Bloc Comellas http://cat.bloctum.com/jcomellas Bloc personal de Joan Comellas Tue, 20 Mar 2012 16:30:39 +0000 http://wordpress.org/?v=2.9.2 en hourly 1 La gatera http://cat.bloctum.com/jcomellas/2012/03/20/la-gatera/ http://cat.bloctum.com/jcomellas/2012/03/20/la-gatera/#comments Tue, 20 Mar 2012 16:30:39 +0000 J.Comellas http://cat.bloctum.com/jcomellas/2012/03/20/la-gatera/ lagatera1.jpgLa contraportada del llibre diu:

<<La gatera és una novel·la escrita des del llindar: un forat obert en una paret que connecta dos mons sense intersecció aparent. Una història commovedora que barreja realitat i ficció, vida i mort, masculinitat i feminitat. La Raquel hereta dos pisos simètrics. L’un dóna al carrer, i l’altre, a un pati interior des d’on s’escola un gat taronja. Obrir una gatera al mur que separa els dos habitatges esdevindrà un camí intrigant cap a la identitat de la noia.”

Guanyadora del Premi Just M. Casero 2011 de relat breu, la novel·la de Muriel Villanueva i Perarnau ha despertat elogis com aquests:

“ La gatera: un exercici de llibertat creadora per a lectors lliures” Isidre Grau

“Un prodigi de seducció i precisió narrativa. L’únic que sap greu és acabar-ne la lectura” Sebastià Alzamora>>

I jo dic:

Estic d’acord amb l’Isidre Grau (ni que sigui per una vegada), que cal entendre La gatera com un autèntic exercici de llibertat i també que cal ser un lector sense complexos, però de bona fe intel·lectual, per llegir i gaudir del llibre. I encara estic més d’acord amb en Sebastià Alzamora quan diu que és un prodigi de seducció i precisió narrativa; sobretot de precisió narrativa. Res de més fresc, més directe i paradoxalment de més punyent. Un exercici d’intel·ligència creativa i de professió. Conec l’obra de la Muriel per dir que, malgrat la seva joventut, aquesta és una novel·la d’una gran maduresa literària.

I que quedi clar que no em mou ni la meva profunda amistat l’autora, ni la gran estimació que ens tenim. No tothom ho pot dir…

]]>
http://cat.bloctum.com/jcomellas/2012/03/20/la-gatera/feed/ 1
Jo confesso http://cat.bloctum.com/jcomellas/2012/03/20/jo-confesso/ http://cat.bloctum.com/jcomellas/2012/03/20/jo-confesso/#comments Tue, 20 Mar 2012 15:52:58 +0000 J.Comellas http://cat.bloctum.com/jcomellas/2012/03/20/jo-confesso/ Considero en Jaume Cabré un dels millors novel·listes catalans; probablement sigui el millor dels que actualment publiquen.  També és el més internacional de tots, el més traduït i més conegut fora del principat, amb un volum de vendes considerable en el nostre país i fora. Puc parlar de les novel·les que li he llegit, totes magnífiques: Fra Junoy o l’agonia dels sons, L’ombra de l’eunuc,  Senyoria, La teranyina i Les vues del Pamano (les escric per l’ordre en que jo les he llegit).  Són novel·les verdaderament bones, extraordinàries; especialment per a mi Fra Junoy, L’ombra de l’eunuc, Senyoria i Les veus del Pamano.  

Jo confesso m’avorreix, em cau dels dits, és una llauna.

És probable que si no hagués llegit mai res de Cabré, no la trobés tan pesada. L’autor es repeteix; totes les seves giragonses i habilitats literàries es repeteixen i repeteixen en el llibre com si les mostrés per primera vegada i la realitat és que dóna voltes a trucs narratius arxiconeguts sense aportar res de nou, sense originalitat i, a més, fa trampes, trampes d’autor petit. Llegir aquest llibre per a mi és com mirar la façana d’un edifici i veure només les bigues, les canonades i l’estructura interior. He arribat a la pàgina 485 i em venen ganes de preguntar: “Senyor Cabré, ¿quan acaba la demo i comença la novel·la?”

