Prohibim els cotxes

La teoria del decreixement explicada de forma didàctica per l’enginyer de telecomunicacions i vicepresident de la CMT, Marcel Coderch, al programa Singulars, emès el 15 de març de 2010 pel 33.

És curiós veure com alguns celebren que es venguin més cotxes amb diner públic (plan 2000E) alhora que l’exclusió social augmenta, si no es venen cotxes al ritme que les corporacions volen poder es que és un sector esgotat. No valdria més destinar aquests diners a donar feina en altres tasques en els treballadors del món de l’automoció ? Cal allargar l’agonia del món automòbil donant falses esperançes segons les quals un dia ens llevarem i començarem a comprar taüts rodants? Amb quins diners? amb quins recursos ? i el més important para què?
Vendre més cotxes no és la solució es engrandir el problema, ho saben, però cal empenyer perquè tal dia faci un any.
La Universitat de Barcelona en un estudi recent explica que si 50.000 conductors passessin del cotxe al metro es produiria un estalvi social de 48 milions d’euros a l’any. La disminució de la congestió, la menor accidentalitat i l’estalvi energètic suposaria el que s’ha anomenat l’estalvi social del metro, quelcom que tots coneixem per la nostra experiència a la ciutat de Barcelona, els que hagin viatjat a ciutats grans sense metro o de presència escàssa hauran pogut apreciar quins són els temps de desplaçament i quin és l’ambient físic i psicològic que es respira a la ciutat.

La notíca que Dubai s’hagi declarat incapacitada per pagar el seu deute, difícilment ha sorprés ningú. Tot i que les borses mundials hi hagin reaccionat amb els habituals (i teatrals) escarafalls, calia una gran dosi d’ingenuïtat per considerar el pla de creixement econòmic d’aquest emirat realista i sostenible.

La màxima expressió del petrodòlar
Dubai és un dels set Emirats Àrabs Units, uns autocràtics estats islamistes que se sostenen amb l’exportació de petroli. Dubai no és, precisament, rica en cru, però en ella si han externalitzat les ambicions capitalistes dels altres emirats, encapçalats per Abu Dabi, que sí té unes ingents reserves petrolíferes. La moral fèrrea dels emirs va trobar una escletxa en Dubai, on s’hi ha permès els excessos que l’han convertida en una bombolla de luxe i superficialitat, gràcies a la benedicció de les potències occidentals que van veure en les terres àrabs un paradís on continuar un negoci immobiliari que ja anava de devallada a casa.

Un negoci tèrbol
El creixement econòmic de Dubai s’ha caracteritzat pels extravagants i espectaculars projectes arquitectònics que s’hi han planificat. Les constructores més importants del món i els arquitectes de més renom s’han llençat a omplir el desert d’edificis particulars que pretenien atreure negocis globals i turisme d’alt standing, fent ulls cecs a una salvatge explotació laboral. Molts d’aquests projectes són gestionats per Dubai World, empresa immobiliària estatal que acaba d’anunciar que ajorna sis mesos els deutes assumits per incapacitat de fer-hi front.

S’emmarca aquesta crisi local dins la crisi financera global, o bé és el reflex d’una planificació econòmica esbojarrada? Aconseguirà Dubai superar aquest contratemps i convertir-se en la Nova York del segle XXI o bé haurà de baixar-se els pantalons (en aquest cas apujar-se la chilaba de seda) i acabar legalitzant els jocs d’apostes, l’alcohol i la prostitució i convertir-se en la nova Las Vegas? El temps ho dirà, però com se sol dir, torres més altes han caigut.

La setmana passada s’anunciava el pla de la Generalitat segons el qual es preveu dotar de 33.000 ordinadors portàtils els alumnes de secundària de Catalunya. Aquest pla s’emmarca dins el projecte estatal Escuela 2.0 que, amb un pressupost de 200 milions d’euros, pretén adaptar l’ensenyament al s. XXI. Doncs anem bé.

És xocant que s’hagi decidit pel sistema de cofinançar al nen la propietat de l’ordinador (dels 300€ que valen els ordinadors subministrats per Promocaixa, 150 els paga la Generalitat i 150 les famílies), enlloc d’optar per pràctiques molt més ètiques i edificants com pot ser la cessió sota fiança dels aparells, o l’ús compartit a les aules. No hauríem d’educar els nostres fills sota els conceptes de reducció, reutilització i reciclatge? Quants d’aquests 33.000 ordinadors acabaran el curs sencers? En cas d’avaria, qui es fa càrrec de la reparació o el reemplaçament? Quina necessitat real hi ha d’augmentar a nivell estatal el parc d’ordinadors en 400.000 unitats?

