Prohibim els cotxes

Una festa obsoleta per gent que s’esta morint. La societat que va originar els toros no existeix, han d’existir els seus efectes infectes? La festa dels toros, efectivament és una horrible celebració corrompuda pel pitjor especisme. Com podem tractar millor en els membres de la nostra espècie si tractem així a les altres espècies?

Braus o bous els que es diverteixen fen patir i humiliant les bèsties no poder mantenir el seu espectacle sàdic. Què pensaran de nosaltres els nostres néts quan vegin que vam permetre que continues aquesta paròdia salvatge de la lluita de gladiadors amb animals.

El respecte pels animals és una altra lluita que s’ha de guanyar en aquest món decadent, l’ orgia del consumisme ha accelerat la desaparició d’altres espècies, tradicions estúpides i negocis sense escrúpols  condemnen a milions d’animals i al final ens condemnaran a nosaltres mateixos.

La teoria del decreixement explicada de forma didàctica per l’enginyer de telecomunicacions i vicepresident de la CMT, Marcel Coderch, al programa Singulars, emès el 15 de març de 2010 pel 33. Que parli ell:

És curiós veure com alguns celebren que es venguin més cotxes amb diner públic (plan 2000E) alhora que l’exclusió social augmenta, si no es venen cotxes al ritme que les corporacions volen poder es que és un sector esgotat. No valdria més destinar aquests diners a donar feina en altres tasques en els treballadors del món de l’automoció ? Cal allargar l’agonia del món automòbil donant falses esperançes segons les quals un dia ens llevarem i començarem a comprar taüts rodants? Amb quins diners? amb quins recursos ? i el més important para què?
Vendre més cotxes no és la solució es engrandir el problema, ho saben, però cal empenyer perquè tal dia faci un any.
La Universitat de Barcelona en un estudi recent explica que si 50.000 conductors passessin del cotxe al metro es produiria un estalvi social de 48 milions d’euros a l’any. La disminució de la congestió, la menor accidentalitat i l’estalvi energètic suposaria el que s’ha anomenat l’estalvi social del metro, quelcom que tots coneixem per la nostra experiència a la ciutat de Barcelona, els que hagin viatjat a ciutats grans sense metro o de presència escàssa hauran pogut apreciar quins són els temps de desplaçament i quin és l’ambient físic i psicològic que es respira a la ciutat.

La notíca que Dubai s’hagi declarat incapacitada per pagar el seu deute, difícilment ha sorprés ningú. Tot i que les borses mundials hi hagin reaccionat amb els habituals (i teatrals) escarafalls, calia una gran dosi d’ingenuïtat per considerar el pla de creixement econòmic d’aquest emirat realista i sostenible.

La màxima expressió del petrodòlar
Dubai és un dels set Emirats Àrabs Units, uns autocràtics estats islamistes que se sostenen amb l’exportació de petroli. Dubai no és, precisament, rica en cru, però en ella si han externalitzat les ambicions capitalistes dels altres emirats, encapçalats per Abu Dabi, que sí té unes ingents reserves petrolíferes. La moral fèrrea dels emirs va trobar una escletxa en Dubai, on s’hi ha permès els excessos que l’han convertida en una bombolla de luxe i superficialitat, gràcies a la benedicció de les potències occidentals que van veure en les terres àrabs un paradís on continuar un negoci immobiliari que ja anava de devallada a casa.

Un negoci tèrbol
El creixement econòmic de Dubai s’ha caracteritzat pels extravagants i espectaculars projectes arquitectònics que s’hi han planificat. Les constructores més importants del món i els arquitectes de més renom s’han llençat a omplir el desert d’edificis particulars que pretenien atreure negocis globals i turisme d’alt standing, fent ulls cecs a una salvatge explotació laboral. Molts d’aquests projectes són gestionats per Dubai World, empresa immobiliària estatal que acaba d’anunciar que ajorna sis mesos els deutes assumits per incapacitat de fer-hi front.

