Em sembla que de tots els regals que li he pogut fer a la meva filla en els trenta-sis anys que té de vida, aquest és el que li ha fet més il·lusió.

L’he llegit aquestes vacances. Vaig acabar-la fa una setamana i he necessitat aquest temps per a distanciar-me’n el suficien per a parlar-ne amb una certa perspectiva. Em calia deixar refredar les frepants sensacions que produeix la seva lectura. No dic que m’hagi agradat, perquè agradar és sinònim de gaudi i no sé ben bé si això és el que he sentit llegint Les benignes, ho confeso. Corro a dir, però, que el llibre em va enganxar des del primer moment i no he pogut parar fins el darrer mot (1.163 pàgines, sense gairabé punts i a part)  i que l’obra està molt ben escrita, malgrat s’hi puguin trobar defectes, com sembla que hi troba algun crític erudit. Tot sigui dit de passada, l’opinió dels erudits cal mirar-se-la sempre amb un cert recel. El cos de la narració és d’una gran embargadura i conté múltiples elements: història, geografia, política, dósis de lituratura i filosofia, música, etcètera; fins i tot linguiística. Per cert, en el que coincideixen els especialistes és en el rigor històric i geogràfic. El tronc del llibre, però, és la trama psicòlogica del protagonista, narrat en primera persona. Es tracta d’un personatge complexíssim: culte, cínic, cruel i tormentat, que s’arrossega pels horrors de la II Guerra Mundial i l’extermini de jeus en mans dels nazis, vist des de la seva perspectiva de botxí.

No diré pas que estem davant d’una obra mestra. Cada u que ho jutgi, jo no tinc capacitat per fer una crítica mínimament autoritzada. El que sí afirmo, és que és un llibre molt i molt treballat, ben escrit, voiluminós, complicat, dens, a voltes espès, seriós, que no pot deixar a ningú indiferent. Crec que s’ha de llegir; en el meu cas, és un dels textos més sòlid que he llegit darrerament.

El recomano.

Pel carrer vaig viure un ambient nacionalista com mai; dissortadament no crec que ara mateix això es pugui donar a Catalunya. Els vascos, ens aturaven de seguida que detectaven que érem catalans per felicitar-nos (?) i molts ens cridaven: “Visca Catalunya, gora Euskal Herria! Indepentdenzia!”. Després vingué la manifestació reclamant seleccions nacionals: tot Bilbao, ho juro, mils de persones. I una manifestació al país basc poca broma, eh! El camp de San Mamés ple com un ou, un mar d’ikurriñes i estalades i un sol crit: In-de-pent-den-zi-a!

La veritat és que va ser un somni d’una emoció indescriptible.

Ah, i el partidet entretingut. Aquesta nano de Linyola, el Bojan, va fer un golet preciós i els vascos anaven a la pilota com si s’acabés el món. Al final empat i cap a casa a desar l’estelada. Quan la podré tornar a treure? Potser l’ahuria de penjar al balcó…

En Hillary passarà a la història per ser el primer muntanyenc en assolir el cim de l¡’Everest. En realitat va fer molts cims i va ser un gran muntanyenc, però curiosament ell no va ser el primer en trepitjar el cim de la muntanya més alta del món. Tot el mèrit de l’expedició és seva, però el primer de fer el cim va ser el seu xerpa, en Tenzing. Aquest fet ell no el va amagar mai, tot el contrari; aleshores els xerpes eren personatges desconeguts (guies i criats nadius) i ell va donar-los a conèixer al món i va treballar gran part de la seva vida per a dignificar-los, començant pel ”seu” Tenzing.

La personalitat humana, qualitat intel·lectual i personal del meu admirat Edmund Hillary, està molt per damunt dels seus èxits esportius. Va fer de la muntanya una religió i el punt de sortida de l’activitat filantròpica que va desenvolupar al llarg de la seva vida.

Una altra dels meus mites, i herois, de joventut que desapareix. Valgui de modest homenatge al gran muntanyenc, aquest fragment de la meva novel·la Desertors o el meu Canigó (el personatge que parla és autobiogràfic)

“Precisament en aquella època, s’escampà la noticia que el neozelandès Edmund Hillary, havia conquerit per primera vegada el cim de l’Everest, la muntanya més alta del món. En Nasi va aconseguir que li compressin el llibre on s’explicava l’aventura; recordo perfectament aquelles fotos en blanc i negre i la veneració que sentia per personatges del llibre, com l’exòtic i llegendari xerpa Tenzing (Sardar Tenzing Norgay) que va acompanyar a Hillary —en realitat Tenzing va ser el primer en trepitjar l’Everest—.”

Em cal dir, per acabar, que l’any 2003 l’Edmund Hillary va venir a Catalunya i el meu cosí Jaume (Nasi en la novel·la), va aconseguir que li signés el llibre. Per cert, que en Hillary no recordava gens ni mica que s’hagués publicat (?).

