Bloc Comellas

Pateixo la síndrome d’Estocolm: m’he fet amic del meu dolor. La setmana que ve farà tres mesos que em visita cada dia. Comença com un rosec somort, allunyat, profund i va creixent a poc a poc. Es converteix en una ardència de ferro roent. Al cap de tres o quatre hores, s’allunya i es fa pessigades regulars,  com un batec. Una coïssor que a voltes és punxada, em recorda tot el dia que és allà, amb mi, recordant-me que demà tornarà, atroç, persistent. Estic mig estabornit per la fatiga del dolor i els calmants (que no calmen). Saber que el tornaré a tenir amb tota la seva força, té dues connotacions: la primera és la certesa que serà igual que avui, que ahir, que demà i demà passat; la segona és l’esperança que algun dia cessarà. Quan en parlo, la gent pregunta (amb crueltat ingènua i inconscient) “que diu el metge?” El metge m’ha donat un paper amb instruccions per fer un bon post-operatori. El paper diu: “Si dolor = nolotil y reposo. Pacientes angustiados y tensos = tranxilium”. Quins collons! Per esmorzar em faré cada dia una truiteta de píndoles. 

Ens té segrestrats a la meva dona i a mi. Quan se’m tira a sobre,
la Rossa amb mira amb una tendresa infinita, em sembla que pateix més que jo. 

Però som amics; ja no l’odio, simplement l’espero i espero que algun dia marxi per no tornar.

Sé que sóc viu, perquè rebo l’estimació i la companyia de la meva dona, fills, família i amics(gues) i sé que sóc viu perquè em fot mal. I perquè sovint tinc ganes de plorar. I també perquè tinc ganes de tornar a escriure, tot i que el corc no ha cessat, ans el contrari. Per tot plegat sé que sóc viu.

Demà passat, dimecres, m’operen, Aquests darrers dies he estat expectant, esperant que a prop de la intervenció quirúrgica sentiria una emoció especial, estaria sensible, potser nostàlgic i fins i tot que tindria por. Doncs no; res de res: estic tan tranquil. Esperava sentir emocions especials, fins i tot per poder-les explicar, especialment aquí. Doncs no. Si matiso molt, potser podria parlar de l’esperança de que em trauran aquest rau-rau que fa més de dos mesos que em turmenta, tot i que no hi tinc una excessiva confiança, no sé per què, però no acabo de creure-m’ho. El fet que diversos metges em diguin que em poden quedar seqüeles i el que m’opera em digui que no, que cap seqüela, em fa estar poc confiat. A sobre m’ha dit el metge que no presumeixi de res perquè és cirurgia menor. Ja sé que no escalaré mai l’Everest, ni hauré d’enfrontar-me amb una destral a un ós bru, ni em tiraré amb paracaigudes sobre la selva del Matogroso, però per una vegada que m’operen, podria ser la cosa una mica més emocionant. Per si fos poc, m’operen d’un lloc tan poc romàntic, tan poc literari com és el cul. Bé, com a mínim uns dies de convalescència em permetran d’acabar el llibre que estic llegint, que és força gruixut. 

Ahir vaig escriure una reflexió molt crítica i dura sobre en Pasqual Maragall. Avui els diaris publiquen, ho ha anunciat ell mateix, que en Maragall pateix alzheimer. Conec la malaltia, el meu pare en va morir. Avui he esborrat la reflexió d’ahir, no pas perquè no cregui just el que deia, ni perquè volgui rectificar; tornaria a dir el mateix i la meva opinió d’en Maragall no ha canviat, però com a persona crec que ara necessita el nostre més estricte respecte i si més no, silenci. El record dels darrers sis anys del meu pare, especialment els últims tres,  són massa frepants per a mi.

Li desitjo sincerament tota la sort del món.

Teniu raó: no tinc dret a queixar-me; no hauria de queixar-me; no vull queixar-me. De fet, jo no em volia queixar quan parlava d’haver de viure amb metges. Només volia constatar que és una punyetera merda i que la culpa, en el meu cas, només la tenen els anys. Segurament ha sonat  a rebequeria i a excesiva amargor.  Potser és perquè fa més de dos mesos que tinc dolors cada dia, cada dia, i alguns dies molt forts; veig el metge cada setmana i cada setmana el metge diu que li sap greu i que ara provarem això perquè allò ha fallat i que farem el que sigui per no operar… O potser és perquè estava massa ben acostumat. La veritat és que saber,  amigues, que sempre hi ha un pitjor em pot servir per anar-ho paint, però no em consola. En Martí i Pol deia que, davant la seva situació irreversible, s’hi acostumava però no es conformava.  Jo continuo pensant que envellir no és un goig, més aviat és un coi de putada i qui digui que és un goig és un carallot o un sant d’altar.

