Prohibim els cotxes [creixement infinit impossible en un món finit]

El cotxe, el turisme, l’automòbil, el vehicle… Un invent del segle XIX i des de llavors, ja han passat més de 100 anys, hem passat de la utilitat al fastic. A l’acualitat podríem classificar aquest artefacte somniat per molts i malson per la resta, de llast vital, doncs les seves suposades virtuts han estat anul·lades per un ús indiscriminat i massiu.

En la civilització del cotxe s’han posat al centre de les nostres energies aquest vehicle i les seves infraestructures, és a dir, una cultura d’on hem passat de servir-nos del cotxe a servir-lo amb el nostre treball, salut, medi ambient i amb el més important: la nostra vida.

L’activitat motoritzada causa un milió dos-cents mil morts cada any de mort directa, les provocades per la contaminació s’estimen en el doble, i provoca més de 50 milions anuals de ferits. Aquestes xifres per sí soles hauríen de fer-nos reflexionar com és possible que encara no es legisli obligant al fabricant limitar els turismes a 120 Km/h quan la velocitat excessiva és la causa del 29% dels accidents mortals. A Europa, la sinistralitat al volant mata més joves que la Sida o les drogues, en definitiva, vides truncades, famílies trencades.

No obstant, la publicitat dels cotxes està fora de control amb anuncis de tot tipus on es fa un flac argument a la realitat, mostrant carreteres buides, paissatges idílics i famílies felices. El màrqueting vulgar o sofisticat ha fet osca en una societat incapaç de defensar-se de l’envestida constant de les agències que impulsades per la indústria i administracions vacil·lants que no aconsegueixen posar  fre a la lacra en la salut i en el medi ambient que representa l’ús abusiu i sense límits de l’automòbil privat.

El cotxe, convertit en apèndix de la personalitat, ja no és una eina per anar d’un lloc a l’altre, sinó un aparador on lluir el pitjor del capitalisme consumista, doncs en un cotxe es manifesten i convergeixen els mals del desequil·libri econòmic i social.

És el símbol del sant grial de l’anomenat creixement econòmic, tan benerat per aquells sacerdots de l’ortodòxia neoliberal anomenats economistes, que no procuren matissar el creixement amb altres paràmetres de caràcter medioambiental o social, al contrari, aquests criteris són l’estorb que dificulta el creixement econòmic doncs segons ells el creixement és l’únic que pot garantir un estil de vida òptim, un exemple: el canvi climàtic frena el creixement econòmic, no diuen que el creixement és la causa del canvi climàtic.

El CO2 emès per la indústria del transport és al voltant del 25% del total emès a Espanya. Els espais envaïts pels cotxes i les seves infraestructures són enormes i empitjoren la nostra qualitat de vida. El soroll i la contaminació directa no s’han d’oblidar però no acaba aquí la llista perquè falten els “avantatges”: petits accidents, assegurances, reparacions, multes, impostos, grues, aparcaments, peatges i retencions quilomètriques.

 És necessària una nova cultura del transport i de la mobilitat on hi hagi una regulació d’acord amb els nous paràmetres ecològics i socials.