Arxiu de la categoria 'General'

La llei de la memòria històrica

Diumenge, 16/12/2007 (20:28)

Aquesta llei de la memòria històrica, que no ha agradat a ningú per raons ben diferents, sembla que un dels seus objectius és rescatar de l’oblit les il·legalitats franquistes, a les víctimes de la guerra i de les posteriors represàlies.  El poble català sencer, amb llurs drets, en va ésser una de les grans víctimes.  

Ves per on, però, aquesta memòria històrica és desmemoriada quan oblida que en Franco no va inventar la persecució dels drets dels catalans. El que posà en marxa aquesta atrocitat va ser el primer Borbó, en Felip V. Des d’aleshores, la nefasta nissaga dels borbons no ha parat de perseguir-nos; tots els reis borbons, un a un s’han fet seva aquesta fòbia. En Franco es va limitar a copiar l’estratègia i a perfeccionar-ne la tècnica; senzillament aplicava el principi borbònic del genocidi de la nacionalitat catalana. El primer Borbó es coronà trencant el seu jurament constitucional per fer valer la raó d’una conquesta militar. L’últim Borbó ens el va imposar en Franco, també després que aquest darrer s’hagués revelat contra la legalitat per les armes. En Joan Carles de Borbó, va jurar fidelitat al cabdill Franco i als principis generals del  Movimiento i que jo sàpiga no se n’ha retractat mai.   Aquesta memòria històrica és ben feble, el jurament de l’actual monarca de fidelitat al règim il·legal i repressor i a la persona d’en Franco, es va celebrar solemnement a les Corts franquistes el 1966 o 1967; jo ho recordo perfectament, en aquella època estava fent la mili.  Ara que en virtut d’aquesta llei s’estan retirant els símbols franquistes, seria el moment de treure’ls tots

El metro de París i el sentit de l’humor

Dijous, 13/12/2007 (20:28)

No m’agrada viatjar, ho sento. Sóc un rara avis, ja ho sé.

Si és que algú llegeix aquesta reflexió, segurament  la meva manifestació li haurà provocat escàndol i el possible llegidor/a mai més tornarà al meu bloc; em sap greu, però no puc fer-hi més: els viatges em fan mandra, són incòmodes, deixo de fer el que m’agrada, m’ho passo malament, m’horroritzen.

La gent intel·ligent i culta, viatja, o li agrada viatjar. Hi ha aquella frase, em sembla que d’en Pla, que per referir-se algú amb cultura parla d’un home “viatjat”; està clar que jo no estic inclòs en aquest grup de població.

Que consti que la muntanya em torna boig i que al llarg de la vida n’he feta bastant i he anat per la majoria de serralades catalanes; també als Pirineus d’Aragó; als Picos de Europa i fins i tot els Alps, però això no ho considero viatjar. Fer deu o vint quilòmetres a peu per la natura és una altra història, molt allunyada del concepte, generalment acceptat, de “viatjar”. Fer quilòmetres… conèixer gent, cultures, altres ciutats… trens, avions, cotxe, hotels… m’horroritza. I com que ho faig a disgust,  ho faig malament i em surt malament.

La meva dona m’ha estat pregant trenta anys d’anar a París. L’any passat hi varem anar. M’havia mentalitzat per tenir una actitud positiva: ella s’ho mereix. El primer dia, en el metro, ens varen fotre la bossa. Us juro que les comissaries de París són tan depriments i sòrdides com les de qualsevol altre lloc del món i els gendarmes força menys trempats que els mossos d’esquadra. El viatge era car i perdre tots els diners i la documentació en un robatori a primera hora del primer dia i, a sobre, sacrificar un matí sencer a dins d’una comissaria, us juro que és d’un patetisme astrològic.

La gent em diu: “Això us podia passar aquí, a casa nostra”. Sí, sí, ja ho sé, però m’ha passat a París… “Encara podeu estar contents que no us varen fer mal”. Sí, sí, moltes gràcies!…, “Però, després, us ho vareu passar bé, oi?”. Sí, sí, de conya, tu!…

Algú pot pensar que sempre escric en negatiu. No és veritat, aquesta reflexió està feta amb bon humor; estic content: ja he anat a París i de moment no he de tornar-hi. 

Günter Grass, el trampós

Dimarts, 11/12/2007 (13:28)

Acabo de llegir d’aquest autor “Tot pelant la ceba”. Hi explica la seva biografia des de la infantesa fins la publicació del seu primer llibre important, “El tambor de llauna”, sobre l’any 1958, quan ell en tenia 31. Atès que ja ha complert els 80, vol dir que ha fet memòria només d’una part de la seva vida.           