Que feia jo a trenta-un anys? Ja tenia tres fills; gaudia de la família; treballava; jugava un cop a la setmana a tennis; practicava atletisme; anava a muntanya; col·laborava en activitats a l’escola dels meus fills; era de junta d’un club d’atletisme; militava en la cladestinitat en un partit polític; llegia Pla, Ruyra, Zweig, Carné, Riba, Verdaguer, Espriu, un jove Martí Pol… D’on treia el temps? Doncs ara que ho dic no ho sé ben bé. És clar que ni cada dia ni cada setmana no ho feia tot i que les nits dormia poc i fins i tot entrenava de nits. No n’era conscient, però realment el que feia era beure’m la vida a raig, pel broc gros. Potser per això ara trobo l’ampolla mig buida…

Tens raó Muriel,  de que dimonis em queixo? Gràcies: tinc molta sort per la gent que m’estima.

Marion Jones (1975 Los Angeles), quatre vegades campiona del món (més un segon i un tercer lloc) i guanyadora de cinc medalles olímpiques a Sydney 2000 (tres d’or i dues de bronze), en proves de velocitat i salt de llargada, ha confessat que s’havia dopat. Serà desposeïda de totes les medalles i títols, fins i tot pot anar a la presó (poc provable). Ho ha confessat voluntàriament, penedida, amb llàgrimes als ulls. Diu que no podia ressitir més el pes de la seva mentida, del seu engany.

Amb aquest gest, la nordamericana ha dignificat l’atletisme, la fet gran. Per qui no s’hagi aturat a pensar que és el doping, cal aclarari-li que dopar-se és fer trampa, és com fer una cursa i sortir amb uns metres de aventatge per davant dels altres. Al marge del perjudici que pot tenir per a la salut del que es dopa, tot i que això cada vegada és més rar, ja que el doping és cada vegada més sofisticat i més inocuo pel que se somet a tractaments dopants, o el menys el perjudici és menys perillós i a molt més llarg termini. 

L’atletisme és el més genuí dels esports, el més antic i la base de tots els altres. Tots els esports tenen com a fonament córrer, saltar i llançar un objecte. L’atletisme, per definició, és una lluita de superació amb tu mateix; fer trampes és enganyar-te a tu mateix. La Jones, malgrat els diner que ha guanyat i  la glòria optinguda, tenia aquest esperit i no podia viure en la traició a l’èsperit atlètic. Ara tothom la critica i la menysprea, jo la honoro i li agraiexo pregonament el seu gest que, com deia, ens fa recuperar l’esperança en la dignitat dels atletes, fins i tot els d’elite, els superprofessionals. Hem de recordar, a més, que perquè la Jones podés dopar-se, cal una infraestructura al darrera: metges, fàrmacs, tècnics, planificació i que algú ho dirigís. És clar que ella va prendre la decissió final, però els culpables del doping no són els esportistes, sinó els voltors que planegen per damunt d’ells; els atletes en són, generalment, les víctimes.

Gràcies a qui va educar en l’esperit atlètic a la Marion Jones i gràcies a ella mateixa, que retorna la dignitat a l’esport, malgrat la imcompetència clamorosa del COI i les federacions esportives.

Ha mort Al Oerter, figura legendaria de l’atletisme mundial i ídol de la meva joventut.  De jove, especialment a l’adolescència, tots hem tingut ídols. Oerter va ser un dels meus, i probablement l’únic que vaig voler imitar amb sincera admiració.  Assemblar-me al maravellòs Albert Oerter, va ser una il·lusió que vaig perseguir inutilment durant molt de temps. Amb Oerter, han mort una part de les meves il·lusions juvenils.

Norteamericà, va néixer l’any 1936, era llançador de disc, va ser recordman mundial amb quatre marques diferents i madella d’or en quatre jocs olímpics seguits: Melburne (1956), Roma (1960), Tòquio (1964) i Mèxic (1968).  Només un altre mite, en Carl Lewis, ho ha aconseguit. Són llegendaris els seus llançaments a Tòquio; tenia una lesió a la columna, es va treure el collaret ortopèdic i va fer una sèrie de tres llançaments que li varen donar la madalla i en el darrer tir va batre el record del món amb 61 metres. A Mèxic, amb 32 anys va classificar-se pels pèls i a la final va fer un nul i una sèrie de cinc llançaments dels quals tres varen ser record del món. Impresioanant! L’any  1980 va fer la millor marca de la seva vida: amb 44 anys! En aquesta darrera época ja es dedicava a la pintura. Quan va deixar l’atletisme es lliurà de ple a pintar. Va ser un pintor destacat, guanyant diferents premis. Era engenyier.

