Complexos residencials suburbans

28 06 2007

Aquests llocs han crescut com a bolets en els últims anys empesos per la festa immobiliària en la que tots hem participat activament o com a espectadors.  Causes d’això: l’ alliberament del sòl, els preus de la vivenda a les ciutats, la manca de planificació, la demanda creixent,  el finançament dels ajuntaments, la voracitat econòmica de les empreses del sector, etcètera.

Projecte Benicasim Golf

Aquestes zones han passat de ser segones residències a ser vivenda habitual en molts casos i en altres són cases i pisos buits deu mesos l’any (poc eficaç, oi?),  Mentrestant més persones han quedat fora d’aquest joc del capitalisme consumista  i esperen millors oportunitats o van a lloguer, la qual cosa demostra que les vivendes no s’han fet amb un interès social, i evidentment no s’ha tingut en compte aspectes socioeconòmics i mediambientals, res de res simplement construir on la tècnica ho permeti i sigui més barat per aconseguir el màxim benefici.

Tot plegat respon a la lògica del creixement com a panacea de la societat, aquesta panacea la defensen economistes i polítics sense questionar-se d’on prové i on ens porta, a més a més s’ignoren els resultats i alguns mes cínics ho atribueixen a que no hi ha prou creixement, d’alguna manera intueixen que deixar de “créixer” és incompatible amb el sistema econòmic actual. En definitiva en quatre anys no cal complicar-se la vida deuen pensar, però bé aquest no és el tema que volia plantejar doncs ja ho fet en altres entrades.

Què farà tota aquesta gent quan a més a més de pagar una hipoteca en molts casos creixent hagin de fer front a un preu creixent de la benzina i/o carència crònica de benzina? Tenint en compte, que no s’està ampliant cap línia ferroviaria, i en qualsevol cas la dispersió d’urbanitzacions dificulta un xarxa efectiva de transport públic. Aquest estil de vida de moure’s en cotxe per anar treballar, per anar a comprar el menjar a centres comercials, per anar a qualsevol lloc en cotxe té els dies comptats donat que el preu de la benzina continuarà pujant i acabarà sent una rèmora determinant.

No vull pensar què passaria si a més a més hi haguessin racionaments producte d’haver malgastat més de la meitat del petroli que hi ha a les entranyes de la terra (pic de Hubbert) . Si s’està parlant de que queden quaranta anys de petroli amb el consum actual, atenció!!!!! Com poden tenir la barra de continuar construint carreteres? El problema no es d’aquí quaranta anys que ja és molt aprop, sinó perquè la fi del petroli barat es a la cantonada doncs una demanda superior a la oferta estancada pels límits físics crearà unes tensions polítiques i econòmiques desconegudes fins ara, suposo que per això alguns s’aventuren a Irak o compren tot el petroli del Sudan encara que hagi un genocidi al Darfur.

Els “optimistes” poden pensar que trobaran més petroli o alguna alternativa efectiva  que empenyi els cotxes, això respòn a la idea antropocèntrica inherent a l’ésser humà alimentada per un segle de descobriments. En qualsevol cas el creixement infinit ens porta al col·lapse mediambiental, només veig una sortida que és el decreixement i la contracció :  la planificació i regulació  econòmica, social i ecològica.



Posar benzina = matar éssers humans = biocombustibles

24 06 2007

Cada cop que posem benzina estem signant la condemna a mort de milers de persones entre elles nosaltres mateixos,  això és així perquè l’esgotament dels recursos naturals provoca que els estats del món occidental vulguin controlar els jaciments de petroli de l’Orient Mitjà.

Siguem conscients que la nostra relació amb l’energia, ja sigui gas, petroli, etanol té conseqüències en vides humanes directes i indirectes.

Els recursos s’estan esgotant com indiquen els següents fets:

Augment dels preus de les matèries primes.

Augment dels preus dels combustibles fòssils.

Augment de la demanda.

Guerres per controlar els recursos energètics.

Esgotament dels jaciments.

El capitalisme consumista amb la recepta del creixement econòmic  no es pot sustentar sense explotar els recursos naturals, però la terra és finita i els seus recursos també.

Aquesta dinàmica a on ens porta?

A la patètica idea de voler omplir dipòsits de cotxe amb biocombustibles amb el conseqüent encariment del blat de moro i la mort de miles de persones que depenen d’aquest aliment bàsic. A més a més els biocombustibles continuen generant C02 ja que els arbres tallats per plantar els biocombustibles deixen de recaptar-lo. En definitiva un despropòsit.

Qui aixecarà la veu per dir prou!! ?

Qui dirà que no cal créixer més en cap aspecte (població, urbanisme, carreteres, etc) i que el que cal és madurar?

Quin poble serà capaç d’obligar els seus governants a canviar el rumb de la seva nació (menys dependència energètica)

 i ser l’abanderada en aquesta lluita per la supervivència que s’apropa?

L’estil de vida occidental està ferit de mort, la il.lusió de la tecnologia no aconseguirà parar el declivi energètic, només els

pobles independents energèticament sobreviuran, serà Catalunya un d’ells?