El llibre comença bé i l’estil és molt bo, però cap al final fa trampa de forma descarada i barroera. Està clar que va escriure’l només per explicar i justificar el seu passat a la Wafen-SS (abans que no ho esbombés la premsa) i que la resta no l’interessava ni un borrall. A mi això m’és igual; pot escriure el llibre pel que li doni la gana i dir-hi tantes mentides com li passi pel nas, perquè al cap i la fi jo compro un producte literari i com a tal n’espero un resultat literari. Li perdono totes les mitges veritats, oblits i mentides, però el que resulta imperdonable és que prengui el pèl al lector amb uns impresentables darrers capítols, especialment l’últim, escrits estil arranca-naps, de pressa i malament.  

De les coses que explica en Josep Pla, per exemple a “Quadern gris”, me’n crec la meitat. Igual em passa amb les memòries d’en Josep M. de Sagarra, que són sensacionals, però que estant passades pel sedàs de la seva subjectivitat i la seva imaginació d’escriptor genial. Un altre llibre meu de capçalera són les memòries del baró René de Chateaubriand (“Memòries d’ultratomba”) i segons els historiadors la meitat de les situacions són imaginades i moltes dates no concorden. Molt bé, i què? La veritat objectiva miraré de trobar-la en un llibre d’història. Estic parlant de tres obres literàries universals que a mi, com a lector, m’interessen des del punt de vista de l’escriptor. Estan ben construïdes i llegir-les és una delícia; diria que són literàriament honestes. Ni comparació amb l’estafa d’en Günter Grass. 

Quedi clar que no ho dic pensant que en Grass ha amagat el seu passat de SS i per les tones d’hipocresia que ha abocat a la seva actuació política, perquè com a lector tant em fa. En Pla era un poca-solta, en Victor Hugo un miserable que obligava les criades de quinze anys a masturbar-lo i ningú discuteix la seva obra literària. El problema que denuncio és que en Günter Grass és, literàriament, un trampós, un estafador.      

Serenitat

Dilluns, 10/12/2007 (11:58)

Fa un mes que va morir la meva tia Pepeta, de Cardedeu; tenia 97 anys. La meva cosina em va trucar perquè ho digués a la meva mare, que en té 90. Li vaig començar per dir que havien ingressat a la tia. Em va tallar en sec: “És morta?” Després amb el mateix to controlat comentà: “Era la germana que més m’estimava”. Eren set germans i la meva mare la més petita.

A l’enterrament tampoc deixà anar cap llàgrima. Què els passava pel cap a ella i a l’altra germana que encara és viva i en té 94? A mi aquesta fredor, que la gent en diu serenitat, m’angoixa. És clar que jo ploro escoltant el Virolai.

Se’n riu o se’n fot?

Divendres, 30/11/2007 (13:51)

A la conferència de l’Artur Mas, que vol ser la refundació del catalanisme, ha parlat del dret a decidir dels catalans —a bona hora, aquest també!—. El Sr. Montilla, l’ha criticat perquè diu que no cal, que el dret a decidir ja l’exercim els catalans democràticament a les urnes.  

Senyor Montilla: vostè se’n riu o se’n fot? Les lleis que voten els nostres representants al parlament català han de passar per l’espanyol —fins hi tot després d’un referèndum— on el rebaixen amb el “cepillo”, és a dir el ribot, i a continuació ha de resistir el recurs del “defensor del pueblo” —ja té pebrots la cosa!—, després esperar que al tribunal constitucional hi hagi més magistrats progressistes que conservadors i finalment resar perquè a l’exèrcit li sembli bé. I a sobre el govern espanyol es dedica a legislar en contra dels nostres drets més bàsics.  

Això és el dret a decidir? El senyor Montilla no sé si té un problema d’ingenuïtat o de cinisme. 

A l’Antoni Pi, in memoriam

Dijous, 29/11/2007 (07:31)

A la reflexió anterior parlava dels amics, exatletes, que ens havien deixat. De la llista, el més gran de tots era el darrer que s’ha mort, l’Antoni Pi. Quan jo vaig començar a fer atletisme, ara fa quaranta-sis o quaranta-set anys, ell ja era un vetarà que havia deixat la pràctica federada de l’esport; tindria quaranta anys i escaig. Els companys que es varen morir abans eren més joves. Ell va morir, fa un parell d’anys, amb vuitanta i tants.

En Pi tenia un sentit de l’humor extraordinari. Recordo que a l’enterrament d’en Jordi Llivina, que era molt més jove que ell, em va dir: «Joan, estic preocupat». «I doncs?» li vaig contestat. Va posar cara de murri, «si us aneu morint tots, qui cony vindrà al meu enterrament?» 

