Aquí, a Espanya, es parla català, castellà, gallec, basc, aragonès, bable, etc. Però també sabem que una mateixa llengua es pot parlar a diversos països. Això passa amb el català.

Al segle V va desaparèixer l’imperi romà i es fragmenta el llatí en moltes llengües. Aquest català primitiu es parla a la Catalunya Vella i incloïa els comtats de Ribagorça, Pallars, Urgell, Cerdanya, Rosselló, Empúries, Girona i Barcelona. Al segle XII aquest territori rep el nom de Catalunya. Neix també la corona catalano-aragonesa. Desprès s’incorporen València i Mallorca. Més tard Pere el Cerimoniós repobla la ciutat sarda de l’Alguer com a conseqüència de l’expansió política s’estén el català a nous territoris.
Diversos esdeveniments polítics fan que el domini lingüístic català quedi fragmentat en diferents estats. Avui dia el català es parla a diferents llocs: l’ única llengua oficial d’Andorra, és oficial juntament amb el castellà a Espanya en les comunitats autònomes de Catalunya, València i les Illes, encara no té reconeixement oficial a la Franja de Ponent, té un cert reconeixement a l’Alguer i és pràcticament ignorada per l’estat francès al Rosselló i la part de la Cerdanya sota administració francesa.

SAN JORDI

Meravellosa princesa,
Humilde però amb riquesa
Aquell somriure que cegava
Els ulls de qui la mirava.

Aquell poble meravellós,
Aquella gent tan generosa
Aquell drac tan horrorós
Que se’n portava a la gent de sobte

Agafava a les persones
Per poder-se-les menjar,
I un bon dia a la princesa
Per sorteig li va tocar.

Però de sobte un cavaller
San Jordi i bon guerrer
A la princesa va salvar
De les manotes d’aquell mal drac.

I aquell cavaller bondadós
Una rosa de reialesa
De la sang del horrorós
Va donar a la princesa.

Tot el poble orgullós
Neguitós de l’emoció!
Alçaven la veu al vent
VISCA SAN JORDI GUERRER!

Després ell va anar al jardí, va agafar la nina que tenia enterrada i després de renyar-la per no rentar-se les mans, la va deixar enterrada un altre cop. Va anar a la cuina i li va dir a la seva mare que no plorés. Va anar al menjador i va mirar una estona el partit. però s’avorria i va mirar al seu pare que tampoc semblava que mirés el partit. Van fer els anuncis i després la segona part del partit. Van sopar i van veure la tele, i quan ja era tard va marxar a dormir mentre escoltava als seus pares barallant-se.

Cada cop se sentien crits més forts i ell va baixar del llit a veure que passava però va entrebancar-se i va haver de tornar al llit. Hi Havien més crits quan de cop i volta va escoltar un molt fort i ja no va escoltar res més. Es va aixecar i va poder veure al seu pare cavant al jardí. Va tornar al llit i al dia següent el pare li va dir que la mare havia marxat de casa. No va parar de plorar. El van portar a viure amb els seus tiets on el seu cosí li pegava

Mercè Rodoreda té una forma d’escriure peculiar. Normalment utilitza el monòleg interior, com per exemple a La plaça del diamant. Aquesta novel·la s’enfoca gaire bé tota l’estona en aquest estil ja que la protagonista quasi tota la novel·la parla dels seus sentiments.

També utilitza molt la descripció. Destaca alguns objectes que potser semblen insignificants però que ella els descriu d’alguna manera que simbolitzen una cosa important, com al Mirall trencat, on hi havia certs objectes o espais que representaven el pas del temps o el transcurs i la vida de la família.

Podem dir que Mercè Rodoreda dóna sentit a coses que aparentment no tenen significat i que altres autors deixarien passar. Això pot ser un avantatge si pensem que ens ajuda a ficar-nos més endins de la història i que dóna profunditat als textos. Però també pot arribar a ser un inconvenient si tanta descripció es torna avorrida i arriba a cansar al el lector.

En la meva opinió, transmet molt els sentiments dels protagonistes, dóna angoixa als trams més tensos de la novel·la i alegria als moments divertits. Una altra característica és la utilització d’un punt de vista extern o intern segons el tipus de novel·la i la manera que vol enfocar-la.