Prohibim els cotxes [creixement infinit impossible en un món finit]

Una ciutadania incoherent és el que observo amb aflicció, la tristor és perquè aquesta incoherència combinada amb els futurs reptes (escassedat de recursos, d’energia i crisi econòmica)  només pot ser preludi d’una fallida democràtica i ecològico-social.

Dues característiques fonamentals per arribar a aquesta conclusió:

La primera consisteix en veure com els ciutadans i per extensió els seus representants polítics reflex fidel dels ciutadans, fent bona aquella màxima que diu que els pobles tenen els governants que es mereixen, només defensen la seva parcel.la, és a dir, el seu territori més pròxim (escala, carrer, barri, vila, etc) una font clara del populisme. Hi ha molts exemples d’aquestes expressions en els Estats Units, allà anomenat NIMBY (No al pati del darrere)

 S’ha d’analitzar el motiu i l’abast d’aquestes manifestacions ciutadanes, que aquí són de poca volada (Narcosala no, no a la tercera pista de l’Aeroport, AVE pel litoral, no al Quart Cinturó,  presó aquí no, MAT no, etc).

 Al litoral hi ha pisos també, o és que a algú se li ha acudit treure la Ronda Litoral per fer-hi passar l’AVE? Poca gent vol renunciar a la Ronda Litoral, algú es qüestiona el creixement indefinit de les infraestructures? Els manifestants només volen que no els destorbin a casa seva, quants dels que no volen el quart cinturó  utilitzen el cotxe? Molts. Respecte les presons, algú es planteja com reduir el nombre de presos? Que dir dels narcomanifestants, un exemple de insolidaritat mesquina. Encara estic esperant alguna notícia que demostri les desgràcies que pronosticaven.

La segona característica, i no menys important, és constatar com la vida quotidiana (com és viu la vida) no és conseqüent amb els pensaments ni les demandes, hi ha una desconnexió més que evident entre el que en teoria es vol i el que es fa realment. Hi ha la idea generalitzada que per ciència infusa algú s’ha de fer càrrec dels problemes, dels conflictes i els ha de resoldre, podriem definir-la de ciutadania espectadora (no només de la televisió), és a dir, ciutadans passius. En alguns casos  no es viu la vida com es pensa la qual cosa portarà a pensar-la com es viu.

Que la gent cada cop voti menys és només la punta de l’iceberg d’aquesta desconnexió que consisteix en ocupar-se només dels metres quadrats del nostre voltant i al mateix temps desitjar la pau, menys contaminació, millores laborals, televisió de qualitat, etc. Sóc conscient que existeixen moviments dissidents i que actuen en conseqüència però ara parlo de la majoria, sí d’aquesta majoria que consumeix teleporqueria cada vespre.

La ciutadania té una actitud espectadora i passiva que alimenta la seva dependència als que prenen les decisions, la ciutadanía ha dimitit i ha claudicat psicològicament doncs considera que les seves accions no tenen repercussions quan precisament la seva forma de viure, és a dir, de consumir, de divertir-se  de treballar, de desplaçar-se és la base de l’acció política i és la que els allibera o els encadena a ells i a la resta.

Una ciutadania passiva  i incoherent i que de vegades ratlla  la mesquineria (manca de generositat moral) en el seu conjunt. Històricament les minories han empès cap els canvis. Exemples recents són la transició política espanyola, on una majoria no ho oblidem no va fer gran cosa per no dir res. Avui en dia la institucionalització de les minories posa en risc la necessària regeneració d’idees davant el fracàs del model del creixement i el desenvolupament.

La ciutadania, adulada per la publicitat perquè gasti, pels polítics perquè els votin i pels mitjans de comunicació perquè augmenti l’audiència, s’ha convertit en una criatura capriciosa. Per una banda és capaç de manifestar-se contra la guerra de l’Irak (guerra pel petroli)  i per l’altra banda tant li dóna  omplir cada setmana el dipòsit de gasoil, contaminant, matan els seus veïns que tenen asma, tenint accidents amb morts i ferits, envaïnt l’espai públic, fent cues, etc . També tant li dóna si es fan deu centrals nuclears més com demana el Fòrum de la Indústria Nuclear perquè puguin moure la persiana elèctrica ignorant que l’energia basada en l’Urani també s’esgota i que depèn del petroli. Els exemples són inacabables.

A mi no m’han de comprar res ni m’han de votar i per això puc mostrar el meu despreci per aquesta ciutadania.

“…Clos ha xifrat en uns 350.000 el nombre d’usuaris de la xarxa elèctrica afectats per l’apagada que des d’aquest matí ha deixat sense suministrament part de la ciutat de Barcelona i el Baix Llobregat, i que està causant grans problemes en aquesta zona al deixar sense llum nombrosos domicilis particulars, comerços, hospitals, semàfors i transports públics, com el metro i els Ferrocarrils de la Generalitat. El tall de subministrament afecta tota la capital catalana –amb l’excepció d’algunes àrees de Sant Martí i la part dreta de l’Eixample–, així com zones de l’Hospitalet i Esplugues.”

“El delegat de Red Eléctrica Española a Catalunya, Lluís Pinós, ha afirmat que l’apagada s’ha degut a la caiguda d’un cable de 110 quilovolts en la subestació de Collblanc. El cable s’ha desplomat sobre el parc de transport de REE de 220 quilowatts i, com a conseqüència, s’ha perdut tensió a les subestacions d’Urgell i Maragall.”