Qui deuen estar celebrant a gust aquest pla són les multinacionals Toshiba (s’ha escollit el model Mini Notebook NB200) i Microsoft (subministrador del sistema operatiu Windows que s’inclourà per defecte).

Estic totalment a favor de la introducció de la informàtica i les noves tecnologies en general a les escoles, ara bé, es podria haver aprofitat aquesta circumstància per educar les criatures amb responsabilitat social, ecològica i econòmica.

S’inclourà als plans d’educació una assignatura per l’ús responsable dels electrodomèstics i d’internet?

Aquest agost es compleix el segon aniversari de l’actual crisi financera que estem patint. Batejada com a crisi de les subprime, crisi ninja, crisi de liquiditat i altres noms aguts i sofisticats, havia de ser, segons molts analistes econòmics, la causa d’una gran revolució del capitalisme tal com el coneixem. Sembla, però, que la vella guàrdia no està disposada a perdre el seu lloc al comandament de l’economia global i han fet mans i mànigues per blindar-se en els seus llocs.

Ahir, 25 d’agost de 2009, el president dels EUA va ratificar Ben Bernanke com a president de la Reserva Federal. Aquesta entitat quasi-pública funciona de banc central de la primera economia mundial, i decideix la política monetària, regula les entitats financeres i intenta mantenir l’estabilitat del sistema. Els governadors i el president de la Reserva Federal són proposats directament pel president dels EUA i confirmats pel senat, ara bé, la història demostra que mentre els caps d’estat van i venen, els governadors de la FED perduren (Volcker fou elegit per Carter i Reagan, Greenspan per Reagan, Bush I, Clinton i Bush II i Bernanke per Bush II i Obama) i tots tenen el perfil d’economista acadèmic, conservador i liberal.

Precisament, Greenspan ha estat apuntat moltes vegades com a catalitzador de les causes que han dut els EUA a la pitjor crisis econòmica des del crack de 1929. Bernanke va suposar un canvi en les formes, però no en el fons i sembla clar, en definitiva, que l’stablishment nordamericà no patirà la crisi que ells han provocat.

L’any 1924 es va posar en marxa el primer tram del metro de Barcelona, que unia la Plaça Lesseps amb la Plaça Catalunya (actual L3). Avui dia, la xarxa de metro supera els 100 quilòmetres de recorregut i els 400 milions de passatgers. Sumant-hi els usuaris de la xarxa d’autobusos metropolitans, TMB facilita 550 milions de desplaçaments a l’any, gestionats per una plantilla de 6.000 treballadors. Estem parlant, amb diferència, de la infraestructura més important de Catalunya (la nova T1 permetrà a l’aeroport del Prat 55 milions de passatgers anuals, mentre que la xarxa de Renfe transporta, a tot Espanya, uns 25 milions d’usuaris).

És indubtable el valor econòmic, social i també ecològic del transport públic. L’última enquesta de mobilitat en dia feiner indica que el 26% de desplaçaments motoritzats a Catalunya són absorbits pels mitjans públics, a l’àrea metropolitana de Barcelona, aquest percentatge augmenta fins al 33%. A nivell mundial (el WorldWatch Institute publica extenses estadístiques en els llibres “La situació del món“), ens situem lluny de les grans metròpolis asiàtiques, però al nivell de les capitals europees (com en tants altres camps, els països anglosaxons són els qui més feina pendent tenen per fer).

Tot plegat no es pot aturar i cal continuar destinant més inversions en el transport públic, prioritzant-les per davant de quarts cinturons, alliberament de peatges o plans 2000e.

[ACT 04/09/2009] No us perdeu aquest documental.

L’Oseltamivir és un fàrmac antiviral que ha resultat molt útil per tractar la grip. És comercialitzat per la farmacèutica suïssa Roche amb el nom comercial de Tamiflu® i va ser distribuït massivament a tot el món durant la crisi de la grip aviària l’any 2003. Aquell any les vendes globals del grup van pujar un 13% i el 2004 un 14%. En aquell moment, les autoritats sanitàries de Filipines i altres dels països més afectats per la grip, van acusar Roche de pràctiques monopolístiques en la comercialització d’aquest fàrmac i d’altres països com Brasil, es van llançar a l’elaboració de genèrics, d’esquenes a la llei internacional de patents.

L’any 2008 el benefici de Roche va disminuir un 5% No és que el grup obtingués pèrdues, no, va guanyar més de 7.200 milions d’euros, però això representa un descens de gairebé 300 milions respecte l’any 2007. I l’any 2009 es presenta, no s’ha de recordar, magre per tots els sectors.