Per cert, l’arròs de l’altre dia em va sortir genial.

A Pere Trilla, in memoriam

Dissabte, 24/11/2007 (10:12)

Avui, d’aquí a quatre hores, ens reunirem els amics ex-atletes. Fa quaranta-sis anys que ens coneixem i sovint ens trobem. Farem —faré— una paella d’arròs i parlarem del que parlem sempre; avui serem tretz. La nostra amistat és bonica i resulta un cas força insòlit que uns individus (sonats del tot), convisquin i comparteixin quaranta-sis anys seguits i encara els faci il·lusió. Fins l’any 2002 que vaig haver de deixar la pràctica activa de l’atletisme, ens trobàvem cada diumenge. Els que encara poden, segueixen fent curses els diumenges, però a la majoria els passa com a mi, que ja només poden anar a les excursions i els tiberis.

Com que passo una temporada atacat per una malenconia aguda, vull recordar als amics que al llarg d’aquests anys ens han deixat: Joan Lladó, Pere Trilla, Joan Vilavella, Jordi Llivina i Antoni Pi.

Una de les més sentides, per la grandesa de la seva humanitat, va ser la d’en Pere Trilla el 1998. Reprodueixo a continuació la necrològica que aleshores vaig escriure a la revista Laietania per encàrrec dels companys.

L’adéu a un amic

Aquest passat mes d’agost, ens ha deixat en Pere Trilla, consoci i veterà en actiu. Pel març, la colla del Bunker vàrem fer una excursió a Sant Pere de Casserres i l’amic Pere, que vingué amb evidents mancances físiques, quasi se’ns acomiadà. Ho va fer sense dramatisme ni desesperança, però amb una tristor immensa. Nosaltres, no sabíem aleshores la gravetat de la malaltia i ell em penso que tampoc, malgrat tot, compartíem, amb silenciosa complicitat, el pessimisme per la malastrugança que li corcava el cos. Després vingueren les setmanes doloroses del procés fatal: l’hospital, la duresa del tractament mèdic…

A un amic no li hem de demanar res, ni esperar-ne res, és un amic i prou. En Pere Trilla, l’estimat company, l’home bo, ens ha donat amb escreix la seva amistat, treballant per la convivència del dia a dia, amb quotidiana lleialtat, senzilla i generosa.

Pere, et trobarem molt a faltar al camp de Mn. Plandolit i per això, volem recordar-te amb l’esperançador missatge dels teus propis versos:

Però no hi fa res que passin els dies, / ni que la vida tingui tan pocs fulls, /si quan s’acabi tot, penes i alegries,/poden veure’t encara els meus ulls.”

Pere Trilla i Vinardell       

Adéu caríssim amic, fins a reveure.

Joan Comellas”

Aclareixo que tots som, o érem, socis del Centre Atlètic Laietania, que el camp de Mn. Plandolit eren les antigues pistes d’atletisme (només les utilitzàvem els veterans, puig els atletes federats ho feien a l’estadi municipal) i que al nostre grup, dins el club, se’ns coneix pel “Bunker”, sinònim de nucli dur.

La família: un record efímer

Dilluns, 19/11/2007 (11:31)

Quan s’és jove, hi ha coses que semblen de sempre o que duraran sempre, com ara una família. De gran t’adones que fins i tot una família és temporal i que acaba desapareixent. Tinc exemples tan propers com la llar on jo vaig créixer. Mort el meu pare, jo formant una altra família, la meva mare amb 90 anys i la casa familiar venuda i enderrocada, la total desaparició física és propera i la feble presència en el memòria durarà ben poc: la família no existirà, serà com si no hagués existit mai. Els meus fills no recorden com es diu la meva mare de segon cognom i els meus néts no recordaran a la meva mare i oblidaran el meu segon cognom.  Entenc l’obsessió dels antics pels monuments, les estàtues, els monòlits, les esteles  i els panteons.  Tot inútil: si ets molt ric, pots aspirar a ser el més ric del cementiri i si ets molt i molt savi, pots aspirar a ser el més savi del cementeri.  

Val més intentar fer feliç als que t’estimen, estimar, llegir un bon llibre, gaudir de la natura, fer l’amor… Però tot això avui, perquè demà no existeix; no existirem. Si no podem perpetuar el nostre record, potser que intentem deixar una llavor de  quelcom positiu, perquè algú, encara que no ens recordi, en pugui recollir-ne un petit fruit, sense fer-s’hi mal, que l’ajudi.

Em sembla que l’últim paràgraf m’ha quedat cursi, cursi… I què hi puc fer si sóc així de tou i fleuma?

