Bloc Comellas

Bloc personal de Joan Comellas

Arxius per January, 2010

Jazz

Enviat per J.Comellas el dia 30th January 2010

 saxofon1.jpgAquests dies d’obligada obscuritat o semiobscuritat i descans ocular, he escoltat música i m’he retrobat amb el jazz. No havíem renyit mai, però estàvem un pèl distanciats. De sobte. m’he trobat passejant per casa en Chick Corea, en Sonnny Stitt, en Grappelli, el gran Duke Ellington i tota la colla, fins i tot en Glenn Miller i en Benny Goodman. M’han pintat la casa de colors forts, espessos, calents. Sempre he sentit la música com qui admira colors, i el jazz acapara tots els colors càlids, amb tots el seus matisos i els pinta amb el pinzell gruixut. Hi ha música que pots escoltar repapat a la butaca, el jazz no. El jazz vol una actitud dinàmica, has d’entrar-hi. Em sembla que tornarem a separar-nos: el jazz és passió i jo sóc ja un amant decrèpit; un mal amant.

De tots els llocs i circumstàncies en que he escoltat jazz, del que en tinc més bon record és un local on feien jazz en viu cada dia a Madrid, al carrer Alburquerque, a Fuencarral. Parlo de mitjans dels anys 1980, aleshores l’empresa m’enviava sovint a Madrid, gairabé cada quinze dies i m’hi passava dos o tres dies cada vegada. Sempre anava d’esma perquè perdia la majoria de nits per anar a escoltar jazz.  El carrer Albulquerque és un carrer molt curt, arbrat, força ample i sense cap gràcia. A mig carrer hi havia un local, al que calia accedir-hi per una escala que duia al subterrani. A mesura que baixaves, és com si et submergissis en un món de vibracions; les notes del jazz t’anaven amarant, ficant-se per tot el cos. El local, una mena de bar, no era gaire gran: un taulell a la dreta, a la sala taules rodones tocant-se i al fons un petit escenari on actuaven els grups de jazz; calia tenir sort i arreplegar un bon grup. Era jazz en directe, del bo, magnífic! Havies d’entrar a les palpentes perque la llum era escassa per destacar l’escenari, malgrat estar també mal il·luminat. Buscaves una cadira buida, t’acostaves a la taula i preguntaves: ¿Està libre? Invariablement et costestaven amb un cop de capo o una arronsada d’espatlles. T’asseies en un taula amb desconeguts, si era una parella continuaven fotent-se mà tan tranquils. Menjaves cacauets torrats, fumaves, bevies gintònic i escoltaves jazz que tocaven a un pam del nas: fantàstic! L’ambient era un pèl sòrdid, ple de fum i de ferums agres; la moqueta de l’escenari era tota ratada i deslluïda, però la música era extraordinària, una meravella. Per mor del jazz, que ho omplia tot, la gent parlava a crits o a cau d’orella.

No aconseguiexo recordar com es deia. Havia estat un dels locals emblemàtics de la “movida madrileña” dels 70-80. Ara el moviment estava en decadència, coincidint que el PSOE, amb Felipe Gonzàlez, havia guanyat les eleccions. Deien que abans de ser ministre el freqüentava l’Alfonso Guerra. Aleshores hi havia molta gent jove, també de quaranta i tants (com jo), ex-progres, artistes i intelectuals de pa sucat amb oli, llevat d’excepcions. Un dia hi vaig veure el poeta Rafael Alberti. Era un home gran que fregava ja els 90 anys. Desprenia simpatia i respecte i la gent el tractava amb consideració. Anava amb una americana verd poma i un mocador de seda al coll; amb els cabells del clatell i les polseres caient-li fins al coll, com una cortina platejada al voltant del cap, sempre somrient, es veia tot ell fora de context; va retirar d’hora. També hi havia vist el poeta José Hierro i un altre dia en Paco Umbral. En José Hierro jo no el coneixia i m’ho varen dir. Després vaig llegir l’Alberti i en Hierro. La poesia de l’Alberti no em va entrar, però la d’en Hierro sí. Malgrat que diuen que feia una poesia surrealista, jo el trobo molt directe, clar, net. A vegades és una mica poca-solta, com aquell poema que parla líricament dels núvols i acaba amb dos versos que diuen: “Hierro: qué coño haces mirando al cielo?” És com un epitafi que et talla el rotllo. Físicament era alt i rude, com un pagès de la meseta, parlava pels descosits. En canvi el Paco Umbral, tenia una figura agressiva; anava sol com una òliba; bevia compulsivament, aixecant el vas amb una mà tremolosa i no mirava enlloc, amagat darrera unes ulleres amb vidres com culs de got, semblava que el jazz no li interessava i que estava emprenyat amb el món sencer. Els tres eren acadèmics de la Real Academia i tots tres són morts.