I en aquest context apareix la notícia d’impacte de l’any: un brot de grip porcina que es transmet als humans, d’orígen Californià, forta incidència a Mèxic (vint-i-dues morts confirmades) i casos en 15 països de tots els continents. La praxis periodística diu que una notícia aterradora s’ha de donar amb alguna esperança de solució, i totes les cròniques que apareixen aquests dies insisteixen en remarcar que existeix cura per la grip porcina: el Tamiflu®. Avui es reuneixen la ministra de sanitat amb els consellers autonòmics del ram, m’aposto un cigró que una de les mesures que prendran és l’assortiment de Tamiflu® a tots els hospitals d’Espanya.

La cotització de Roche ha augmentat un 4% avui, estarem al tanto de què fa els propers dies. Els accionistes poden estar tranquils i contents, mentre els ciutadans de Mèxic tanquen escoles i s’encomanen a les verges de la salut. Jo d’ells m’encomanaria als gurús de la farmcèutica suïssa, pel bé de tots, cal que el negoci els rutlli, i molt.

Així deu estar brindant la cúpula directiva de Volkswagen, després de colar a la fàbrica de SEAT la construcció del seu nou model d’Audi, acompanyada de congelacions (retallades) salarials durant els propers dos anys. Que brindin també tots els polítics i sindicats que han preferit maquillar les dades d’atur, inevitable en un sector tocat de mort a l’Europa Occidental, a canvi de baixar un esglaó en l’estat de benestar català.

La modernitat porta a fer una estació de tren al camp, sí sí al camp a l’era. Com si es tractés d’un aeroport han creat un bunyol a mig camí entre res i no res. Ni a Tarragona, ni a Reus ni a Valls ni a Salou. Una estació al camp per a contentar a tothom i perjudicar a tots. Un fracàs sonor, deficitàri economicament i de poca utilitat per els suposats beneficiaris que han d’anar-hi amb cotxe o amb transport públic i per tant no hi van.

Bé a Barcelona CIU també volia fer aquest bunyol a fora de Barcelona, suposo que a Sant Cugat. No us ho perdonare mai. Sou uns papanates i ara ens venen amb la cançó de la Sagrada Familia. A qui se li pot acudir insistir amb aquest error ? El tema de la sagrada familia mereix un capítol apart, tal vegada seria millor que es caigués algun roc en el cap d’alguns dels Millets que s’aixopluguen en el temple.

La ley del ‘narco’ rige Ciudad Juárez
Los carteles fuerzan a dimitir al jefe de la policía de la urbe fronteriza con EE UU tras asesinar a dos agentes y amenazar con matar a otro cada 48 horas

Hasta hace poco más de un año, el oficio de policía en México tenía sus ventajas. Se cobraba muy poco -una media de 6.000 pesos al mes (unos 300 euros), la mitad de lo necesario para vivir modestamente aquí-, pero ninguno se quejaba. “No hace falta que le diga”, sonreía este mismo viernes un experto en seguridad, “de dónde salía la diferencia”. Los jefes del narcotráfico tenían en su nómina a plantillas enteras de la policía local, y donde la larga mano del crimen organizado no llegaba, ahí estaban -y ahí siguen estando- los ciudadanos, acostumbrados desde hace décadas a pagar la correspondiente mordida para que la grúa no se lleve el coche “al corralón”. La propia idiosincrasia del sistema nacional de seguridad -en México hay más de 1.600 cuerpos de policías distintos, descoordinados, sujetos al capricho político o personal de la autoridad que los manda- hace que su control sea casi imposible. No son raros los casos en que efectivos del Ejército o de la Policía Federal se han tenido que enfrentar a tiros con patrullas de la policía local que trataban de evitar la detención de un capo de la droga.

El gobierno de Felipe Calderón -que emprendió la guerra al narcotráfico sin apenas contar con policías formados ni fiables- está intentando corregir esa situación sobre la marcha. El trabajo es ímprobo. Se está sometiendo a los policías, tanto a los veteranos como a los aspirantes, a concienzudos exámenes de confianza -incluida la prueba del polígrafo- y los resultados no pueden ser más descorazonadores. El que no consume drogas admite que alguna vez cobró del narcotráfico o es un contumaz recaudador de mordidas. Los policías mexicanos se enfrentan por primera vez a un dilema hasta ahora inexistente. Elegir entre la ley o el delito, abandonar el pluriempleo.

Extret del pais.com 22 de febrer 2008.

Els Wet Back o espaldas mojadas d’on provenen? De països amb sistemes capitalistes molt consolidats.

Cruzan desde México y atraviesan el desierto. La mayoría terminan secuestrados, golpeados o en la cárcel. Los pocos que logran cruzar lo hacen por un precio demasiado alto.
Extret de Clarin.com 7 setembre 2003.