Enola Gay i Littel Boy

Diumenge, 18/11/2007 (12:25)

Fa pocs dies moria als EE.UU., a l’edat de 92 anys, l’expilot  militar Paul Tibbets. Va ser el comandant del bombarder B-29, que el 6 d’agost de 1945 va tirar la bomba atòmica a Hirosima. Havia batejat l’avió amb el nom de la seva mare, Enola Gay. Al giny atòmic l’anomenaven Littel Boy. Tres dies més tard, el 9, llençaren una segona bomba sobre Negasaki; són els dos únics artefactes atòmics que s’han utilitzat amb fins bèl·lics.   Actualment, Enola Gay, està completament reconstruït i s’exhibeix al museu de l’aeroport de Washington. Per la seva part, Tibbets, es mostrà sempre orgullós de la seva participació en el bombardeig i diu que mai va tenir remordiments; tot al contrari, va arribar a fer-se un anagrama amb el bolet atòmic.   Littel Boy, en segons, va destruir completament Hirosima; una ciutat el doble de gran que les nostres actuals Mataró, Reus, Girona o Tarragona. En l’explosió, varen morir de forma directa 120.000  persones i va fer 70.000 ferits. Amb el temps, moriren, suman el dos bombardejos, unes altres 400.000 persones com a conseqüència de la radiació. Entre les dos ciutats, el nombre total de víctimes es calcula en unes 670.000! Una xifra més: avui es pot fabricar una bomba 100 vegades més potent que Littel Boy. S’explica això a les escoles? 

Que jo recordi ara mateix, tenen la bomba atòmica els EE.UU., Rússia, Ucrania, Anglaterra, França, Xina, Israel, India i Pakistan. Està en camí de tenir-la Iran i provablement Corea de Nord; també l’Hugo Chávez ha dit que vol entrar-hi. Cada vegada és més fàcil adquirir la tecnologia i els mitjans necessàris per a la seva fabricació.

Posar-li Littel Boy a la bomba; el nom de la mare a l’avió; fer-se un pin amb el bolet atòmic; la bomba en mans de fanàtics de dretes, d’esquerres, de fonamentalistes religiosos i d’individus com en Musharraf; no sé…  Potser que ens ho fem mirar.

Ull clínic

Dimarts, 06/11/2007 (13:30)

Abans els metges no tenien a l’abast estadístiques ni mitjans tècnics per a contrastar la informació del malalt, amb la qual cosa per emetre un diagnòstic s’havien de refiar de la seva experiència, intuïció o habilitat per a treure conclusions de la simple observació del pacient; és el que se’n deia “ull clínic”. El fotut era quan fallava l’ull clínic. Avui dia d’ull clínic res. Res de res. La informació objectiva, els mitjans tècnics i finalment l’estadística, determinen el diagnòstic. Ara estàs fotut si estàs fora de l’estadística; és a dir, quan tothom té febre i tu no. Només era un 1 per cent! Però si ets a dins d’aquest 1, per a tu l’estadística és el 100 per cent; el gran ull clínic de l’estadística ha fallat.  

Hem d’agrair als metges veterans l’esforç i la professionalitat de fer un bon us de l’ull clínic i també hem d’agrair a la ciència els mitjans actuals. Malgrat tot, jo reclamo als metges que, si ja no poden refiar-se de l’ull clínic, que em sembla bé, utilitzin el sentit comú i practiquin les relacions humanes. Vull dir que en lloc de mirar-se tant la radiografia, de tant en tant em mirin la cara i em preguntin coses fora de la estadística. Per exemple “com se troba?”, que no és el mateix a dir “li fa mal aquí?”. Quan parles amb un metge estadístic la conversa és: quants anys té? fuma? l’han operat mai? té al·lèrgia algun medicament? etc. Home, per això em dónes un qüestionari i no cal que vingui a fer tropecientas hores de cua a la consulta! Ja te’l faré arribar per e-mail. Una filla meva és infermera i recordo que quan estudiava em va explicar que, donant una injecció, un metge li va dir: “senyoreta, recordi que darrere d’aquest cul hi ha una persona!” 

I que consti que no ho dic pel meu metge actual, que em mira més la cara que la ferida (és a dir, el cul). Diferent va ser el traumatòleg que em va atendre l’any passat de la fractura del cap de l’húmer, que es va mirar la radiografia parlant pel mòbil; quan va acabar, de parlar pel mòbil, va fer el diagnòstic mirant-se la seva ajudanta, que tenia  cara d’aprenenta de metge-estadístic, i després, mirant-se l’auxiliar d’infermeria em va receptar uns calmants perquè estadísticament m’havia de fer mal.