Bloc Comellas

Bloc personal de Joan Comellas

He recuperat els ulls

Enviat per J.Comellas el dia January 29th, 2010

He recuperat els ulls; millor dit, he recuperat la vista, la bona vista. Encara estic convalescent, però l’horitzò ja no està permanentment emboirat. 

Gràcies a tots els que us heu interessat per la meva salut; moltes gràcies.

Dins de General | 2 comentaris »

És quan dormo que hi veig clar

Enviat per J.Comellas el dia January 24th, 2010

És clar: la ciència no ha fallat. L’operació de cataractes de l’ull esquera ha estat un èxit. Vol dir que la meva por era injustificada i que no em puc plànyer de res i també que he de renunciar a l’èpica. Tot plegat es quederà en un aburridíssim full d’una historia mèdica d’allò més rutinari, eficaç, gris i mediocre; ni jo hauré de lluitar coratjosament contra l’infortuni, ni la ciència escriurà cap pàgina d’èpica gloriosa per salvar-me l’ull. Tot plegat per  a sort meva, és clar. Ves, i que Déu no em castigui, perquè de moment m’han fet un ull i dilluns m’intervindran l’altre.

Aquests dies, però, entre la recuperació de l’ull esquerra i la poca visió del dret, resulta que poca cosa clisso de prop i com sigui que escric poquíssim i no llegeixo gens ni mica, només puc pensar i… penso (quin mèrit!) i la veritat és que m’hi trobo bé. I com que ara, estar-me quiet pensant, no em provoca la sensació de perdre el temps, reflexiono calmadament, tranquil·lament, serenament sobre el bé i el mal, sobre la vida i la mort, sobre la pobresa i la riquesa, sobre la generositat i la gasiveria, sobre l’amor i el desamor. Sobre l’odi ja hi pensaré amb la recuperació de l’altre ull, el dret, perquè l’odi sempre ha esdevingut company de la dreta (vull dir la dreta dreta).  Ara puc dir ben bé, manllevant el vers del poeta, que és quan dormo que hi veig clar.

Els que fem un esforç per veure la vida amb curiositat, però que tenim ja ben assolit el nostre paper a l’auca, ens és positiu de tant en tant, deixar de mirar cap en fora, girar l’esguart cap a dins nostre i endreçar.

Espero tornar amb bona vista per veure-hi bé cap en fora… i cap endins.

A reveure!

Dins de General | Sense comentaris »

M’operen

Enviat per J.Comellas el dia January 5th, 2010

Sí, el dilluns que ve, dia 11 de gener, m’operen l’ull esquerra i el dia 25 el dret. Diu que és una intervenció gairebé rutinaria: de cataractes. Sí; d’acord. Ho fan tantes vegades a tants mils de persones que ja ho tenen per la mà. D’acord. Ho han fet a molta gent; tothom coneix algú que li han fet i està tan feliç. D’acord. És una intervenció controlada. D’acord. Aleshores, per què m’han fet firmar un patracol de deu fulls on deslliuro de qualsevol responsabilitat al metge i m’adverteig de la possibilitat d’infecció a l’ull, ruptura capsular, edema corneal, edema de la màcula, desprendiment de retina… i fins a 20 desgràcies que poden passar-me, més 6 complicacions greus per l’anestèsia? Ep, poca broma! Que el percentatge de fallits està entre un 3 i 5 per cent, Déu n’hi do!

No tinc pas por, ni sento cap emoció especial. Hi no ho entenc, resulta que em treuran el cristal·lí, el fotaran a les escombraries i en el seu lloc m’hi posaran un plàstic (que em pot provocar rebuig)  i jo estic tan tranquil? Potser és que em fa vergonya tenir por i estar neguitós per una intervenció tan corren, tan normal, tan poc espectacular i el que realment m’espanta és semblar un pusil·lànime. Per altra banda, em motiva una mica (només una mica) el fet que em posaré al corrent de les tertúlies radiofóniques i que tindré temps d’escolatar tots els DVD’s que tinc en llista d’espera, perquè diu que hauré de prescindir dels llibres, la TV, l’ordinador i fins hi tot de l’exercici físic.  

Bé, si puc, ni que sigui borni, miraré de tornar.

Apa, que vagi bé! 

Dins de General | 1 comentari »

Jo toco i tu balles

Enviat per J.Comellas el dia December 16th, 2009

     Jo toco, tu balles

Aquesta sí que és una novel·la sòlida! Aquí els personatges són de pedra picada i la trama molt intel·ligent. I, a més, està escrita per una extraordinària amiga. La novel·la us la recomano molt, de veritat. Què més voleu que us digui?

És d’editorial MONTFLORIT i si la vostra llibreria no la té, a part de ser uns llibretes ben crutets, us la poden demanar.