La meva psicòlega preferida, diu que el problema es dins del cap; jo puc controlar els meus pensaments i de la mateixa manera que apareixen en negatiu, jo els puc passar a positius. Però, que no li he explicat el que em passa? Que no veu que el meu problema és el més gran del món? Que no veu que no té solució? Que no veu que no me’n sortiré? Que no s’adona de la quantitat de desgràcies que m’han passat a la vida?

Coi de dona!

Si és que algú llegeix aquesta reflexió, segurament  la meva manifestació li haurà provocat escàndol i el possible llegidor/a mai més tornarà al meu bloc; em sap greu, però no puc fer-hi més: els viatges em fan mandra, són incòmodes, deixo de fer el que m’agrada, m’ho passo malament, m’horroritzen.

La gent intel·ligent i culta, viatja, o li agrada viatjar. Hi ha aquella frase, em sembla que d’en Pla, que per referir-se algú amb cultura parla d’un home “viatjat”; està clar que jo no estic inclòs en aquest grup de població.

Que consti que la muntanya em torna boig i que al llarg de la vida n’he feta bastant i he anat per la majoria de serralades catalanes; també als Pirineus d’Aragó; als Picos de Europa i fins i tot els Alps, però això no ho considero viatjar. Fer deu o vint quilòmetres a peu per la natura és una altra història, molt allunyada del concepte, generalment acceptat, de “viatjar”. Fer quilòmetres… conèixer gent, cultures, altres ciutats… trens, avions, cotxe, hotels… m’horroritza. I com que ho faig a disgust,  ho faig malament i em surt malament.

La meva dona m’ha estat pregant trenta anys d’anar a París. L’any passat hi varem anar. M’havia mentalitzat per tenir una actitud positiva: ella s’ho mereix. El primer dia, en el metro, ens varen fotre la bossa. Us juro que les comissaries de París són tan depriments i sòrdides com les de qualsevol altre lloc del món i els gendarmes força menys trempats que els mossos d’esquadra. El viatge era car i perdre tots els diners i la documentació en un robatori a primera hora del primer dia i, a sobre, sacrificar un matí sencer a dins d’una comissaria, us juro que és d’un patetisme astrològic.

La gent em diu: “Això us podia passar aquí, a casa nostra”. Sí, sí, ja ho sé, però m’ha passat a París… “Encara podeu estar contents que no us varen fer mal”. Sí, sí, moltes gràcies!…, “Però, després, us ho vareu passar bé, oi?”. Sí, sí, de conya, tu!…

Algú pot pensar que sempre escric en negatiu. No és veritat, aquesta reflexió està feta amb bon humor; estic content: ja he anat a París i de moment no he de tornar-hi. 

El llibre comença bé i l’estil és molt bo, però cap al final fa trampa de forma descarada i barroera. Està clar que va escriure’l només per explicar i justificar el seu passat a la Wafen-SS (abans que no ho esbombés la premsa) i que la resta no l’interessava ni un borrall. A mi això m’és igual; pot escriure el llibre pel que li doni la gana i dir-hi tantes mentides com li passi pel nas, perquè al cap i la fi jo compro un producte literari i com a tal n’espero un resultat literari. Li perdono totes les mitges veritats, oblits i mentides, però el que resulta imperdonable és que prengui el pèl al lector amb uns impresentables darrers capítols, especialment l’últim, escrits estil arranca-naps, de pressa i malament.  

De les coses que explica en Josep Pla, per exemple a “Quadern gris”, me’n crec la meitat. Igual em passa amb les memòries d’en Josep M. de Sagarra, que són sensacionals, però que estant passades pel sedàs de la seva subjectivitat i la seva imaginació d’escriptor genial. Un altre llibre meu de capçalera són les memòries del baró René de Chateaubriand (“Memòries d’ultratomba”) i segons els historiadors la meitat de les situacions són imaginades i moltes dates no concorden. Molt bé, i què? La veritat objectiva miraré de trobar-la en un llibre d’història. Estic parlant de tres obres literàries universals que a mi, com a lector, m’interessen des del punt de vista de l’escriptor. Estan ben construïdes i llegir-les és una delícia; diria que són literàriament honestes. Ni comparació amb l’estafa d’en Günter Grass. 

Quedi clar que no ho dic pensant que en Grass ha amagat el seu passat de SS i per les tones d’hipocresia que ha abocat a la seva actuació política, perquè com a lector tant em fa. En Pla era un poca-solta, en Victor Hugo un miserable que obligava les criades de quinze anys a masturbar-lo i ningú discuteix la seva obra literària. El problema que denuncio és que en Günter Grass és, literàriament, un trampós, un estafador.