Textos poètics 

La poesia 

Domini acústic de la paraula 

Metre: mesura d’un vers. El recompte es fa fins a la última síl·laba tònica.

- Rima masculina: versos que acaben en paraula aguda.

- Rima femenina: acaben en paraula plana o esdrúixola.

Segons el nombre de síl·labes:

 - Versos d’art major: fins a vuit síl·labes. Els més habituals són els pentasíl·labs, hexasíl·labs i heptasíl·labs.

- Versos d’art menor: a partir de nou síl·labes. Els més freqüents són el decasíl·lab i l’alexandrí. La cesura és la pausa que podem trobar en els versos d’art major que els divideix en hemistiquis. Quan hi ha rima al final dels primers hemistiquis s’anomena rima interna.

El ritme no és un fenomen exclusiu del vers. El ritme artístic del vers es diferencia de la prosa pels peus mètrics.

Rima: coincidència total o parcial dels sons amb els que acaben els versos.

 - Rima consonant: repetició de sons a partir de la última vocal tònica

- Rima assonant: només es repeteixen els sons vocàlics.

 - Versos blancs: versos sense rima però subjecte al metre i al ritme

- Versos lliures: versos que no estan subjectes ni al metre ni al ritme.

 Els versos s’agrupen en estrofes. Els més comuns són: apariat, tercet, quarteta, quartet, quintet, sextina i octava. 

Mitjançant la combinació d’estrofes podem trobar:

- Auca: es combinen versos amb rima consonant i vinyetes

- Romanç: composició de caràcter narratiu amb rima assonant als versos parells i lliure en els senars

- Goig: composició poètica religiosa de versos heptasil·làbics i nombre d’estrofes indeterminat.

- Sonet: composició de caràcter culte amb dos quartets i dos tercets i versos decasíl·labs. Rima encadenada o encreuada.

 Altres formes d’expressió poètica: 

- Prosa poètica: alguns autors que practiquen aquesta forma són; J.V. Foix i Joan Perucho.

- Cal·ligrama: aportacions del cubisme al camp de la literatura. Juga amb la disposició dels mots per insinuar una imatge visual.

- Poema visual: incorpora la imatge plàstica a les grafies i les paraules.

El teatre 

Definició 

El teatre és una forma d’expressió literària, que pot ser en prosa o en vers, que es diferencia de la narrativa i la poesia perquè incorpora un element anomenat representació. Tres nous components: escenari, intèrprets i públic.  

Components del text teatrals 

Dos tipus d’informació: 

- REPRESENTABLE: 

- Diàleg

- Monòleg

- Veu en off

- ACOTACIONS: indicacions que fa l’autor per dur a terme la interpretació. És presenten en lletra cursiva i entre parèntesis si es refereixen a la intervenció concreta d’un personatge 

Estructura 

Es divideix en actes i dins de cada acte poden haver diverses escenes que estan marcades per les entrades i sortides dels personatges. 

Hi han obres dividides en tres actes, en cinc o d’acte únic. 

Espai temps i acció 

Als textos dramàtics el temps i l’espai esta determinat o bé per les acotacions o pels comentaris dels personatges dins de l’obra. 

Gèneres dramàtics 

- La tragèdia: representa una acció seriosa mitjançant un llenguatge elevat.

- La comèdia: representa una acció còmica o risible, protagonitzada per éssers comuns.

- El drama: gènere intermedi entre la tragèdia i la comèdia. Presenta característiques comunes a totes dues.  

La novel·la és un text de tipus narratiu. Consisteix a explicar uns esdeveniments reals o imaginaris amb l’objectiu d’informar o distreure al lector.

Té una estructura característica d’aquests tipus de textos: plantejament, nus i desenllaç. Al plantejament es presenten els personatges i és on comença el conflicte. Al nus es desenvolupa el problema i al desenllaç es resol el conflicte. El narrador és un dels aspectes principals d’aquest tipus de text. Pot actuar en tercera persona o en primera persona. Els personatges, que poden ser protagonistes o secundaris, també tenen molta importància. Pel que fa a la caracterització podem parlar de caracterització acumulativa o caracterització progressiva. L’espai també influeix molt. Pot ser que no canviï en tota la història o que variï molt i segons l’espai podem distingir entre novel·la rural o novel·la urbana. Un altre aspecte a tenir en compte és el temps; la historia pot transcorre en poques hores o fins i tot en molts anys. Finalment podem distingir les novel·les segons l’ordre dels esdeveniments: de caràcter lineal o de caràcter desajustat. Les primeres són aquelles que expliquen els fets seguint l’estructura bàsica. A les segones es presenta la cronologia dels fets de manera desordenada. Aquí pot aparèixer el flashback o les retrospeccions.