Dins de General | 2 comentaris »

La casa de les heures

Enviat per J.Comellas el dia December 16th, 2009

la-casa-de-les-heures.pdf   (cliqueu a sobre)

He publicat una llibre. Sí. Un any de feina. És una novel·leta que els amics diuen que és bona. Jo m’ho he passat molt bé escribint-la. Si voleu fer un regal sense pretensions, però sense el risc de quedar malament del tot, aquest llibre és ideal. Podeu dir que l’autor és amics vostre; això vesteix. Si el voleu llegir vosaltres, és possible que no us desagradi del tot i jo seré l’home més feliç del món. Val com dues estrades al cinema i com una tercera part d’una entrada barata de can Barça. Ideal per llegir al metro, a Renfe o als Ferrocatas.

Dins de General | Sense comentaris »

La crisi i les nenes i els nens guapos del master

Enviat per J.Comellas el dia November 18th, 2009

En la meva reflexió anterior ( d’ara fa un any i dos mesos; com passa el temps!) parlo com si els directius de les grans Companyies en fossin els culpables de la crisi. No volia dir això; el que pretenia dir és que els empleats dirigents fan el que saben fer, el que els han ensenyat i el que s’espera d’ells. El retret és per les empreses i el sistema.

Els bancs s’han passat mesos i anys embotint-nos el cap amb les hipoteques barates i incitant-nos a consumir. Ara ens diuen que hem gastat massa i que això havia d’acabar així i que ja es veia a venir. Doncs mira que bé!

Suposo que les escoles de negocis, universitat inclosa, alguna responsabilitat deuen tenir-hi, ells són els professionals, els experts. Ja està bé de culpar els que no en tenim ni idea. Els ESADE, IES i companyia s’han inflat de llençar-nos guapos i guapes amb la butxaca plena de diplomatures i masters per a dirigir les nostres empreses i la nostra economia. Aquests nens i nenes guapes del master, als vells professionals ens han perdonat la vida explicant-nos com s’han de dirigir i organitzar les empreses i ara resulta que els déus d’ESADE, IES and company, estan organitzant seminaris i cursos per a detectar i gestionar la crisi i tornen a pontificar i a treure pit per dir-nos que els pobres desgraciats que anem pel món sense master som uns pàries desgraciats que tenim el cap de suro i tot ho fotem malament; és a dir, foten negoci amb el seu prropi crispell i de passada en diuen que nosaltres no en sabem. Doncs mira que bé!

No sóc savi, més aviat al contrari; però sóc vell (amb ve de València). Fa anys, quan era jove i ple d’esperit lluitador i fins i tot ambiciós, anava a cursets per fer-me un “executiu agressiu”. Recordo com si fos ara que un pollastre encorbatat amb master d’ESADE, que tenia un càrrec a IBM, era el ponent en un curs de gestió de personal. El guapo d’IBM, ens va dir, cofoi, que a IBM Espanya no havien despatxat mai cap empleat fix, gràcies a la bona gestió: formació, control, motivació, etcètera i els de les empreses del pobre món dels gestors lleganyosos, ho fèiem tot al ravés i per això hi havia conflictes laborals. Al cap d’un parell de mesos, vaig superar el meu complex d’analfarruc, quan vaig llegir que IBM Espanya acomiadava a 650 empleats i tenia un conflicte social de trenta parells de testicles. Acostumava a demanar el telèfon dels ponents i, ple de mala bava, vaig trucar a l’espavilat amb agulla d’or a la corbata del curset. Varen informar-me que ja no treballava al departament de personal: l’havien ascendit a gerent de negociat. Doncs mira que bé!

Aquests senyors de les escoles de negocis (això d’”escola de negoci” està mal dit, haurien de dir: “el negoci de l’escola”). Han convertir l’economia, que és un ciencia, en un art, una cosa abstracte on a vegades 2 + 2 fan 3 o 7 i poquíssimes vegades 4. Al mateix temps, dirigir un grup de persones (empreses) que és una qüestió abstracte, gairebé un art, per ells és una ciencia, per la que tenen fórmules i receptes magistrals perfectes i tots els que els copiem sóm idiotes. Doncs mira que bé!

Algú hauria de demanar-los responsabilitats, perquè als pobres i desagraïts ciutadans, 2 + 2 moltes vegades ens surt menys 1, amb sort 3, mai ens dóna 4.

Doncs mira que bé!