S’emmarca aquesta crisi local dins la crisi financera global, o bé és el reflex d’una planificació econòmica esbojarrada? Aconseguirà Dubai superar aquest contratemps i convertir-se en la Nova York del segle XXI o bé haurà de baixar-se els pantalons (en aquest cas apujar-se la chilaba de seda) i acabar legalitzant els jocs d’apostes, l’alcohol i la prostitució i convertir-se en la nova Las Vegas? El temps ho dirà, però com se sol dir, torres més altes han caigut.

La setmana passada s’anunciava el pla de la Generalitat segons el qual es preveu dotar de 33.000 ordinadors portàtils els alumnes de secundària de Catalunya. Aquest pla s’emmarca dins el projecte estatal Escuela 2.0 que, amb un pressupost de 200 milions d’euros, pretén adaptar l’ensenyament al s. XXI. Doncs anem bé.

És xocant que s’hagi decidit pel sistema de cofinançar al nen la propietat de l’ordinador (dels 300€ que valen els ordinadors subministrats per Promocaixa, 150 els paga la Generalitat i 150 les famílies), enlloc d’optar per pràctiques molt més ètiques i edificants com pot ser la cessió sota fiança dels aparells, o l’ús compartit a les aules. No hauríem d’educar els nostres fills sota els conceptes de reducció, reutilització i reciclatge? Quants d’aquests 33.000 ordinadors acabaran el curs sencers? En cas d’avaria, qui es fa càrrec de la reparació o el reemplaçament? Quina necessitat real hi ha d’augmentar a nivell estatal el parc d’ordinadors en 400.000 unitats?

Qui deuen estar celebrant a gust aquest pla són les multinacionals Toshiba (s’ha escollit el model Mini Notebook NB200) i Microsoft (subministrador del sistema operatiu Windows que s’inclourà per defecte).

Estic totalment a favor de la introducció de la informàtica i les noves tecnologies en general a les escoles, ara bé, es podria haver aprofitat aquesta circumstància per educar les criatures amb responsabilitat social, ecològica i econòmica.

S’inclourà als plans d’educació una assignatura per l’ús responsable dels electrodomèstics i d’internet?

-Relat de ficció-

Ningú no podia dir que el món havia canviat en un dia, ni una setmana, ni tan sols un any, hom era testimoni que tot i saber que ens aproximàvem als límits de la Terra, els centres de decisió política i econòmica no havien fet res per sortir-se del creixement. La major part de la població tampoc. Els canvis en els règims de pluges, en les temperatures mitjanes, la desaparició massiva de fauna i flora, el trencament de la cadena tròfica, la massificació, el preu ascendent de l’energia i les matèries primeres durant la primera década del segle XXI, les emigracions massives a causa de la pobresa, símptomes i conseqüències que foren tractades com oportunitats de negoci (business as usual), ja sigui mà d’obra barata, agrocombustibles, allargament de la temporada turística, que l’àrtic fos transitable, aliments transgènics, etc.

Geopolíticament el món s’havia feudalitzat, en una contracció sense precedents, els estats cada cop havien perdut més l’influència en el territori, sembla lògic que quan el transport i l’alimentació és converteixen en un luxe, mantenir un territori cohesionat (fenomen més semblant viscut a l’extinta Unió Soviètica) entorn una identitat és quelcom difícil. Així doncs ens trobem com de “facto” existeixen fronteres entre regions dels propis estats i apareixen els clans territorials.

La Generalitat de Catalunya s’erigeix com l’últim baluart per mantenir el territori unit, intentar l’estatalització de l’economia i el més important, la igualtat de tots el ciutadans, la solidaritat entre territoris i que es respectin el drets civils com a mínim a nivell teòric.