Un altre personage caraterístic, que hi era sempre, era un xicot de vint-i-tants o trenta, sec, bru, amb uns cabells arrissats com una esquerola, portava penjat del coll una bufandeta i tenia pinta de bohemi d’estar per casa. Anava amb un bloc de dibuix i un llapis i per vint duros de l’època, et feia la caricatura. Jo tinc la meva penjada al despetxet, a prop d’on escric ara. El meu jo caricaturitzat, em mira des de la paret i ara m’adono que tinc la mirada nostàlgica.

Dins de General | Sense comentaris »

He recuperat els ulls

Enviat per J.Comellas el dia 29th January 2010

He recuperat els ulls; millor dit, he recuperat la vista, la bona vista. Encara estic convalescent, però l’horitzò ja no està permanentment emboirat. 

Gràcies a tots els que us heu interessat per la meva salut; moltes gràcies.

Dins de General | 2 comentaris »

És quan dormo que hi veig clar

Enviat per J.Comellas el dia 24th January 2010

És clar: la ciència no ha fallat. L’operació de cataractes de l’ull esquera ha estat un èxit. Vol dir que la meva por era injustificada i que no em puc plànyer de res i també que he de renunciar a l’èpica. Tot plegat es quederà en un aburridíssim full d’una historia mèdica d’allò més rutinari, eficaç, gris i mediocre; ni jo hauré de lluitar coratjosament contra l’infortuni, ni la ciència escriurà cap pàgina d’èpica gloriosa per salvar-me l’ull. Tot plegat per  a sort meva, és clar. Ves, i que Déu no em castigui, perquè de moment m’han fet un ull i dilluns m’intervindran l’altre.

Aquests dies, però, entre la recuperació de l’ull esquerra i la poca visió del dret, resulta que poca cosa clisso de prop i com sigui que escric poquíssim i no llegeixo gens ni mica, només puc pensar i… penso (quin mèrit!) i la veritat és que m’hi trobo bé. I com que ara, estar-me quiet pensant, no em provoca la sensació de perdre el temps, reflexiono calmadament, tranquil·lament, serenament sobre el bé i el mal, sobre la vida i la mort, sobre la pobresa i la riquesa, sobre la generositat i la gasiveria, sobre l’amor i el desamor. Sobre l’odi ja hi pensaré amb la recuperació de l’altre ull, el dret, perquè l’odi sempre ha esdevingut company de la dreta (vull dir la dreta dreta).  Ara puc dir ben bé, manllevant el vers del poeta, que és quan dormo que hi veig clar.

Els que fem un esforç per veure la vida amb curiositat, però que tenim ja ben assolit el nostre paper a l’auca, ens és positiu de tant en tant, deixar de mirar cap en fora, girar l’esguart cap a dins nostre i endreçar.

Espero tornar amb bona vista per veure-hi bé cap en fora… i cap endins.

A reveure!

Dins de General | Sense comentaris »

M’operen

Enviat per J.Comellas el dia 5th January 2010

Sí, el dilluns que ve, dia 11 de gener, m’operen l’ull esquerra i el dia 25 el dret. Diu que és una intervenció gairebé rutinaria: de cataractes. Sí; d’acord. Ho fan tantes vegades a tants mils de persones que ja ho tenen per la mà. D’acord. Ho han fet a molta gent; tothom coneix algú que li han fet i està tan feliç. D’acord. És una intervenció controlada. D’acord. Aleshores, per què m’han fet firmar un patracol de deu fulls on deslliuro de qualsevol responsabilitat al metge i m’adverteig de la possibilitat d’infecció a l’ull, ruptura capsular, edema corneal, edema de la màcula, desprendiment de retina… i fins a 20 desgràcies que poden passar-me, més 6 complicacions greus per l’anestèsia? Ep, poca broma! Que el percentatge de fallits està entre un 3 i 5 per cent, Déu n’hi do!

No tinc pas por, ni sento cap emoció especial. Hi no ho entenc, resulta que em treuran el cristal·lí, el fotaran a les escombraries i en el seu lloc m’hi posaran un plàstic (que em pot provocar rebuig)  i jo estic tan tranquil? Potser és que em fa vergonya tenir por i estar neguitós per una intervenció tan corren, tan normal, tan poc espectacular i el que realment m’espanta és semblar un pusil·lànime. Per altra banda, em motiva una mica (només una mica) el fet que em posaré al corrent de les tertúlies radiofóniques i que tindré temps d’escolatar tots els DVD’s que tinc en llista d’espera, perquè diu que hauré de prescindir dels llibres, la TV, l’ordinador i fins hi tot de l’exercici físic.  

Bé, si puc, ni que sigui borni, miraré de tornar.

Apa, que vagi bé! 

Dins de General | 1 comentari »