El cotxe: un suïcidi col·lectiu

10 06 2007

Recordo quan era petit que em van explicar que uns veïns havien baixat al garatge perquè a casa feia fred i es van posar a dormir al cotxe, amb la calefacció posada. L’endemà ja no es van aixecar. També recordo haver vist la pel·lícula Sabrina en la qual una desesperada Audrey Hepburn encén tots els cotxes dels seus pares amb la intenció de treure’s la vida. És a l’imaginari col·lectiu, una de les formes més recurrents del suïcidi és la inalhació de CO2 expulsat pel tub d’escapament d’un cotxe. És per això, suposo, que les automobilístiques han anat amagant progressivament aquests tubs, a excepció dels cotxes esportius, intentant dissimular el que a ningú se li escapa: un cotxe en marxa està continuament expulsant verí.

Un autom�vil negro echa humo por su tubo de escape.

És per això que de tant en tant em veig dins d’un enorme garatge amb milions d’automòvils en marxa, esperant l’inevitable: un suïcidi col·lectiu. L’agonia, no obstant, serà lenta i llarga. S’han disparat els casos d’asma, d’al·lèrgia i d’altres malalties respiratòries. És ben sabut que el càncer incideix cada vegada amb més casos, la salubritat mundial sembla haver assolit el cènit a partir del qual, va de baixada. I és que en fer la declaració dels Drets Humans  se’n van deixar un al tinter. Vull tenir dret a respirar un aire net, lliure de substàncies tòxiques.