Espanya és un d’aquests estats on les seves autonomies han establert unes duanes on ningú pot entrar si no pot oferir res. Els mossos d’esquadra patrullen els Pirineus, tota la franja de Ponent i sobre tot la frontera amb València i el baix Aragó. A nivell europeu, Schengen és història: la majoria de països del vell continent han establert legislacions draconianes amb els immigrants i el feixisme regna en països com Itàlia, Grècia, Sèrbia i altres països de l’Europa central en funció de la seva tradició política.
Les zones més deprimides de Catalunya han estat militaritzades (una mena d’estat excepció) doncs corrien el risc de convertir-se en territoris erms, amb el conseqüent perill de migracions massives. La militarització garantitza els subministraments d’alimentació mitjançant cartilles de racionament per tota la població i la seguretat. Un cop una zona és militaritzada, a part de no poder sortir, no s’hi pot entrar, excepte per intercanvis comercials o de prestació de serveis. A Catalunya aquestes zones són el triangle que formen Vilanova i la Geltrú, el Vendrell i Altafulla i el segon triangle comprès entre Cambrils, Reus i Tarragona. S’aixequen veus demanant la militarització del Vallès Occidental, i d’aquesta manera s’acabaria també amb el problema de Matadapera. Alguns polítics dubten que es pugui sufragar la despesa que significa la presència militar d’un territori tan extens.
La militarització és supervisada per un delegat civil que assumeix el poder dels ajuntaments implicats , no cal dir que aquestes mesures impliquen arbitrarietats, favoritismes i corrupteles de tot tipus en aquests territoris.

El món no havia canviat en un dia però hi va haver uns dies que el món es va despertar sabent que el món ja era substancialment diferent. El 15 de juny del 2013 la borsa de Wall Street no va obrir, des de llavors ja no ho ha fet. El tsunami nord-americà va provocar un efecte dòmino en totes les borses del món, que han anat tancant progressivament. La borsa de Shangai fou la última a tancar el 17 de septembre del mateix any. A ningú li va estranyar doncs lès pèrdues i la manca de volum de negoci ja feia un any que persistien, de fet alguns diuen que es va aguantar sis mesos artificialment.

A mesura que la ira popular per la falta de subministraments o el seu preu excessiu anava augmentant arreu del planeta, els estats nacionalitzaven recursos i acaparaven produccions, la subsegüent regulació de preus i mesures intervencionistes deixaven fora de joc les corporacions transnacionals i la lògica del benefici, en definitiva es tractava de sobreviure.

Tot aquest procés gradual s’accelera i s’accentúa quan el 13 d’octubre del 2012 el rei Abdalá Bin Abdelaziz al-Saud és tret del poder a l’Aràbia Saudita per una junta militar utilitzant els helicòpters “Phrog”. Aquest govern militar, més pròxim a Iran, cristal·litza políticament el que està succeïnt a sota terra, i és que la producció de petroli decau a tots els pous importants de la península d’Aràbia.

Una setmana després, el nou govern saudita augmenta el preu un 100% dels productes petroliers exportables, aquí és produeix la ruptura i la distopia mundial: EEUU i Gran Bretanya es proposen salvar el règim àrab exiliat a Dubai però Xina, Rússia, Iraq i Iran ensenyen les seves cartes amenaçant Estats Units. El silenci d’Alemanya i França depenents del gas i petroli rus boicoteja qualsevol acció de la OTAN.

Catalunya no s’havia preparat per la independència energètica i tothom sabia que venien temps encara més difícils, el poc consum superflu que quedava va desaparèixer a finals del 2013 quedant-se reduït al 10% de la població més benestant, els únics que podien anar en cotxe de forma habitual, en avió, o comprar menjar amb abundància.

Continuarà…

- Relat de ficció -

El 2014 la realitat demogràfica, social, econòmica i energètica es va imposant a la ficció del creixement i el consumisme. El capitalisme comença a fer fallida de forma global 24 anys després de la caiguda del mur de Berlín.

L’atur afecta el 28 % de la població activa, l’economia domèstica dels individus ha anat empitjorant dia darrere dia, les classes mitjanes s’han convertit en una reserva índia. A cada família hi trobem de mitjana una persona gran amb una pensió baixa, una a l’atur i un altra amb treball precari intermitent o en l’economia submergida. Els més afortunats treballen des de casa per internet. El teletreball s’ha anat imposant a la força, tot i que s’ha perdut gran capacitat productiva. Per a assegurar l’accés a internet a les empreses, s’ha restringit l’accés públic. Les fallides constants en les comunicacions per satèl·lit i l’alt desenvolupament d’internet els últims anys han obligat a l’administració a racionar l’amplada de xarxa.