Benvinguda al Bicing i a la gent que no té pressa per fer tard

23 06 2007

El veritable progrés social no consisteix en augmentar les necessitats, sinó en reduir-les voluntariament; però per assolir això, fa falta ser humils. 

Mahatma Ghandi

Una bona idea ha arribat a la capital de Catalunya: instaurar un servei de bicicletes públic. Crec que la seva aplicació ha estat un èxit, i cal reconéixer-ho, doncs no sóc partidari de la crítica sistemàtica als governants facin el que facin.

És una bona idea perquè el bicing ens permet moure’ns per uns preus populars i amb uns criteris de racionalitat. És una bona idea perquè fa del tot innecessària la idea de tenir en propietat una bicicleta i per tant la cultura de tenir en propietat coses que no calen. Per tant 50.000 persones a 15 de juny  poden moure’s amb 1.500 bicicletes (sostenible, oi?).

Per cert, el car-sharing no és això?

Un altre avantatge del bicing és l’ocupació de la calçada competint amb els cotxes, això necessita  de la participació decidida dels ciclistes per tal de no cedir i passar-se a  la vorera, perquè no es tracta de molestar els vianants sinó d’ocupar l’espai que ens pertoca, que no és altre que la calçada. Circular amb cotxe per Barcelona ha de ser car, aparcar-hi també i circular-hi ha de ser absurd, de fet molts cops ja és així, però alguns no es volen adonar-se’n i insisteixen amargar-se la vida, el problema és que ens resten qualitat de vida a la resta amb la seva invasió de l’espai públic.

Una altra petita virtut del bicing és que la majoria d’aparcaments per les bicis són a a la calçada i treuen el llocs de la zona blava i verda per tant hi ha menys aparcaments. Molt trànsit es produeix per la vana esperança que tenen els conductors de trobar lloc per aparcar, així carrers on han desaparegut els aparcaments el trànsit s’ha reduït considerablement.

Benvingut el Bicing, esperem que s’extengui a tota la ciutat i arreu de Catalunya.



El cotxe ha mort.

17 06 2007

Hi ha dues coses infinites: L’Univers i la estupidesa humana. I de  l’Univers no estic segur.

 Albert Einstein

Efectos Katrina francés, clic para aumentar

El cotxe ha mort.  Alguns més avançats han captat el missage i busquen feines a prop de casa i escullen llocs per viure on hi ha serveis (relocalitzen les seves vides) , es mouen en bici, amb metro, amb autobús o a peu, i si són prou espavilats  la feina els hi va a casa. 

El cotxe ha mort. Encara  es vendran moltes unitats ja ho sé però a mort com mitjà de transport rentable i econòmic, eficient i sostenible, ha mort igual que moren milers de persones a dins seu i fora, ha mort com opció econòmica doncs les despeses de manteniment i la fiscalitat entorn el seu ús només són viables desde l’ocultació de la veritat (publicitat).

La publicitat del cotxe cada cop més agressiva arribat a entorns fins ara desconeguts (en el transport públic, autobúsos, a la línia 5 de metro de Barcelona hi ha una estació fantasma plena de publicitat cuasi-subliminal d’un vehicle, a les finestres dels vagons de metro han incrustat fotografies de cotxes, etc).

Les companyies de cotxes financien amb publicitat la competència (transport públic), resulta curiós oi? Com és això? Perquè han començat a treure cotxes de baix cost?

Aquesta ferocitat publicitària en tots els registres només s’explica per la cruesa que manifesta la realitat ( cues, peatges, preus ascendents de la benzina, assegurances, multes, accidents, contaminació, costos manteniment, mala baba constant, aparcaments caríssims, etc) front el que pot oferir la publicitat( carreteres buides, felicitat, llibertat, potència sexual, independència, reconeixement social, etc).

El cotxe ha mort perquè no creiem que el cotxe pugui donar-nos res que no puguem obtenir d’una altra manera més fàcil, hem deixat de creure en el cotxe com a projecció d’una determinada posició social, doncs el que projecta és el gregarisme vicari i la vanitat estèril, el cotxe ha passat a ser el transport de la gent que va més ràpid cap al fracàs vital (instint del cada cop més). 

El cotxe ha mort perquè és el simbol d’un capitalisme consumista que fa aigües per tot arreu mai millor dit(augment del nivell del mar), el creixement econòmic amb tècniques economicistes que es basen en sobreexplotar els recursos naturals o energètics sense tenir en compte altres criteris arriba a la seva fi i els seus símbols de masses s’han convertit en la seva futura tomba.

El cotxe ha mort perquè l’excés fa que mori qualsevol cosa per bona que fos, (si bebem molta aigua podem morir).

Esteu a temps de vendre el vostre cotxe, ara encara us pagaran per ell, d’aquí uns anys haureu de pagar per desfer-vos d’ell.