 Diversos cotxes, davant un semàfor apagat a la cruïlla de Diagonal i Marina. Foto: D. SANCHA del Periódico. cat

extracte del Periódico.cat 23 de juliol de 2007.

Barcelona avui és notícia.

Per què ha caigut el cable de 110 quilovolts en la subestació de Collblanc?

Manteniment deficient, manca d’inversions,  personal subcontractat, sobrecàrrega de la línia, etc., ja ens ho faràn saber. Curiosament en un dia que ha començat amb més calor que els dies precedents tan benignes pels qui vivim a Barcelona  i amb vent de l’Oest (de terra molt calent).

Com és que la Generalitat ens adverteix que posem l’aire a 25 graus? Perquè no ens refredem? No, no és això, potser perquè preveuen que les puntes màximes de demanda   no es puguin atendre i per tant hi hagi una caiguda de la xarxa amb les conseqüències que això comporta.

Som conscients que tots els habitants de Catalunya no podem anar en 4×4 o qualsevol altre vehicle, banyar-nos a la piscina, utilitzar l’aire acondicionat i regar el jardí?

Catalunya, Espanya, Europa o Xina es troben a la mateixa situació.

On és el límit?

Els economistes creients en el creixement econòmic i el desenvolupament (colonialisme disfressat de globalització) ens haurien de contestar on està el límit del creixement demogràfic, urbanístic, econòmic, etc.

El capitalisme occident es sustenta en una energia abundant i per tant barata, convertim les materies primes amb combustible, electricitat i multitut d’objectes que després es consumeixen i/o consumeixen energia, això crea riquesa i benestar a una minoria (el primer món :1.200milions d’habitants escassos).

Per què ara alguns es lamenten que Xina vulgui imitar el desenvolupament occidental? Si no és bo que ho facin ells, per què era bo que ho féssim nosaltres?

La resta del món (5.500) és la que ha de garantir aquest suministre d’energia barata i patir les mancances en la seva pell si cal (Argelia proporciona gas, Nigèria petroli, Brasil cultius de blat de moro per fer biodièsel i diguéssim que no són països model).

El desenvolupament mitjançant el creixement econòmic basat en la sobreexplotació dels recursos naturals, el consumisme del ”pagui 2 emporti-se’n 3″ i el “compri-ho avui i pagui l’any que ve” a qui beneficia realment?

El camí invers no es pot realitzar, els diners no es poden convertir en energia, això ho deuen saber a les altes esferes doncs Irak ha estat envaïda i  l’Iran està al punt de mira.

Per què Bush aposta pels mal anomenats “Biocombustibles”? Perquè és ecologista o potser perquè s’apropa el peak oil?

Els “biocombustibles”, és a dir, cultius de blat de moro, consumeixen aigua i extensions quilomètriques de terra i necessiten derivats del petroli!!! A més que encareixen els aliments bàsics doncs aquest cultius més ben pagats desplacen la resta i tot per a que una minoria pugui anar amb cotxe amb les conseqüències que això té.

Als polítics els cal coratge per enfrontar-se a la realitat i és que el creixement infinit és impossible en un món finit.

Caldria que ho expliquessin, però les dinàmiques actuals són de fugida endavant (publicitat pretesament ecologista, consumisme, fomentar la natalitat per poder pagar les pensions aquesta última és la bajanada de l’any, etc) i de confiança il.limitada en la tecnologia, quan aquesta no genera energia sinó que en consumeix més fins i tot quan s’augmenta l’eficàcia energètica mitjançant la tecnologia (paradoxa de Jevons).

Califòrnia, Nova York, Alemanya, Argentina, Barcelona són el principi del que cada cop serà més freqüent, un món que no serà capáç de cobrir els creixements sostinguts (el creixement sostenible és una antinòmia)  de la demanda energètica i per tant els blackouts juntament amb l’escassedat de petroli, gas i aigua ens prepara tot plegat un horitzó inquietant.

Aquesta illa es diu Melkoya, situada a l’Àrtic, i com podeu veure ha patit una transformació que l’ha convertit en una planta de gas liquat.

Tot això es conseqüència de la recerca desesperada de reserves de petroli i gas per part de les grans companyies  per poder incrementar els beneficis donada la demanda i preu creixent de l’energia de les economies ”desenvolupades o en vies de desenvolupament”.

L’Àrtic s’esta escalfant també i cada cop és més accessible per a les prospeccions, el curs del desglaç és molt ràpid: des del 1979 ha perdut el 20% de la seva superfície glaçada. El desglaç obrirà noves rutes marítimes i pontenciarà conflictes entre països per aigües que fins fa poc no interessaven gaire.

És una nova febre de l’or que no s’aturarà a l’Àrtic, després vindrà l’Antàrtida on cada any es perden 152 quilòmetres cùbics d’aigua (cada kilòmetre cùbic és equivalent al trasvassament de l’Ebre). Qui aturarà la demanda impetuosa d’uns conductors de 4×4 afanosos d’un combustible “barat” que es pugui extreure de l’Antàrtida o de l’Àrtic, tant se val? Qui aturarà uns electors rabiosos que votaran els candidats que els garanteixin més “creixement”? A les generacions següents que les bombin.

Des d’una perspectiva històrica són els últims sospirs del capitalisme (desenvolupament, colonialisme i globalització). El que vindrà després no ho sé però hi ha un proverbi saudita que diu:

El meu avi anava en camell, el meu pare en cotxe, jo vaig en avió, el meu fill anirà de nou en camell…