He decidit tancar el llibre on sóc, a la pàgina 485 (en té 998) i ho deixo córrer; tant me fa com acaba, la història no té ni el més mínim interès.

Segueixo pensat, malgrat tot, que en Jaume Cabré és un gran escriptor, al qual jo admiro, però Jo confesso  es per oblidar. Espero la seva propera novel·la. Llàstima els anys que triga! Espero encara ser viu…

]]>
http://cat.bloctum.com/jcomellas/2012/03/20/jo-confesso/feed/ 0
Benvingut! http://cat.bloctum.com/jcomellas/2012/03/13/benvingut/ http://cat.bloctum.com/jcomellas/2012/03/13/benvingut/#comments Tue, 13 Mar 2012 12:31:35 +0000 J.Comellas http://cat.bloctum.com/jcomellas/2012/03/13/benvingut/ img.jpgEs diu Aran, va néixer el 23 de febrer (sortosament per a ell el 23-F ja no tindrà cap tipus de connotació). De part natural, la mare està bé i ell molt sa, és molt maco i els pares són molt i molt feliços. És el meu sisè nét.

Un goig i una joia pels pares i una alegria immensa i un orgull per les iaies i els avis.

Benvingut! Que Déu et beneexi.

(A la foto tenia 8 hores)

]]>
http://cat.bloctum.com/jcomellas/2012/03/13/benvingut/feed/ 0
L’abraçada http://cat.bloctum.com/jcomellas/2012/03/11/labracada/ http://cat.bloctum.com/jcomellas/2012/03/11/labracada/#comments Sat, 10 Mar 2012 23:04:11 +0000 J.Comellas http://cat.bloctum.com/jcomellas/2012/03/11/labracada/ images1.jpg Com molts matins, el dijous vaig agafar el bus a la Via Europa per anar a treballar.  Al cap de poc d’haver pujat, varen aixecar-se una mare i la seva filla per baixar a la parada següent. La mare era una dona que feia força goig, morena, alta i refeta, d’uns quaranta-cinc anys; la filla, amb síndrome de Down, tenia una edat per a mi difícil de determinar, entre 16 i 20. Es quedaren les dues dretes a prop de la porta.

De sobte, la noia es llençà materialment sobre la mare abraçant-la i enfonsant la cara en el seu pit, com qui cerca protecció. El rostre de la dona s’il·luminà amb el somriure més radiant que mai hagi vist. També l’abraçà, després li acaricià els cabells i, quan la noia separà la cara del seu pit, l’acaronà, la besà en el front i l’esguardà amb una tendresa immensa. La mare, adonant-se que eren el centgre d’atenció de la petita plataforma del vehicle, mirà un moment al seu voltant amb una expressió que més que amor i tendresa era de satisfacció, d’orgull. Mentre baixaven a la parada, em va semblar que la dona presumia de filla; presumia de tenir l’amor d’una filla especial, quelcom que el altres no teníem.

Aquesta abraçada va ser com una classe magistral en el paranimf de la universistat del dia a dia.

]]>
http://cat.bloctum.com/jcomellas/2012/03/11/labracada/feed/ 0
La Maria ens ha deixat http://cat.bloctum.com/jcomellas/2012/02/21/la-maria-ens-ha-deixat/ http://cat.bloctum.com/jcomellas/2012/02/21/la-maria-ens-ha-deixat/#comments Tue, 21 Feb 2012 18:50:25 +0000 J.Comellas http://cat.bloctum.com/jcomellas/2012/02/21/la-maria-ens-ha-deixat/ El proppassat mes de novembre va morir la Maria.

Amb la Montserrat, les meves filles i uns quants amics, hem fet un acte íntim de comiat. L’hem recordat tot llegint uns breus textos literaris. Res li era més plaent que llegir poesia. La Marta, ha llegit un poema escrit per ella: un text magnífic. L’emoció ha tingut l’efecte de serenar els nostres esperits, ha semblat que recoperàvem una mica la pau després del trasbals que ens provocà la noticia.