Dins de General | Sense comentaris »

Paraula de nen

Enviat per J.Comellas el dia September 24th, 2008

Des de fa uns quants anys, pocs, tinc la gran sort de poder anar a dinar amb la família. Encara que disposo de poca estona, acostumo a canviar-me de roba i posar-me d’estar per casa, sobretot des de que els néts venen a dinar. Ahir, mentre m’estava canviant, va entrar a la cambra en Marçal (3 anys). Amb les seves passes petites, se’m va acostar i es quedà observant-me. En Marçal té una mirada tranquil·la i neta, per a mi entendridora. “Avi, que puc fer-te companyia?” M’ho va dir amb una veu gairebé imperceptible i sense deixar de mirar-me.

Diu que cada dia tenim un moment, almenys un, de bo; un moment que cal viure plenament i després recordar-lo per assolir el positiu que té la nostra vida. El meu moment d’ahir va ser molt breu, però impagable.

Dins de General | 1 comentari »

La crisi d’avui

Enviat per J.Comellas el dia September 23rd, 2008

Per desgràcia meva n’he patit moltes de crisis empresarials. Ara em tocarà ballar, altra vegada, amb la més lletxa de l’envelat. Les crisis no són iguals pels gestors de les grans companyies que pels que treballem en empreses petites.  Pels directius de grans corporacions, la crisi no es sinònim de passar-la prima, és sinònim de remodelació, de reestructuració. En época de crisi, els grans desenvolupen tota la seva capacitat estratègica, és un joc tàctic; es tracte de sortir-ne més ben posicionat que els competidors, però si no surt bé, no passa res: els directius se salven i al final les companyies es fusionen, es venen o es reestructuren (reestructurar vol dir enviar treballadors al subsidi d’atur,  o a la jubilació anticipada, perquè la reestructuració la paguin els altres, o simplement a la pura misèria). Les empreses petites no tenim marge de maniobra, només podem fer una cosa: resistir. És a dir, intentar sobreviure. Si el vaixell s’enfonsa, els treballadors amb responsabilitats de gestió ens enfonsem amb el buc des del pont de comandament, agafats al timó i amb posat de carallot. Fins fa poques setmanes, en el meu sector, la crisi era més psicològica que real, però ja és real del tot, i comença a ser demolidora; sobretot des de que plou i els bancs ens han pres el paraigües que ens havien deixat quan feia sol.

Dins de General | 1 comentari »

A tu, recordant el nostre David

Enviat per J.Comellas el dia September 4th, 2008

El dia de sant Llorenç d’enguany, a Camprodon, vaig sortir al jardí quan tu ja eres a dormir. Després, abans d’anar al llit, vaig anotar això a la llibreta verda: 

Aquets dies, surten a tatxonar el cel els estels més brillants de tot l’any. I, en mig de tots, un de petit. Una espurna del nostre amor el va encendre i Déu el va voler en el cel. És molt petit, però és nostre per sempre i serà etern.
T’estimo.

Dins de General | 3 comentaris »

El cavallet de fusta

Enviat per J.Comellas el dia August 25th, 2008

Passant pel carrer Camí de la Serra, força lluny de casa, el vaig veure llençat al voral, al costat del contenidor d’escombraries. Més que llençat, però, a mi amb va fer l’efecte que estava abandonat, orfe, perdut. Vaig acostar-m’hi. Era nou i molt bonic. De fusta massissa, blau, vermell i de color de pi. No és un cavall, és un animaló d’aquest del trineu del pare Noël; em sembla que són rens. Vencent un cert escrúpol per agafar una cosa de la brossa, me’l vaig endur cap a casa. Déu n’hi do el que pesava, vaig arribar trencat de braços i a més  amb la sospita que pel camí tothom em mirava. L’endemà va venir la meva filla Marta i vaig treure el cavallet, millor dit, el renet de fusta, el vaig posar a terra i el vaig empènyer suament per fer-li fer el balancí. “Té -li vaig dir- per quan el nen tingui un parell d’anyets. Algú l’ha deixat a les escombraries, però és nou i està net”. Me la vaig mirar de reüll, amb recança, tement la reacció. Verdaderament -vaig pensar aleshores- m’ahuria de fer vergonya que el primer regal al meu futur nét, fos recollit de la brossa; el cavallet (el ren), però, m’havia robat el cor només de veure’l i no vaig saber reprimir l’impúls. “És preciós! -digué la Marta, amb la cara il·luminada- m’agrada molt, Pare, i és la primera joguina que tindrà! Gràcies!” Després va trucar tota contenta a la seva germana i a la meva dona, que s’ha quedat una setmana més a Camprodon, per a dir-los que “el Pare m’ha regalat un cavallet guapíssim pel nen (a vegades diu que és una nena)”.

Em sembla que de tots els regals que li he pogut fer a la meva filla en els trenta-sis anys que té de vida, aquest és el que li ha fet més il·lusió.

Dins de General | 3 comentaris »