Prohibim els cotxes [creixement infinit impossible en un món finit]

Un concepte que desconeixia i que m’agradaria compartir amb vosaltres és 
la Taxa de Retorn Energètic (TRE) que diu: Donat un sistema per a l’obtenció d’energia a partir d’una font determinada convertint-la en una font utilitzable pel ser humà, es defineix com TRE el quocient de l’energia finalment proporcionada per el sistema entre l’energia necessària per construir i mantenir aquest mateix sistema.
La TRE doncs ens pot explicar entre altres coses per què les energies renovables no són tan renovables, perquè depenen en bona mesura de la infraestructura prèvia i la disponibilitat de recursos fòssils que ens permetin crear i mantenir aquesta estructura “renovable”.  També ens explica que l’èxit del petroli esdevé perquè extreure els galons de petroli té un cost energètic menor que l’energia extreta (per exemple: treure 4 barrils costa energèticament 1 barril), així trobem que treure petroli fa un segle  tenia una TRE major a l’actual tot i els avenços tècnics actuals perquè cada cop és més difícil extreure el petroli. Els biocombustibles mostren una TRE baixa i per tant són quelcom que no substituiran de forma efectiva el petroli i arrasaran el territori i la diversitat agrícola amb la seva fesomia humana.

Vull afegir a la TRE un altra sigla, la P de personal, (TREP), quina és la taxa de retorn energètic personal de les nostres vides? Crec que és un càlcul  que hauríem de fer tots plegats, segurament ens n’adonaríem  que molts cops dediquem esforços personals a fer activitats (treball, transport, oci) les quals ens reporten una TREP negativa, el primer exemple que em ve al cap són aquestes famílies que deixen els seus fills en guarderies i mainaderes per poder mantenir uns ingressos que segurament no necessiten, els seus fills desatesos afectivament seran presa de TREPS encara més negatives, teniu algun exemple vosaltres? S’accepten comentaris.

“…Clos ha xifrat en uns 350.000 el nombre d’usuaris de la xarxa elèctrica afectats per l’apagada que des d’aquest matí ha deixat sense suministrament part de la ciutat de Barcelona i el Baix Llobregat, i que està causant grans problemes en aquesta zona al deixar sense llum nombrosos domicilis particulars, comerços, hospitals, semàfors i transports públics, com el metro i els Ferrocarrils de la Generalitat. El tall de subministrament afecta tota la capital catalana –amb l’excepció d’algunes àrees de Sant Martí i la part dreta de l’Eixample–, així com zones de l’Hospitalet i Esplugues.”

“El delegat de Red Eléctrica Española a Catalunya, Lluís Pinós, ha afirmat que l’apagada s’ha degut a la caiguda d’un cable de 110 quilovolts en la subestació de Collblanc. El cable s’ha desplomat sobre el parc de transport de REE de 220 quilowatts i, com a conseqüència, s’ha perdut tensió a les subestacions d’Urgell i Maragall.”

 Diversos cotxes, davant un semàfor apagat a la cruïlla de Diagonal i Marina. Foto: D. SANCHA del Periódico. cat

extracte del Periódico.cat 23 de juliol de 2007.

Barcelona avui és notícia.

Per què ha caigut el cable de 110 quilovolts en la subestació de Collblanc?

Manteniment deficient, manca d’inversions,  personal subcontractat, sobrecàrrega de la línia, etc., ja ens ho faràn saber. Curiosament en un dia que ha començat amb més calor que els dies precedents tan benignes pels qui vivim a Barcelona  i amb vent de l’Oest (de terra molt calent).

Com és que la Generalitat ens adverteix que posem l’aire a 25 graus? Perquè no ens refredem? No, no és això, potser perquè preveuen que les puntes màximes de demanda   no es puguin atendre i per tant hi hagi una caiguda de la xarxa amb les conseqüències que això comporta.

Som conscients que tots els habitants de Catalunya no podem anar en 4×4 o qualsevol altre vehicle, banyar-nos a la piscina, utilitzar l’aire acondicionat i regar el jardí?

Catalunya, Espanya, Europa o Xina es troben a la mateixa situació.

On és el límit?

Els economistes creients en el creixement econòmic i el desenvolupament (colonialisme disfressat de globalització) ens haurien de contestar on està el límit del creixement demogràfic, urbanístic, econòmic, etc.

El capitalisme occident es sustenta en una energia abundant i per tant barata, convertim les materies primes amb combustible, electricitat i multitut d’objectes que després es consumeixen i/o consumeixen energia, això crea riquesa i benestar a una minoria (el primer món :1.200milions d’habitants escassos).

