Prohibim els cotxes [creixement infinit impossible en un món finit]

El cotxe, el turisme, l’automòbil, el vehicle… Un invent del segle XIX i des de llavors, ja han passat més de 100 anys, hem passat de la utilitat al fastic. A l’acualitat podríem classificar aquest artefacte somniat per molts i malson per la resta, de llast vital, doncs les seves suposades virtuts han estat anul·lades per un ús indiscriminat i massiu.

En la civilització del cotxe s’han posat al centre de les nostres energies aquest vehicle i les seves infraestructures, és a dir, una cultura d’on hem passat de servir-nos del cotxe a servir-lo amb el nostre treball, salut, medi ambient i amb el més important: la nostra vida.

L’activitat motoritzada causa un milió dos-cents mil morts cada any de mort directa, les provocades per la contaminació s’estimen en el doble, i provoca més de 50 milions anuals de ferits. Aquestes xifres per sí soles hauríen de fer-nos reflexionar com és possible que encara no es legisli obligant al fabricant limitar els turismes a 120 Km/h quan la velocitat excessiva és la causa del 29% dels accidents mortals. A Europa, la sinistralitat al volant mata més joves que la Sida o les drogues, en definitiva, vides truncades, famílies trencades.

No obstant, la publicitat dels cotxes està fora de control amb anuncis de tot tipus on es fa un flac argument a la realitat, mostrant carreteres buides, paissatges idílics i famílies felices. El màrqueting vulgar o sofisticat ha fet osca en una societat incapaç de defensar-se de l’envestida constant de les agències que impulsades per la indústria i administracions vacil·lants que no aconsegueixen posar  fre a la lacra en la salut i en el medi ambient que representa l’ús abusiu i sense límits de l’automòbil privat.

El cotxe, convertit en apèndix de la personalitat, ja no és una eina per anar d’un lloc a l’altre, sinó un aparador on lluir el pitjor del capitalisme consumista, doncs en un cotxe es manifesten i convergeixen els mals del desequil·libri econòmic i social.

És el símbol del sant grial de l’anomenat creixement econòmic, tan benerat per aquells sacerdots de l’ortodòxia neoliberal anomenats economistes, que no procuren matissar el creixement amb altres paràmetres de caràcter medioambiental o social, al contrari, aquests criteris són l’estorb que dificulta el creixement econòmic doncs segons ells el creixement és l’únic que pot garantir un estil de vida òptim, un exemple: el canvi climàtic frena el creixement econòmic, no diuen que el creixement és la causa del canvi climàtic.

El CO2 emès per la indústria del transport és al voltant del 25% del total emès a Espanya. Els espais envaïts pels cotxes i les seves infraestructures són enormes i empitjoren la nostra qualitat de vida. El soroll i la contaminació directa no s’han d’oblidar però no acaba aquí la llista perquè falten els “avantatges”: petits accidents, assegurances, reparacions, multes, impostos, grues, aparcaments, peatges i retencions quilomètriques.

 És necessària una nova cultura del transport i de la mobilitat on hi hagi una regulació d’acord amb els nous paràmetres ecològics i socials.

Demà és un dia important per l’escena internacional, les eleccions de Veneçuela per reformar la constitució marcaran un punt d’inflexió en la lluita entre l’imperi de les multinacionals i els pobles que intenten ser lliures de la dictadura del mercat  redistribuint la riquesa entre els els sectors més desafavorits (Cuba, Veneçuela, Ecuador i Bolívia).
Les democràcies occidentals, cada cop més mediatitzades i manipulades pels interessos de les empreses de la globalització, són titelles incapaces de regular ningun sector. L’última de la Unió Europea és augmentar els talls per publicitat a les televisions.

La credibilitat dels governants cau en picat quan demanen que tanquem l’aixeta per tenir aigua mentre les estacions d’esquí van fent neu artificial a dojo i els camps de golf i les construccions de formigó ennuvolen l’horitzó, o quan fomenten cinc minuts d’apagada i les llums de nadal només fan que créixer.

Tornant a Veneçuela, els mitjans de comunicació (Ex: R.Murdoch principal accionista de News Corporation) són una peça més d’aquest entramat en el qual parlen de democràcia (buida de contingut) però no parlen de precarietat, exclusió, expoliació i malbaratament de recursos, no parlen del sotmetiment a la dictadura del lliure mercat. Volen que tots siguem precaris, presoners de la dictadura de l’oferta i la demanda. Veneçuela no ha envaït cap païs ni ha atemptat contra la legalitat de cap altre país, no obstant està en el punt de mira dels neoliberals, en canvi, Xina, Rússia, Estats Units són beneïts pels estomacs agraïts.

