Prohibim els cotxes [creixement infinit impossible en un món finit]

L’actualitat està molt moguda, el sistema capitalista trontolla perquè és insostenible, tot i així, les receptes que ens donen són, bàsicament, més creixement econòmic. El model de creixement infinit de la globalització es sustenta en dogmes com ser competititius i productius. Sembla que el canvi climàtic, la fam, l’esgotament dels recursos naturals, el terrorisme, la desaparició de fauna i flora, tot plegat no és motiu suficient per qüestionar-se cap a on anem.

Augmentar la competitivitat i la productivitat es fonamenta en la moderació salarial, la flexibilitat laboral (flexiseguretat) i jornades laborals de més de 60 hores pactades lliurement entre treballadors i empresaris. Pobres treballadors pobres.

Un incís, cada cop sóm més aprop del ministeri de la Veritat i de l’Amor com diria G. Orwell a 1984, flexiseguretat vol dir: sou una merda i us putejarem encara més

No hi ha feina, augmenta l’atur, jo dic: i tant que n’hi ha de feina, el que no hi ha és feina rentable econòmicament, és a dir, crea un lloc de feina és molt fàcil, si l’important fos donar benestar social, cobrir les necessitats de les comunitats. Ara bé, quan el criteri és que algú hi pugui sucar (multinacionals principalment) llavors la feina és la justa, mal pagada i, efectivament, molt productiva i competitiva. El colonialisme del segle XIX també era molt productiu i competitiu pels europeus i bé va sentar les bases del drama actual africà.

La realitat ens mostra com molts sectors socials són desatesos no perquè no hi hagi gent disposada a treballar sinó perquè ningú no vol pagar la factura perquè no és rentable. És el cas dels cuidadors de gent gran, serveis públics com la sanitat i altres sectors que són abandonats o tiranitzats pel sector privat mitjançant subcontractes i altres pràctiques competitives.

Poder si no hi hagués tanta obsessió per vendre, consumir i competir, els diners no serien el més important de la feina, potser no seria heretgia parlar de jornades de sis o quatre hores, llavors l’important seria la qualitat de la feina, el temps lliure, les relacions socials, la qualitat social en definitiva. Poder llavors tothom treballaria perquè treballar seria atractiu però, com dic, no pel sou sinó perquè el que es produiria seria més enriquidor i útil per la societat, i no aquestes ingents quantitats d’escombraries físiques i mentals.

Estic parlant de Decreixement, companys!!!

- Relat de ficció -

El 2014 la realitat demogràfica, social, econòmica i energètica es va imposant a la ficció del creixement i el consumisme. El capitalisme comença a fer fallida de forma global 24 anys després de la caiguda del mur de Berlín.

L’atur afecta el 28 % de la població activa, l’economia domèstica dels individus ha anat empitjorant dia darrere dia, les classes mitjanes s’han convertit en una reserva índia. A cada família hi trobem de mitjana una persona gran amb una pensió baixa, una a l’atur i un altra amb treball precari intermitent o en l’economia submergida. Els més afortunats treballen des de casa per internet. El teletreball s’ha anat imposant a la força, tot i que s’ha perdut gran capacitat productiva. Per a assegurar l’accés a internet a les empreses, s’ha restringit l’accés públic. Les fallides constants en les comunicacions per satèl·lit i l’alt desenvolupament d’internet els últims anys han obligat a l’administració a racionar l’amplada de xarxa.

La sanitat pública ha esdevingut una vall de llàgrimes i els recursos humans i tecnològics són escassos i deficients. L’esperança de vida ha baixat fins als 69 anys pels homes i als 75 per les dones i continua en declivi.

La delinqüència ha augmentat a l’àrea metropolitana de forma i manera que la policia és incapaç d’atendre tots els robatoris, de vegades cruents, els conflictes entre diferents comunitats que s’han constituït a l’entorn de llurs identitats i altres delictes.
A les afores, els que han resistit amb pous d’aigua i molins de vent el desproveïment elèctric, hídric i de combustible durant mesos, han adquirit armes per contrarestar els continus assalts violents a la propietat.