Per què ara alguns es lamenten que Xina vulgui imitar el desenvolupament occidental? Si no és bo que ho facin ells, per què era bo que ho féssim nosaltres?

La resta del món (5.500) és la que ha de garantir aquest suministre d’energia barata i patir les mancances en la seva pell si cal (Argelia proporciona gas, Nigèria petroli, Brasil cultius de blat de moro per fer biodièsel i diguéssim que no són països model).

El desenvolupament mitjançant el creixement econòmic basat en la sobreexplotació dels recursos naturals, el consumisme del ”pagui 2 emporti-se’n 3″ i el “compri-ho avui i pagui l’any que ve” a qui beneficia realment?

El camí invers no es pot realitzar, els diners no es poden convertir en energia, això ho deuen saber a les altes esferes doncs Irak ha estat envaïda i  l’Iran està al punt de mira.

Per què Bush aposta pels mal anomenats “Biocombustibles”? Perquè és ecologista o potser perquè s’apropa el peak oil?

Els “biocombustibles”, és a dir, cultius de blat de moro, consumeixen aigua i extensions quilomètriques de terra i necessiten derivats del petroli!!! A més que encareixen els aliments bàsics doncs aquest cultius més ben pagats desplacen la resta i tot per a que una minoria pugui anar amb cotxe amb les conseqüències que això té.

Als polítics els cal coratge per enfrontar-se a la realitat i és que el creixement infinit és impossible en un món finit.

Caldria que ho expliquessin, però les dinàmiques actuals són de fugida endavant (publicitat pretesament ecologista, consumisme, fomentar la natalitat per poder pagar les pensions aquesta última és la bajanada de l’any, etc) i de confiança il.limitada en la tecnologia, quan aquesta no genera energia sinó que en consumeix més fins i tot quan s’augmenta l’eficàcia energètica mitjançant la tecnologia (paradoxa de Jevons).

Califòrnia, Nova York, Alemanya, Argentina, Barcelona són el principi del que cada cop serà més freqüent, un món que no serà capáç de cobrir els creixements sostinguts (el creixement sostenible és una antinòmia)  de la demanda energètica i per tant els blackouts juntament amb l’escassedat de petroli, gas i aigua ens prepara tot plegat un horitzó inquietant.

Aquesta illa es diu Melkoya, situada a l’Àrtic, i com podeu veure ha patit una transformació que l’ha convertit en una planta de gas liquat.

Tot això es conseqüència de la recerca desesperada de reserves de petroli i gas per part de les grans companyies  per poder incrementar els beneficis donada la demanda i preu creixent de l’energia de les economies ”desenvolupades o en vies de desenvolupament”.

L’Àrtic s’esta escalfant també i cada cop és més accessible per a les prospeccions, el curs del desglaç és molt ràpid: des del 1979 ha perdut el 20% de la seva superfície glaçada. El desglaç obrirà noves rutes marítimes i pontenciarà conflictes entre països per aigües que fins fa poc no interessaven gaire.

És una nova febre de l’or que no s’aturarà a l’Àrtic, després vindrà l’Antàrtida on cada any es perden 152 quilòmetres cùbics d’aigua (cada kilòmetre cùbic és equivalent al trasvassament de l’Ebre). Qui aturarà la demanda impetuosa d’uns conductors de 4×4 afanosos d’un combustible “barat” que es pugui extreure de l’Antàrtida o de l’Àrtic, tant se val? Qui aturarà uns electors rabiosos que votaran els candidats que els garanteixin més “creixement”? A les generacions següents que les bombin.

Des d’una perspectiva històrica són els últims sospirs del capitalisme (desenvolupament, colonialisme i globalització). El que vindrà després no ho sé però hi ha un proverbi saudita que diu:

El meu avi anava en camell, el meu pare en cotxe, jo vaig en avió, el meu fill anirà de nou en camell…

Aquests llocs han crescut com a bolets en els últims anys empesos per la festa immobiliària en la que tots hem participat activament o com a espectadors.  Causes d’això: l’ alliberament del sòl, els preus de la vivenda a les ciutats, la manca de planificació, la demanda creixent,  el finançament dels ajuntaments, la voracitat econòmica de les empreses del sector, etcètera.