Us deixo aquest document molt interessant.

http://www.dailymotion.com/video/xuwia_la-revolucion-no-sera-televisada

L’Agència internacional del petroli adverteix que hi haurà crisi de cru el 2015,  la crisi del cru crec que dura fa molt temps a molts països que en pateixen les conseqüències, països com Myanmar que a canvi de garantitzar  el subministrament de recursos naturals a les companyies occidentals el règim dictatorial pot continuar exercint el seu protocol del terror,  Darfur una rica zona petrolífera on Xina intenta assegurar-se la seva explotació i expoliació més enllà de la qüestió humanitària, Nigèria un niu de guerrilles que es disputen el control d’un territori on les companyies petrolíferes imposen la seva mà de ferro, Irak, cal parlar-ne? Tot plegat una gran hipocresia del món occidental que vol  aclucar els ulls quan els interessos energètics entren en joc.

La crisi del petroli té i tindrà més impacte que el canvi climàtic, aquesta crisi abraça tot el món, les causes són de fons i responen el que he anat denunciant en aquest bloc i el que altres organitzacions,associacions i personalitats han documentat, tota aquesta informació es pot trobar a la xarxa com per exemple a  Crisis energética.

En el camp dels combustibles fòssils existeix una gran dependència dels països que segueixen un  model de creixement econòmic infinit imposat per les multinacionals mitjançant el capitalisme global, tots els sectors econòmics depenen del cru i per tant un encariment o insuficiència del mateix comportarà un daltabaix a nivell social, ja que el sistema capitalista té la seva pedra angular en l’energia barata, l’energia cara destruirà la demanda però aquesta destrucció arrossegarà a moltes persones a la cuneta. 

Els primers en patir són els països més pobres en termes econòmics, es a dir, el Tercer Món i els que estan en vies de desenvolupament, són els primers que no poden pagar la factura energètica, una factura que només farà que crèixer doncs ens trobem davant d’una impossibilitat geològica que no permet continuar l’extracció de petroli al mateix ritme i al mateix cost, els pous s’esgoten i els nous descobriments no poden substituir els antics, el senyor Hubbert tenia raó, cada cop costa més energia obtenir energia.

Aquesta genteta que escriu que l’apocalipsi no ha arribat i per tant no cal fer cas als ecologistes mostra un desconeixement i un despreci cap a la història i a la resta de mortals víctimes de diferents genocidis i desgràcies que em fa pensar que no es donaran per al·ludits fins que la fam i la mort s’instal·lin al seu jardí o a la seva piscina.

Com definirien  la quasi extinció de la cultura india, maia, inca en els segles XVI, XVII, XVIII fins arribar al segle XX amb els indis nordamericans?

Com definirien la mort d’un milió d’armenis a principis del segle XX?

Com definirien  l’holocaust nazi? I l’Holodomor d’Ucraïna amb la mort per fam de milions de persones?

El genocidi de Rwanda es podria considerar un apocalipsi particular ?

I els que moren a l’estret de Gibraltar, és podria dir  apocalipsi?

I l’expoli continuat i la mort per inanició que es produeix al Tercer Món des de fa 40 anys gràcies al capitalisme benefactor i al desenvolupament que mai no arriba, és un apocalipsi del poble africà o no?

I la ingent pèrdua de biodiversitat en aquest últim segle i l’amenaça d’extinció del 30% de les espècies conegudes, si no és un apocalipsi, que és?

Aquesta genteta que neguen les evidències o no veuen o  no volen veure més enllà del perimetre del seu entorn vital obstaculitzen la conscienciació de  la població  en general de la situació límit de la nostra espècie.

Són genteta.

1. Cada dia que deixis passar et serà més difícil vendre’l.

2. Estalviaràs una mitjana de 3000 euros a l’any com a mínim.

3. No hauràs de col.laborar en més corrues i retencions.

4. No participaràs en més disputes de trànsit i  tindràs  bon humor.

5. Menys probabilitats de patir un accident de trànsit i/o atropellar algú.

6. Menys probabilitats de ser denunciat i/o empresonat per algún afer viari.

7. No necessitaràs perdre més hores de la teva vida buscant aparcament.

8. Menys paperassa, menys preocupacions, menys responsabilitats.

9. No es matarà a tanta gent perquè puguis omplir el dipòsit.

10. Augmentarà la salut de la població.

11. Anar a peu i  en transports públics afavorirà la teva forma física.

12. Estimularà la teva creativitat alhora de dissenyar la teva mobilitat.

13. Afavorirà la localització de la teva vida redundant en la teva qualitat de vida.

14. Seràs més independent econòmicament i energèticament.

15. Augmentarà i millorarà la qualitat de l’espai públic destinat als vianants.

16. Disminuirà la contaminació acústica, ambiental i paisatgística.

17. Brindes una oportunitat a les generacions futures.

18. Alleugeriràs l’empremta ecològica al planeta.

19. Continuaràs anant a la mateixa velocitat: 6km/hora però sense tots els inconvenients anteriors (si tents algun dubte sobre aquest punt calcula les hores invertides en pagar el cotxe, complements, impostos, benzina, etc.).

