Bloc Comellas

Passant pel carrer Camí de la Serra, força lluny de casa, el vaig veure llençat al voral, al costat del contenidor d’escombraries. Més que llençat, però, a mi amb va fer l’efecte que estava abandonat, orfe, perdut. Vaig acostar-m’hi. Era nou i molt bonic. De fusta massissa, blau, vermell i de color de pi. No és un cavall, és un animaló d’aquest del trineu del pare Noël; em sembla que són rens. Vencent un cert escrúpol per agafar una cosa de la brossa, me’l vaig endur cap a casa. Déu n’hi do el que pesava, vaig arribar trencat de braços i a més  amb la sospita que pel camí tothom em mirava. L’endemà va venir la meva filla Marta i vaig treure el cavallet, millor dit, el renet de fusta, el vaig posar a terra i el vaig empènyer suament per fer-li fer el balancí. “Té -li vaig dir- per quan el nen tingui un parell d’anyets. Algú l’ha deixat a les escombraries, però és nou i està net”. Me la vaig mirar de reüll, amb recança, tement la reacció. Verdaderament -vaig pensar aleshores- m’ahuria de fer vergonya que el primer regal al meu futur nét, fos recollit de la brossa; el cavallet (el ren), però, m’havia robat el cor només de veure’l i no vaig saber reprimir l’impúls. “És preciós! -digué la Marta, amb la cara il·luminada- m’agrada molt, Pare, i és la primera joguina que tindrà! Gràcies!” Després va trucar tota contenta a la seva germana i a la meva dona, que s’ha quedat una setmana més a Camprodon, per a dir-los que “el Pare m’ha regalat un cavallet guapíssim pel nen (a vegades diu que és una nena)”.

Em sembla que de tots els regals que li he pogut fer a la meva filla en els trenta-sis anys que té de vida, aquest és el que li ha fet més il·lusió.

Aquesta entrada fou publicada el Dilluns, 25/08/2008 (12:56) i està arxivada dins General. Per a seguir els comentaris subscriu-te al fil RSS 2.0. Pots deixar un comentari o fer un retroenllaç des del teu web.