L’automòbil: un somni convertit en malson

10 12 2007

El cotxe, el turisme, l’automòbil, el vehicle… Un invent del segle XIX i des de llavors, ja han passat més de 100 anys, hem passat de la utilitat al fastic. A l’acualitat podríem classificar aquest artefacte somniat per molts i malson per la resta, de llast vital, doncs les seves suposades virtuts han estat anul·lades per un ús indiscriminat i massiu.

En la civilització del cotxe s’han posat al centre de les nostres energies aquest vehicle i les seves infraestructures, és a dir, una cultura d’on hem passat de servir-nos del cotxe a servir-lo amb el nostre treball, salut, medi ambient i amb el més important: la nostra vida.

L’activitat motoritzada causa un milió dos-cents mil morts cada any de mort directa, les provocades per la contaminació s’estimen en el doble, i provoca més de 50 milions anuals de ferits. Aquestes xifres per sí soles hauríen de fer-nos reflexionar com és possible que encara no es legisli obligant al fabricant limitar els turismes a 120 Km/h quan la velocitat excessiva és la causa del 29% dels accidents mortals. A Europa, la sinistralitat al volant mata més joves que la Sida o les drogues, en definitiva, vides truncades, famílies trencades.

No obstant, la publicitat dels cotxes està fora de control amb anuncis de tot tipus on es fa un flac argument a la realitat, mostrant carreteres buides, paissatges idílics i famílies felices. El màrqueting vulgar o sofisticat ha fet osca en una societat incapaç de defensar-se de l’envestida constant de les agències que impulsades per la indústria i administracions vacil·lants que no aconsegueixen posar  fre a la lacra en la salut i en el medi ambient que representa l’ús abusiu i sense límits de l’automòbil privat.

El cotxe, convertit en apèndix de la personalitat, ja no és una eina per anar d’un lloc a l’altre, sinó un aparador on lluir el pitjor del capitalisme consumista, doncs en un cotxe es manifesten i convergeixen els mals del desequil·libri econòmic i social.

És el símbol del sant grial de l’anomenat creixement econòmic, tan benerat per aquells sacerdots de l’ortodòxia neoliberal anomenats economistes, que no procuren matissar el creixement amb altres paràmetres de caràcter medioambiental o social, al contrari, aquests criteris són l’estorb que dificulta el creixement econòmic doncs segons ells el creixement és l’únic que pot garantir un estil de vida òptim, un exemple: el canvi climàtic frena el creixement econòmic, no diuen que el creixement és la causa del canvi climàtic.

El CO2 emès per la indústria del transport és al voltant del 25% del total emès a Espanya. Els espais envaïts pels cotxes i les seves infraestructures són enormes i empitjoren la nostra qualitat de vida. El soroll i la contaminació directa no s’han d’oblidar però no acaba aquí la llista perquè falten els “avantatges”: petits accidents, assegurances, reparacions, multes, impostos, grues, aparcaments, peatges i retencions quilomètriques.

 És necessària una nova cultura del transport i de la mobilitat on hi hagi una regulació d’acord amb els nous paràmetres ecològics i socials.



La revolució no serà televisada

1 12 2007

Demà és un dia important per l’escena internacional, les eleccions de Veneçuela per reformar la constitució marcaran un punt d’inflexió en la lluita entre l’imperi de les multinacionals i els pobles que intenten ser lliures de la dictadura del mercat  redistribuint la riquesa entre els els sectors més desafavorits (Cuba, Veneçuela, Ecuador i Bolívia).
Les democràcies occidentals, cada cop més mediatitzades i manipulades pels interessos de les empreses de la globalització, són titelles incapaces de regular ningun sector. L’última de la Unió Europea és augmentar els talls per publicitat a les televisions.

La credibilitat dels governants cau en picat quan demanen que tanquem l’aixeta per tenir aigua mentre les estacions d’esquí van fent neu artificial a dojo i els camps de golf i les construccions de formigó ennuvolen l’horitzó, o quan fomenten cinc minuts d’apagada i les llums de nadal només fan que créixer.

Tornant a Veneçuela, els mitjans de comunicació (Ex: R.Murdoch principal accionista de News Corporation) són una peça més d’aquest entramat en el qual parlen de democràcia (buida de contingut) però no parlen de precarietat, exclusió, expoliació i malbaratament de recursos, no parlen del sotmetiment a la dictadura del lliure mercat. Volen que tots siguem precaris, presoners de la dictadura de l’oferta i la demanda. Veneçuela no ha envaït cap païs ni ha atemptat contra la legalitat de cap altre país, no obstant està en el punt de mira dels neoliberals, en canvi, Xina, Rússia, Estats Units són beneïts pels estomacs agraïts.

Us deixo aquest document molt interessant.

http://www.dailymotion.com/video/xuwia_la-revolucion-no-sera-televisada