El cotxe: un suïcidi col·lectiu

10 06 2007

Recordo quan era petit que em van explicar que uns veïns havien baixat al garatge perquè a casa feia fred i es van posar a dormir al cotxe, amb la calefacció posada. L’endemà ja no es van aixecar. També recordo haver vist la pel·lícula Sabrina en la qual una desesperada Audrey Hepburn encén tots els cotxes dels seus pares amb la intenció de treure’s la vida. És a l’imaginari col·lectiu, una de les formes més recurrents del suïcidi és la inalhació de CO2 expulsat pel tub d’escapament d’un cotxe. És per això, suposo, que les automobilístiques han anat amagant progressivament aquests tubs, a excepció dels cotxes esportius, intentant dissimular el que a ningú se li escapa: un cotxe en marxa està continuament expulsant verí.

Un autom�vil negro echa humo por su tubo de escape.

És per això que de tant en tant em veig dins d’un enorme garatge amb milions d’automòvils en marxa, esperant l’inevitable: un suïcidi col·lectiu. L’agonia, no obstant, serà lenta i llarga. S’han disparat els casos d’asma, d’al·lèrgia i d’altres malalties respiratòries. És ben sabut que el càncer incideix cada vegada amb més casos, la salubritat mundial sembla haver assolit el cènit a partir del qual, va de baixada. I és que en fer la declaració dels Drets Humans  se’n van deixar un al tinter. Vull tenir dret a respirar un aire net, lliure de substàncies tòxiques.   



Who Killed the Electric Car?/ Qui va matar el cotxe elèctric?

9 06 2007

Si us interessa veure l’absurditat en la qual estem immersos veieu aquest documental de Chris Paine on ens explica detalladament com un nou cotxe amb emissions zero de CO2, que no necessitava benzina ni canvi d’oli ni manteniment de frens i que es podia carregar el dipòsit endollant-lo a la corrent elèctrica és ràpidament apartat del mercat per interessos aliens a l’interès general. No és apartat perquè no tingui demanda o perquè no tingui suficient autonomia o prestacions, és apartat per la pròpia administració nord-americana  sota la pressió dels fabricants d’automòbils. El director del documental explicava ahir al teatre Modern del Prat de Llobregat on s’ha celebrat el Ficma (Festiva Internacional de Medi Ambient de Catalunya) que en el documental es pot apreciar la resistència al canvi que existeix tot i les evidents millores que significa canviar en aquest cas. Aquest cotxe elèctric  fou dissenyat i produït per la General Motors l’any 1996.  La pròpia GM es va encarregar de eliminar les unitats que van quedar al carrer, perquè ? Podeu baixar-la de la xarxa.

Per cert, a la fira de Barcelona es celebra el salón internacional del automóvil del 9 al 17 de juny, la plaça Espanya ha quedat molt galdosa amb aquest salón, les lones publicitàries de cotxes, les parets del passadissos del suburbà amb publicitat monotemàtica d’un cotxe i els col.lapses de trànsit que s’hi formen damunt.



Reduccció d’escala: també el cap de setmana

3 06 2007

“La posibilidad de pasar tres días fuera de la gran ciudad, gracias a la oportunidad que brinda el puente de la segunda pascua, llenó ayer una parte de la red de carreteras catalanas.”  Extracte de La Vanguardia, diumenge, 3 de juny 2007

Què hi ha més absurd que tenir el cotxe aparcat tota la setmana i que arribi el cap de setmana i continuar tenint-lo aparcat ? Doncs anar-se’n amb ell  a algun lloc perquè, ja que el tenim, paguem lletra, garatge i assegurança, fem-lo servir. Llavors podrem afegir més despeses, benzina i peatges. 

Resultat: El dilluns podrem dir que hem anat algun lloc.

Aquest raonament amb diferents matissos corre per les ments, m’enrecordo del dia que el vaig tenir ja fa uns quants anys.

Uns dies d’esbarjo són una opció molt respectable de tant en quant, però sortir cada cap de setmana amb un destí prou lluny com perquè sigui digne de menció el dilluns a la feina ho trobo molt gregari. Que esperem trobar allà on anem que no podem trobar on som ?

Posem el cas de Barcelona o la seva àrea, milers de families decideixen fugir de la ciutat per gaudir d’uns dies de la muntanya o la platja oi?

I què? Què hi trobeu? Us dire el que hi trobava jo, però estic obert a noves aportacions.

I trobava retencions, molts cops calor, massa gent, un munt de despeses i buidor, ja que, no establia una relació profitosa amb el lloc de destí.

El turisme és una activitat d’usar i llençar, no respecta l’identitat dels llocs,  ni la seva gent, ni evidentment el seu territori, els visitats acaben transformant-se en proveedors dels visitants, no pots contactar  amb la gent autòctona fàcilment. L’únic benefici és l’econòmic doncs només s’ha tingut en compte aquest criteri, i aquest és el punt on ens trobem ara:

Podem anar a països, regions, comarques, pobles  devastats a visitar la seva devastació gràcies al turisme.

menos mal que esta nublao y no ha venido casi gente.jpg

Ara sóc més feliç que quan tenia cotxe, però no només per haver deixat de tenir-lo sinó per haver deixat a la cuneta la filosofia en la qual es sustenta i abans que ell i ella m’hi hagin deixat a mi. El cotxe a la meva vida ha tornat a ser un mitjà de transport ocasional.

LIMITEM L’ÚS DEL COTXE

Jibendue