La sanitat pública ha esdevingut una vall de llàgrimes i els recursos humans i tecnològics són escassos i deficients. L’esperança de vida ha baixat fins als 69 anys pels homes i als 75 per les dones i continua en declivi.

La delinqüència ha augmentat a l’àrea metropolitana de forma i manera que la policia és incapaç d’atendre tots els robatoris, de vegades cruents, els conflictes entre diferents comunitats que s’han constituït a l’entorn de llurs identitats i altres delictes.
A les afores, els que han resistit amb pous d’aigua i molins de vent el desproveïment elèctric, hídric i de combustible durant mesos, han adquirit armes per contrarestar els continus assalts violents a la propietat.

Urbanitzacions i poblacions amb alt poder adquisitiu, com Matadapera, financien la seva seguretat privada i s’emmurallen. En aquest cas, per exemple, l’entrada a la població és restringida als residents, convidats i serveis oficials i privats, com l’abundant cos de policia privada que s’ocupa de la seguretat. El Tribunal Constitucional encara no s’ha pronunciat després de dos anys que la Generalitat va interposar una demanda a l’ajuntament per violar la lliure circulació de persones pel territori, però és conscient que molts mossos d’esquadra viuen en aquestes poblacions fortificades. Les tanques amb espines de Matadapera van ser instal·lades arran dels robatoris en els horts que abasteixen aliments a la població molt més barats que els del mercat lliure.

Altres urbanitzacions no han tingut tanta sort, un exemple és Les Pungoles, pertanyents a Sant Antoni de Vilamajor, aprop de Cardedeu, on la manca d’electricitat recurrent i una mala logística alimentària ha provocat l’abandonament progressiu de la urbanització, tot i que s’havien creat horts propis que més tard van ser ocupats per la població enfurismada de Cardedeu.

A principis de la dècada molta gent va perdre la feina o simplement la va abandonar perquè el cost d’anar a treballar no compensava el sou que es cobrava. Molta gent ha emigrat al camp i a la Catalunya interior, on els pobles de tota la vida s’han organitzat en comunitats agrícoles en les quals comencen a sorgir les primeres tensions per establir quins límits s’ha de posar a la immigració cada cop més massiva de ciutadans de la costa. Aquestes comunitats exporten els seus excedents a la metròpoli però això sí, a un preu “just”. Donada l’alta demanda el preu s’ha encarit desorbitadament, malgrat tot, els preus dels productes autòctons són més econòmics que les importacions que arriben al port de Barcelona en vaixell des d’Almeria en comptagotes i fortament custodiades per l’exèrcit espanyol .

Ciutadans que fa cinc anys mandrejaven davant de l’ordinador se’ls sent cruixir els dents quan s’han d’ajupir molts cops al dia per poder tenir el plat a taula. No cal dir que l’abundància d’antany ha desaparegut, la varietat també. Es continua menjant tres cops al dia però cal dedicar el 70% del sou per a adquirir els aliments. El 30% restant es dedica a l’energia i la mobilitat. Un quilo de pa val 100 euros, el sou mitjà és de 3.000. La Generalitat dispensa a les persones amb atur de llarga durada i fills a càrrec tiquets per cinc quilos de pa al mes que han de bescanviar de forma nominal en els forns oficials que han substituït el guirigall d’establiments del passat. El mercat negre d’aliments i benzina és fortament perseguit per lleis autonòmiques i estatals.

Amb factures de 800 euros mensuals de llum i aigua s’ha aconseguit que tota la població que la pot pagar pugui tenir llum a la nit durant unes hores. L’aigua està vigilada per unitats creades per la Generalitat que la vetllen desde el seu origen fins el seu consum final. A la ciutat només n’hi ha unes hores en canvi el camp té garantit el subministrament per al cultiu d’aliments.

El 2014 un cotxe de combustió interna de segona mà val 100 euros, omplir-lo de benzina val 600. Els carrers estan plens de cotxes abandonats que l’administració retira més lentament del que voldrien els veïns, alguns són utilitzats pels sense sostre i addictes a les drogues. Qualsevol cotxe aturat més de 24 hores en una zona sense protecció privada té un risc molt alt de patir vandalisme, ha sorgit un moviment juvenil anomenat carturning que descarrega la fúria i frustració creativa sobre els cotxes. La major part de la gent ha abandonat la idea de comprar qualsevol cotxe completament elèctric, amb un preu aproximat de 100.000 euros, sense abans aconseguir viure en zones autoorganitzades o protegides.

