Prohibim els cotxes [creixement infinit impossible en un món finit]

Aquest matí m’he llevat amb mandra perquè ahir vaig anar al cine i la pel·li va començar vint-i-cinc minuts després de l’hora programada, estona en què van emetre els anuncis, els mateixos que fan a la tele però a mil polzades. He sortit de pressa i m’he sorprés en veure l’hotel Plaza embolicat en un grandiós anunci d’un telèfon mòbil, just davant d’un altre gegantina lona de la competència que dóna la volta a la plaça de toros de les Arenes. Baixo al metro llegint els eslògans publicitaris de les tres marques que han pres el vestíbul i la programació del teatre que m’acompanya per les escales mecàniques. A l’andana em rep el canal Metro amb el tràiler de la pel·li que vaig veure ahir. El metro arriba pintat amb un logo i em quedo pensatiu durant el trajecte, mirant per la finestra, esquivant una enganxina amb propaganda. En sortir em passen un diari gratuït amb un fake a la portada que anuncia la fi del món, torna a ser un anunci de la pel·li d’ahir. Espero el tramvia que arriba pintat de dalt a baix amb la imatge d’una emissora de ràdio. Com que no puc mirar per la finestra repasso el diari gratuït, intentant discernir que és la publicitat i què la realitat publicitada. Finalment arribo al meu destí i de camí a la feina vaig comprovant  que aquesta nit han canviat les banderoles publicitàries dels fanals. En l’últim pas zebra he d’apretar el pas en veure que una furgoneta tunnejada amb la imatge d’una cadena de botigues no està disposada a frenar. M’acomodo a l’escriptori i engego l’ordinador, el company del davant porta una samarreta amb el logo de la marca ben gran al pit. Esborro els correus que em recomanen pastilles per la potència sexual i els newsletters que ja vaig demanar no rebre fa mesos. A mig matí rebo un parell de missatges al mòbil de la meva operadora per oferir-me un descompte a partir del missatge número cinquanta que envïi el proper mes. Acabo la jornada i me’n torno a casa, obro la bústia i deixo la meitat de les cartes a la paperera del replà, són propaganda. Per fi a casa! Avui m’hi quedo, em ve de gust posar la tele i empassar-me els anuncis que em posin. Abans d’anar a dormir intento recordar els anuncis que he anat visionant durant el dia, és la meva alternativa a comptar ovelles. Finalment m’adormo amb el jingle d’un espot que se m’ha enganxat des de fa dies al cap. Després d’un somni més o menys eròtic somio que sóc un home lliurepensador. I suposo que ni en somnis ho sóc perquè hi apareixo bebent un refresc que mai no prenc, però que vaig veure anunciat feia una estona.