Urbanitzacions i poblacions amb alt poder adquisitiu, com Matadapera, financien la seva seguretat privada i s’emmurallen. En aquest cas, per exemple, l’entrada a la població és restringida als residents, convidats i serveis oficials i privats, com l’abundant cos de policia privada que s’ocupa de la seguretat. El Tribunal Constitucional encara no s’ha pronunciat després de dos anys que la Generalitat va interposar una demanda a l’ajuntament per violar la lliure circulació de persones pel territori, però és conscient que molts mossos d’esquadra viuen en aquestes poblacions fortificades. Les tanques amb espines de Matadapera van ser instal·lades arran dels robatoris en els horts que abasteixen aliments a la població molt més barats que els del mercat lliure.

Altres urbanitzacions no han tingut tanta sort, un exemple és Les Pungoles, pertanyents a Sant Antoni de Vilamajor, aprop de Cardedeu, on la manca d’electricitat recurrent i una mala logística alimentària ha provocat l’abandonament progressiu de la urbanització, tot i que s’havien creat horts propis que més tard van ser ocupats per la població enfurismada de Cardedeu.

A principis de la dècada molta gent va perdre la feina o simplement la va abandonar perquè el cost d’anar a treballar no compensava el sou que es cobrava. Molta gent ha emigrat al camp i a la Catalunya interior, on els pobles de tota la vida s’han organitzat en comunitats agrícoles en les quals comencen a sorgir les primeres tensions per establir quins límits s’ha de posar a la immigració cada cop més massiva de ciutadans de la costa. Aquestes comunitats exporten els seus excedents a la metròpoli però això sí, a un preu “just”. Donada l’alta demanda el preu s’ha encarit desorbitadament, malgrat tot, els preus dels productes autòctons són més econòmics que les importacions que arriben al port de Barcelona en vaixell des d’Almeria en comptagotes i fortament custodiades per l’exèrcit espanyol .

Ciutadans que fa cinc anys mandrejaven davant de l’ordinador se’ls sent cruixir els dents quan s’han d’ajupir molts cops al dia per poder tenir el plat a taula. No cal dir que l’abundància d’antany ha desaparegut, la varietat també. Es continua menjant tres cops al dia però cal dedicar el 70% del sou per a adquirir els aliments. El 30% restant es dedica a l’energia i la mobilitat. Un quilo de pa val 100 euros, el sou mitjà és de 3.000. La Generalitat dispensa a les persones amb atur de llarga durada i fills a càrrec tiquets per cinc quilos de pa al mes que han de bescanviar de forma nominal en els forns oficials que han substituït el guirigall d’establiments del passat. El mercat negre d’aliments i benzina és fortament perseguit per lleis autonòmiques i estatals.

Amb factures de 800 euros mensuals de llum i aigua s’ha aconseguit que tota la població que la pot pagar pugui tenir llum a la nit durant unes hores. L’aigua està vigilada per unitats creades per la Generalitat que la vetllen desde el seu origen fins el seu consum final. A la ciutat només n’hi ha unes hores en canvi el camp té garantit el subministrament per al cultiu d’aliments.

El 2014 un cotxe de combustió interna de segona mà val 100 euros, omplir-lo de benzina val 600. Els carrers estan plens de cotxes abandonats que l’administració retira més lentament del que voldrien els veïns, alguns són utilitzats pels sense sostre i addictes a les drogues. Qualsevol cotxe aturat més de 24 hores en una zona sense protecció privada té un risc molt alt de patir vandalisme, ha sorgit un moviment juvenil anomenat carturning que descarrega la fúria i frustració creativa sobre els cotxes. La major part de la gent ha abandonat la idea de comprar qualsevol cotxe completament elèctric, amb un preu aproximat de 100.000 euros, sense abans aconseguir viure en zones autoorganitzades o protegides.

