Bloc Comellas

Per desgràcia meva n’he patit moltes de crisis empresarials. Ara em tocarà ballar, altra vegada, amb la més lletxa de l’envelat. Les crisis no són iguals pels gestors de les grans companyies que pels que treballem en empreses petites.  Pels directius de grans corporacions, la crisi no es sinònim de passar-la prima, és sinònim de remodelació, de reestructuració. En época de crisi, els grans desenvolupen tota la seva capacitat estratègica, és un joc tàctic; es tracte de sortir-ne més ben posicionat que els competidors, però si no surt bé, no passa res: els directius se salven i al final les companyies es fusionen, es venen o es reestructuren (reestructurar vol dir enviar treballadors al subsidi d’atur,  o a la jubilació anticipada, perquè la reestructuració la paguin els altres, o simplement a la pura misèria). Les empreses petites no tenim marge de maniobra, només podem fer una cosa: resistir. És a dir, intentar sobreviure. Si el vaixell s’enfonsa, els treballadors amb responsabilitats de gestió ens enfonsem amb el buc des del pont de comandament, agafats al timó i amb posat de carallot. Fins fa poques setmanes, en el meu sector, la crisi era més psicològica que real, però ja és real del tot, i comença a ser demolidora; sobretot des de que plou i els bancs ens han pres el paraigües que ens havien deixat quan feia sol.

El dia de sant Llorenç d’enguany, a Camprodon, vaig sortir al jardí quan tu ja eres a dormir. Després, abans d’anar al llit, vaig anotar això a la llibreta verda: 

Aquets dies, surten a tatxonar el cel els estels més brillants de tot l’any. I, en mig de tots, un de petit. Una espurna del nostre amor el va encendre i Déu el va voler en el cel. És molt petit, però és nostre per sempre i serà etern.
T’estimo.

Passant pel carrer Camí de la Serra, força lluny de casa, el vaig veure llençat al voral, al costat del contenidor d’escombraries. Més que llençat, però, a mi amb va fer l’efecte que estava abandonat, orfe, perdut. Vaig acostar-m’hi. Era nou i molt bonic. De fusta massissa, blau, vermell i de color de pi. No és un cavall, és un animaló d’aquest del trineu del pare Noël; em sembla que són rens. Vencent un cert escrúpol per agafar una cosa de la brossa, me’l vaig endur cap a casa. Déu n’hi do el que pesava, vaig arribar trencat de braços i a més  amb la sospita que pel camí tothom em mirava. L’endemà va venir la meva filla Marta i vaig treure el cavallet, millor dit, el renet de fusta, el vaig posar a terra i el vaig empènyer suament per fer-li fer el balancí. “Té -li vaig dir- per quan el nen tingui un parell d’anyets. Algú l’ha deixat a les escombraries, però és nou i està net”. Me la vaig mirar de reüll, amb recança, tement la reacció. Verdaderament -vaig pensar aleshores- m’ahuria de fer vergonya que el primer regal al meu futur nét, fos recollit de la brossa; el cavallet (el ren), però, m’havia robat el cor només de veure’l i no vaig saber reprimir l’impúls. “És preciós! -digué la Marta, amb la cara il·luminada- m’agrada molt, Pare, i és la primera joguina que tindrà! Gràcies!” Després va trucar tota contenta a la seva germana i a la meva dona, que s’ha quedat una setmana més a Camprodon, per a dir-los que “el Pare m’ha regalat un cavallet guapíssim pel nen (a vegades diu que és una nena)”.

Em sembla que de tots els regals que li he pogut fer a la meva filla en els trenta-sis anys que té de vida, aquest és el que li ha fet més il·lusió.

De la mateixa manera que deia, en la meva reflexió del 11-12-07, que en Günter Grass estafava al lector amb el seu Tot pelant la ceba, afirmo que el llibre d’en Jonathal Littell (Les benignes) és una novel·la de pedra picada, granítica, treballada amb rigor, seriosa.

