L’ensorrament global (2015)

21 09 2010

-Relat de ficció- (continuació de Catalunya 2014 i la ressaca de la festa)

Un cop visualitatzada l’autarquia forçosa a que s’encaminaven les nacions com a conseqüència de les interrupcions
del subministrament de combustibles fòssils i del seu preu elevat que escanyava la lògica del creixement els governs van establir programes rurals d’agricultura on s’oferia sostre i feina al camp. La recessió mundial arrossegava milers de ciutadans de
la ciutat al camp on suposadament havien de poder menjar fruit de la seva feina. Aquests projectes foren un  pedregar, els nouvinguts
no eren benvinguts i així de forma succesiva, els camps de conreu eren vigilats vint-i-quatre hores, les llavors eren molt cares
i els adobs encara més. Tot era desconfiança, la cooperació més necessària que mai en situacions d’emergència costava
que brolles, eren masses anys de competitivitat.

Sembla sobrer dir que l’atur era massiu, a l’Europa occidental s’enfilava cap al 40 % ,el sector serveis s’havia desplomat i la indústria tenia la capacitat limitada per la manca d’energia, els treballs manuals i l’economia de subsistència anava guanyant terreny. A les viles de Catalunya amb l’increment de la població exponencial i l’aparició de tribus nomàdes algunes molt perilloses es va reprendre la figura dels sometents voluntària, no remunerada i fora de la legalitat. A les ciutats la delinqüència era el pa de cada dia.

Paradoxalment alguns països amb sistemes menys complexes que els del primer món van notar menys els minvants fluxos d’energies
primàries i els seus habitants ja estaven acostumats a l’escassedat, psicològicament el que més pesava en les ments dels pobles
era la sensació  d’empitjorament irremeiable, d’enfonsament inevitable, el món després del 2014 es dirigia cap a un destí fatal,
Els països nòrdics van tancar les seves fronteres, Groenlàndia es va declarar independent, i a tots ells i també a Canada s’espletàren
molts boscos  per garantir la calefacció.

L’Europa meridional era un caos, el subministrament elèctric començava a fallar llargues jornades, el gas argelí sabotejat ja no arrivabava a Espanya, Ceuta i Melilla van ser abandonades a principis del 2015, el seu desallotjament retransmès per la televisió fou un espectacle dantesc.
El desproveïment era cada cop més notori a les grans urbs. La inseguretat a les ciutats grans i mitjanes foragitava els seus residents cap a indrets més petits. Schenguen era un record llunyà. En el Regne Unit i Alemanya l’agricultura era la prioritat nacional, la ciutadania no donava crèdit que ara s’haguèssin d’ajupir per poder menjar un cop al dia. A França es van produir assassinats selectius seguint la seva tradició, l’objectiu van ser tota mena d’executius, grans empresaris i vividors de les escoles de negocis, aquests que deien fins dos dies abans que la crisi era necessària per perfeccionar el capitalisme i que l’ecologisme era un “bussiness as usual”. A Catalunya es van carregar el bufonesc Michael Oleary, tot és una mica confús va sortir amb el seu iot i ja no el van veure més, ni a ell ni a la tripulació. Arrel d’aquestes morts molts ex-polítics i directius de les èlits europees van canviar les seves identitats, sense renunciar a una vida plena d’abundancia i luxes. També van trobar un tal Salvador Sostres assegut al seient del darrera d’un cotxe amb una ampolla de ginebra i dessagnat després de molts dies d’estar mort, doncs ningú el va trobar a faltar. Un curiós cas va ser el del català Xavier Sala i Martín que fou vist per ultim cop a Corea del Nord diuen que convidat per un altre català il.lustre: Alejandro Cao de Benós representant del pais asiàtic.