El transport de mercaderies per carretera desapareix paulatinament i les línies ferroviàries són prioritat nacional. S’estan construïnt dues centrals nuclears prop de l’Ebre a corre cuita tot i que és segur que no s’enllestiran a temps, doncs França ha de contentar la demanda interna i alemanya, i s’ha previst el tall de subministrament a l’estiu, tot i l’alt preu que ofereix la Generalitat per KW.

Un pis que s’havia venut a principis de segle per 300.000 euros, costa en l’actualitat al voltant de 90.000. En barris dormitori molts habitatges han estat abandonats per impagament, falta de feina aprop, de subministraments bàsics o senzillament per manca de manteniment de la comunitat de veïns que es veu incapaç d’afrontar les despeses que necessiten uns edificis que es van fer amb criteris d’abundància.

Continuarà….

Escollir els hàbits de vida és fonamental alhora de viure en decreixement i aturar la roda obscena de la publicitat i el consumisme. És una elecció que ens pot apropar més a l’estabilitat, el control i la satisfacció personal en les nostres vides i per tant no hauria de ser cap sacrifici sino un motiu de plaer.

SI VOLEU CANVIAR LES VOSTRES VIDES I EL MÓN NO COMPREU, NO CONSUMIU

El consumisme (vídeo)
El consumisme II (vídeo)

A l’Horta de Sant Joan no volen molins de vent a les seves contrades tot i els beneficis econòmics que anunciaven des de l’ajuntament i a pesar de les amenaçes econòmiques en cas de victòria del vot negatiu.

Poder a l’Horta de Sant Joan no tenen clar qui serien els beneficiats pels suposats beneficis.

Poder a l’Horta de Sant Joan no volen els beneficis econòmics perquè han conclòs que no seran més feliços amb aquests suposats beneficis econòmics, poder s’estimen més un territori lliure de la pressió de més carreteres, més pisos, més gent, més soroll, més “beneficis” en definitiva.

Poder a l’Horta de Sant Joan saben que el creixement té límits i per això els apòstols del creixement infinit han topat amb aquest No abassegador.

Poder a l’Horta de Sant Joan saben que l’energia eòlica és renovable però no un comodí per continuar explotant el territori per mantenir un estil de vida insostenible.

Poder a l’Horta de Sant Joan es qüestionen cap on va aquest món que prioritza omplir dipòsits de benzina amb agrocombustibles abans que garantir l’alimentació a la població del món.

Poder a l’Horta de Sant Joan no s’han cregut això del creixement sostenible, ells saben que la literatura permet moltes llicències però la realitat no, són gent amb arrels a la terra.

Poder a l’Horta de Sant Joan prefereixen quedarse a les fosques abans que veure amb la llum eòlica com el món es converteix en una subhasta per la vida.

Per aquest motiu proposo l’Horta de Sant Joan com capital del Decreixement, població proporcionada en que l’autonomia energètica, alimentícia i l’autogestió és possible si el poble s’ho proposa.

 Miami sense llum.

 (Foto:ATP)

A l’estiu a Barcelona vam tenir una apagada i vam escoltar amb resignació com molta gent parlava del Tercer Món, bé a Estats Units ahir ahir va patir una apagada que ha afectat a Florida, a més de 4 milions de usuaris sense que encara s’hagi restablert completament el subministrament. Estats Units és el primer món encara i en el següent gràfic podem observar com les apagades no han disminuit en els darrers anys, han augmentat en freqüència i nombre d’afectats.

gràfic que he tret de crisisenergetica.org

Tot plegat ens demostra que el “desenvolupament” (creixement) sense límits és contraproduent i és la causa dels  minicol.lapses que es van produïnt al primer món. Els sistemes complexes són més fràgils i necessiten mes energia, fins on volem arribar?

