat activament o com a espectadors.  Causes d’això: l’ alliberament del sòl, els preus de la vivenda a les ciutats, la manca de planificació, la demanda creixent,  el finançament dels ajuntaments, la voracitat econòmica de les empreses del sector, etcètera.

Projecte Benicasim Golf

Aquestes zones han passat de ser segones residències a ser vivenda habitual en molts casos i en altres són cases i pisos buits deu mesos l’any (poc eficaç, oi?),  Mentrestant més persones han quedat fora d’aquest joc del capitalisme consumista  i esperen millors oportunitats o van a lloguer, la qual cosa demostra que les vivendes no s’han fet amb un interès social, i evidentment no s’ha tingut en compte aspectes socioeconòmics i mediambientals, res de res simplement construir on la tècnica ho permeti i sigui més barat per aconseguir el màxim benefici.

Tot plegat respon a la lògica del creixement com a panacea de la societat, aquesta panacea la defensen economistes i polítics sense questionar-se d’on prové i on ens porta, a més a més s’ignoren els resultats i alguns mes cínics ho atribueixen a que no hi ha prou creixement, d’alguna manera intueixen que deixar de “créixer” és incompatible amb el sistema econòmic actual. En definitiva en quatre anys no cal complicar-se la vida deuen pensar, però bé aquest no és el tema que volia plantejar doncs ja ho fet en altres entrades.

Què farà tota aquesta gent quan a més a més de pagar una hipoteca en molts casos creixent hagin de fer front a un preu creixent de la benzina i/o carència crònica de benzina? Tenint en compte, que no s’està ampliant cap línia ferroviaria, i en qualsevol cas la dispersió d’urbanitzacions dificulta un xarxa efectiva de transport públic. Aquest estil de vida de moure’s en cotxe per anar treballar, per anar a comprar el menjar a centres comercials, per anar a qualsevol lloc en cotxe té els dies comptats donat que el preu de la benzina continuarà pujant i acabarà sent una rèmora determinant.

No vull pensar què passaria si a més a més hi haguessin racionaments producte d’haver malgastat més de la meitat del petroli que hi ha a les entranyes de la terra (pic de Hubbert) . Si s’està parlant de que queden quaranta anys de petroli amb el consum actual, atenció!!!!! Com poden tenir la barra de continuar construint carreteres? El problema no es d’aquí quaranta anys que ja és molt aprop, sinó perquè la fi del petroli barat es a la cantonada doncs una demanda superior a la oferta estancada pels límits físics crearà unes tensions polítiques i econòmiques desconegudes fins ara, suposo que per això alguns s’aventuren a Irak o compren tot el petroli del Sudan encara que hagi un genocidi al Darfur.

Els “optimistes” poden pensar que trobaran més petroli o alguna alternativa efectiva  que empenyi els cotxes, això respòn a la idea antropocèntrica inherent a l’ésser humà alimentada per un segle de descobriments. En qualsevol cas el creixement infinit ens porta al col·lapse mediambiental, només veig una sortida que és el decreixement i la contracció :  la planificació i regulació  econòmica, social i ecològica.

Cada cop que posem benzina estem signant la condemna a mort de milers de persones entre elles nosaltres mateixos,  això és així perquè l’esgotament dels recursos naturals provoca que els estats del món occidental vulguin controlar els jaciments de petroli de l’Orient Mitjà.

Siguem conscients que la nostra relació amb l’energia, ja sigui gas, petroli, etanol té conseqüències en vides humanes directes i indirectes.

Els recursos s’estan esgotant com indiquen els següents fets:

Augment dels preus de les matèries primes.

Augment dels preus dels combustibles fòssils.

Augment de la demanda.

Guerres per controlar els recursos energètics.

Esgotament dels jaciments.

El capitalisme consumista amb la recepta del creixement econòmic  no es pot sustentar sense explotar els recursos naturals, però la terra és finita i els seus recursos també.

Aquesta dinàmica a on ens porta?

A la patètica idea de voler omplir dipòsits de cotxe amb biocombustibles amb el conseqüent encariment del blat de moro i la mort de miles de persones que depenen d’aquest aliment bàsic. A més a més els biocombustibles continuen generant C02 ja que els arbres tallats per plantar els biocombustibles deixen de recaptar-lo. En definitiva un despropòsit.

Qui aixecarà la veu per dir prou!! ?

Qui dirà que no cal créixer més en cap aspecte (població, urbanisme, carreteres, etc) i que el que cal és madurar?

Quin poble serà capaç d’obligar els seus governants a canviar el rumb de la seva nació (menys dependència energètica)

 i ser l’abanderada en aquesta lluita per la supervivència que s’apropa?

L’estil de vida occidental està ferit de mort, la il.lusió de la tecnologia no aconseguirà parar el declivi energètic, només els

pobles independents energèticament sobreviuran, serà Catalunya un d’ells?

El veritable progrés social no consisteix en augmentar les necessitats, sinó en reduir-les voluntariament; però per assolir això, fa falta ser humils. 

Mahatma Ghandi

Una bona idea ha arribat a la capital de Catalunya: instaurar un servei de bicicletes públic. Crec que la seva aplicació ha estat un èxit, i cal reconéixer-ho, doncs no sóc partidari de la crítica sistemàtica als governants facin el que facin.

És una bona idea perquè el bicing ens permet moure’ns per uns preus populars i amb uns criteris de racionalitat. És una bona idea perquè fa del tot innecessària la idea de tenir en propietat una bicicleta i per tant la cultura de tenir en propietat coses que no calen. Per tant 50.000 persones a 15 de juny  poden moure’s amb 1.500 bicicletes (sostenible, oi?).

Per cert, el car-sharing no és això?

Un altre avantatge del bicing és l’ocupació de la calçada competint amb els cotxes, això necessita  de la participació decidida dels ciclistes per tal de no cedir i passar-se a  la vorera, perquè no es tracta de molestar els vianants sinó d’ocupar l’espai que ens pertoca, que no és altre que la calçada. Circular amb cotxe per Barcelona ha de ser car, aparcar-hi també i circular-hi ha de ser absurd, de fet molts cops ja és així, però alguns no es volen adonar-se’n i insisteixen amargar-se la vida, el problema és que ens resten qualitat de vida a la resta amb la seva invasió de l’espai públic.

Una altra petita virtut del bicing és que la majoria d’aparcaments per les bicis són a a la calçada i treuen el llocs de la zona blava i verda per tant hi ha menys aparcaments. Molt trànsit es produeix per la vana esperança que tenen els conductors de trobar lloc per aparcar, així carrers on han desaparegut els aparcaments el trànsit s’ha reduït considerablement.

Benvingut el Bicing, esperem que s’extengui a tota la ciutat i arreu de Catalunya.