Projecte Benicasim Golf

Aquestes zones han passat de ser segones residències a ser vivenda habitual en molts casos i en altres són cases i pisos buits deu mesos l’any (poc eficaç, oi?),  Mentrestant més persones han quedat fora d’aquest joc del capitalisme consumista  i esperen millors oportunitats o van a lloguer, la qual cosa demostra que les vivendes no s’han fet amb un interès social, i evidentment no s’ha tingut en compte aspectes socioeconòmics i mediambientals, res de res simplement construir on la tècnica ho permeti i sigui més barat per aconseguir el màxim benefici.

Tot plegat respon a la lògica del creixement com a panacea de la societat, aquesta panacea la defensen economistes i polítics sense questionar-se d’on prové i on ens porta, a més a més s’ignoren els resultats i alguns mes cínics ho atribueixen a que no hi ha prou creixement, d’alguna manera intueixen que deixar de “créixer” és incompatible amb el sistema econòmic actual. En definitiva en quatre anys no cal complicar-se la vida deuen pensar, però bé aquest no és el tema que volia plantejar doncs ja ho fet en altres entrades.

Què farà tota aquesta gent quan a més a més de pagar una hipoteca en molts casos creixent hagin de fer front a un preu creixent de la benzina i/o carència crònica de benzina? Tenint en compte, que no s’està ampliant cap línia ferroviaria, i en qualsevol cas la dispersió d’urbanitzacions dificulta un xarxa efectiva de transport públic. Aquest estil de vida de moure’s en cotxe per anar treballar, per anar a comprar el menjar a centres comercials, per anar a qualsevol lloc en cotxe té els dies comptats donat que el preu de la benzina continuarà pujant i acabarà sent una rèmora determinant.

No vull pensar què passaria si a més a més hi haguessin racionaments producte d’haver malgastat més de la meitat del petroli que hi ha a les entranyes de la terra (pic de Hubbert) . Si s’està parlant de que queden quaranta anys de petroli amb el consum actual, atenció!!!!! Com poden tenir la barra de continuar construint carreteres? El problema no es d’aquí quaranta anys que ja és molt aprop, sinó perquè la fi del petroli barat es a la cantonada doncs una demanda superior a la oferta estancada pels límits físics crearà unes tensions polítiques i econòmiques desconegudes fins ara, suposo que per això alguns s’aventuren a Irak o compren tot el petroli del Sudan encara que hagi un genocidi al Darfur.

Els “optimistes” poden pensar que trobaran més petroli o alguna alternativa efectiva  que empenyi els cotxes, això respòn a la idea antropocèntrica inherent a l’ésser humà alimentada per un segle de descobriments. En qualsevol cas el creixement infinit ens porta al col·lapse mediambiental, només veig una sortida que és el decreixement i la contracció :  la planificació i regulació  econòmica, social i ecològica.

Cada cop que posem benzina estem signant la condemna a mort de milers de persones entre elles nosaltres mateixos,  això és així perquè l’esgotament dels recursos naturals provoca que els estats del món occidental vulguin controlar els jaciments de petroli de l’Orient Mitjà.

Siguem conscients que la nostra relació amb l’energia, ja sigui gas, petroli, etanol té conseqüències en vides humanes directes i indirectes.

Els recursos s’estan esgotant com indiquen els següents fets:

Augment dels preus de les matèries primes.

Augment dels preus dels combustibles fòssils.

Augment de la demanda.

Guerres per controlar els recursos energètics.

Esgotament dels jaciments.

El capitalisme consumista amb la recepta del creixement econòmic  no es pot sustentar sense explotar els recursos naturals, però la terra és finita i els seus recursos també.

Aquesta dinàmica a on ens porta?

A la patètica idea de voler omplir dipòsits de cotxe amb biocombustibles amb el conseqüent encariment del blat de moro i la mort de miles de persones que depenen d’aquest aliment bàsic. A més a més els biocombustibles continuen generant C02 ja que els arbres tallats per plantar els biocombustibles deixen de recaptar-lo. En definitiva un despropòsit.

Qui aixecarà la veu per dir prou!! ?

Qui dirà que no cal créixer més en cap aspecte (població, urbanisme, carreteres, etc) i que el que cal és madurar?

Quin poble serà capaç d’obligar els seus governants a canviar el rumb de la seva nació (menys dependència energètica)

 i ser l’abanderada en aquesta lluita per la supervivència que s’apropa?

L’estil de vida occidental està ferit de mort, la il.lusió de la tecnologia no aconseguirà parar el declivi energètic, només els

pobles independents energèticament sobreviuran, serà Catalunya un d’ells?

Personalment d’economia i economistes en sé ben poc, però em permetreu que opini ja que l’economia i els economistes dirigeixen la meva vida.