Els factors explicatius del creixement és per una costat mantenir la gent ocupada, és a dir, amb feina per tal de garantitzar la pau social i el status quo, i per l’altre poder tornar els interessos en un sistema financer en que l’usura és vista amb normalitat, ens hem d’adonar que mai podrem tornar els interessos, doncs a mesura que es crea el diner es va creant l’interès. Aquesta usura està posant en mans d’un conglomerat de multinacionals i banquers tots els mitjans de producció,el patrimoni del món i malgastant els recursos naturals, a canvi de que?

Ens hem venut, hem venut els nostres fills i la seva educació a canvi de més feina, més diners, mòbils, cotxes i altres pocasoltades, hem venut el nostre territori, hem venut el nostre temps, hem vengut el Tercer Món, hem vengut la natura, hem venut els nostres veïns, ens hem venut com a societat, ens hem venut al cant de la sirena dels interessos particulars, i ara som a punt d’embarrancar als esculls de la misèria general, som a temps de recuperar la dignitat?

Quan més globalitzada estigui Catalunya més devastadors seran els efectes pel nostre poble quan esclati la guerra global pels recursos.

Proposo tres mesures per aturar el cop són:

Relocalitzar l’agricultura, és a dir, fomentar l’agricultura sense petroli en el nostre territori (cal gent a patades).

Fomentar els oficis (cal gent a patades) quelcom útil.

Gestionar la demanda de fluxes energètics per anar cap al decreixement i la independència energètica.

Això ens donaria una vertadera independència condició imprescindible per la independència política.

Pel seu gran interès i amb la voluntat que s’en faci la seva màxima difusió com a document d’ introducció al decreixement i a la consciència sobre els límits del món penjo en el següent enllaç el reportatge emès a TV3 el passat 27 de gener al programa 30 minuts titulat[[[[[ Consumint el planeta]]]]]

Tot i que discrepo d’algunes de les polítiques comercials que segueix TV3 (ex: Fórmula 1), he de dir que comparativament amb la resta de televisions estatals és al meu entendre la més imparcial politicament i la que ofereix més servei públic.

El reportatge aborda un tema que es obviat per la ortodoxia econòmica, la dependència del sistema econòmic actual dels fluxes energètics a un preu irrisori. Ara, quan els preus començen a pujar i ja notem al primer món, doncs al tercer món ja fa temps que ho noten, les conseqüències i com el nostre estil de vida depèn dels recursos naturals. El reportatge posa de manifest quatre idees força a destacar:

Les limitacions del planeta per donar sortida al creixement indefinit.

El model consumista és insostenible.

Els index de felicitat no augmenten tot i que augmenti el creixement econòmic, de fet  començen  a decaure en el món occidental.

El sorgiment de moviments i estils de vida que viuen en decreixement.

He trobat a faltar una idea, com es relaciona tot això amb la pobresa mundial i els beneficis de les corporacions transnacionals i la banca.

Salut i decreixement

Addictes al PIB i al creixement. Hem de consumir per tenir el plat a taula. Ho descrivia així una noia al brillant reportatge de 30 minuts a TV3 d’ahir titulat Consumint el Planeta. La maquinària econòmica no es pot aturar, sembla doncs que les reduccions fiscals van encaminades a que consumim més perquè no es perdin llocs de feina. Això hauria de fer adonar que la producció avui en dia no es determina per cobrir necessitats sinó per guanyar diners. Fins i tot,  l’alimentació, la vivenda, la seguretat i l’educació estan sucumbint a aquest parany.

Consumim per salvar-nos o per allargar l’agonia? Cada cop apareixen més senyals d’esgotament del capitalisme, l’energia disponible minva, i les desigualtats producte de l’expoliació energètica augmenten crean greuges i injusticies que alimenten els conflictes ètnics, socials i el terrorisme . L’equació és la següent: “benestar” de 1000 milions de persones = degradació del planeta + probresa de 5000 milions de persones + condemna de les generacions futures.