El transport de mercaderies per carretera desapareix paulatinament i les línies ferroviàries són prioritat nacional. S’estan construïnt dues centrals nuclears prop de l’Ebre a corre cuita tot i que és segur que no s’enllestiran a temps, doncs França ha de contentar la demanda interna i alemanya, i s’ha previst el tall de subministrament a l’estiu, tot i l’alt preu que ofereix la Generalitat per KW.

Un pis que s’havia venut a principis de segle per 300.000 euros, costa en l’actualitat al voltant de 90.000. En barris dormitori molts habitatges han estat abandonats per impagament, falta de feina aprop, de subministraments bàsics o senzillament per manca de manteniment de la comunitat de veïns que es veu incapaç d’afrontar les despeses que necessiten uns edificis que es van fer amb criteris d’abundància.

Continuarà….

Si conegués algú brut i malforjat pensaria que és un reflexe del seu interior i de la seva vida en general, veure les imatges de Nàpols i escoltar les explicacions que es donen per explicar aquesta situació és lamentable.

La contaminació ja sigui per abocadors, residus nuclears, incineració de deixalles, etc, no pot decréixer si es continua creixent indefinidament.

A la Campania la màfia ja ha consolidat la seva nova economia de les escombraries. És un business as usual més. La màfia és una multinacional neoliberal que no s’ha volgut treure el carnet de conduïr si considerem que la resta de conductors (multinacionals) contaminen i maten però ho fan dins la legalitat.

Empresaris i polítics exposaran les oportunitats de negoci de la nova economia del clima a Expo CO2
El Fòrum Ambiental i la Cambra de Barcelona reuniran més de 200 empresaris i polítics
titular digital del diaridegirona.cat del 24 de març 2008

Negoci de la nova economia del clima ? Expo CO2? Empresaris i polítics exposaran oportunitats?

Aquest titular reflexa una actitut que ha normalitzat convertir qualsevol afer en una oportunitat de negoci.

La causa que ens ha dut el problema es pot convertir en la solució?

La realitat ens demostra que no. Les empreses “verdes” continuen en el mateix paradigma d’augmentar les vendes, de produïr més, de guanyar més.

A l’Horta de Sant Joan no volen molins de vent a les seves contrades tot i els beneficis econòmics que anunciaven des de l’ajuntament i a pesar de les amenaçes econòmiques en cas de victòria del vot negatiu.

Poder a l’Horta de Sant Joan no tenen clar qui serien els beneficiats pels suposats beneficis.

Poder a l’Horta de Sant Joan no volen els beneficis econòmics perquè han conclòs que no seran més feliços amb aquests suposats beneficis econòmics, poder s’estimen més un territori lliure de la pressió de més carreteres, més pisos, més gent, més soroll, més “beneficis” en definitiva.

Poder a l’Horta de Sant Joan saben que el creixement té límits i per això els apòstols del creixement infinit han topat amb aquest No abassegador.

Poder a l’Horta de Sant Joan saben que l’energia eòlica és renovable però no un comodí per continuar explotant el territori per mantenir un estil de vida insostenible.

Poder a l’Horta de Sant Joan es qüestionen cap on va aquest món que prioritza omplir dipòsits de benzina amb agrocombustibles abans que garantir l’alimentació a la població del món.

Poder a l’Horta de Sant Joan no s’han cregut això del creixement sostenible, ells saben que la literatura permet moltes llicències però la realitat no, són gent amb arrels a la terra.

Poder a l’Horta de Sant Joan prefereixen quedarse a les fosques abans que veure amb la llum eòlica com el món es converteix en una subhasta per la vida.

Per aquest motiu proposo l’Horta de Sant Joan com capital del Decreixement, població proporcionada en que l’autonomia energètica, alimentícia i l’autogestió és possible si el poble s’ho proposa.