Democràcia de la responsabilitat vs Dictadura del relativisme

29 05 2007

El relativisme és una doctrina segons la qual tot coneixement o norma moral  són relatius, podriem d’estar d’acord que això és així en molts casos, en la majoria probablement, tot i que trobem les excepcions que es manifesten en les conductes que tenen un arrelament evolutiu o psicobiològic. Dir doncs, que és relatiu que tot sigui relatiu, ens permetria encertar alhora de no caure en l’abisme moral i l’absurd intelectual.

El relativisme existeix en la mesura que existeix l’ésser humà, doncs aquest té un component cultural que la resta d’espècies animals els hi manca exceptuant els nostres antecessors, els primats. El relativisme ens permet entendre la diversitat cultural i ens ajuda a combatre els absolutismes.

L’inconvenient del relativisme és quan passa de ser un mitjà i es converteix en un fi.

Aquesta situació ens remet a com el relativisme segresta la responsabilitat en algunes ocasions, això converteix el relativisme en una coartada per no enfrentar-se als problemes. El relativisme és llavors el refugi dels irresponsables, dels sofistes i dels oportunistes. La dictadura del relativisme designa molt encertadament el parany que significa no prendre decisions compromeses que guiïn la conducta individual i col.lectiva sota unes premises i amb uns objectius per a la comunitat. La dictadura del relativisme cedeix davant les conductes que atenten contra la naturalesa humana, exemples d’això són la destrucció del ecosistema on viu l’ésser humà, l’intercanvi mercaderies-llibertats, l’intercanvi petroli-democràcia, la permisivitat amb la situació de la dona en alguns països,  l’esclavitud laboral en altres o els missatges del Vaticà en relació a l’ús del preservatiu que fomenta l’expansió de les malalties que tenen el seu orígen en el contagi sexual.

No es pot permetre que en nom d’una cultura, llei, sistema econòmic o religió és fomenti qualsevol  conducta que va contra la naturalesa humana.

Aquesta és la democràcia de la responsabilitat que s’exerceix més enllà d’anar a votar cada cert temps, la qual cosa es necessària i hem de recordar que en molts països encara no és possible, però en els països amb societats post-modernes tenim la responsabilitat d’exigir responsabilitats i diplomàcies internacionals que tinguin en compte els principis que afavoreixen el desenvolupament de les potencialitats humanes.

LA DEMOCRÀCIA DE LA RESPONSABILITAT

 Jibendue



DECOS

24 05 2007

Els DECOS som homes i dones que hem decidit comprometre’ns en un estil de vida crític amb el creixement econòmic sustentat en la sobreexplotació dels recursos naturals. Els DECOS som crítics actius amb la societat del consum i amb els criteris de rendibilitat per damunt dels drets humans, socials, ecològics i de les comunitats. Els DECOS anem en bici, a peu i en transport públic, deconstruim la cultura del cotxe i de les infraestructures que en depenen. Els DECOS fem un ús responsable de l’energia, defensem l’estalvi energètic que no la substitució per mantenir el ritme de degradació, prenem consciència ecològica de tots els actes quotidians, també ignorem les campanyes del màrqueting per consumir i estem a favor de limitar la publicitat.

En la vida professional, els DECOS busquem l’autorealització per davant de la remuneració econòmica. El centre de les nostres vides no són els diners ni el consum, sinó l’equilibri amb l’entorn per fer de la comunitat un lloc amb qualitat de vida i amb un futur sostenible. Els DECOS no segueixen el joc a les agències de publicitat, a les promotores de tendències ni als líders d’opinió perquè els DECOS hem fet un diagnòstic encertat i tenim el tractament. Els DECOS entenen la democràcia com a alguna cosa més que anar a votar cada quatre anys i participem de forma activa a la nostra comunitat per tal d’estimular la co-responsabilitat en la gestió diària.

Decreixement i ecologia, són els compromisos que adoptem els DECOS per donar a la humanitat una oportunitat sostenible. Els petits canvis són poderosos. Tots podem ser DECOS.

 (pinchar aquí para leer esta entrada en castellano)

