Catalunya 2014: La ressaca de la festa

21 05 2008

-Relat de ficció-

tsunami
Ningú no podia dir que el món havia canviat en un dia, ni una setmana, ni tan sols un any, hom era testimoni que tot i saber que ens aproximàvem als límits de la Terra, els centres de decisió política i econòmica no havien fet res per sortir-se del creixement. La major part de la població tampoc. Els canvis en els règims de pluges, en les temperatures mitjanes, la desaparició massiva de fauna i flora, el trencament de la cadena tròfica, la massificació, el preu ascendent de l’energia i les matèries primeres durant la primera década del segle XXI, les emigracions massives a causa de la pobresa, símptomes i conseqüències que foren tractades com oportunitats de negoci (business as usual), ja sigui mà d’obra barata, agrocombustibles, allargament de la temporada turística, que l’àrtic fos transitable, aliments transgènics, etc.

Geopolíticament el món s’havia feudalitzat, en una contracció sense precedents, els estats cada cop havien perdut més l’influència en el territori, sembla lògic que quan el transport i l’alimentació és converteixen en un luxe, mantenir un territori cohesionat (fenomen més semblant viscut a l’extinta Unió Soviètica) entorn una identitat és quelcom difícil. Així doncs ens trobem com de “facto” existeixen fronteres entre regions dels propis estats i apareixen els clans territorials.

La Generalitat de Catalunya s’erigeix com l’últim baluart per mantenir el territori unit, intentar l’estatalització de l’economia i el més important, la igualtat de tots el ciutadans, la solidaritat entre territoris i que es respectin el drets civils com a mínim a nivell teòric.

Espanya és un d’aquests estats on les seves autonomies han establert unes duanes on ningú pot entrar si no pot oferir res. Els mossos d’esquadra patrullen els Pirineus, tota la franja de Ponent i sobre tot la frontera amb València i el baix Aragó. A nivell europeu, Schengen és història: la majoria de països del vell continent han establert legislacions draconianes amb els immigrants i el feixisme regna en països com Itàlia, Grècia, Sèrbia i altres països de l’Europa central en funció de la seva tradició política.
Les zones més deprimides de Catalunya han estat militaritzades (una mena d’estat excepció) doncs corrien el risc de convertir-se en territoris erms, amb el conseqüent perill de migracions massives. La militarització garantitza els subministraments d’alimentació mitjançant cartilles de racionament per tota la població i la seguretat. Un cop una zona és militaritzada, a part de no poder sortir, no s’hi pot entrar, excepte per intercanvis comercials o de prestació de serveis. A Catalunya aquestes zones són el triangle que formen Vilanova i la Geltrú, el Vendrell i Altafulla i el segon triangle comprès entre Cambrils, Reus i Tarragona. S’aixequen veus demanant la militarització del Vallès Occidental, i d’aquesta manera s’acabaria també amb el problema de Matadapera. Alguns polítics dubten que es pugui sufragar la despesa que significa la presència militar d’un territori tan extens.
La militarització és supervisada per un delegat civil que assumeix el poder dels ajuntaments implicats , no cal dir que aquestes mesures impliquen arbitrarietats, favoritismes i corrupteles de tot tipus en aquests territoris.

El món no havia canviat en un dia però hi va haver uns dies que el món es va despertar sabent que el món ja era substancialment diferent. El 15 de juny del 2013 la borsa de Wall Street no va obrir, des de llavors ja no ho ha fet. El tsunami nord-americà va provocar un efecte dòmino en totes les borses del món, que han anat tancant progressivament. La borsa de Shangai fou la última a tancar el 17 de septembre del mateix any. A ningú li va estranyar doncs lès pèrdues i la manca de volum de negoci ja feia un any que persistien, de fet alguns diuen que es va aguantar sis mesos artificialment.

A mesura que la ira popular per la falta de subministraments o el seu preu excessiu anava augmentant arreu del planeta, els estats nacionalitzaven recursos i acaparaven produccions, la subsegüent regulació de preus i mesures intervencionistes deixaven fora de joc les corporacions transnacionals i la lògica del benefici, en definitiva es tractava de sobreviure.

Tot aquest procés gradual s’accelera i s’accentúa quan el 13 d’octubre del 2012 el rei Abdalá Bin Abdelaziz al-Saud és tret del poder a l’Aràbia Saudita per una junta militar utilitzant els helicòpters “Phrog”. Aquest govern militar, més pròxim a Iran, cristal·litza políticament el que està succeïnt a sota terra, i és que la producció de petroli decau a tots els pous importants de la península d’Aràbia.

Una setmana després, el nou govern saudita augmenta el preu un 100% dels productes petroliers exportables, aquí és produeix la ruptura i la distopia mundial: EEUU i Gran Bretanya es proposen salvar el règim àrab exiliat a Dubai però Xina, Rússia, Iraq i Iran ensenyen les seves cartes amenaçant Estats Units. El silenci d’Alemanya i França depenents del gas i petroli rus boicoteja qualsevol acció de la OTAN.

Catalunya no s’havia preparat per la independència energètica i tothom sabia que venien temps encara més difícils, el poc consum superflu que quedava va desaparèixer a finals del 2013 quedant-se reduït al 10% de la població més benestant, els únics que podien anar en cotxe de forma habitual, en avió, o comprar menjar amb abundància.

Continuarà…


Accions

Informacions

Deixar un comentari

Pots fer servir aquestes etiquetes : <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <code> <em> <i> <strike> <strong>

*
Per comprovar que ets una persona, i no un programa automatic que deixa comentaris-spam, copia la paraula que veus a la imatge.
Anti-Spam Image