La narrativa 

Hi han dos tipus de textos narratius: 

- La novel·la

- El conte 

La novel·la 

És un relat de ficció, escrit en prosa, que presenta uns personatges inventats que actuen en un espai i una època determinats. Els fets poden ser explicats des de diferents punts de vista. 

El punt de vista 

- Narració en tercera persona: narrador omniscient. Omnisciència parcial o limitada quan el punt de vista es desplaça cap a algun personatge. També pot manifestar-se a través d’un narrador objectiu que presenta els esdeveniments sense fer comentaris. 

- Narració en primera persona: Donen al lector una visió subjectiva de la història. Pot ser de dues maneres: narrador protagonista o narrador testimoni. 

Els personatges 

Poden ser protagonistes o secundaris 

Pel que fa a la caracterització pot ser: 

- Acumulativa o directa

- Progressiva o indirecte 

Els personatges poden ser rodons (evolucionen psicològicament) o plans (no presenten canvis anímics. 

Lloc 

Segons l’espai podem parlar de: novel·la rural i novel·la urbana. 

Podem mencionar els espais irreals alguns del quals amb l’ajut del plànol corresponent poden arribar a ser reals. 

El temps 

- Temps narratiu: És l’espai cronològic en què se situa l’acció de la novel·la. Pot durar des de unes quantes hores fins a molts anys.

- Temps psicològic: impressió temporal pròpia dels personatges.

- Temps històric: permet situar l’acció en una època concreta. Pot quedar delimitat per al·lusions a diferents fets o per referències a formes de vida. 

També parlem de diferents tipus de novel·les segons l’ordre del fets. 

- Temps lineal: segueix l’estructura de plantejament, nus i desenllaç-

- Temps desajustat: els fets transcorren de manera desordenada. Apareix el flash back o la retrospecció.  

El conte 

És la narració en prosa de poca extensió que té unes normes pròpies diferents de les de la novel·la. 

Hi han dos tipus: 

El conte popular 

- És anònim

- Caràcter fantàstic

- Apareixen éssers sobrenaturals

- Localització temporal i geogràfica indefinida

- Estructura: heroi-desig-conseller-obstacle-aliat-espai-enemic-derrota-victòria-felicitat

- Es transmeten oralment 

El conte literari 

- Autor conegut

- Es centra en els fets i prescindeix dels detalls

- Final sobtat

- Utilització d’el·lipsis narratives.

El text proposat és clarament un text argumentatiu ja que defensa una opinió sobre un tema determinat. Utilitza frases en primera persona com; no tinc gaire dubte, novull però ara discutir, jo diria, no vull fer paradoxes… i això és un clar recurs d’aquests tipus de texts. És, a més, un text argumentatiu múltiple ja que fa servir diferents arguments. Utilitza l’estructura típica d’aquests textos. Primer presenta el tema del qual parlarà (exposició), després dóna a conèixer els arguments sobre la idea de la qual està parlant (demostració) i per últim recull de manera resumida les tesis més importants (conclusió). És un text argumentatiu deductiu perquè primer presenta la tesi i després els arguments. També recorre a l’ús de connectors, propis d’aquests textos, com; però, com que, en tot cas…que ajuda a enllaçar les idees o els diferents arguments que utilitza. Fa servir una opinió personal o un pensament per exposar els seus argument (judicis de valor) però també utilitza elements objectius (judicis de fet). I per últim també cal dir que utilitza altres recursos com les oracions negatives, els verbs de causa i conseqüència i paradoxes

Les llengües són una matèria molt important tant per a l’educació primària com per a la secundària.

Jo penso que les llengües són essencials per viure. Sense elles no sabríem expressar-nos i no podríem comunicar-nos tal i com ho fem ara. A més són part de la cultura d’un país. Crec que està molt bé que siguin una matèria comuna al batxillerat ja que tothom, sigui de ciències o lletres, ha de saber escriure i expressar-se correctament.

Per una altra part penso que hi han coses que no estan ben organitzades. No trobo just que al batxillerat, sigui el que sigui, les assignatures comunes siguin lletres (català, castellà, anglès, història i filosofia). Això suposa un obstacle més als alumnes de ciències ja que hem de cursar matèries de ciències i de lletres mentre que als batxillerats de lletres, especialment l’humanístic, tant les comunes i les de modalitat són de la seva especialitat.

Jo no dic que les llengües no hagin de ser matèries comunes però penso que altres matèries també són importants i potser també haurien de ser.