L’he llegit aquestes vacances. Vaig acabar-la fa una setamana i he necessitat aquest temps per a distanciar-me’n el suficien per a parlar-ne amb una certa perspectiva. Em calia deixar refredar les frepants sensacions que produeix la seva lectura. No dic que m’hagi agradat, perquè agradar és sinònim de gaudi i no sé ben bé si això és el que he sentit llegint Les benignes, ho confeso. Corro a dir, però, que el llibre em va enganxar des del primer moment i no he pogut parar fins el darrer mot (1.163 pàgines, sense gairabé punts i a part)  i que l’obra està molt ben escrita, malgrat s’hi puguin trobar defectes, com sembla que hi troba algun crític erudit. Tot sigui dit de passada, l’opinió dels erudits cal mirar-se-la sempre amb un cert recel. El cos de la narració és d’una gran embargadura i conté múltiples elements: història, geografia, política, dósis de lituratura i filosofia, música, etcètera; fins i tot linguiística. Per cert, en el que coincideixen els especialistes és en el rigor històric i geogràfic. El tronc del llibre, però, és la trama psicòlogica del protagonista, narrat en primera persona. Es tracta d’un personatge complexíssim: culte, cínic, cruel i tormentat, que s’arrossega pels horrors de la II Guerra Mundial i l’extermini de jeus en mans dels nazis, vist des de la seva perspectiva de botxí.

No diré pas que estem davant d’una obra mestra. Cada u que ho jutgi, jo no tinc capacitat per fer una crítica mínimament autoritzada. El que sí afirmo, és que és un llibre molt i molt treballat, ben escrit, voiluminós, complicat, dens, a voltes espès, seriós, que no pot deixar a ningú indiferent. Crec que s’ha de llegir; en el meu cas, és un dels textos més sòlid que he llegit darrerament.

El recomano.

El vent és molt fort. Surant com un tros de canya, l’onada em porta amunt i avall. Surto de baix de tot, on he estat una bona temporada colgat d’aigua, negant-me. Ara l’ona m’empeny amunt i sóc a dalt de tot, a la cresta. Sé que tornaré a baixar, de cop, amb violència; vull agafar-me per no caure altra volta, però, a on? A on m’agafo?

El proppassat 29 de desembre vaig anar a Bilbao a veure el partit de futbol entre les seleccions nacionals d’Euskal Herria i la de Catalunya. Vaig arribar a la capital vizcaína  el 28 al vespre i en sortia el 30 al matí. Naturalment, va ser molt més que un partit de futbol. Sense exegerar, l’experiència per a mi és irrepetible, impagable. Anem per parts, però.

Pel carrer vaig viure un ambient nacionalista com mai; dissortadament no crec que ara mateix això es pugui donar a Catalunya. Els vascos, ens aturaven de seguida que detectaven que érem catalans per felicitar-nos (?) i molts ens cridaven: “Visca Catalunya, gora Euskal Herria! Indepentdenzia!”. Després vingué la manifestació reclamant seleccions nacionals: tot Bilbao, ho juro, mils de persones. I una manifestació al país basc poca broma, eh! El camp de San Mamés ple com un ou, un mar d’ikurriñes i estalades i un sol crit: In-de-pent-den-zi-a!

La veritat és que va ser un somni d’una emoció indescriptible.

Ah, i el partidet entretingut. Aquesta nano de Linyola, el Bojan, va fer un golet preciós i els vascos anaven a la pilota com si s’acabés el món. Al final empat i cap a casa a desar l’estelada. Quan la podré tornar a treure? Potser l’ahuria de penjar al balcó…

 La Carme Rosanes (escriptora i blocaire), a qui no conec personalment, però que admiro i respecto pregonament per la seva vitalitat, sensibilitat i la qualitat humana que es desprén del que escriu, fa referència en el seu bloc a una frase del gran Edmund Hillary:   No  cal ser un heroi fantàstic per  aconseguir  certs  objectius, pots  ser,  simplement, una persona normal a  qui li agradi  el repte  constant.

En Hillary passarà a la història per ser el primer muntanyenc en assolir el cim de l¡’Everest. En realitat va fer molts cims i va ser un gran muntanyenc, però curiosament ell no va ser el primer en trepitjar el cim de la muntanya més alta del món. Tot el mèrit de l’expedició és seva, però el primer de fer el cim va ser el seu xerpa, en Tenzing. Aquest fet ell no el va amagar mai, tot el contrari; aleshores els xerpes eren personatges desconeguts (guies i criats nadius) i ell va donar-los a conèixer al món i va treballar gran part de la seva vida per a dignificar-los, començant pel ”seu” Tenzing.

