20 motius per desfer-se del cotxe

25 10 2007

mapa de carreteras

1. Cada dia que deixis passar et serà més difícil vendre’l.

2. Estalviaràs una mitjana de 3000 euros a l’any com a mínim.

3. No hauràs de col.laborar en més corrues i retencions.

4. No participaràs en més disputes de trànsit i  tindràs  bon humor.

5. Menys probabilitats de patir un accident de trànsit i/o atropellar algú.

6. Menys probabilitats de ser denunciat i/o empresonat per algún afer viari.

7. No necessitaràs perdre més hores de la teva vida buscant aparcament.

8. Menys paperassa, menys preocupacions, menys responsabilitats.

9. No es matarà a tanta gent perquè puguis omplir el dipòsit.

10. Augmentarà la salut de la població.

11. Anar a peu i  en transports públics afavorirà la teva forma física.

12. Estimularà la teva creativitat alhora de dissenyar la teva mobilitat.

13. Afavorirà la localització de la teva vida redundant en la teva qualitat de vida.

14. Seràs més independent econòmicament i energèticament.

15. Augmentarà i millorarà la qualitat de l’espai públic destinat als vianants.

16. Disminuirà la contaminació acústica, ambiental i paisatgística.

17. Brindes una oportunitat a les generacions futures.

18. Alleugeriràs l’empremta ecològica al planeta.

19. Continuaràs anant a la mateixa velocitat: 6km/hora però sense tots els inconvenients anteriors (si tents algun dubte sobre aquest punt calcula les hores invertides en pagar el cotxe, complements, impostos, benzina, etc.).

20. Afavorirà la reconversió de la indústria de l’automòbil en quelcom més positiu per la humanitat.



Final de trajecte: Tercera guerra mundial

21 10 2007

ustedes

Bones intencions. El Ministeri d’Indústria ha fet un anunci per la tele on pregunta si ens pensem que el petroli mai no s’acabarà. Als qui ens interessa una mica el tema sabem que no s’esgotarà mai del tot, les magnituds en què es mou el cru són d’unes dimensions que qualsevol variació a la baixa en la seva producció o oferta al mercat internacional provoquen un daltabaix financer i polític. La situació a Myanmar (són els canaris de la mina), per posar un exemple, ha estat originada per l’increment brutal del preu dels hidrocarburs, i la seva resolució torna a passar per l’or negre doncs Xina i les companyies occidentals prefereixen les garanties que dóna el règim birmà  de l’explotació dels seus recursos naturals per damunt de les llibertats i el dret a viure i alimentar-se del seu poble. 

Contradicció. Aquest anunci del ministeri pretèn conscienciar sobre l’estalvi energètic, batalla quasi perduda com la dels 8o Km/h. Tota una divisió mediàtica encapçalada pels anuncis d’automòbils pretesament ecologistes, la cultura de la fórmula 1, els sindicats d’automobilistes, diaris pròxims a interessos de la indústria del cotxe posa qualsevol iniciativa en benefici de la comunitat en la picota doncs prevalen els interessos particulars ben defensats pel capital privat.

Fugida endavant. Els polítics, fidel reflex de la societat,  no només no qüestionen el creixement econòmic, sinó que el fomenten, la qual cosa encara empitjora més la situació doncs es necessita més energia i s’ha de contaminar més. L’espiral del creixement no s’atura. Créixer a Occident actualment significa condemnar a la mort energètica a la resta del planeta.    A Catalunya existeix un moviment que postula el decreixement però està a les beceroles i no s’ha organitzat com a partit polític, esperem que no arribin massa tard.

Males noticies? Diuen els entesos que els camps petrolífers s’esgoten (peak oil) , significatius són els de Ghawar a Aràbia Saudí i Cantarell a Mèxic, bé això hauria d’ocupar més d’una portada i un programa de televisió però en aquest món xupiguai que vivim només podem aspirar a veure els efectes d’això si trobem un forat entre el futbol, les carreres de cotxes i la publicitat del futbol i de cotxes, és a dir, parlarem de l’últim atemptat, l’última revolta civil,  l’última regularització de feina, etc. La causa la passarem de puntetes (declinació del petroli).

La solució. George W. Bush ens deixa com herència del seu brillant mandat el remei: no és altre que la tercera guerra mundial que sens dubte revifarà l’economia i posarà el petroli que quedi en les mans adequades, uns patirem més, altres menys, però en la comptabilitat final hi haurà molt que reconstruir, feina per tothom i menys gent que alimentar. Sens dubte és l’expressió menys plàcida del lliure mercat.



Una imatge, un vídeo i una frase

10 10 2007
  •   La imatge

                             

Alguns voldrien així Barcelona, Catalunya i tot el món, la lógica de la seva butxaca ho exigeix, com podem veure    han  aparegut rondes marítimes per descongestionar la del litoral, i també uns quants cinturons que permetran que no tinguem res a envejar a Madrid o a Los Angeles, em falta dibuixar els superaeroports que demanda la societat civil (aquella part que s’endu els beneficis ja m’enteneu).

  •  El vídeo

El Peak Oil i una interessant reflexió de l’11 S

  • La frase

No podem resoldre problemes pensant de la mateixa manera que quan els vam crear.

Albert Einstein

                                                                                                                                

 



On són els filòsofs?

3 10 2007

Pensar no es rentableLa vigília de l’11 de setembre, el president Montilla va fer unes declaracions en què negava un estat d’ànim negatiu i generalitzat a la societat catalana. Literalment, va dir: ”Catalunya no està deprimida”. D’aquesta manera contestava l’argument d’alguns opinadors, que consideren que com a conseqüencia del col·lapse de les infraestructures hi ha un cabreig social, que es manifesta amb un descrèdit cap a la classe política i l’abstenció a les eleccions.  Jo sí que considero que la societat ha caigut en una letargia que es pot palpar en l’ambient, m’ho confirmen certes actituds ciutadanes que estan apareixent i la pròpia experiència personal. Però jo ho deslligaria del debat polític i de la precarietat del sistema ferroviari, és un símptoma més profund, fruit de la crisi ètica que pateix la humanitat contemporània. El triomf del relativisme i la rendició enfront del Sistema ens han sumit en la paràlisi que provoca el convenciment que qualsevol acció, per ben intencionada que sigui, no tindrà cap conseqüència col·lectiva. Un punt de partida van ser les manifestacions en contra de la guerra d’Irak. Uns quants anys després de les casserolades, ja ningú se sorprèn de sentir els líders polítics que van encapçalar l’ofensiva contra Hussein reconèixer que aquella va ser una guerra pel petroli, és més, ho assumim i claudiquem davant la més crua realitat. En un món cada vegada més global i tecnificat, menys sentit sembla tenir el nostre pas per ell. L’objectiu vital que han aconseguit inculcar-nos és l’equil·libri entre el treball i l’ociositat i cada vegada es troba més a faltar una reflexió sobre quin és el nostre destí com a individus i com a col·lectivitat. És per això que em pregunto, on són els filòsofs?