Austràlia i Nova Zelanda van inaugurar la deportació massiva d’asiàtics i extrangers en general, milers de vaixells custodiats i carregats de persones famolenques es dirigien cap a ports hostils. Ports en que no eren admesos, tan se val, a qui li importava i qui se n’assabanteria ?
El turisme mundial va desaparèixer, la gent va començar a viatjar de debò. Molts emigraven però molts no arrivaben al
seu destí, morien en l’intent, ningú era necessari, ja m’enteneu poc a repartir. La navegació a vela tornava agafar força, els nous temps
portàven sistemes antics. La web rutllava quan hi havia electricitat però anava molt lenta, els servidors anaven desapareixen. Els mitjans de comunicació no donaven abast i intentàven ser positius, un positivisme ridícul, al capdavall no era l’audiència el que els havia mogut fins aleshores. La publicitat al 2015 era bàsicament institucional i feia vergonya aliena comparar-la amb la publicitat d’un any enrera quan encara s’impel.lia el consum massiu de recursos. Els carrers estaven plens de cotxes practicament nous abandonats. Era un paisatge absurd.

Cuba va començar a rebre cubans, els unics que podien anar a l’illa a treballar no en va els programes d’autosuficiència alimentària instaurants durantel bloqueig anys enrere tenien beneficiosos efectes, la gent menjava. Hotels i instal.lacions turístiques foren ocupades pels cubans del món, eren mal vistos pels illens doncs no havien marxat a fer fortuna ? Els hi deien despectivament “los arrepentios”.

A Mèxic els pous de Cantarell agonitzàven, es va establir un narcogovern, amb camps de concentració i esclavisme, a l’Amèrica central Honduras, El Salvador, Guatemala, Panama, Belize, Costa Rica, van caure en mans dels militars sense gaires protestes exceptuant Nicaragua i les Antilles on sobre el paper es va dir que eren democràcies.
La desesperació dels mexicans per fugir a Estats Units era rebuda amb trets directament, els morts eren enterrats a fosses comunes.
Al sud de Mèxic, Chiapas i Tabasco van declarar la independència, posteriorment s’hi van afegir Quintana Roo, Campeche i Yucatan,
creant el Mèxic Lliure amb capital a Villahermosa, on es va produir la primera batalla entre el narcogovern de Mèxic i la nova frontera. Milions de mexicans van intentar arribar pel mar al Mèxic Lliure on es van produïr escenes de fam tràgiques.

Estats Units sumida amb una depressió profunda va començar a tenir problemes amb els satèl.lits, la gent creava comunitats veïnals
fortament armades, els estats i els seus serveis públics desapareixien paulatinament. Miami va ser la primera ciutat declarada
no segura, era una forma suau de dir que se n’havia perdut el control efectiu per part del govern i les autoritats.
La saga Mad max ja era real. Els hereus del Tea Party volien atacar l’Iran, “l’exèrcit primer” era la filosofia del govern federal dels EUA.

Els exèrcits mundials eren un poder que feien i desfeien al seu antull. Fins i tot a Rússia guarnicions fora de control
van crear extensos territoris sense haver de donar explicacions a ningú, és a dir, feudalisme del nou mileni. La R.Pop.de Xina va establir el seu reialme, en pocs anys Xina ja era la brúixola boja del món, explotant intensivament totes les mines de carbó i declarant la bicicleta símbol perenne de la revolució. No obstant àmplies capes de les poblacions van iniciar un èxode cap al camp donada l’escassetat i el creixent atur.
Els xinesos van envaïr diversos països africans per assegurar el subministrament d’aliments, minerals i combustibles fòssils.  Això va crear una gran tensió amb les potències atlàntiques que no tenien ja la força dissuassòria d’antuvi.
Per altra banda, Argentina, Uruguai i Paraguai només exportaven aliments al Brasil a canvi de petroli. Les potències emergents s’havien convertit amb supervivents amb poc temps.  Els països que es podien autoabastir, i amb economies poc complexes resistien millor, Vietnam, Cuba, Bhutan, Eritrea. No cal dir que els animals no humans van rebre la pitjor part en aquesta hecatombe, doncs qualsevol que era considerat comestible era caçat.

La guinda en aquest escenari mundial la posaven els països musulmans on van esclatar múltiples guerres civils i de faccions,
el poble mentrestant passava gana. El camp petrolífer de Ghawar era per Arabia Saudita, Iran i la República Popular de Xina.
La Terra s’havia escalfat en tots els sentits.

Tot i això el sentit de l’humor no es perdia i Ratzinger va dir que Déu castigava els homes pels seus pecats.