La personalitat humana, qualitat intel·lectual i personal del meu admirat Edmund Hillary, està molt per damunt dels seus èxits esportius. Va fer de la muntanya una religió i el punt de sortida de l’activitat filantròpica que va desenvolupar al llarg de la seva vida.

Una altra dels meus mites, i herois, de joventut que desapareix. Valgui de modest homenatge al gran muntanyenc, aquest fragment de la meva novel·la Desertors o el meu Canigó (el personatge que parla és autobiogràfic)

“Precisament en aquella època, s’escampà la noticia que el neozelandès Edmund Hillary, havia conquerit per primera vegada el cim de l’Everest, la muntanya més alta del món. En Nasi va aconseguir que li compressin el llibre on s’explicava l’aventura; recordo perfectament aquelles fotos en blanc i negre i la veneració que sentia per personatges del llibre, com l’exòtic i llegendari xerpa Tenzing (Sardar Tenzing Norgay) que va acompanyar a Hillary —en realitat Tenzing va ser el primer en trepitjar l’Everest—.”

Em cal dir, per acabar, que l’any 2003 l’Edmund Hillary va venir a Catalunya i el meu cosí Jaume (Nasi en la novel·la), va aconseguir que li signés el llibre. Per cert, que en Hillary no recordava gens ni mica que s’hagués publicat (?).

Ara feia prop de dos mesos que no escribia en el bloc, malgrat que he continuat, amb molt d’esforç, produïnt textos de ficció, d’això que jo en dic, eufemísticament, literatura. A voltes el desànim pesa tant, que no et deixa gairebé cap escletxa per on respirar. Però cal sortir-se’n i aquesta reflexió és tan bona com qualsevol altra per trencar la taranyina que no em deixa moure.

La meva psicòlega preferida, diu que el problema es dins del cap; jo puc controlar els meus pensaments i de la mateixa manera que apareixen en negatiu, jo els puc passar a positius. Però, que no li he explicat el que em passa? Que no veu que el meu problema és el més gran del món? Que no veu que no té solució? Que no veu que no me’n sortiré? Que no s’adona de la quantitat de desgràcies que m’han passat a la vida?

Coi de dona!

Una dona infantant i el miracle es torna a repetir. Aquest nen, que en algun lloc del món està naixent ara mateix, és la nostra esperança.

Aquesta llei de la memòria històrica, que no ha agradat a ningú per raons ben diferents, sembla que un dels seus objectius és rescatar de l’oblit les il·legalitats franquistes, a les víctimes de la guerra i de les posteriors represàlies.  El poble català sencer, amb llurs drets, en va ésser una de les grans víctimes.  

Ves per on, però, aquesta memòria històrica és desmemoriada quan oblida que en Franco no va inventar la persecució dels drets dels catalans. El que posà en marxa aquesta atrocitat va ser el primer Borbó, en Felip V. Des d’aleshores, la nefasta nissaga dels borbons no ha parat de perseguir-nos; tots els reis borbons, un a un s’han fet seva aquesta fòbia. En Franco es va limitar a copiar l’estratègia i a perfeccionar-ne la tècnica; senzillament aplicava el principi borbònic del genocidi de la nacionalitat catalana. El primer Borbó es coronà trencant el seu jurament constitucional per fer valer la raó d’una conquesta militar. L’últim Borbó ens el va imposar en Franco, també després que aquest darrer s’hagués revelat contra la legalitat per les armes. En Joan Carles de Borbó, va jurar fidelitat al cabdill Franco i als principis generals del  Movimiento i que jo sàpiga no se n’ha retractat mai.   Aquesta memòria històrica és ben feble, el jurament de l’actual monarca de fidelitat al règim il·legal i repressor i a la persona d’en Franco, es va celebrar solemnement a les Corts franquistes el 1966 o 1967; jo ho recordo perfectament, en aquella època estava fent la mili.  Ara que en virtut d’aquesta llei s’estan retirant els símbols franquistes, seria el moment de treure’ls tots