El creixement econòmic és com una droga que cal injectar al moribund perquè continuï viu. Els bancs centrals fan injeccions de capital per donar liquidesa en els bancs, abaixen els tipus d’interès i volen estimular el consum. Augmentar el consum augmenta el CO2 i accelera l’autodestrucció en tots els àmbits (personal, familiar, social, mediambiental, etc).

Els problemes energètics i ecològics apareixen per tot arreu (Myanmar, Xina, Argentina, Sudàfrica,  ), l’economia depèn de l’energia barata i aquesta cada cop ho és menys de barata, la crisi econòmica és inevitable doncs els límits físics són els que són.

Tot això és així perquè uns quants banquers i corporacions volen acumular tota la producció i el poder, els diners ja els tenen perquè els fan ells amb l’impremta, els apunts bancaris i l’enginyeria financera.

Alternatives. Cal sortir del capitalisme, del creixement econòmic, i del desenvolupament. No cal més gent ni cal més diners ni cal més electrodomèstics. Els diners no es poden convertir en energia. La política ha d’agafar les regnes de l’economia. 

Salvem-nos abans que sigui tard!!! deixem de comprar cotxes!!! deixem de consumir!!!

“Les pluges del darrer mes no contribueixen a la recuperació dels embassaments  i continua la situació d’excepcionalitat a tot el territori”.  Nota de premsa de l’Agència Catalana d’Aigua

L’aigua tampoc és infinita, la demanda és superior a la disponibilitat, és fàcil reconèixer això, alguns no obstant, prefereixen dir que no plou prou, és clar que no plou prou, no plou prou per consumir aigua de forma massiva i indiscriminada, mai no plourà prou per malbaratar l’aigua i crèixer exponencialment.

“	Medi Ambient i Habitatge projecta la tercera dessalinitzadora de Catalunya a Cunit  “

Les dessaladores, el nou recurs dels optimistes tecnològics són una solució de mal pagador, doncs la ingent energia elèctrica que necessiten d’on sortirà? És clar de l’energia nuclear i on faràn les noves centrals nuclears? i els cementiris de residus ? Potser els construiran a Mauritània per ajudar el seu PIB, serà la solidària contribució d’Occident en substitució del Dakar? I quan s’acabi l’urani continuarem fent electricitat del gas? Aquest gas d’on vindrà, d’Argèlia? ¿ De Rússia? I aquests països quan necessitin ells el gas o algú els hi pagui millor que farem? Anirem a conquerir-los com els EUA a Irak o Iran?

Sempre ens quedarà el carbó, ja veig una Astúries pletòrica amb les mines reobertes i al 100% de funcionament,  llàstima que el Co2 emés per l’extracció i combustió del carbó és altissim però com no tindrem gas per la calefacció domèstica i si és cert això de l’escalfament del planeta ja anirà bé que puji la temperatura global.

Els sistemes més complexes necessiten de més energia, quan valdrà l’aigua quan l’hagin de portar amb vaixells empesos pel l’or negre? 

Les restriccions són a la cantonada, les restriccions en aigua, llum, gasolina, etc.  Cal un decreixement regulat.

El col.lapse enèrgetic i social és inevitable si no sortim d’aquest peix que es mossega la cua que és el creixement ecònomic d’uns pocs a costa de molts i amb els recursos de les generacions futures.

El cotxe, el turisme, l’automòbil, el vehicle… Un invent del segle XIX i des de llavors, ja han passat més de 100 anys, hem passat de la utilitat al fastic. A l’acualitat podríem classificar aquest artefacte somniat per molts i malson per la resta, de llast vital, doncs les seves suposades virtuts han estat anul·lades per un ús indiscriminat i massiu.

En la civilització del cotxe s’han posat al centre de les nostres energies aquest vehicle i les seves infraestructures, és a dir, una cultura d’on hem passat de servir-nos del cotxe a servir-lo amb el nostre treball, salut, medi ambient i amb el més important: la nostra vida.