Alfred (Al) Oerter és un dels esportites més grans de tots els temps i un exemple pels joves de les dèquedes que van dels 50 als 80, però que segurament és encara vàlid. Es va dedicar a l’atletisme en l’especialitat de llançament de disc, una de les més tècniques, però com esportista complet, integral, de jove també va practicar el beisbol i el futbol americà. Universitari, intel·lectualment potent, va dedicar-se a les arts plàstiques amb èxit. La seva presència elegant, fortíssima personalitat i extraordinària capacitat de sofriment i competivitat el convertiren en el prototip d’esportiste líder: un colós. No era un home de força bruta, era un estilista. S’ha parlat molt de la seva técnica, però en realitat més que tècnic jo diria que era elegant. Tenia la consciencia que feia quelcom que miraven, i copiaven,  molts joves i mai va fer un moviment groller, ni va tenir una actitut fora de to, malgrat el seu esperit terriblement competitiu. Avui he llegit que per saber molt d’una branca has de conéixer bé tot l’arbre. Per Oerter, l’esport no era un fi, sinó un mitjà; una forma de viure la salut, la juventut i l’estètica. Després traslladeria aquest sentit de la plàstica i la bellesa als pinzells, amb la qual cosa es demostra que ell anava més enllà i que l’esport era un expressió humanística.  Res a veure amb el manyoc de músculs amb potes sense cervell, d’alguns esportites actuals d’elite. Arrossegava una malaltia coronaria des de petit, a la que ell sempre es va sobreposar, fins que finalment ha acabat amb la seva vida als 71 anys.

Jo vaig veure per primera vegada Oerter l’any 1958. La Federació Catalana d’Atletisme va repertir entre el clubs d’atletisme unes pel·liculetes de super 8, on es veia l’entrenament d’alguns campions olímpics. Entre les que ens va passar l’entrenador (jo aleshores era infantil) hi havia una de l’Oerter. Em va impressionar tant, que vaig demanar per aprendre a tirar disc, i de fet vaig competir en llançament de disc, a part de fer curses, fins als 18 anys (1963). Un entranador m’ho va treure del cap: jo no havia nascut per elmular el discòbol americà. A partir dels jocs de Roma (1960) ja vaig poder seguir l’Oerter per televisió i, per descomptat, per la premsa.

Descansi en pau l’admirat Al Oerter.

Fins els cinquanta-cinc anys es pot dir que no vaig anar al metge. En aquest mig segle de la meva vida només recordo un parell de problemes: quan tenia sis o set anys em vaig trencar el braç i amb quaranta i escaig un problema d’estómac que es va resoldre amb unes píndoles. A partir dels cinquanta-cinc, però, no he parat. Varen començar per a diagnosticar-me una hipertensió crònica; després una lesió al genoll i després… i anar fent! Després de practicar l’atletisme des dels dotze anys, vaig haver de deixar de córrer, la meva darrera travessa important de muntanya és de l’any 2002 i pràcticament porto dos anys sense fer alta muntanya i un any sense fer pràcticament muntanya. No hi ha setmana que no hagi d’anar a un metge o un altre; la seguretat social m’ha catalogat com malalt crònic; estic inclòs en el grup de població de risc (malalts, vells, criatures…), etc. Ja no puc viure sense metges. I per què? Doncs pels meus seixanta-dos anys.

No fa gaire, un terapeuta amic em deia que segurament puc calcular que, amb la meva edat i la meva “bona salut” viuré, amb certa qualitat, fins els setanta-cinc o vuitanta anys; és a dir, me’n queden entre quinze i divuit; anant al metge, és clar. I cada dia renunciant a fer alguna cosa, això sí. Doncs quina merda, tu!

Fa un parell d’anys, un amic, bon amic, em va regalar un llibre: L’alegria d’envellir. Malgrat ser el regal d’un amic, al qual li perdono per la bona fe, no el penso llegir. En quinze o divuit anys la meva capacitat lectora no va més enllà d’uns dos-cents llibres i no puc perdre el temps llegint bejanades. L’ “alegria” d’envellir! El títol ja ho diu tot. El seu autor és un cínic, un il·lús o un imbècil integral.

No sóc espanyol, perquè als espanyols no els cal justificar-se per parlar la seva llengua en públic i poden viure en el seu país parlant només la seva llengua. No sóc espanyol per què als espanyols  no els cal reivindicar la seva cultura dins del seu propi país.

La meva nació va ser conquerida i ocupada pels espanyols i per aquesta raó tinc l’obligació de conèixer el castellà i de respectar la bandera que porta els mateixos colors que la d’en Franco. Per imperatiu legal he de complir les lleis que s’aproven al parlament espanyol i els decrets i normes del govern sorgit d’aquell parlament, també he de respectar la Corona com institució, la persona del rei i tot la seva família. 