20. Afavorirà la reconversió de la indústria de l’automòbil en quelcom més positiu per la humanitat.

Bones intencions. El Ministeri d’Indústria ha fet un anunci per la tele on pregunta si ens pensem que el petroli mai no s’acabarà. Als qui ens interessa una mica el tema sabem que no s’esgotarà mai del tot, les magnituds en què es mou el cru són d’unes dimensions que qualsevol variació a la baixa en la seva producció o oferta al mercat internacional provoquen un daltabaix financer i polític. La situació a Myanmar (són els canaris de la mina), per posar un exemple, ha estat originada per l’increment brutal del preu dels hidrocarburs, i la seva resolució torna a passar per l’or negre doncs Xina i les companyies occidentals prefereixen les garanties que dóna el règim birmà  de l’explotació dels seus recursos naturals per damunt de les llibertats i el dret a viure i alimentar-se del seu poble. 

Contradicció. Aquest anunci del ministeri pretèn conscienciar sobre l’estalvi energètic, batalla quasi perduda com la dels 8o Km/h. Tota una divisió mediàtica encapçalada pels anuncis d’automòbils pretesament ecologistes, la cultura de la fórmula 1, els sindicats d’automobilistes, diaris pròxims a interessos de la indústria del cotxe posa qualsevol iniciativa en benefici de la comunitat en la picota doncs prevalen els interessos particulars ben defensats pel capital privat.

Fugida endavant. Els polítics, fidel reflex de la societat,  no només no qüestionen el creixement econòmic, sinó que el fomenten, la qual cosa encara empitjora més la situació doncs es necessita més energia i s’ha de contaminar més. L’espiral del creixement no s’atura. Créixer a Occident actualment significa condemnar a la mort energètica a la resta del planeta.    A Catalunya existeix un moviment que postula el decreixement però està a les beceroles i no s’ha organitzat com a partit polític, esperem que no arribin massa tard.

Males noticies? Diuen els entesos que els camps petrolífers s’esgoten (peak oil) , significatius són els de Ghawar a Aràbia Saudí i Cantarell a Mèxic, bé això hauria d’ocupar més d’una portada i un programa de televisió però en aquest món xupiguai que vivim només podem aspirar a veure els efectes d’això si trobem un forat entre el futbol, les carreres de cotxes i la publicitat del futbol i de cotxes, és a dir, parlarem de l’últim atemptat, l’última revolta civil,  l’última regularització de feina, etc. La causa la passarem de puntetes (declinació del petroli).

La solució. George W. Bush ens deixa com herència del seu brillant mandat el remei: no és altre que la tercera guerra mundial que sens dubte revifarà l’economia i posarà el petroli que quedi en les mans adequades, uns patirem més, altres menys, però en la comptabilitat final hi haurà molt que reconstruir, feina per tothom i menys gent que alimentar. Sens dubte és l’expressió menys plàcida del lliure mercat.

•   La imatge

Alguns voldrien així Barcelona, Catalunya i tot el món, la lógica de la seva butxaca ho exigeix, com podem veure    han  aparegut rondes marítimes per descongestionar la del litoral, i també uns quants cinturons que permetran que no tinguem res a envejar a Madrid o a Los Angeles, em falta dibuixar els superaeroports que demanda la societat civil (aquella part que s’endu els beneficis ja m’enteneu).

•  El vídeo

El Peak Oil i una interessant reflexió de l’11 S

• La frase

No podem resoldre problemes pensant de la mateixa manera que quan els vam crear.

Albert Einstein

El passat dia 22 de setembre el moviment pel Decreixement va sortir al carrer per reinvindicar unes viles, pobles i ciutats sense cotxes, aquests artefactes que ocupen l’espai públic, contaminen l’aire (1.200 morts cada any per problemes respiratoris i malalties cardiovasculars, primera causa de mort en població jove), causen soroll i per tant estrès.

Molt encertadament van denunciar com la gasolina ens fa més dependents energèticament i econòmicament en fer el joc a les multinacionals del petroli.

El moviment va organitzar una jornada amb xerrades i tallers de divulgació sobre l’absurditat i l’obscenitat moral d’un model econòmic que expolia, exclou i malmet el futur de les properes generacions al perpetuar un creixement infinit en un món finit.

La bicicletada i la batucada van ser un èxit,  curioses van ser les reaccions d’aquells que es creuen que la calçada els pertany. La força del costum ha creat en els conductors de cotxe la creença que el carrer és seu, cal combatre aquest supòsit tan tòxic.