Deconstrucció

Decreixement Un DECO en lluita

Ecologia

Ecosistema

Economia

Energia

Crisi

Crítica

Compromís

Comunitat 

Canvi Climàtic ConsciènciaOptimisme

Oportunitat

Solució

Sostenible Sustainable



Diari d’un target

20 05 2007

Aquest matí m’he llevat amb mandra perquè ahir vaig anar al cine i la pel·li va començar vint-i-cinc minuts després de l’hora programada, estona en què van emetre els anuncis, els mateixos que fan a la tele però a mil polzades. He sortit de pressa i m’he sorprés en veure l’hotel Plaza embolicat en un grandiós anunci d’un telèfon mòbil, just davant d’un altre gegantina lona de la competència que dóna la volta a la plaça de toros de les Arenes. Baixo al metro llegint els eslògans publicitaris de les tres marques que han pres el vestíbul i la programació del teatre que m’acompanya per les escales mecàniques. A l’andana em rep el canal Metro amb el tràiler de la pel·li que vaig veure ahir. El metro arriba pintat amb un logo i em quedo pensatiu durant el trajecte, mirant per la finestra, esquivant una enganxina amb propaganda. En sortir em passen un diari gratuït amb un fake a la portada que anuncia la fi del món, torna a ser un anunci de la pel·li d’ahir. Espero el tramvia que arriba pintat de dalt a baix amb la imatge d’una emissora de ràdio. Com que no puc mirar per la finestra repasso el diari gratuït, intentant discernir que és la publicitat i què la realitat publicitada. Finalment arribo al meu destí i de camí a la feina vaig comprovant  que aquesta nit han canviat les banderoles publicitàries dels fanals. En l’últim pas zebra he d’apretar el pas en veure que una furgoneta tunnejada amb la imatge d’una cadena de botigues no està disposada a frenar. M’acomodo a l’escriptori i engego l’ordinador, el company del davant porta una samarreta amb el logo de la marca ben gran al pit. Esborro els correus que em recomanen pastilles per la potència sexual i els newsletters que ja vaig demanar no rebre fa mesos. A mig matí rebo un parell de missatges al mòbil de la meva operadora per oferir-me un descompte a partir del missatge número cinquanta que envïi el proper mes. Acabo la jornada i me’n torno a casa, obro la bústia i deixo la meitat de les cartes a la paperera del replà, són propaganda. Per fi a casa! Avui m’hi quedo, em ve de gust posar la tele i empassar-me els anuncis que em posin. Abans d’anar a dormir intento recordar els anuncis que he anat visionant durant el dia, és la meva alternativa a comptar ovelles. Finalment m’adormo amb el jingle d’un espot que se m’ha enganxat des de fa dies al cap. Després d’un somni més o menys eròtic somio que sóc un home lliurepensador. I suposo que ni en somnis ho sóc perquè hi apareixo bebent un refresc que mai no prenc, però que vaig veure anunciat feia una estona.

El Roto



+ persones – cotxes = + qualitat de vida

11 05 2007

Quina diferència que hi ha entre un carrer envaït per cotxes i un carrer ocupat per persones! En un carrer humà la gent passeja tranquil·lament, en canvi, en un carrer transitat per cotxes la gent va més ràpid hi ha d’esquivar a la resta de persones per les estretes voreres. A més en una via pública exclusiva per a persones aquestes poden relaxar-se sense haver de patir pels semàfors i els vehicles, aquesta diferència la poden apreciar especialment els botiguers de barri que poden veure com els seus negocis són més freqüentats. Tot són avantatges. Malauradament la cultura del cotxe frena molts cops aquestes evidències comprobables per qualsevol de nosaltres quan un carrer es fa per a vianants temporalment o definitivament, alguns botiguers errats, per sort cada cop menys nombrosos, encara pensen que un carrer on no arribin els cotxes no arribaran les persones, això és un parany que certifica l’associació equívoca individu-cotxe.

A ciutats com Lleida, Girona i Barcelona podem comprovar que els carrers per als vianants augmenten la qualitat de vida i l’activitat social i econòmica dels carrers, no obstant això, detecto en els gestors municipals timidesa i complexes alhora  de limitar l’us privat del automóbil i restringir-lo a les activitats imprescindibles de distribució i serveis públics.

Més carreteres i més carrils no vol dir menys embussos, sinó que tot el contrari.

Els ciutadans d’aquestes ciutats majoritàriament no es desplacen en cotxe per la ciutat i per tant no necessiten tants carrils per cotxes. Perquè hem de respirar els fums dels cotxes? I soportar el soroll? I veure limitada la nostra mobilitat i seguretat?

Hem de treure els cotxes dels carrers i expulsar la cultura del cotxe de les nostres ments, la nostra salut i qualitat de vida ho agrairan i acabarem utilitzant el cotxe com si fos un taxi, és a dir, quan no hi ha més remei. Tenir un cotxe en propietat ha de ser una excepció perquè és un mal negoci i no s’entén si no fos per la pressió socio-publicitària.

Perquè encara la rambla Catalunya, les Rambles, Passeig de Gràcia  o la Via Laietana de Barcelona no són  totalment per als vianants?

Per a quan una Gran Via de les Corts Catalanes, o el carrer Aragó per als vianants?

Un exemple d’això és la fira de Sant Ponç patró dels herbolaris i apicultors que és celebra cada 11 de maig al carrer Hospital de Barcelona i a la qual convido a tots els ciutadans del món a venir-hi.

 

Perquè ens estimem Barcelona la volem lliure de cotxes i plena de persones.



P (de Parking) Mercadal a Balaguer

1 05 2007

Aquest matí he estat a la considerada la més gran plaça medieval porticada de Catalunya, amb 7000 metres quadrats de superfície, que està situada a la capital de la Noguera: Balaguer, bonica vila atravessada pel segre i vigilada pel castell i l’església del Sant Crist.

Doncs bé, quina és la millor manera d’aprofitar aquesta quasi hectària: fent-hi un aparcament de cotxes. Així és, sorprenentment pots arribar amb el cotxe fins al bell centre del casc històric i aparcar treient un tiquet de la zona blava en aquesta emblemàtica plaça. Fins aquí ha fet metàstasi el càncer de l’automòvil.

 És per això que animo a tots els ciutadans que viuen o que visiten Balaguer, que facin arribar la seva opinió a l’alcalde sobre l’actual ús públic d’un dels principals reclams de la vila ( ajuntament@balaguer.net ).