Va llevar-se la vida tirant-se a l’estany de Santa Fe, al Montseny. Tenia 38 anys, estava sola i patia; que ningú la judiqui, que ningú s’atreveixi a fer-ho. Ha estat la seva decisió, era el seu sofriment.

La vaig conèixer el 2002, a Òmnium Cultura, jo com alumne i ella com a professora de català. Li interessava molt la literatura i jo era un mal alumne, horrorós, però em ventava de ser un bon lector de literatura. Vàrem congeniar i després d’examinar-me de nivell C , de tant en tant ens trobàvem per parlar de literatura. Em va deixar llegir la seva novel·la i jo li enviava per e-mail els meus contes. M’animava, m’esperonava a escriure.

Es va presentar a casa un dia amb la meva filla, perquè resulta que una amiga comuna les va presentar i es va fer amiga de les meves dues filles. Era un any més jove que la Núria i la Marta. En els mesos següents vàrem compartir algun àpat i alguna excursió i un parell de rutes literàries.

Tenia quelcom que captivava; era intel·ligent i generosa, però estava sola, immensament sola i patia… I un dia obscur de novembre, el seu somriure càlid i net  es va ensorrar a l’aigua gèlida. En silenci, en pau; el mirall fred de l’estany de Santa Fe s’empassà el seu rostre de nena i el sofriment s’aturà. Estava sola i no va trobar cap altre lloc on cercar refugi, on trobar pau.

Que Déu li doni el descans i la pau que es mereix

]]>
http://cat.bloctum.com/jcomellas/2012/02/21/la-maria-ens-ha-deixat/feed/ 0
Hola Queralt, benvinguda. http://cat.bloctum.com/jcomellas/2011/10/14/hola-queralt-benvinguda/ http://cat.bloctum.com/jcomellas/2011/10/14/hola-queralt-benvinguda/#comments Fri, 14 Oct 2011 16:45:05 +0000 J.Comellas http://cat.bloctum.com/jcomellas/2011/10/14/hola-queralt-benvinguda/ queralt.jpg Va néixer el dilluns a la nit, al tombar el dia. Per ben poc no neix el 11-10-11, s’haurà de conformar amb el 10-10-11; però això és igual.

Naixem i morim amb dolor i amb dolor, angoixa i esperança la seva mare l’ha portat al món. Nosaltres l’hem rebut amb esperança i alegria, tot dissimulant els nostres moments d’ombres de patiment,  per ella i per la seva mare.

Benvinguda Queralt, que Déu et beneeixi.

]]>
http://cat.bloctum.com/jcomellas/2011/10/14/hola-queralt-benvinguda/feed/ 0
Ha mort el Pare Joan http://cat.bloctum.com/jcomellas/2011/10/09/ha-mort-el-pare-joan/ http://cat.bloctum.com/jcomellas/2011/10/09/ha-mort-el-pare-joan/#comments Sun, 09 Oct 2011 08:35:45 +0000 J.Comellas http://cat.bloctum.com/jcomellas/2011/10/09/ha-mort-el-pare-joan/ 201110100958381.jpg Home bondadós, cristià de pedra picada, mestre vocacional, religiós exemplar, has acompanyat als nostres fills i transmés el missatge evangèlic amb el teu exemple.

Fins el dia del retrobament a casa del Pare, et trobarem a faltar.

Prega per nosaltres, Pare i Amic.

]]>
http://cat.bloctum.com/jcomellas/2011/10/09/ha-mort-el-pare-joan/feed/ 0
L’home dels pijames de seda http://cat.bloctum.com/jcomellas/2010/02/28/lhome-dels-pijames-de-seda/ http://cat.bloctum.com/jcomellas/2010/02/28/lhome-dels-pijames-de-seda/#comments Sun, 28 Feb 2010 09:56:20 +0000 J.Comellas http://cat.bloctum.com/jcomellas/2010/02/28/lhome-dels-pijames-de-seda/ No entenc com aquesta novel·la de Màrius Carol pot haver guanyat el prestigiós Premi Prudenci Bertrana 2009. Res a veure amb el nivell del premi, que per cert, alguns anys ha quedat desert, com és normal que passi quan es volen fer les coses bé. Això em fa pensar, que aquest darrer any el jurat s’ha equivocat d’obra, o bé volien donar-lo tant sí com no, i l’han concedit a un personatge conegut, amb perfil mediàtic.