El moviment és a les beceroles i està creixent. Però cal que maduri, prenent decisions sempre dins de la legalitat, per tal que no sigui objecte de la crítica demagògica i de les conseqüències de situar-se fora de la llei, a més de mostrar una manca de recursos.

Les accions ens han de deixar sempre veure i sentir les idees.

El Decreixement creix.

Estaríeu disposats a veure més de dues hores seguides d’anuncis a la televisió?

Això és el que ofereix, acompanyat d’un so ambient hipnotitzador,   

“ l’espectacle” de la Fórmula 1.

Quines són les qualitats d’un suposat espectacle consistent a veure uns artefactes donant voltes a una pista de forma cíclica i obsessiva com si es tractés d’un Scalextric?

La febre que desperten aquestes carreres només es justifica amb l’enorme inversió de màrqueting que hi ha al darrere, els pilots són mercenaris de la més burda estratègia publicitària. És l’exemple paradigmàtic de com es construeix un imaginari col·lectiu a partir del paroxisme publicitari, sens dubte, una lavativa cerebral. Quant trigarem en ser seguidors de marques enlloc de clubs de futbol (com ja succeeix al bàsquet)

Cada pla televisiu és inevitablement presidit pel logo d’una marca. En l’últim campionat celebrat a Catalunya, la realització televisiva es va centrar en les posicions intermèdies perquè els cotxes que les disputaven lluïen publicitat, i no el cotxe de Ferrari, que anava primer, però que va haver de treure’s les enganxines del seu patrocinador en estar prohibida la publicitat de tabac a Espanya. Sapigueu que és la pròpia organitzadora de les curses qui punxa les imatges a totes les televisions del món
 
Capítol a part mereixen aquestes televisions, còmplices i participants de la organització, que arriben al límit de comprar de drets per emetre anuncis. Paradoxal resulta també que a TV3 coincidís la setmana dedicada al canvi climàtic amb l’emissió d’un campionat. No se m’acut pitjor favor al medi ambient que enaltir la velocitat i la cultura del cotxe.

Per últim, cal recordar que aquesta xarxa d’interessos està presidida per una persona que posa com a condició per construir un circuït a València, la victòria electoral d’un partit polític determinat. Quan seran els propis partits els que es convertiran, si no ho són ja, tristes titelles de les agències de mitjans, contractats al millor postor?

La publicitat està desfigurant la societat i l’està convertint en una cosa que no és capaç de mirar-se al mirall anomenat dignitat. Pagarem perquè ens embrutin, endeutin i contaminin.

STOP a la publicitat! STOP a l’utilització de diners públics per emetre la Fórmula 1.

Signeu aquí la sol·licitud perquè Televisió de Catalunya deixi d’emetre la Fórmula 1.

El Papa denúncia que a Europa falten nens i s’ha tornat egoista (noticia publicada a La Vanguardia el 8 de setembre 2007)

 El papa Benedicto XVI (izq) conversa con varios niños durante su visita a la Basílica de Mariazell  /  EFE / Robert Jaeger

La conducta sexual destinada a la reproducció en l’espècie humana és quelcom  molt arrelat a la nostra memòria genètica i cultural.  Els nostres avantpassats ja van diferenciar  el fet de tenir relacions sexuals amb la finalitat reproductiva, més endavant la cultura i la tècnica han modulat la reproducció humana.

L’Església catòlica i el seu sacerdot en cap Benet XVI tornen a equivocar-se dient que és egoisme no tenir fills, segurament és al revés, quins motius de generositat tenen els pares a l’hora de tenir fills? No és més desprès fer-se càrrec dels infants desamparats que són al món per la manca d’egoisme d’altres ?   No és més generós fer activitats en benefici de la comunitat que tenir fills per consolidar la relació i/o donar sentit a la pròpia vida? 

Les religions es comporten com els xamans de Rapa Nui (pel·lícula que us recomano), on una població en creixement continu acaba amb els recursos limitats de l’ illa i per tant acaba amb aquesta civilització.

Els polítics també contribueixen des de fa anys amb visions de curt termini (us enrecordeu del que deia Pujol ?) a estimular la natalitat per garantir les pensions i la mà d’obra, sembla una fugida endavant que no té cap sentit perquè d’aqui dues generacions caldrà encara més gent ( més metges, més mestres, més policies, més de tot fins quan ?), l’última del govern espanyol és donar diners a qui tingui fills, què hi farem…

La superpoblació i la massificació són causes objectives del deteriorament del nostre entorn, de la degradació de la qualitat de vida i del valor de la vida, és una amenaça real per la humanitat.

Una societat en Decreixement ha d’afavorir polítiques d’acolliment abans que de reproducció.