L’activitat motoritzada causa un milió dos-cents mil morts cada any de mort directa, les provocades per la contaminació s’estimen en el doble, i provoca més de 50 milions anuals de ferits. Aquestes xifres per sí soles hauríen de fer-nos reflexionar com és possible que encara no es legisli obligant al fabricant limitar els turismes a 120 Km/h quan la velocitat excessiva és la causa del 29% dels accidents mortals. A Europa, la sinistralitat al volant mata més joves que la Sida o les drogues, en definitiva, vides truncades, famílies trencades.

No obstant, la publicitat dels cotxes està fora de control amb anuncis de tot tipus on es fa un flac argument a la realitat, mostrant carreteres buides, paissatges idílics i famílies felices. El màrqueting vulgar o sofisticat ha fet osca en una societat incapaç de defensar-se de l’envestida constant de les agències que impulsades per la indústria i administracions vacil·lants que no aconsegueixen posar  fre a la lacra en la salut i en el medi ambient que representa l’ús abusiu i sense límits de l’automòbil privat.

El cotxe, convertit en apèndix de la personalitat, ja no és una eina per anar d’un lloc a l’altre, sinó un aparador on lluir el pitjor del capitalisme consumista, doncs en un cotxe es manifesten i convergeixen els mals del desequil·libri econòmic i social.

És el símbol del sant grial de l’anomenat creixement econòmic, tan benerat per aquells sacerdots de l’ortodòxia neoliberal anomenats economistes, que no procuren matissar el creixement amb altres paràmetres de caràcter medioambiental o social, al contrari, aquests criteris són l’estorb que dificulta el creixement econòmic doncs segons ells el creixement és l’únic que pot garantir un estil de vida òptim, un exemple: el canvi climàtic frena el creixement econòmic, no diuen que el creixement és la causa del canvi climàtic.

El CO2 emès per la indústria del transport és al voltant del 25% del total emès a Espanya. Els espais envaïts pels cotxes i les seves infraestructures són enormes i empitjoren la nostra qualitat de vida. El soroll i la contaminació directa no s’han d’oblidar però no acaba aquí la llista perquè falten els “avantatges”: petits accidents, assegurances, reparacions, multes, impostos, grues, aparcaments, peatges i retencions quilomètriques.

 És necessària una nova cultura del transport i de la mobilitat on hi hagi una regulació d’acord amb els nous paràmetres ecològics i socials.

Demà és un dia important per l’escena internacional, les eleccions de Veneçuela per reformar la constitució marcaran un punt d’inflexió en la lluita entre l’imperi de les multinacionals i els pobles que intenten ser lliures de la dictadura del mercat  redistribuint la riquesa entre els els sectors més desafavorits (Cuba, Veneçuela, Ecuador i Bolívia).
Les democràcies occidentals, cada cop més mediatitzades i manipulades pels interessos de les empreses de la globalització, són titelles incapaces de regular ningun sector. L’última de la Unió Europea és augmentar els talls per publicitat a les televisions.

La credibilitat dels governants cau en picat quan demanen que tanquem l’aixeta per tenir aigua mentre les estacions d’esquí van fent neu artificial a dojo i els camps de golf i les construccions de formigó ennuvolen l’horitzó, o quan fomenten cinc minuts d’apagada i les llums de nadal només fan que créixer.

Tornant a Veneçuela, els mitjans de comunicació (Ex: R.Murdoch principal accionista de News Corporation) són una peça més d’aquest entramat en el qual parlen de democràcia (buida de contingut) però no parlen de precarietat, exclusió, expoliació i malbaratament de recursos, no parlen del sotmetiment a la dictadura del lliure mercat. Volen que tots siguem precaris, presoners de la dictadura de l’oferta i la demanda. Veneçuela no ha envaït cap païs ni ha atemptat contra la legalitat de cap altre país, no obstant està en el punt de mira dels neoliberals, en canvi, Xina, Rússia, Estats Units són beneïts pels estomacs agraïts.

Us deixo aquest document molt interessant.

http://www.dailymotion.com/video/xuwia_la-revolucion-no-sera-televisada