L’home dels pijames de seda, és, sense embuts, una novel·la dolenta. Reconec que Carol té una forma d’escriure professional, elegant i fluïda, però l’obra no diu res; és frívola i buida. Segurament l’autor ha volgut copiar l’estil del protagonista, en Truman Capote, que feia una novel·la descrivint periodísticament un fet real. Carol, fa el mateix, explicant com l’autor escriu la seva obra més interessant: A sang freda. A L’home dels pijames de seda, els personatges són plans, freds, inòculs; la trama no té cap interès i l’entorn dels personatge sembla esterilitzat, no hi ha cap emoció. Tant és que els personatges siguin a Nova York, Palamós, Londres o als Alps Suïssos. Per l’autor, que faci sol o fred a l’escena, només és una dada.

El pitjor de tot plegat, no és la poca solvència del llibre, el pitjor es pensar com estant les lletres catalanes que donen un dels guardons més prestigiosos a una obra tan mediocre.

]]>
http://cat.bloctum.com/jcomellas/2010/02/28/lhome-dels-pijames-de-seda/feed/ 0
25 anys sense Espriu http://cat.bloctum.com/jcomellas/2010/02/22/25-anys-sense-espriu/ http://cat.bloctum.com/jcomellas/2010/02/22/25-anys-sense-espriu/#comments Mon, 22 Feb 2010 17:37:25 +0000 J.Comellas http://cat.bloctum.com/jcomellas/2010/02/22/25-anys-sense-espriu/ 25senseespriu1.jpg Deixo aquí el meu modestíssim homenatge, a qui va viure per a salvar-nos els mots.

Vaig aprendre a llegir poesia amb en Verdaguer i d’Espriu vaig saber que els paisatges, la història i el nostre esdevenidor, el de tots els fills d’aquesta dissortada pàtria, depèn dels mots, per això cal salvar-los i per això cal servar la memòria i la veu del poeta.

]]>
http://cat.bloctum.com/jcomellas/2010/02/22/25-anys-sense-espriu/feed/ 0
Jazz http://cat.bloctum.com/jcomellas/2010/01/30/jazz/ http://cat.bloctum.com/jcomellas/2010/01/30/jazz/#comments Sat, 30 Jan 2010 18:46:13 +0000 J.Comellas http://cat.bloctum.com/jcomellas/2010/01/30/jazz/  saxofon1.jpgAquests dies d’obligada obscuritat o semiobscuritat i descans ocular, he escoltat música i m’he retrobat amb el jazz. No havíem renyit mai, però estàvem un pèl distanciats. De sobte. m’he trobat passejant per casa en Chick Corea, en Sonnny Stitt, en Grappelli, el gran Duke Ellington i tota la colla, fins i tot en Glenn Miller i en Benny Goodman. M’han pintat la casa de colors forts, espessos, calents. Sempre he sentit la música com qui admira colors, i el jazz acapara tots els colors càlids, amb tots el seus matisos i els pinta amb el pinzell gruixut. Hi ha música que pots escoltar repapat a la butaca, el jazz no. El jazz vol una actitud dinàmica, has d’entrar-hi. Em sembla que tornarem a separar-nos: el jazz és passió i jo sóc ja un amant decrèpit; un mal amant.