Però no sóc espanyol i no em sento representat ni per la seva bandera ni per cap de les seves institucions. Considero els Borbons una família hostil al meu país; el mateix rei menysprea la nostra història i insulta el meu propi record i la meva intel·ligència quan diu, per desconeixement o per insidia, que el català mai ha estat perseguit a Catalunya. Espanya no sols ens va ocupar militarment, també històricament ens ha reprimit per les armes, exercint una descarada opressió política, social, econòmica i cultural, maltractant-nos i vexant-nos. Mentre les institucions catalanes han fet possible la democràcia a Espanya en el darrer quart de segle, a nosaltres els espanyols ens priven de la democràcia.

No hi ha democràcia en un país on el poble no pot decidir lliurament el seu futur. La falta de democràcia en la Catalunya espanyola es posa en evidencia quan el noranta per cents dels seu representants aproven una llei, el poble la referenda en un plebiscit popular, però aleshores cal que un parlament de diputats no catalans hi passi el ribot i uns senyors amb toga —no escollits pel poble català— tenen el poder de retallar o anul·lar. Al mateix temps, a totes les institucions espanyoles no democràtiques, els és permès de qüestionar-la (fins i tot l’església), amb la complaença dels grans partits estatals, i el Defensor del Poble (?) impugnar aquesta llei que és sorgida del poble i per tant la seva decisió és en contra del poble. Per acabar de deixar clara la falta de respecte a la voluntat popular, l’escarransit estatut que vol ser aquesta frustrada llei (burlat, rebaixat, retallat i qüestionat), el govern d’Espanya no el compleix en els seus mínim, passant-se’l per la sola de la sabata.

Reflexió a part mereix l’església espanyola, que s’ha apuntat al carro de l’anticatalanisme en el seu constant camí cap a l’extrema dreta, amb el silenci traïdor i covard de la majoria dels bisbes catalans. Ho dic des de l’autoritat que em confereix ser cristià, catòlic i formar part d’aquesta església.

Sóc d’Espanya i per això he de complir, i compleixo amb lleialtat legal, les seves lleis, però no sóc espanyol i per això tant se me’n foten les seleccions esportives espanyoles, els triomfs d’en Fernando Alonso, el premi Cervantes, la Real Academia Espanyola, els Reis Catalòlics, el toro d’Osborne, el prestigi d’Espanya i la mare que ho va parir.

Dissabte varem sopar plegats. Érem el clan Comellas-Blanchart: els nostres fills, les nores, el gendre i els néts, total onze; no hi era la meva mare que no està per a sopars. No és pas excepcional fer àpats en família; a casa sempre hi ha gent, ara un, ara l’altre, però tots plegats es força difícil perquè els horaris, la feina, fins i tot el transport públic impedeix sovint aplegar-nos. A fora al pati s’estava d’allò més bé i després de sopar la gent va anar abandonant el seu lloc a la taula i s’acostà on érem la meva dona i jo, ajuntant-nos tots en un espai reduït. La Núria va passar-me l’Aniol que se li adormia en els braços; es quedà clapat del tot a la meva falda. En Marçal, que és un argent viu, jugava amb sorra: «Avi! Mira, la “iuna”», «ui, sí! La lluna, que maca, eh?» La gent parlava distesament, sense fer gaire xerinola. Els somriures i les complicitats, però, lliscaven contínuament per la conversa. Ens entenem, hi ha unió. No sempre ha estat així, al llarg dels anys també hi ha hagut tensions, algunes terribles, però sortosament totes s’han clos amb una abraçada i a voltes amb llàgrimes als ulls.   

El mes de febrer de 1964 la rossa i jo ens varem agafar les mans per primera vegada (fa més de quaranta-tres anys!). Érem molt joves. La Montserrat era una noia guapíssima i amb molta personalitat. Jo em pentinava amb clenxa a l’esquerra i pesava divuit quilos menys, teníem dinou anys. Suposo que feia fred perquè portàvem abric. Sense adonar-nos-en, allí, en aquell moment, fundàvem el clan. En aquest quaranta i tants anys ens ha passat de tot, podríem escriure’n un llibre o una sèrie per a la televisió.

El dissabte al vespre era feliç; semblava que el món s’hagués aturat al meu voltant: la rossa, jo i el nostre clan. Hi ha moments a la vida que t’agradaria atrapar el temps, aturar-lo i deixar-ho tot tal com està. No és possible: la vida avança sense parar i als nostres, i a nosaltres, demà ens passaran coses.

És bonic ser d’un clan.