Un text narratiu ens relata uns esdeveniments per tal d’entretenir-nos o informar-nos. S’utilitza el passat i el pretèrit perfet i els adverbis situen la narració. A tot el text hi ha característiques i elements variats. .Però tot i que a alguns fragments hi predomini un tipus de text o un altre sempre hi ha una mica de tot.

El text descriptiu compleix les característiques de definir o explicar com és un personatge, un objecte, un paisatge. La oració habitual és l’atributiva i utilitza adjectius en forma de qualificatius. També utilitza molt el present i el perfet. Aquestes característiques es compleixen al text però només a diverses parts. Aparèix per exemple al final del text on es veuen aquestes característiques. En canvi al nus de la història hi predominen els elements narratius.

Avui us explicaré una historia,una aventura  que vaig viure en un bon dia Maig. Era al mig dia, donaven les dotze, jo era a la platja amb una amiga meva i els seus pares, era el dia desprès de la meva comunió.  Feia un dia esplèndid, molt de sol, hi havia una briseta càlida que provenia del mar de Sitges… anava tot perfecte, nosaltres dues sortíem de l’aigua per anar-nos a menjar, vam agafar les tovalloles i ens vam anar cap a les dutxes per treure’ns la sorra de sobra, me’n recordo que hi portaven sorra fins dins de les orelles…Tot va bé fins aquí, quan de cop noto una presencia d’algun darrera meu, no em volia girar tenia una mica de por…i si era un psicòpata o un violador que em volia raptar emportar-me a un amagatall i treure’m els òrgans com els Xinesos per desprès vendre’ls i enriquir-se de diners gracies ami!!! Deu meu no sabeu  com estava jo de neguitosa, però bé, per fi vam arribar a les dutxes. Em vaig treure la tovallola… i em vaig girar corrents…! i… fixeu-vos be… no hi havia ningú… em vaig dutxar una miqueta pensativa i PUM! Vaig perdre l’equilibri i vaig caure al buit! Donem-ne amb totes les roques que hi havia a la platja. Vaig caure a una roca plana i vaig pujar poquet a poquet amb tot el llavi de dalt trencat, tota la cara plena de sang i plorant com una desesperada, tot el cos ple d’esgarrapades… els pares de la meva amiga estaven molt espantats i em van portar a Sant Joan de Déu  on em van cosir el llavi i em van curar totes les ferides… i de la presencia que hi vaig notar… res nomes era aquella briseta càlida que hi sentia per l’esquena que em va costar el meu llavi…

És aquell que expressa idees i opinions de l’emissor, i el seu objectiu és convèncer al el receptor. L’estructura bàsica d’una argumentació és la introducció s’hi presenta la tesi que es vol demostrar, La segona part es l’arguments  l’argumentació, on s’exposen els fets. Per cada fet presentat, es desenvolupa un argument principal i d’altres de secundaris. I per últim, la conclusió, recull la idea principal del qui parla a favor o en contra del tema. És la síntesi dels continguts i pot ser només argumental o també retòrica.

Un text argumentatiu pot ser deductiu si primer s’exposa la idea o tesi, i a continuació els arguments; o inductiu si primer s’exposen els arguments i la tesi al final. Cal destacar l’ús de cometes, els guionets, les citacions i la interrogació retòrica. Existeixen tres tipus d’argumentacions: l’argumentació simple, l’argumentació múltiple y la contrargumentació, l’utilització de preguntes retòriques, frases celebres i altres fórmules diverses per tal d’atreure l’interès del lector, les proves i els arguments s’han d’exposar ordenadament, l’ús de l’oració negativa, l’oració interrogativa també s’utilitza molt sovint.

Les idees han existit a tots els llocs del món i des de sempre, ens han anat ensenyant uns principis des dels pares, professors, avis, germans… Sempre hi han hagut uns idealismes suposadament certs. Pensaments que ens han ensenyat i que mai hem discutit pensant que eren autèntics.

A l’escola t’ensenyen que has de conviure amb els  altres i a respectar les opinions de tothom i que tothom ha de respectar les teves. Dins la societat aprens que tothom ha de tenir uns drets mínims, el dret a vot…,  el dret de llibertat d’expressió… La família sempre t’han ensenyat a respectar als pares i a estimar als nostres. També ens ensenyen a viure amb uns valors com la pau, que va relacionada amb la l’amor…

Però arribes a un punt de la vida que t’adones que no tot és com has après quan eres petit, tens altres pensaments que poden ser diferents però no erronis. T’adones que hi han lleis que han posat i que aquestes lleis encara que hem de tenir llibertat són necessàries per tal de que la societat funcioni,  hem de tenir una serie de limitacions. Però una cosa que mai perdrem el dret de lliure expressiò i això no ho treurá ni les lleis.