De tots els llocs i circumstàncies en que he escoltat jazz, del que en tinc més bon record és un local on feien jazz en viu cada dia a Madrid, al carrer Alburquerque, a Fuencarral. Parlo de mitjans dels anys 1980, aleshores l’empresa m’enviava sovint a Madrid, gairabé cada quinze dies i m’hi passava dos o tres dies cada vegada. Sempre anava d’esma perquè perdia la majoria de nits per anar a escoltar jazz.  El carrer Albulquerque és un carrer molt curt, arbrat, força ample i sense cap gràcia. A mig carrer hi havia un local, al que calia accedir-hi per una escala que duia al subterrani. A mesura que baixaves, és com si et submergissis en un món de vibracions; les notes del jazz t’anaven amarant, ficant-se per tot el cos. El local, una mena de bar, no era gaire gran: un taulell a la dreta, a la sala taules rodones tocant-se i al fons un petit escenari on actuaven els grups de jazz; calia tenir sort i arreplegar un bon grup. Era jazz en directe, del bo, magnífic! Havies d’entrar a les palpentes perque la llum era escassa per destacar l’escenari, malgrat estar també mal il·luminat. Buscaves una cadira buida, t’acostaves a la taula i preguntaves: ¿Està libre? Invariablement et costestaven amb un cop de capo o una arronsada d’espatlles. T’asseies en un taula amb desconeguts, si era una parella continuaven fotent-se mà tan tranquils. Menjaves cacauets torrats, fumaves, bevies gintònic i escoltaves jazz que tocaven a un pam del nas: fantàstic! L’ambient era un pèl sòrdid, ple de fum i de ferums agres; la moqueta de l’escenari era tota ratada i deslluïda, però la música era extraordinària, una meravella. Per mor del jazz, que ho omplia tot, la gent parlava a crits o a cau d’orella.

No aconseguiexo recordar com es deia. Havia estat un dels locals emblemàtics de la “movida madrileña” dels 70-80. Ara el moviment estava en decadència, coincidint que el PSOE, amb Felipe Gonzàlez, havia guanyat les eleccions. Deien que abans de ser ministre el freqüentava l’Alfonso Guerra. Aleshores hi havia molta gent jove, també de quaranta i tants (com jo), ex-progres, artistes i intelectuals de pa sucat amb oli, llevat d’excepcions. Un dia hi vaig veure el poeta Rafael Alberti. Era un home gran que fregava ja els 90 anys. Desprenia simpatia i respecte i la gent el tractava amb consideració. Anava amb una americana verd poma i un mocador de seda al coll; amb els cabells del clatell i les polseres caient-li fins al coll, com una cortina platejada al voltant del cap, sempre somrient, es veia tot ell fora de context; va retirar d’hora. També hi havia vist el poeta José Hierro i un altre dia en Paco Umbral. En José Hierro jo no el coneixia i m’ho varen dir. Després vaig llegir l’Alberti i en Hierro. La poesia de l’Alberti no em va entrar, però la d’en Hierro sí. Malgrat que diuen que feia una poesia surrealista, jo el trobo molt directe, clar, net. A vegades és una mica poca-solta, com aquell poema que parla líricament dels núvols i acaba amb dos versos que diuen: “Hierro: qué coño haces mirando al cielo?” És com un epitafi que et talla el rotllo. Físicament era alt i rude, com un pagès de la meseta, parlava pels descosits. En canvi el Paco Umbral, tenia una figura agressiva; anava sol com una òliba; bevia compulsivament, aixecant el vas amb una mà tremolosa i no mirava enlloc, amagat darrera unes ulleres amb vidres com culs de got, semblava que el jazz no li interessava i que estava emprenyat amb el món sencer. Els tres eren acadèmics de la Real Academia i tots tres són morts.

Un altre personage caraterístic, que hi era sempre, era un xicot de vint-i-tants o trenta, sec, bru, amb uns cabells arrissats com una esquerola, portava penjat del coll una bufandeta i tenia pinta de bohemi d’estar per casa. Anava amb un bloc de dibuix i un llapis i per vint duros de l’època, et feia la caricatura. Jo tinc la meva penjada al despetxet, a prop d’on escric ara. El meu jo caricaturitzat, em mira des de la paret i ara m’adono que tinc la mirada nostàlgica.

]]>
http://cat.bloctum.com/jcomellas/2010/01/30/jazz/feed/ 0