Urbanisme social “à la ville de Barcelona”

22 08 2010

Ressenya del llibre:
La ciudad de los arquitectos, de Llàtzer Moix
Editorial Anagrama

Les primeres eleccions municipals democràtiques després de la mort de Franco, l’any 1979, van dur a l’alcaldia de Barcelona un jove i il·lustrat economista, destinat a desenvolupar una brillant carrera política dins del Partit dels Socialistes: Narcís Serra. Un dels pilars en què va basar el seu mandat, de només tres anys, va ser l’urbanisme, aspecte que durant el franquisme havia estat menystingut en pro del desarrollismo, i va confiar aquesta àrea al llavors director de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, Oriol Bohigas.

La creació d’aquest tàndem és l’orígen de partida de la crònica que en Llàtzer Moix, periodista expert en arquitectura, fa de l’etapa de màxima transformació de la ciutat de Barcelona, des de la mencionada restauració democràtica fins a la celebració dels Jocs Olímpics, l’any 1992. Segons la tesi de l’autor, l’extraordinari poder que assoleix Bohigas i, per extensió, el gremi d’arquitectes barcelonins, marca una època en què la ciutat és vista des d’un mimat punt de vista ciutadà, per sobre de la visió d’enginyers i constructors, els altres dos factors que intervenen en l’urbanisme, més focalitzada en la mobilitat de vehicles i la rendabilitat del sòl, respectivament. Els primers projectes de l’ajuntament (obertura de places dures al Raval, urbanització de parcs, enderrocament de viaductes) seràn exemplificadors i definiran un model que despertarà admiració, i suspicàcies, també.

Una segona etapa s’inicia amb el projecte olímpic, ja ideat per Serra però potenciat i dut a terme pel seu successor, Pasqual Maragall, qui mantindrà Bohigas com a conseller, però confiarà la responsabilitat executiva a un altre arquitecte, Josep Acebillo. Les necessitats urbanístiques derivades de l’organització dels Jocs permetran una generalització del model que arribarà a cadascun dels racons de la ciutat. Projectes d’enginyeria pura com la construcció de les rondes, seran atacats amb visió arquitectònica. No obstant, el calendari ajustat i la incipient crisi econòmica farà necessari l’enteniment entre tots els actors civils, dil·luint aquesta hegemonia.

Moix es documenta amb entrevistes que realitza als protagonistes d’aquesta transformació, buscant sempre contrapunts per a la polèmica. El relat esdevé fascinant i descobreix una faceta de la història de Barcelona que mereix ser coneguda per la rellevància que adquireix per tots els qui l’habitem. El model Bohigas ha fet de Barcelona una ciutat aparador, diran alguns, i incòmoda (si no intransitable) pels cotxes, afegiran. D’altres direm que benvingudes siguin les polítiques urbanístiques que mimen el peató, la cohesió veinal i la racionalització de l’espai.Foto
Projecte de MBM per a la Vila Olímpica