Bloc Comellas

Bloc personal de Joan Comellas

Arxius per March, 2012

La gatera

Enviat per J.Comellas el dia 20th March 2012

lagatera1.jpgLa contraportada del llibre diu:

<<La gatera és una novel·la escrita des del llindar: un forat obert en una paret que connecta dos mons sense intersecció aparent. Una història commovedora que barreja realitat i ficció, vida i mort, masculinitat i feminitat. La Raquel hereta dos pisos simètrics. L’un dóna al carrer, i l’altre, a un pati interior des d’on s’escola un gat taronja. Obrir una gatera al mur que separa els dos habitatges esdevindrà un camí intrigant cap a la identitat de la noia.”

Guanyadora del Premi Just M. Casero 2011 de relat breu, la novel·la de Muriel Villanueva i Perarnau ha despertat elogis com aquests:

“ La gatera: un exercici de llibertat creadora per a lectors lliures” Isidre Grau

“Un prodigi de seducció i precisió narrativa. L’únic que sap greu és acabar-ne la lectura” Sebastià Alzamora>>

I jo dic:

Estic d’acord amb l’Isidre Grau (ni que sigui per una vegada), que cal entendre La gatera com un autèntic exercici de llibertat i també que cal ser un lector sense complexos, però de bona fe intel·lectual, per llegir i gaudir del llibre. I encara estic més d’acord amb en Sebastià Alzamora quan diu que és un prodigi de seducció i precisió narrativa; sobretot de precisió narrativa. Res de més fresc, més directe i paradoxalment de més punyent. Un exercici d’intel·ligència creativa i de professió. Conec l’obra de la Muriel per dir que, malgrat la seva joventut, aquesta és una novel·la d’una gran maduresa literària.

I que quedi clar que no em mou ni la meva profunda amistat l’autora, ni la gran estimació que ens tenim. No tothom ho pot dir…

Dins de General | 1 comentari »

Jo confesso

Enviat per J.Comellas el dia 20th March 2012

Considero en Jaume Cabré un dels millors novel·listes catalans; probablement sigui el millor dels que actualment publiquen.  També és el més internacional de tots, el més traduït i més conegut fora del principat, amb un volum de vendes considerable en el nostre país i fora. Puc parlar de les novel·les que li he llegit, totes magnífiques: Fra Junoy o l’agonia dels sons, L’ombra de l’eunuc,  Senyoria, La teranyina i Les vues del Pamano (les escric per l’ordre en que jo les he llegit).  Són novel·les verdaderament bones, extraordinàries; especialment per a mi Fra Junoy, L’ombra de l’eunuc, Senyoria i Les veus del Pamano.  

Jo confesso m’avorreix, em cau dels dits, és una llauna.

És probable que si no hagués llegit mai res de Cabré, no la trobés tan pesada. L’autor es repeteix; totes les seves giragonses i habilitats literàries es repeteixen i repeteixen en el llibre com si les mostrés per primera vegada i la realitat és que dóna voltes a trucs narratius arxiconeguts sense aportar res de nou, sense originalitat i, a més, fa trampes, trampes d’autor petit. Llegir aquest llibre per a mi és com mirar la façana d’un edifici i veure només les bigues, les canonades i l’estructura interior. He arribat a la pàgina 485 i em venen ganes de preguntar: “Senyor Cabré, ¿quan acaba la demo i comença la novel·la?”

He decidit tancar el llibre on sóc, a la pàgina 485 (en té 998) i ho deixo córrer; tant me fa com acaba, la història no té ni el més mínim interès.

Segueixo pensat, malgrat tot, que en Jaume Cabré és un gran escriptor, al qual jo admiro, però Jo confesso  es per oblidar. Espero la seva propera novel·la. Llàstima els anys que triga! Espero encara ser viu…

Dins de General | Sense comentaris »

Benvingut!

Enviat per J.Comellas el dia 13th March 2012

img.jpgEs diu Aran, va néixer el 23 de febrer (sortosament per a ell el 23-F ja no tindrà cap tipus de connotació). De part natural, la mare està bé i ell molt sa, és molt maco i els pares són molt i molt feliços. És el meu sisè nét.

Un goig i una joia pels pares i una alegria immensa i un orgull per les iaies i els avis.

Benvingut! Que Déu et beneexi.

(A la foto tenia 8 hores)

Dins de General | Sense comentaris »

L’abraçada

Enviat per J.Comellas el dia 11th March 2012

images1.jpg Com molts matins, el dijous vaig agafar el bus a la Via Europa per anar a treballar.  Al cap de poc d’haver pujat, varen aixecar-se una mare i la seva filla per baixar a la parada següent. La mare era una dona que feia força goig, morena, alta i refeta, d’uns quaranta-cinc anys; la filla, amb síndrome de Down, tenia una edat per a mi difícil de determinar, entre 16 i 20. Es quedaren les dues dretes a prop de la porta.

De sobte, la noia es llençà materialment sobre la mare abraçant-la i enfonsant la cara en el seu pit, com qui cerca protecció. El rostre de la dona s’il·luminà amb el somriure més radiant que mai hagi vist. També l’abraçà, després li acaricià els cabells i, quan la noia separà la cara del seu pit, l’acaronà, la besà en el front i l’esguardà amb una tendresa immensa. La mare, adonant-se que eren el centgre d’atenció de la petita plataforma del vehicle, mirà un moment al seu voltant amb una expressió que més que amor i tendresa era de satisfacció, d’orgull. Mentre baixaven a la parada, em va semblar que la dona presumia de filla; presumia de tenir l’amor d’una filla especial, quelcom que el altres no teníem.

Aquesta abraçada va ser com una classe magistral en el paranimf de la universistat del dia a dia.

Dins de General | Sense comentaris »