Aquests economistes  són una mena de sacerdots del capitalisme consumista, ens diuen l’interessant que és el creixement econòmic per tal de garantir i millorar la nostra vida, les seves teories del creixement i de l’economia impregnen totes les polítiques que es porten a terme.  El sentit comú i la intuició em diu que alhora de calcular el PIB no importen el cost social i ecològic de certs “creixements”, és a dir, si aquest any tinc un cotxe i un pis, i l’ any que ve en tinc dos de cada, el creixement és evident, la preguntes són: sóc més feliç? he guanyat qualitat de vida?, He generat més residus?,  he respectat l’ecosistema per doblar les meves propietats?, he respectat en el procés productiu les condicions de salut dels treballadors? El tenir més productes de consum ha fet millorar la meva vida i de l’entorn?, què i qui perjudico amb aquest creixement? Qui es beneficia?Quanta gent ha patit de les generacions passades i pateix actualment per culpa d’aquest sistema de creixement erroni?

Sota el meu punt de vista és alarmant l’estupidesa en que hem caigut, els economistes oficials els hi preocupa que el PIB mundial caigui un 5% com a conseqüència del canvi climàtic. Per tant no es tracta de eradicar les causes del canvi climàtic sinó de evitar que aquest faci caure el PIB un 5% perquè així tothom que vulgui pugui tenir cotxes i cases i el que consumidor decidexi lliurement en un mercat lliure , prèviament això si haurà patit un rentat de cervell per l’agencia de màrqueting de moda.

Lamento constatar que aquestes lectures economicistes del canvi climàtic demostren que no s’entès la magnitud del problema.

Suposo que ara podem entendre perquè no enteniem quan ens deien que l’economia anava bé (”España va bien”) i en canvi hi havia i encara hi ha un munt de problemes socials (atur, precarietat laboral, vivenda, etc) i ecològics (territori malmès, contaminació, escalfament, etc).

El món occidental necessita incorporar al creixement costos que no té en compte i necessita que la seva gent entengui que la felicitat no depèn tant del nombre de bens de consum com d’un llaços socials i personals més profunds i que les persones han de realitzar tasques que desenvolupin les seves potencialitats, això hauria d’ésser més fàcil gràcies a la tecnologia. La part del món que consumeix menys energia ha de decidir quins creixements vol portar a terme sense la tutela i explotació a la qual es veu sotmesa per part del “primer món” (recordem que el món occidental crema el 80% dels recursos), ells tenen l’oportunitat de fer-ho incorporant criteris ecològics i socials perquè curiosament feliços ja ho són més ara, deixen de ser-ho quan entren en la roda consumista. Exemple d’això que dic és Vanuatu i Costa Rica dos estats que no estan precisament al G8 però on la satisfacció personal i social és molt més alta que en els països de creixements econòmics constants. Es sentit comú.

Mapa felicitat

El canvi climàtic és imparable, diuen alguns experts que només podem mitigar els efectes i preveure les conseqüències, lamentablement ja fa anys que els ecologistes ens deien que no anavem bé, finalment ara ens queden 50 anys segons alguns experts per assistir al final d’un cicle de la història humana. Tot apunta que no caldrà esperar cinquanta anys, ja que els canvis són a casa nostra, però alguns donen llargues per no espantar al personal, per exemple sense anar més lluny, la desaparició dels gripaus  ens els estanys i llacs del nostre pais, el futur del meditarrani amb els nous huracans, la desertització, el règim de pluges alterat i a tot plegat cal sumar-hi els problemes demogràfics, energètics i socioeconòmics productes tots de les desigualtats socials i els criteris economicistes.

Cal que la societat civil actuï i pressioni els governs respectius perquè prenguin mesures dràstiques, cal una vaga planetària.

• Data proposada: 7 juliol 2007

Videoyoutubepicdelpetroli

La bicicleta havia de ser un exemple de transport ecològic i sostenible a l´illa de Formentera. Malauradament el destí que li espera és el que simbolitza aquesta bicicleta abandonada i rovellada al final del camí de la Parra. Qui abandonat aquesta bicicleta, quina és la seva història? Aquesta illa hauria de ser capdavantera en aquest transport i amb tota mena de idees per un transport net i no contaminant. ¿Perquè el carril bici és ocupat per tota mena de vehicles aparcats? ¿Perquè no es dota l’illa de vehicles híbrids, elèctrics, en definitiva no contaminants? ¿On és l’acció política destinada a lluitar contra el canvi climàtic?.

videoyoutubeantiautopista

videoyoutubefidelpetroli?

Siusplau doneu-me les vostres opinions.