Bloc Comellas

Des de fa uns quants anys, pocs, tinc la gran sort de poder anar a dinar amb la família. Encara que disposo de poca estona, acostumo a canviar-me de roba i posar-me d’estar per casa, sobretot des de que els néts venen a dinar. Ahir, mentre m’estava canviant, va entrar a la cambra en Marçal (3 anys). Amb les seves passes petites, se’m va acostar i es quedà observant-me. En Marçal té una mirada tranquil·la i neta, per a mi entendridora. “Avi, que puc fer-te companyia?” M’ho va dir amb una veu gairebé imperceptible i sense deixar de mirar-me.

Diu que cada dia tenim un moment, almenys un, de bo; un moment que cal viure plenament i després recordar-lo per assolir el positiu que té la nostra vida. El meu moment d’ahir va ser molt breu, però impagable.

Per desgràcia meva n’he patit moltes de crisis empresarials. Ara em tocarà ballar, altra vegada, amb la més lletxa de l’envelat. Les crisis no són iguals pels gestors de les grans companyies que pels que treballem en empreses petites.  Pels directius de grans corporacions, la crisi no es sinònim de passar-la prima, és sinònim de remodelació, de reestructuració. En época de crisi, els grans desenvolupen tota la seva capacitat estratègica, és un joc tàctic; es tracte de sortir-ne més ben posicionat que els competidors, però si no surt bé, no passa res: els directius se salven i al final les companyies es fusionen, es venen o es reestructuren (reestructurar vol dir enviar treballadors al subsidi d’atur,  o a la jubilació anticipada, perquè la reestructuració la paguin els altres, o simplement a la pura misèria). Les empreses petites no tenim marge de maniobra, només podem fer una cosa: resistir. És a dir, intentar sobreviure. Si el vaixell s’enfonsa, els treballadors amb responsabilitats de gestió ens enfonsem amb el buc des del pont de comandament, agafats al timó i amb posat de carallot. Fins fa poques setmanes, en el meu sector, la crisi era més psicològica que real, però ja és real del tot, i comença a ser demolidora; sobretot des de que plou i els bancs ens han pres el paraigües que ens havien deixat quan feia sol.

El dia de sant Llorenç d’enguany, a Camprodon, vaig sortir al jardí quan tu ja eres a dormir. Després, abans d’anar al llit, vaig anotar això a la llibreta verda: 

Aquets dies, surten a tatxonar el cel els estels més brillants de tot l’any. I, en mig de tots, un de petit. Una espurna del nostre amor el va encendre i Déu el va voler en el cel. És molt petit, però és nostre per sempre i serà etern.
T’estimo.